Els àngels, en llurs diverses categories angèliques, han tingut interpretacions iconogràfiques particulars (àngels, arcàngels(3), trons, dominacions, viruts, potestats, querubins, serafins). La iconografia concreta de l'àngel com un dels graus d'aquesta jerarquia, representat en una figura antropomorfa alada, és un tema del qual ja es troben precedents en les figures de genis alats mesopotàmics, així com en les d'algunes deïtats egípcies. Això no obstant, fou Grècia que, amb les victòries alades i les representacions d'Hermes, amb ales als peus com a símbol de viatge, forní la imatge de l'àngel a l'art cristià, que aquest adoptà cap al segle IV; les ales informaren de la qualitat de l'àngel com a missatger. El tipus d'àngel bizantí, que presenta característiques asexuals, passà al romànic. En l'art gòtic, el tipus adquireix un aire femení, qu restarà com a representació convencional. Es popularitzà també la representació dels àngels en forma d'infant, que assolí una gran profusió en l'art barroc. [Jordi Tomàs / Dolors Bramon / Santiago Alcolea / Francesc Fontbona].
En l'islam, els àngels (àr: malak, pl malika ) són esmentats en l'Alcorà, bé que no és especificat l'origen com a éssers immaterials. Un hadith,- atribuït a ´A`iša explica que Déu els creà de la llum. Hom els creu inferiors a l'home a partir del passatge alcorànic segons el qual Déu, creat Adam, els ordenà d'adorar-lo, ordre que no tots obeïren. Dividits en diverses categories, els més importants són ibrl (Gabriel), Mihâ`îl (Miquel), Isrâfil (Rafael) i ´Izrâ`îl (Azrael). L'Alcorà cita, també, els anomenats àngels de la tomba, Nakr i Munkar, els quals turmenten fins al dia del judici els cossos dels qui no saben respondre diverses preguntes de religió a la tomba; esmenta Mâlik i Ridwân, porters, respectivament, de l'infern i del paradís, i altres àngels custodis, escribes, etc.