La Terra d'Enlloc / Poesia

Salvador Jàfer

03. [EP] L'estrela de la platja (1973)

L'estrela de la platja

Una incerta llum a la terra d'enlloc

  1. Els oboês i els llaüts i les dolçaines
  2. Tinc fred, domini, tinc fred, voldria, ma rosa mor, domini, morir-me
  3. Els meus llavis, calze, els meus llavis vénen fiblats per l'hedra de la nit
  4. Al cel obert els dimonis dansaven
  5. Orbs ametlers s'apleguen d'horabaixa
  6. S'han romput les fronteres i els atzucacs del camp retornen a la nit
  7. Amant, nit meua, danses d'ivori i cascavells per al teu coll
  8. Calenta zona de nits obertes i ofegades
  9. Llueix l'aridesa bruta, el pàmpol aspre i sec, el cos ferit
  10. Els guaites de la nit, amic, guaiten forats oberts a les aixelles
  11. Els jardins de la fosca, oberts a quatre veles
  12. Caiguda nit de plata
  13. Trasbals de jocs, encens de carn hi crema, cristall d'amor a trenc de nit
  14. Orba trista ja véns de les roses immòbils
  15. L'escorpí segueix fidel a l'ombra de la pedra
  16. El crit d'un venedor d'espant porta a dins la calavera esquerpa del matí
  17. Rellotge, rellotge, a la taula tremola d'angúnia
  18. Pels deu dits de les mans obertes com flama viva
  19. El meu país és lluny, les màgiques timberes, les veles de safir que enlluernen el vent
  20. Escolta'm, princesa de la mar tranquil·la
  21. No moriu mai a la platja, ocells
  22. Jo, que sabia de l'ànsia dels cavalls somiant les crineres
  23. Cada dia m'invente el teu crit, el teu nom
  24. Aquari del teu cos, ebri del vesc mateix
  25. Tu véns a mi i véns de mi
Primera edició: L'esmorteïda estrela de la platja, L'estel, («Poesia 3 i 4», 2), València, 1974. Aquest poemari va ser finalista del premi Vicent Andrés Estellés, València, octubre de 1973.
Segona edició: Produccions Ansietat (1970-1988), Eliseu Climent, ed., («Poesia 3 i 4», 39), València, 1988, ps. 39-75.
Una incerta llum a la Terra d'Enlloc

A ma mare

D'on? diríem, i per quê? Si miràvem el rerefons, potser veuríem amples vinyes incendiades pel sol d'estiu, al recés d'una vall ampla i petita, segons com vinga la dolcesa del cel esponerós (El Ràfol de Salem, la Vall d'Albaida). I després l'encegament de qui s'endinsa per molt petits indrets (i la pols et besa els turmells). Això va ser que era... (i comença el succeït, la vella faula d'abandó). Era tot molt blau i molt xicotet, xiquet, la mare ja comprén que ací no tens res a fer... Sí, mare, sí, però el món és tan ample, i tu ja ho saps.

Després vingueren llargues hores d'astorament en una catedral assedegada de monstres, i a poc a poc una caserna de deixadesa, com un oblit pantaixant (Filosofia i Lletres). I això de la literatura, quê és això, fill meu? Això, mare, no sabria com explicar-t'ho, però és una cosa merament una espaseta de matar dracs, grans i petits, com els que eixien per les parets a les nits d'estiu quan ens assêiem a la fresca. Ai, no sé, no sé on aniràs a parar (ara ve el silenci i interromp momentàniament la massa coral). Bona nit, fins demà.

Com un prefaci del ritual (just quan els ulls començaven per oblidar-se i rajaven una tebior que podria durar tota una vida). I s'obria lentament l'escletxa (de tot un poc i un munt de recances). Així vam arribar a les portes del Jardí. Començàrem a entrar-hi amb passes poregoses. No sabíem quê robar de tant de tresor. A la fi ens hauríem d'acontentar amb un dels més petits (però valia la pena). Una llarga filera de personatges que allargava l'escenari fins a racons insospitats, una llarga corrua de paraules assedegades, nascudes amb astorament d'un rerefons resplendent (cada dia el solixent tornava a nàixer) i una blana nostàlgia de roser.

Ara, convocats per les bruixes a l'àpat dels ferrers, cisellem trossos de molsa amb una immensa cisalla, i al darrere un espetec de fargues. Ausiàs Marc movia els llavis del del redòs de la peresa:

«Jo só aquest que·n la mort delit prench,
puix que no tolch la causa per quê·m ve»

Així començàrem a bastir el nostre palau, com un reducte medieval, i una bellíssima arcada gòtica emmarcada d'hedra. Ara, deturem-nos, que el present ens demana almoina (i nosaltres que som pelegrins!...). I si ens resten forces per a creure, direm que la paraula s'estenga per totes les coloraines dels arcs del cel, i que ens nodresca la nostra mar ampla i llarga d'amples perfums, de dàlies, de germils.

Si retornàvem cada cosa a la vida, potser aquesta llum s'estengués valenta. I llavors podríem dir que ens ha calgut viure entre el punyal i la rosa a la recerca de tots els camins.

Febrer del 1974

«Or moi, bateau perdu sous les cheveux des anses,
jeté par l'ouragan dans l'éther sans oiseau...»
A. Rimbaud

1

Els oboês i els llaüts i les dolçaines. Ja vénen els fantasmes grocs vestits de primavera i duen ramats folls de peixos arborats, cançons, vetes de festa i vibres silencioses. Com les gavines de la negra mar o com les naus portadores de deliris venien a la platja, a la deserta platja o roca esquerpa, els infantons del dia. Vindran al meu racó, feresa, vindran amb la claror malalta esmunyedissa. Ací són condemnades les princeses de llargs bigots astorats, oblidades per la seua lletgesa. En les seues aixelles coven els ratolins, dormen els muriacs i els escurçons s'arreceren sota els seus peus. Elles són, domini, enlairades cadenes, penjolls esverats d'aquell fresseig de cuques. Nosaltres som els habitants perennes d'aquesta meravella de marbre que no ha tastat la llum. I hem de baixar escales encantades o hem de pujar muntanyes de granit, fins a albirar la cambra, el clos del sacrifici i les destrals lluents espurnejants de gaudi.

2

Tinc fred, domini, tinc fred, voldria, ma rosa mor, domini, morir-me. Quina fosca pels corredors! Veus assassinades. Anem al sacrifici. Tallades mans damunt pilons de carnisser, ensagnades mans, orbs ulls balbs afitorant les hores. Immolar-me ja, avui, necessite. Les bruixes vénen, domini, al sàbat del sacrifici. Trenca'm els ossos, cossos del meu terror. L'altar, com una tomba enlairada enjorn, el dia que no conec, aquesta por que se m'emporta la dansa, corb, ulls travessats d'agulles i els escurçons, la fitorada, duen destrals enlaire. Dreceres arborades com a graons immensos demanen, domini, mos braços esguitats de sang. Corb, corb, camina cec pel llot, clot de clepsidres, clava les punxes closes del cos.

3

Els meus llavis, calze, els meus llavis vénen fiblats per l'hedra de la nit, són un esbart de gavines, famolenques de fosca, hereves de les hores escanyades en vasos tarquimosos. Au de ferro, véns, au de ferro, a besar-me els llavis amb els becs pudents. Quan te m'atanses, bruixa, quan te m'atanses a dominar-me els braços, a esferir-me la polpa solitària, prems l'espasa encesa del deliri. Tinc ací un formiguer, entre estómac i pell tibant, com un fresseig de cuques sospitoses de no dormir amb les banyes tranquil·les. Més bé en diríem un ressentiment de no haver estripat a temps ossos xuclats o massa pudents dins gerres de malefici, un com a desfici de no haver matat d'hora massa atzur de llepolies enfitoses, massa desig de plànyer a deshora corbes llefiscoses o polps endimoniats. Bé ho saps tu, caragol que m'habites errant i solitari tot el dia, engonal amunt, engonal avall.

Tinc també la ràbia, també, de no sentir-me nu de cos, alê fecundat per l'oreig de la claror no malalta d'insomnis o cuiros podrits. Em put més que mai l'aigua dins els búcars de les flors collides d'horabaixa, em put el tarquim de la tristesa malcuita i esfilegassada. Tan de bo poguéssem ser natzarens de cabells llargs, òbila encesa del capvespre! xuclaríem l'oli dels campanars del somni, òbila encesa, xuclaríem l'esperit del foc mai no tastat per astres ni dimonis.

Infants de la nit omplen el camí d'ocells esbatanats de cendra, d'enverinada cendra o malaurada rosa, i és just ara quan m'agrada quedar-me tot sol amb la nafra oberta, solcada de muntanyes, estimballs i gavines esmortides amb un darrer colp, o les deixalles del lleó, la malmenjada carn o la ferum del cos extenuat.

4

Al cel obert els dimonis dansaven. Era una dansa densa de cuques de llum. Bruixes de la soledat venien pel migdia amb la claror de flors, cistells plens d'horitzons curulls i coronats de llunes baixes tèbies.

Qui sap si naixeran jardins sobre el meu pit! Hem de deixar la lluna arraconada perquê es muira de fred! Trenca cristalls de roses clivellades el sol, i el camí blau s'esmuny entre els meus braços,
acaricia becs de tórtora i blanes plomes blanques immòbils. No hi haurà deslliurança per a aquesta dèria de ventalls duent perfums de selva? Fóra bell portar roses als llavis, però, com guarir els meus que estan força malalts de beure, ulls perduts, les aigües mortes dels moltons? Quina crosta feixuga com un jardí desert!

Acoltellaré incendis de clavells, perquê voldria estar nu damunt de les esteles, i enfora les finestres i transparent a l'alba com un solixent horitzonal i prim. Arboraria els braços perquê el pit demana flors a dolls, abrusaria els colors insospitats de la lluerna, i en faria llavis, cabells abrandats de roses i a l'engonal, germils. Però l'horabaixa ve desesperada i s'emporta en la daga el nostre calze.

5

Orbs ametlers s'apleguen d'horabaixa a convocar les bruixes al polsim dels seus atzurs. Esbarts de veles despenjades s'acosten trepidants a acomiadar el capvespre tremolós i ve la nit de ferro amb les agulles, burxadores de neula, de somni i neula, muntanyes de clara d'ou repujada per al convit i la festa dels faunes. Vindran ells, camí, vindran ells per la secreta via que fa poc descobrírem oberta dins un forat de la sabata dreta. Sentíem un fresseig a hores del vespre que se'ns en muntava amunt per l'engonal del somni, per les artèries vives del malson i els senderols tan blancs d'aquella por habitadora que fa niu a les aixelles, al forat clos de les parpelles verdes en fer-se de nit. Tu els has coneguts? Són habitants d'esteles, diuen, fan por i somriuen sense fer nosa, dolçament. Servarem el secret i cada vespre, en fer-se de nit, quan els moixons van a jóc als paradisos d'ivori i nacre, els deixarem entrar, sense saber-ho, i els farem un recer al nostre pit. Ens correran el si, les llunes baixes, les autopistes solitàries, els caminals dels ulls, i ens faran cosquerelles. Deixem-los entrar-hi que ja és la poca nit, i boca oberta aguaiten llavis per al bes. Deixem-los entrar-hi, seran la tremolor del cos per a l'angúnia de les hores trepitjades.

6

S'han romput les fronteres i els atzucacs del camp retornen a la nit. Tinc una mala ràbia per a tota la vida. Voldria desesperar-me eternament i fondre'm. No voldria que els àngels em veiessen plorar, però els faunes despullen aquest bassot immens. No som ni cel ni estiu ni atzur brunzent d'espasa. Sotsobres d'esquelet, les campanes enlaire. Voldria saber com explicar que m'escanye i tinc cucs als turmells. Només m'estimaria que fos blava la cendra i càlids els mitjons, però no tinc drecera i les serps que m'ofeguen acoltellen la llum.

Dimoni que m'estimes tan follament hissat, per la destral que portes penetraré a la son i desaré els meus llavis a fora les finestres perquê me'ls bese l'hedra i el furor de la fosca.

7

Amant, nit meua, danses d'ivori i cascavells per al teu coll. Ja no em fan nosa els teus cabells allargassats com dies de blancor. El teu pètal asprós ja no ho és gens. T'estime a batzegades. Germils de l'horabaixa, t'ofrene els llavis per a menjar-los al teu festí, adobats vénen amb bàlsams aromosos. Les hores de cristall. Et sent ja tan prop com una molsa tèbia per a engolir-me tot el ventall del cos nu, aigualit de la teua tenebra. Em menjaràs a espai, no em faràs mal, mai més no em faràs mal. Et fruesc tan tendra i llefiscosa com la saba del meu núvol ve a escampar-se esponerosament, a sollar l'abast del teu domini. T'estime foll d'espasme a dentegades vives de malura, penetra'm, nit meua, esprem-me, nit, egua dels meus designis. Et deliré fins a la mort, fosca com ets i aterridora, tan posseït com m'has, he de ser teu com un esclau, i consumir-te i ablanir-te a bocinades, fins que t'escanyes, folla nit, amant meua, fins que t'escanyes.

8

Calenta zona de nits obertes i ofegades. Ample desert carbonitzat de calç. Ulls vius. Estona del més enllà. Vibres asexuades llepen pells astorades, pellorfes de llavis ressecs. Pols, sabuda, vella pols de l'os traïdor i teu. No escolte que m'estimbe, mai més no dorm, guaite descalç al gel, no pense, mai més no enyore. Closques, aquestes closques de llefiscosos polp. Punys. Ulls. Pus de cera raja. Encesa cama de mercuri. El voltor. Noces de sàvies bruixes emmetzinen gerres. Instants enverinats de polpes mentideres, filles de teu amor pudent. Parpella cega, relluent parpella cega. Tinc vòmit del dia. Escup a la calavera. Em desespere. La calavera riu frenètica. La platja jau al·lucinada.

9

Lluu l'aridesa bruta, el pàmpol aspre i sec, el cos ferit. Leonard Cohen cantarà endavant dins les teues venes. Eternament. Eternament podràs collir la sang, quallada, cicatritzada sang de qualsevol instant. És com si fos desembre. Amor i odi. El llop menja llums, esquerps balcons oberts als estimballs de carbó. Tens la veu aspra. Goluda nit acartonada obre jardins de fosca. Hi ha infinits llavis esquerdats pel sol de la infernal guitarra. Podria, perô no vull eixir-me'n. Sopar a l'ample desert carbonitzat. I l'odi ve, se'n puja per les rutes prohibides. Demane més infern, més crit; la nit goluda, esquerpa, jau arrupida als meus peus. Escanya't, corda de l'ample llenç de bruixa, vella ajupida de malignes dents, no faces burla dels meus cabells eriçonats d'espases! Calla Leonard Cohen. Estimaria tant com podria ser odiat.

10

A Joan Navarro

Els guaites de la nit, amic, guaiten forats oberts a les aixelles, totes les llunes blaves tremoloses del metall adormit. Fan via els meus ulls cap als jardins del blau que no s'acaba, com la cançó dels ports, ones vermelles sense atzucacs. Els vaixells són el meu designi freturós de solcar mars enllà de més enllà les nafres, que com bruixes eixides del brasam, volen més foc viu per a existir. Quê direm d'aquest només que em deixa viure tan sols un poc? Hem adormit la caserna blanca dels escurçons. Forat de tu, forat de mi, ens hi anem deixant la pell serpentejada, aclucats ulls vius de fora estona, fora instant. Som el moment de l'alba i només per a quallar una mica polsim de roses aturades, desvetlades, esverades. Cançons que diuen les parpelles de sempre més endins, la son de cada dia, com la boira que encega les fronteres orbes, balbes, de no besar estels. Per no callar aquest domini i la malura del fred dormirem al recer dels albellons, la clivellada pell, la palma de la mà sempre voltada avall i sempre guaites de la nit foraden amb els ulls l'esmortida estrela de la platja.

11

Els jardins de la fosca, oberts a quatre veles, neguen amb la peresa dels ocellots lunars la immaduresa insomne de tots els gats perduts. Fructifiquen les urpes, els espills de la festa, botxins de la cançó. Els cabells s'eriçonen en sentir els maulets d'aquests feréstescs monstres. Quan llepen el silenci amb llurs llengües de vibra, hi deixen la suor de baves llefiscoses. Mata'm, baldament una estona del delit vinga de la presa, aigua folla de la deu, coltell per a l'espill. Hi tinc esment de no poder salvar-me, calfred de la boira cega, acoltellada nit.

12

Caiguda nit de plata. Hi eren a l'aguait lleons com assutzenes. Cadenes clivellades. Els braços s'enlairaven rompent els focs de nit. Torna, torna, diable de feresa, a enamorar-me els ulls, o com les ones de l'esmortida platja a arrabassar petjades d'on és filla la pell. Jo sent arribar pels viaranys vençuts tota l'angúnia meua, feta de pedra viva. Més enllà de mi obrires portes amples i porticons de nit, i més endins desares guspirejants deixalles de la ferida bêstia. Ara com sent atansar-se'm amb peresa el ramat de senglars que beu al meu llibrell! El cos serà desfeta, hi dormiran voltors fins al ranvespre, o quan la platja torne a beure nit, se'n fugiran famèlics. D'esme rompudes bruixes hi jauen, i calciguen l'espera, fins que inunden de set, en desvetlar-se, els cristalls del clot clos, satàniques, angèliques, com les arestes d'un espill que trenca l'aigua.

13

Trasbals de jocs, encens de carn hi crema, cristall d'amor a trenc de nit. Bufen xalocs als rierols del calze o l'àguila diu que no està sol. Prens comiat de tu com si volguesses arrabassar la pedra o trastombar els focs, joiells nacrats sobre el teu pit. Escolta'm el glatit d'aquesta lluna. Hi deixe veles, tresors, cuirasses d'or, destrals per a la pena de demà, quan ja no sentiré, tenebra, l'estimball, el meu fresseig cap a la runa. I caure en aquest clos serà delit o vela desplegada en mars d'excletxes, obertes raconeres de petxines imantades, hereves dels meus sols i carcelleres dels meus ulls, forjades de la festa, crescudes en redòs per al combat, esveltes amazones, fletxes del meu verí.

14

Orba trista ja véns de les roses immòbils, presonera nostàlgica dels dies que vindran, com les roses caigudes o les que han de caure, silenci de bat a bat. La folla (quin cos? quin cos?) soledat. Cadenes, ulls nets esguarden el mar. Grisos són, grisos, els genets del ranvespre. Els meus llavis rentarien salobre, si em llavaren ferides de mar que afitoren l'amor. La mort. Llavis que tenia tesos els aclucà la bruixa, i els posà una rosa perquê els tancàs millor. Ara resen les ploraneres, en desvetlar-se ebri el xiulet de moltons, i el ramat se t'emporta, digues-me adéu, el cos, quina xardor, quina xarxa, quin metall incendiat al plemigjorn dels peixos. Tinc les dents esclatades, el cos envaït per la mar, orba trista, sóc jo qui et bat a la porta perquê m'òbrigues les venes. Els oriols que porte dins de mi volen saltar al blau i beure ambre. Ulls de dimoni meu, mai no hauràs d'aturar-te en la pedra madura que t'ha encetat els llavis.

15

L'escorpí segueix fidel a l'ombra de la pedra. Lluernes blaves o elixirs en comptes d'aigua suren esclaus dels vent cansat, foll, maleït. L'encens als llavis du més foc, enceta calzes envibrats. Tu ets més, molt més endins, una caserna d'enverinats espants o calcigats estams que no t'acotxen els ulls perduts horitzontals. Demà, domini o desert planíssim, la sorra aventarà parpelles de l'insomni estês i apaivagat. On recollir, tenebra, on recollir els vestits estripats d'aquestes nines? Olor de molsa tèbia tremola als seus cabells corcats d'estius, on la cambra s'isolava per a adormir el metall. Més enllà, enfora, ara, el perfum dels jacints.

16

El crit d'un venedor d'espant porta a dins la calavera esquerpa del matí, un funeral de fan i falcons tremolosos que tresquen el silenci. La platja, esmortida filla meua, s'arrupeix vora el taüt i més cançó crepita a la parpella dura d'un estel mig tombat de fàstic. Un batec de portes és com un demà, però més blau no pot aturar mars, no caben més vaixells, coralls o veles tretes, desplegades i expandides. Jo podria ser aquell llençol de nata o més escuma teua. Només tem aquest crit que ve a vendre'm l'espant de tristes flors podrides. Se me'n fugen els ulls de desconsol com vetes a llevant, amb els falcons del vent. Tots els diamants del cel podrien ser mos ulls. ¿Quan tornaran, feresa, quan tornaran a fer cau dins de mi aquests diamants feréstecs i fugitius d'escuma? Escolte el venedor i el metall incendia el plemigjorn del mar i les roses de l'aigua. Demà jo seré el mar i la seua crinera. I escanyaré el drapaire.

17

Rellotge, rellotge, a la taula tremola d'angúnia, temuda, sobtada violència d'allaus. Llàgrimes, campanes olioses pels horitzons van cap a mars llunyanes, i a les galàxies fosques habiten, deliri, les egües de l'insomni. Un ramat de senglars, pell tibant, ets esclau de ta pell tibant, arnada pell tibant, camins silenciosos. Ara càstig de dimonis et faré, els teus botxins seran, nats de la sorra esquerpa del deliri, agulles del desert. El cos, tragèdia deserta del capvespre i serp. Serpent, vençuda et veia, però arborada i viva te'm menjaràs, folla, esquerda, folla de dolor. Llàgrimes teues i tèbies recull-les en ports, faran tresors a la teua galta les naus de l'orient, la seda fina, perles i coralls, canyella encantada, fustes de cedre. Llàgrimes vermelles i tèbies recull-les en pous. Recordes: les hores tenyien els vidres.

18

Pels deu dits de les mans obertes com flama viva, irades meues mans, òbric cada dia el meu racó, feresa. Pels cent cantons de la nuesa foradada tinc alguna cosa de nacre atresorada, alguna estranya punyalada en metall bromós. No sé quin fang, mai més, no sé quin fang podrà esquarterar-me a dins el tremolor que sent en veure't estimbar-te endins de tot enlloc. Cull-me rosella, cull-me coloma blanca, pren-me ruixim de nacre isolat. T'enyor, enyor, no sé com enyorar-te. Princeses oblidades d'un paradís nacrat venien a cercar-te per ben endins la pell. Sóc ulls de llop, tinc fam desesperada de vastes catedrals. A l'altra riba guaiten amples i oberts navilis.

19

A Pilar Almela i a Josep Hortolà

El meu país és lluny, les màgiques timberes, les veles de safir que enlluernen el vent. I jo, com un estel perdut amb les nafres daurades de l'or que vaig somiar llunyà. Voldríem robar tresors a les falagueres d'estiu, on els oriols feien niu com en un cor nacrat. El cel tenia esponeroses plomes de blau, com un llençol estês. Era immensa la mar, amor, i la crinera dels vaixells com flama. Allà collíem flors a l'espai, a les llunes germanes de la pell, als orients del sol. No voldria més odi ni més platja deserta perô em menge les ungles desesperadament de saber-te captaire, vinyater de vinyes ja cremades, escombraire dels teus màgics jardins incendiats, carceller de l'oblit. El vespre se'ns va endur cel endins de les seues lluernes i no ens ha retornat la cèlica mirada dels ulls que a la nit perfumaven com les brases.

20

Escolta'm, princesa de la mar tranquil·la, la platja que fou la meua bruixa condemnada, ha de morir un dia. Ara les ones blanquíssimes s'emporten desfetes de llum enllà de l'horitzó tan clar com una rosa blanca. Potser baixà algun àngel a dibuixar les fruites, les prunes, els ametlons de nacre, guardats com un tresor a la capsa de plata; els hi deixà l'aroma de l'alba que vaig somiar molt abans que vingués la llum de rosella, les va embolcallar amb un ruixim d'aurora immaculada. I les deixà dormir suaument com la neu que baixava de les ones puríssimes a la Terra d'Enlloc. Me les estime tant! Tu ets, hereva blanca dels meus ulls, hereva ígnia dels meus sols, cançó de festa dels meus dits, princesa eterna del somrís de gessamí, germana meua en el retorn de l'estrela nacrada.

21

No moriu mai a la platja, ocells. La platja té verins amagats a la sorra inflamada de bruixes. Que no en siga recer la meua boca closa! Jo tem les ones, perquê em són enemigues, perquê no puc collir-les. Desesperadament voldria plorar aquesta llum que m'incendia els raïms, els codolars. Vaixell perdut, destralejada casa, per quê aquesta calenta zona d'alacrans? Destralejada casa, si el mar se m'emportàs ones enllà! Sóc presoner, captaire, fill de l'amarga escletxa d'un metall incendiat, verí dels meus canals, deixalles dels meus ulls. Rebré la mort i la crinera serà el meu ceptre.

22

Jo, que sabia de l'ànsia dels cavalls somiant les crineres i de la llum dels vaixells en arribar al port, que he vestit tantes bruixes amb domassos de festa i amb lluernes de nacre he cavalcat l'horitzó, he trobat estimballs on dormen cada dia els pobres alacrans. Em fa fàstic la molsa. Només m'estime el cel, domini de l'oblit, i màgics horitzons de llums acaronades de belles veles amples desplegades al blau. Per salvar-me del marbre faig recer als teus ulls, que són tan clars com l'aigua.

23

Cada dia m'invente el teu crit, el teu nom, la teua veu de nacre esqueixada i sola. Quan ja no em resten més estels per a ser cremats ni puga assassinar cap lluna a coltellades, m'arraparé al teu pit, el metall que volia la crinera incendiada.

24

Aquari del teu cos, ebri del vesc mateix, somies arcs, somies peixos. Llum de la cala ampla venia a illuminar-me. Somriu-me quan lentament m'adorm per tot l'extens domini de l'estàtua o quan et cride boig de sentir-me i enyorar-te.

La porta m'era oberta, obert encês paisatge de la mar. M'estime, saps, m'estime que em cresquen els cabells de joia, que m'acaronen les plomes dels faisans la corba adelerada de saber-se tèbia per a les mans que la gosen besar.

Moriran les bruixes i els àngels misteriosos que m'alimenten la pell, perô jo no vull morir sinó és amb tu. I saps que tanta neula sols ens era servada per a menjar-la a mossos en un festí d'espases.

25

Tu véns a mi i véns de mi. Si no t'estime, digues-me pedra! Hauríem de morir borratxos de cristalls, perô el temps ens collí amb els braços de nacre, enyor de tota rosa que puga dur-nos calzes per a servar el misteri de tanta llum com vesses d'aquests llavis solars.

Vingueres pel camí com qui porta un cistell d'horitzons, llavor per als sembralls del cos. Semences enyorades, presoneres de bresca, ara es desfan obertes com vaixells en creixença.

Ventall de vents, destí que naix de l'ombra, en tu m'enlaire i per tu cresc cap a la lluna i l'esvelta crinera del meu treball frisós. Les veles han cantat en misteri de blau i el ple migjorn del mar m'ha incendiat la platja.

València, febrer-juliol de 1973