La Terra d'Enlloc / Poesia
Salvador Jàfer
01. [SM] El sol de migjorn (1970-1972)
La Terra d'Enlloc / Poesia
Salvador Jàfer
01. [SM] El sol de migjorn (1970-1972)
Primera edició: Els cinc primers textos aparegueren a [CF], 1974, pàgs. 197-205, amb el títol de Cròniques del sol de migjorn.Segona edició: [PA], 1988, ps. 15-22. El poema sisè era la reelaboració d'un Homenatge a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, llavors encara inèdit.
Taula
1
La llum era bellíssima en el seu naixement.
La flor era tota alba, l'alba tota era llum.
Era el preludi del cant.
Hi havia un ocell blanc, més blanc, blanc, rosa.
Després un calze de nacre
i un infant al preludi de l'alba.Ulls oberts,
com se t'ha esquerdat de sobte la llum,
que per tu vessava la mar cel amunt!Ulls no oberts,
el camí encetat ja t'era regrés!Qui ha pogut estimbar la llum d'aquest infant:
ocell de ploma intacta, ànima?
No tindràs demà, somni ja no tindràs.
T'han robat sense dir-t'ho el nacre del calze
i no t'han pogut estimar.
2
A la nit, quan m'agenolle enfront del pou del meu dolor,
puja una pluja lleugera: la mort.
La porta sempre és oberta, el meu port sempre és un port: la mort.
Els llavis i la tenebra dins de la presó pitjor.
El meu camí no el trepitgen coloms.
Les hores tan escanyades no gosen alçar el vol.
I les gavines són mortes a colps,
i s'esborren més petjades de son,
i tremolen lentament en processó
les malèvoles bruixotes de la por.
I m'esborrone de fred i alce els braços al sol.
Que es fonguen la tenebra i el falcó,
i el gripau de la pell blava i els rellotges de cartó!
Que la lluna d'argila es faça lleó
i que em deixen calcigar tots els meus mots,
mentre m'enfonse lentament al palau de la foscor,
a la nit, quan m'agenolle
enfront del pou del desamor.
3
A la carena secreta del teu llavi no hi ha repòs.
Ara que encara ens resta calç per a emblanquinar els dies, els núvols,
i les esparregueres creixen boges com tota la vida,
caldrà servar aquest petit misteri per al dia de demà,
i un poquet més per a despús-demà,
i un altre poquet
per al dia de la nostra ascensió cap a la blavor de l'infern.
4
Lluna melosa, preciosa, graciosa:
somnis, insomnis, cassoles i plats.
Una cosa com un plat:
xip-xap, ja s'ha amagat.
Records d'infantesa.
La faula més bella
que lluny l'hem deixada!
La lluna, la pruna,
vestida de dol.
Son pare la crida,
sa mare no vol.
Ara ja no ixen ramats de roselles
passejant pels núvols com les caravel·les.
Oli en un cresol.
I la nit comença
amb la faula immensa
de la llum que pensa.
I roda la mola,
i mol el molí.
Arròs en cassola.
La vida s'esgola.
Carros que creuen
camins de la nit
em deixen la història
de cada petjada
escrita al meu pit.
5
Ai oblit, drapaire mut,
quines hores se t'emportaran
ben endins de tot endins?
Ai cançó, feta de lentitud!
Ai dolor, pujat
des de les fines capses d'aranya!
Ai amor, quina veu més trista
m'acompanya!
6
Lletra a Bartomeu Rosselló-Pòrcel
Si un dia vaig a Palma, et veuré davallant les escales dels campanars, quan l'horabaixa crema els escurçons.
Ai Bartomeu, la calitja incendia la nostra calç, tota la calç! Els ulls són perduts cavalcadors de les ones i tan esclau em sent que em vull més fos i més trencat, perquè de fosca ençà la llum d'aquest domini s'acosta sempre inquieta, esquarterada i vella.
Ara t'ho dic quasi malalt, i en l'aire hi ha una cendra esquitlladissa que vol menjar-s'ho tot.
Talment com jo, que baixe llosc, massa cansat potser, per massa pobre escut, en massa fosc fanal, talment tallat, polsós, solitari en la meua nuesa.
I com collir l'encens? Quan ja la nit caurà voldria que caigués endins de mi. Encara les campanes tenen oli i l'òbila hi beurà aquesta nit mateixa.
Sempre follets sotjadors, ençà i enllà dels aulers, espectres i vigies que vindran a dormir als nostres braços. Cansats, segats, jaquits, jauran en bla repòs.
© Salvador Jàfer i Sanxis
La Terra d'Enlloc [La Terra d'Enlloc: Produccions Alternatives]
València, març de 1998-desembre de 1999
