4
A la tristesa l'or, al diamant el silenci.
S'escampa la calavera esquerpa del migjorn. La mort retalla els
diaris. Rematarà la meua angúnia la solitària
cadena de ferro riquerat. La pols de l'hivern. No vull morir.
Esqueixar el silenci d'avui serà demà i matar els
infants blaus de la nit el crim perfecte.
5
Els ulls cansats inflen de por les espelmes de verí.
La lloba nit dóna a mamar al fill ferit. El plant més
llarg resen a crits les ploraneres del coixí. La sorra i
marbre, cendra i botxí. El mal de cap d'ahir i avui. La neu
que duc i no ho vaig dir. I t'he tallat amb cada dit, amb cada
espurna dels meus dits. Has de morir, has de morir. He de morir amb
tu. La nit.
6
Em criden a les tempestes, als viaranys del somiat
retorn, camí blau, em criden, tot obert a les prunes, a les
ametles i cançons. Mel, mel als llavis meus i un dubte
tan grogós de si podrem mai arribar-hi i retornar-ne amb les
mans plenes d'ocells vius. En l'aire el foc consum tota l'espurna, núvol
del desesper, foc no trobe mai i tenim metalls, cabells, tions
encesos, cavall sense genet, misteri del teu enyor. Véns de
la llunyania com l'horitzó trement i trepitges ben fort totes
les roses del meu camí. L'afany es trenca però la
lluna creix, rajola, marbre, bastiment total del clam desfet. I
enyore encara una bella rialla tota música.
7
Coltells de prims cristalls són el matí
de blat que abrusa llàgrimes. La sang rosa cisalla la
neu rosa, combat que du la força ferotge de mans abrivades o
la canella que naix als llavis. Degota l'ambre. Després
recollirem la ferralla que hem anat deixant al llarg del plor. És
rou la teua mort al meu damunt. Tot el cabal del bes, port abrandat.
On trobaré l'abrigall tostemps perdut? Potser si ens enfosàvem
per sempre, taüt, cos meu, el vent de matinada. On trobarem
l'amagatall i aquest deler de flama?
8
Qualsevol somriure no és dolç, no
plora qualsevol lluna més llum que l'espill d'un pou en
esqueixar-se l'aigua. Quê farem d'aquests miralls
romputs, si no sabem ni on posar-los? Quê farem d'aquestes
closques solitàries amagades al pastís fangós
de terra i somni?
Òbric les mans per si podia recollir qualque esquinçat
cristall o bé una ploma, esguit del blau que raja de la
carena, quan l'escalfor fon l'iris de les flors.
Princeses d'etèria solitud em donen trossos de lluna plena
amb cocacola i rom.
9
Per a Enric Benavent
La nit traspua a les clavegueres fosques.
El silenci lliga amb filferro les carasses de la lluna, amb fil de
botifarra la ganyota d'aquests ulls. Alicorns, pallassos escanyats a
mitja mort. Suren mandroses no sé quines cordes.
Vihuelas del XVI,
romances de ciegos, la dulce luna os acompañe a bien morir.
Tinc por de fred morir aquest Nadal sense haver a Venècia
anat. Fregides creïlles. Tristesa, sota els plats, tristesa.
Quina em resta salvació sinó tota la vida el paquet
fumar de celtes amb filtre? A l'aguait sempre és el fred que
no perdona els clavells. Nadal ningú per a: per a ningú
Nadal.
Mil, bon,
nou, rastre,
cents, de,
setanta, llonganisses,
dos es fon com glaç.
No tindràs llavis per a demà, per a tancar-te la veu
demà. Com un neguit l'agulla del tocadiscos no marxa bé.
Llauna talla venes i els capilars eixuts ragen sang rosa els
capilars. I passaríem al costat de més enllà
per seguir el joc a mort.
10
Fila, fila. A casa tanquen els ocells. No
veus com regalla la paret de vidre? Fila, fila. El drapaire no té
son. Sabien com l'havien de matar, com li fotrien la daga entre pell
i pell.
Fila, fila. La capsa de plata per al dimoni
emplomat.
Lliguem-nos amb, fila, fila, sivelles les
mans, perquê salvar-nos no ens estaria bé.
Fila, fila.
Les aigües duen bruteses de milenaris déus, focs de
nit, besos esquinçats, espaordides mans, com tu,
fila, fila.
Ara l'assassinaran. Però si saps que no puc guarir-me'n.
Fila, fila.
Mengem pa de forner malcuit per la nuesa, a dentegades vives.
Fila, fila. Morirem a l'alba matinera que més
que el sol é matinera. Fila,
fila, l'aranyeta menudeta, fila, fila.
11
Hi ha solitàries roses que empresonen el
focs de nit que el vent combat i l'encanteri de cançó
que ve de pluja ha de saber que som combat del vent, ferits tions.
Que no vulgues jamai jaquir maduixes dels teus ulls ni llavis
d'esverada molsa! Enceta aquests vessants atapeïts de besos.
Escarcerem els nins! Vailets d'antiga son, cansats venim.
Alatrencats, sempre caiguts deslliurar-nos voldríem. Llum
clivellada du la nit, aquesta llum clivellada dins la presó
del cel, solatges d'estels, sutzes estels, d'on naixeran eixorcos
llamps o una fera nostàlgia. Un gemec trist com l'aigua de la
nevassa desdibuixarà estranys passadissos per on hem passat
estranys passadors. Teua i meua hauria de ser la neu tan amorosament
retallada en les altes cingleres. I d'aquest gebre hem de curar-nos
la tristesa. Recorda-te'n del foc que els nostres ulls llepava,
recorda-te'n dels nostres ulls!
12
Mig gemec, mitja nit. Al carrer guillen espaordits
per avingudes bojos o en oblidades cambres infants ploren. Assassins
de carn eixuta voldrien tastar germils.
Una contrallum de lluna dibuixada. Or al mur, la bruixa, or al
mur. Tu vas ser el meu insomni. Fugies pel ponts. No moris mai com
anit. Boig t'encalçava. Vas saltar la barana. No moris. I
somicava. Tu vas ser el meu insomni. T'estimaves la mort. Ponts
corbats, jo et cercava. Al fons, llum morta se't menjà.
Ara s'ablaneix aquesta llum pesant de blavosos pantaixos
caramullats de set. Em sento tan estrany que no goso besar-te la
saba tremolosa dels teus ulls poregosos com nadons.
Podríem assassinar els llibres amb coltells, llevar-los als
conills la pell en viu. Si no em beses, em moriré. Tinc les
mans tanca cansades de portar foc als dits. Esguarda aquest vessant
que fa la lluna créixer i embolica la nit amb paperina.
Rellueix, veus?, l'espasa al llac de nacre i demà podrem
clavar-li les urpes al vent.
13
Voldria traure'm dels ulls tanta flor assassinada,
tant de cartó xopat d'esbatussada sang, tants de nins
arborats com cotó, tant de cotó. Ara creixen
els arbres que el temps ha de corcar i algú en farà
castells de runes.
La teua carn tan prima que fuig com les esparegueres cap a deserts
de blau, i la nit, la meua vella nit, couen mots de deliri. Jo cull
marbres encesos i l'aiguat ruixa besos morts, soterrats besos morts.
El llevant em castiga amb les roses que esclaten i el vent de
l'horabaixa arranca els capolls joves. El foc, el foc sempre
m'esguarda. Voldria morir amb el foc besant llavis, besant nits,
besant fosques planures, i escanyar els lleons amb la sang de la
pluja. Els ulls degoten neu. Crides els assassins. Per arreu,
assassins. També tu hauràs de ser assassí de
mirades.
14
La nit amb els seus gossos i coloms bruts de
colomassa. Nines fredes. Estripalls d'atzur. Algú diu:
«Nen, dorm, fuig, el dimoni vindrà, nen, a segar-te el
ulls. Nin, dorm, jo podria dur-te al país dels bruixots. Però
no passes cura! Somnis d'ones grogues suren pel cel del teu cos. A
la selva dansen les fades, nen, dorm, fuig, tu pots besar polpa
tendra. Si vols, tindràs l'alba a l'aguait...».
I endevines cecs moltons rascant la pell del dia amb les banyes
brutes de foscor. Tinc un desconhort de vell ratolí. Al niu
l'ocell ha mort abans del vespre.
15
Els becs de la nit rere la tanca udolen, els
porticons del fred van a la caça dels alacrans.
Un domini, un reialme de deliri per a la dèria de ganivets!
Arrop i talladetes fan d'aquest niu mandrós de carn que
grata el ferro, la cornamenta del metall amarg. Ara ve la sutza
brutesa de l'hivern i sura la tempesta regalimosa.
Els vidres
regallen de silenci eixut cap al meu cau d'esparvers sense destí.
Els passos de les bruixes vénen a cercar.
són
marcida cançó d'esgarrifada claror i a la fi cauran
redolant fins a la fosca volença.
L'abast del desert.
16
Els dits de la planura allarguen els dominis fins
a mi. El foc és un reialme de deliri. Tinc nit a flor de
pell, a flor de llavis. L'obaga ha incendiat un toll d'estèrils
blancs coloms. El cos és el domini del coltells. Cruixen els
plats esverats a la pica. A entrada de nit, les folles ferides
bramen pels cantons. Hi ha lleons a l'aguait del fred. Oronetes
mortes. No endevines la batalla, aquest ermàs on combatem
tots dos? Vaig travessant jardins de mans irades. Els nins viuen
tancats en cors de roses verges. Tinc nit a flor de pell, a flor de
llavis. No hi ha graons per a enxampar la lluna i netejar l'arena
dels meus ulls. L'escapçadora nit rosega el vespre i el cel
martiritzat regalla sang. La meua cisalla tralla, dalla, talla
clavells.
17
Aquest amarg somrís podrà salvar-se
amb l'urc? o el dimoni esguitarà la matinada amb sang
d'ocells? Les veus moren dins els pous i els glatits de la
lluna s'engrunsen sobre el mar. L'assassí fuig damunt les
ones, fuig perquê coneix el vent, el seu domini. Quan albirarà
els focs, els focs espurnejants, i els arbres roig foscant del
paisatge de nacre, jaurà, clourà els seus ulls tan
lentament com la neu que s'escampa per la Terra d'Enlloc.
Primera edició: Els poemes 1 (fragment), 2, 7, 12, 13, 14, 16, 17 foren publicats en la seua primera versió a l'antologia d'Amadeu Fabregat: [CF] Carn Fresca. Poesia valenciana jove 1974, València, L'Estel, 1974, ps. 197-212. ISBN: 84-85104-24-2.
