La Terra d'Enlloc / Poesia
Salvador Jàfer
04. [LD] LÍVIUS DIAMANT
(1973-1975)
I. DEU CANÇONS PER AL DIAMANT LÍVID
- Vingut del temps, batalles sols
- Tots els clavells forgen l'espill
- Els ulls cremats per foscs xalocs
- Aljava duc, fletxa i punyal
- Quan cansament de les estubes
- Príncep vençut dorm als meus dits
- Camins petjats de peu sencer
- Pastor perdut en propi pler
- Garlandes duc dins dels meus ulls
- Quin combat a la batalla
II. EL PELEGRINATGE
III. L'EXILI
- Jo m'exiliaré a la Terra dels Folls
- Com un llop famolenc que no ha trobat la caça
- Ensenya'm a morir, jove d'estranya llum
- I venia a guanyar-me l'escala de la mar on vaig deixar les barques
- Quin malbarat de roses, quina desfeta d'astres!
- Jo us convoco, germans, a la festa de la fúria i la fletxa
- El groc del vel vol dir que pel ponent s'encenen les flors de la desfeta
- ...I sé que no és això el que jo volia
- Lívid cavalca, lívid cavalca, Lívius, l'alba
- Teoria subterrània
- Aquesta música que ennegreix els verds de les parpelles
- El príncep dels lliris
- Silenci a l'illa
- Aprendre a escriure la gran història?
- Aquest poder de l'infinit domini és l'hereu de la neu dels sentits
- Era un verd de narcòtic, de resina cremada
- Elegia per a la llum que ha de venir
- Corall-fermall
- El déu dormia
- Podria escriure l'amor i destrossar-lo
- Riu de l'amor
- Un dia lluminós he de plegar les veles
- A mi dau-me un cavall
- T'estimaria, germà
- Nocturn per a banderes
Primera edició: Curial, («Llibres del Mall», 17), Barcelona, 1975. Amb un dibuix de Josep Hortolà. Segona edició: Produccions Ansietat (1970-1988), Eliseu Climent, ed., («Poesia 3 i 4», 39), València, 1988, ps. 77-134.
I
DEU CANÇONS
PER AL DIAMANT LÍVID
1
Vingut del temps, batalles sols,
cadell crescut, imants encens,
amant ferit.Escletxa i mort ens torna orbs,
lívids anyells de la fadesa
tentacular.Llavis cansats, nacrats esculls
d'abissos tens. Sense esperança
talles gesmirs.I hem de matar si no volem
emmetzinar tan bell metall
silenciós.Enllà de vida, enllà de mar,
cadenes són, escuts de neu
per la foscor.Perquê demà, exempta nuesa,
geni de sang, del desconhort
seràs hereu.2
Tots els clavells forgen l'espill
on passen nits
els rulls solius del meu deler.Aquests meus ulls mai no et seran
estrany celler.
I vaig cercant per dins la pellllenços de molsa i un castell
per a l'espasa,
pont llevadís, porta reclosa,redòs de rosa, fermall tancat
per al combat
sense esperança. De mal delittinc la recança.
L'enlluernada bruixa dansa
damunt de l'ansa.3
Els ulls cremats per foscs xalocs,
bec llum cansada del migjorn,
cresc en el bosc del meu sojorn,
un peix de foc.Recapte al sol coltells de llum,
ofrene als déus besos de fum
i en cant pagà serve el costum
del sacrifici.Ol el voltor perfum de fel
cremat al foc hissat al gel,
aljava i calze del meu pèl
aventallat.Tristesa en marbre assassinat
bressola solcs de plor, esclats
de tants germils ganivetats
en el meu cel.4
Aljava duc, fletxa i punyal,
en nit de llop llum de fanal
i metall cal.Lívius vindrà a trobar l'espill,
trist com demà, net com ahir
de pur glatit.Salva't, oh lívid, l'espasa et duc,
el venciment i la venjança
m'has de dari has de creuar de pit a pit
el carenar del cos ferit,
sense esperarla veu del llop que et ve a cercar.
Ja la tristesa et venç l'esguard c
ap a la mar.Només l'espill trenca l'afany
de veure't cec dins la claror
que et torna fosc.Lívius, amant del diamant,
enamorat del cel distant,
tu vencedor.5
Quan cansament de les estubes
porta silenci a l'alta casa
destralejada,revife solcs on es rebolquen
àngels de gespa esmeperduda,
clepsidres, algues.Venç la lluerna de la xera
els borrissols d'estiu que tresquen
aquestes cambres.Sota el renou d'ones celests
vinc a tallar sarments d'autumne
amb la mirada.Gris devessall de mesc caigut:
així, amb desesme, un jorn vençut
vindrà a matar-se.Crema el brostall! Retall de vímets
fan embolcall amb calzes ebris
de calç amarga.6
Príncep vençut dorm als meus dits
com si vingués a arrabassar
pedra d'amor.El sent tot trist i vell i quec,
beu al meu bec roses d'enyor
del cel esclau.Aspra cançó tem a venir
quan pel metall deixe el meu pler
sense llavor.Cega color m'acollirà
dins el migjorn, cremant encens
d'encesa carn.Ara vestesc orba nuesa,
magra tristesa. Enfront, l'espill
del meu tresor.7
Camins petjats de peu sencer
des d'on em drece altiu i fer,
la mà a la torxa.Dubtós i quec i a la biorxa,
alce el punyal contra l'escorça
sens pietat.Demà potser trencaré el fat
que du capell fosc i ensonyat,
cobert de nacre.L'emmetzinada pell del sacre
ha d'estrafer el simulacre
de la tristesa.Encesa nit en veu malmesa
solca destins i en l'escomesa
hauré de caure.Quin devessall de mesc pot traure
aquest ullal, i quin vent raure
la sang del quer?Camins petjats de peu sencer
faran dreçar-me altiu i fer,
cansat barquer.8
Pastor perdut en propi pler
de conduir lleons al quer,
sóc vianant.Guaite a les roses dels camins
el relluir d'alguna esfinx
ansiejada,sense esperança de trobar
ni cap mestratge de la mar
ni cap posada.Fill de la dansa balle sol
en solcs de llauna i en trespol
de flama nua.Només l'espill m'acull plaent
per recobrar l'ombra vistent
que tanca el nacre.9
Garlandes duc dins dels meus ulls,
corimbes, flors d'esvelta neu
parpellejant.Port abrandat, cabal del bes.
Forassenyat, esquitx, gemec
de la clarord'aquests rostolls curulls de dol,
com podré mai jaquir el rou e
scapçador?Taujà d'esglai i de feresa,
furgues fossars ben artigats
en el meu plor.Alça't del jaç on jaus jaquit,
trau-te els estreps que t'han fornit,
ix de l'espill.Tensa la fletxa i el metall,
prem la nuesa i amb corall
mata la daina.10
Quin combat a la batalla t'ha dut
o quin foc guardaves dintre teu?
Vint mil soldats d'escuts vibrants
dauren el sol ponentí,
dauren més llum cansada que no vessa
aquest sol mort cap a desfeta.
Vençut em véns, demanes com
guarir els teus ulls nafrats i esquerps.
Quina murada havies de saltar,
perquê caiguesses tan vençut?
quina allau de rius desbordats, de nit ferida?
Com servaran els teus braços redòs per a l'amor?
El vent, que tant combat en contra teu,
encén les altes cabelleres del capvespre.
Jo plore amb el cel, amant ferit,
jo trenque els llençols del cel
i vesse el plany tot foradat. Guareix-me.
Quina llançada, escletxa de lluïssor,
menja els teus ulls roents,
mon calze, ma nit atresorada?
Jo he combatut de bat a bat amb els teus braços,
amb els teus ors, i jac ferit,
per sempre, inabastable, vençut, ferreny.
II
EL PELEGRINATGE
1
Viàtic
Quan per l'espill la fosca nit obre el tresor, hi dorms cansat. Ja ets senyor del teu futur, de molt esclau, ben lliure esglai, redona xera d'ampla estança, envoltador dels frecs marins, de grans punyals i forts fermalls. Cleda, repòs en suaus dominis. Eixits del llot, amples vaixells vindran a fer serens senders per als teus ulls enquimerats, que ja per sempre dulcifiquen l'estesa, intensa pau dels rems. Hypnos i Mort, germans estranys, són enemics i ensems captius d'un mateix foc, un mesc mateix, un estimball que t'acollí en abrivalls d'aigües lluents. Quin foll destret o quina xacra fou la captaire del físsil cos? La llum s'estreny a contracor per prims cristalls de calç i vels. «Cim i punyals. Ebri n'estic. Crinera de freda nau que solca les espurnes, esguit feixuc, rebec. De vida cega il·luminat, sense paraules, dorm en el ras dels meus ullals; sense recança somio el corb, perquê recorde planys, jaços inútils, corones de fletxes, cants de cigales, mesc, llum de violes, que ve del sol, de les fronteres meues on podré jaure conhortat un dia.» La pedra del meu cor, timbera del meu destí, el raig fulminarà. Vaixell vingut per escorrims de plata, portes de lluny els càrrecs de la vida, la trista bruixa de les nits d'escuma, estranya missatgera i fugitiva de la veu aspra que em decanta al corb. Sents i t'estranyes d'aquest foll silenci que vols trobar quan per l'espill t'endinses, tresors de nacre i solcs lluents estèrils, pou de la llum enquimerada i sola?» Cansada neu en sots estèrils creix. Vós sou el vesc i la ribera esclava, nial de verms i punxa maleïda. Astres guillats foraden la nuesa, cortina tèbia del cos caigut. Isc tes del nacre com de cada estuba, entre en el baume com en la tristesa, dorm en el plany com en un jaç de roses i m'emmiralle cec en l'escalfor que tiba els rulls solius adelerats. En balmes canten corbs quan per la llum m'enlaire, arbre arborat dins la timbera. Quê darem al temps, quin solatges vius d'escapçats anyells al foc darem? Quin sacrifici podrà acollir la sang, per a quin déu, en quin altar de pedra consumirem el greix i quina ofrena podrà purificar el doll de l'ambre que congelà l'espill cicatritzant-lo? Oh escletxa, oh ferida imantada, creixes i dols com pel cristall la carn!» El plany de l'aigua, el plany del calze ple, neda en els nimbes de vessants tancades, cleda, repòs de l'amarga bellesa, quimera que rompé l'encís del marbre. La meua mort dins de l'estany cansat de suportar el pes enquimerat em vol bastir a contracor palaus. No vull castells, destí, castells de foc. M'abruse sol retallant les fronteres, llàgrimes meues que m'agencen freds. Amor em venç cap a l'endins de mi, i cresc tot sol i m'alimenta l'ambre. Nu i anusat, eternament captiu, encara gose somiar destrals que vencen la crinera que em domina. O potser la crinera és l'únic clos on deturar el plany, presta nuesa, pura recança d'un encís altívol, urc ensonyat del corb, closa murada que jo m'he bastit a justa mida i desesmat deler?» Però de sobte ve com afany cec un desig inhòspit de sang, de vol, que viu i creix en imantats vaixells. I ja les vores broden el temps de serenor, llum de la riba i fletxes d'or adormen ja el meu cos, com bronze alçat, tot flor acomplida. Demà no podrà ser mai més imant, tresor adormit, perquê es desvetla la meua entranya atapeïda i venes que llur cabal comencen a vessar. Estranger em dic del propi regne i ve la lluita fera de l'escuma. Com salvar-me, com mataré gèlids àngels que em coronen les temples d'amargues violes? Una dansa en retrocés i en creixença ve de la nit, ve de la balma cega que els meus ulls recorden com volianes a l'encès caliu de l'or i de les fonts, altes cingleres, altes clarors de plata. Nau de naus, més solitària nau, més endinsada nau pel glaçat pontos, pels espectrals abissos tan solemnes, per la maror tancada de l'escuma, brogit del cos, ruixim del nacre vell.» Vena, vena, pel caminal desbordes el fos metall, al baume de la bruixa, l'aroma meua que m'esquinçava el llavi. Lívius em dic del foc brunzent, esclat d'espill captius assolellats de pedra, l'aigua a l'estany vessa verins de mort, el fat feixuc m'ha dat un destí d'or. Déu adormit dintre d'aquest corall, dau-me l'espasa i el metall, i esgarraré la closca i el cristall de l'ombra encesa.»2
Coral 1
Repòs als lliris grocs. D'horabaixa fargaires diuen cants a la farga dels temps neulits. L'enquimerada casa de l'urc triomfava, records de llenços, altius somrissos desdibuixava. Heus ací com s'allunya per la lluor última del dia damunt estels de guerra que el sol domina. La boca solitària li ho endevina per la fredor del calze que el vesc bevia. Arribarà al domini molt cansat, molt fos, salvatge, aigua de sina, i esdevindrà submís, pobre garlaire d'una veu esqueixada i esmunyedissa. Un frèvol vol d'estàtues l'espai camina.3
Pregària
La llum vindrà demà per mil vials de fosca serenor, serà tallada en veles, i en palaus isolats serà guardada. Que fredament, que follament s'allunyava el cervo guillant per les branques d'estranyes falagueres! Fosques palmeres. Libacions. Ofrenes que no valen tota l'escuma del mar, oh solitari!«Rei del Vesc, caliu i boira són mortalla. Abans d'anar-hi, reialmes sols em construeixes, perfecte cercles imantats per on travesse com una ploma l'espai cèlic. Dins teu contens la fina línia que vigila els destres astres solitaris.
»A tu t'ofrene el mur i el sol que van ser els meus guaites d'altre Enlloc, castells i encens de rituals, balmats esculls on reposaven les vaixelles per al vi de cada dia, els bells i verinosos calzes on beguí la meua mort.
»Sigues dador, rei i senyor d'aquesta endreça, de rem i barca i un fosc fanal contra clarors. Amb ells combatré el llot de les riberes, les aigües folles estantisses, les balbes llunes sornegueres, els calls garlaires de les coves, els rics avencs de molsa i llims. I ara he de partir vers els insomnes porticons. Hi tinc un regne ja bastit on seré rei i sol senyor. Allà he de pàixer el peix de foc que dormia en el meu rec de flors altives. Abans d'entrar-hi us deixe el prec, el plany, el cos del malefici i la malastrugança del demà, car molts i llargs camins m'esperen enllà del silenci conreador de sabres i jonquills. Pregueu per mi i pel fosc estany, pel mal mirall i els ulls perduts, l'ignot camí ja ve a acollir-me, canteu pel qui s'endinsa dins la Terra de la Llet.»
4
Viatge
Cansat, salvatge, bicorn, unicorn, pel vent, barquer en foscúria ve més fosc, més ferreny, la pedra, el llot treballa. Silenciós navegador madura la vella pena de safir quallada. El rem li corba estranyament el llavi, la vena del topazi que en l'atzur brunzent del foc callat el bes propaga. Encês el matrimoni amb l'ombra, has arribat, oh Lívius!, a la portella ígnia de l'espill. Que fosc l'esguard! que serpentejada la corba! Contraclaror, remador d'obagues! I quin llamp vols que et deslliuri de l'arc que dibuixa les ombres del teu cos? Ferotge, però cansat, pintes els calls del fluix estany, i el moll corrent, de tan suau, et venç l'escut de flonja nit bastit a tremp. No tens salvació, solitari, que veus eixir la lluna de la fornal. Has oblidat les arestes minses que feien cossos dins el foc en prendre vol i has oblidat que tens venuda la deu dels llavis a la cornuda ametla d'alacrans? Ets un desert, un cel fals, una fira de cantaires. La lluna té el secret. Interroga-la, demana-li qui et condemna, per quê vençut i en foscúria, incendiador de l'ombra, ets l'hereu d'estranyes roses. Un senglar corria per la nuvolassa, corria, menjava fums per la nuvolassa. Nues espases basteixen fargues, folles captaires de l'or dels cims. Fosques paraules a la tacada neu.5
Ritual
No hi ha Caront. Òbols són els teus ulls, ja ho saps. No hi ha Caront. Amb ells has de pagar el preu de veure fosca; amb ells, ja ho saps, bell remador cansat, que esperaves el moment de la desfeta. Romput l'estany, el verí cec s'escampà tot pels viaranys d'aquesta pell que ara voldrà seguir el torb, freda recança de la claror. No hi ha Caront. Nou cercles negres balmats en llots has de guanyar, bell remador de vida i mort. Àngel estrany, t'has adormit a vora els rems, i tan cansat, àngel estrany, com podràs mai plegar els sols, com encetar, trista fornal, l'alta destral del desconhort? El vent marí i algun captaire són pledejaires. El cigne canta. La balma calla. La nit desvetla fletxes. S'alcen les vibres i els alacrans per les riberes de la mort. Ramats de cervos faran de guia al vianant perdut, encens o carn, averanys, tremolors de netes ones, o ciris clars mai no apagats. Potser dubtava a l'arribar al fons si la quietud el salvaria de l'espasa. Oh, no és estrany que si prenia forces per a alçar-se de la caserna, s'hi encenien de sobte flamarades de càntics que trasbalsaven la mirada cap al record de la quieta ombra de lluna, estany que és mort, closa i perfecta proesa de qui ha assolit tant de mirall i ja no serveix altre déu que l'occit! Ja no recorda per quê treballa sols i dura l'ambre dels canals. Tot és verí. Una princesa extingida de canyella solia cloure parpelles o vessants per cada llàgrima adormida. Oh, és estrany, estrany que el trepigs dels gossos no l'esglaie aquesta impenetrable nit de porcellana xinesa!6
Coral 2
Era Thànatos amor d'Hypnos, desvetlador de sines fondes, arrecerada molsa del combat d'estranys guerrers. Lívius, paraula fosa, un cant inútil que guardava el missatger que se sabia perdedor. En ampla caminada dels cims baixaven corrues de ganyotaires i vols d'estàtua des dels jardins de la foscor en transparència. I en el silenci pur que conreava la lluerna de l'espill era un somrís d'alba la bellesa del calze i el licor: ulls de l'encesa victòria endins del nacre. Així, repòs de l'ona, mai més cap nau no lliscarà pel pontos, espurnejant oblit de la quallada llum estesa.7
Coral 3
Ull mort, sotjador d'escuts, comença lliure respir, molt lent però mòbil repòs, un ritme obert, un clapoteig. Esquena daurada per l'altre sol, la balma creix, ateny la sort del malefici. És com una àmfora de fi dibuix, com la fulla d'un labrys o el perfum d'un lekytos que la serena eternitat conté, com una espasa. A l'altra riba encara hi ha coralls. I has mort, però no ets mort, ans vius de tot i en tot com la foscor. Tu, cavall estrany, lliure posat, t'has fet barquer de tu mateix, t'has alçat rei i també esclau, atònit sacerdot i hierofant d'un suau repòs, un ritme tes, un vell escut crescut en l'or inhabitat.8
Coral 4
I quan arribà al fons l'òbila l'esperava, l'òbila, la guerrera serena, la llançadora d'astes que dibuixen el silenci horitzontal, la tancada, perfecta bellesa, que més enllà de tot, molt més enllà reposa. I s'estenia pel llarg domini dels seus ulls com un dèbil record, com un ferro forjat en la tristesa que nodrí l'estany. I com el cercle recomença, sempre final, sempre principi, el moviment del rem l'enquimerà i la destral que en fosc tresor alçava el va imantar en pedra eterna, un pur foc mort, estàtic i vibrant. I atenyé la riba de seda on tot repòs és blanc, on la llum congela la transparència de la quallada forma inhabitable. I fou coronat del propi regne amor i senyor complet, sencer amor, del pur silenci enamorat barquer perfecte.9
L'oració del lotus
Ameu les vostres roses com si fossen la carn nua, que la tristesa que duen dins els pètals s'escampa per les sines del misteri. Indesxifrable ull, indesxifrable cel, mai més l'espill no tornarà a trencar-se ni per la freda mar cap nau romprà les ones, que de la fosca endins es creà el regne on habitarà el cigne i la peresa. Senyor Dolor, regnasses sempre en el meu cel! Mon bell amor, mon fosc deler, tots dos som un, un sol destret, un sol afany. Els enemics vençuts vindran a beure els calzes del meu pit, en els escuts no hi cap més llum ni dins les llances altres focs. Ni les despulles m'acolliran d'aquest dolor ja mai més lliure.
III
L'EXILI
1
Jo m'exiliaré a la Terra dels Folls. Germans, deixeu-nos en els somni, als qui vivim enllà de la raó. No interposeu cap festa al treballat exili. Permeteu-nos, almenys, que siga lleu el pas, per bé que estrany camí. Jo somie banderes, arborades creixences del vent. Desperteu-me, si m'abaltesc a l'alba, que vull tastar-la encesa, quan es desvetle l'astre, taronja de la llum. Creieu-me, he perdut molt, i he guanyat la nostàlgia. Ara ja tinc recer, espai de flors callades que no fan un jardí. Amb la vella peresa d'haver minvat les llunes s'agombolen els estris del déu que volguí ser. Creixen renous de l'arbre abandonat, regat d'antic misteri. Creieu-me que sóc feble, i em sent acompanyat d'una brisa que escolta el pas d'un germà invicte. Retorne a la recança com l'ocell a la fosca, i l'àmbit s'eixamplava com un globus de joia. Retorne a la parada on deixí l'equipatge. El viatge comença. No sé vers quin indret veuré arborar banderes. Deixe la minsa traça d'esborradís dibuix i m'endinse en la ràbia del retrobat delicte.2
Com un llop famolenc que no ha trobat la caça, que no ha trobat camí per a buscar la presa i vaga desesmat pels racons de la fúria, m'estime aquest crim perquê és una venjança contra els déus enemics; contra cercles i setges ningú no hi té cabuda. Jo sóc rabiüt, feréstec, amb els murs clivellats, castell de l'enderroc, brutícia que nodreix les altes cabelleres, guaret de flors salvatges, l'atapeïda fronda o selva impenetrable. Igual em fa d'estimbar-m'hi i mentre cresc ensulsiar-m'hi talment com la pudor de les roses podrides. Em sé vencedor i salvatge. Així triomfe de mi i em salve en la bellesa de l'esplendent desfeta.3
Ensenya'm a morir, jove d'estranya llum. Des del teu callat horitzó envers mi t'enfilaves com si volguesses dir-me un repte de venjança. Em venjaré per tu, em venjaré per mi, et donaré allò que no vaig poder haure, et faré rei de mi, et faré rei del bes que no vas poder haure. Haure vol dir somiar, i tots dos som espies, vigilants, sotjadors. Destrals congrie, destrals, cuirasses, escuts per al dia de la nostra desfeta. Així, guerrers vençuts, car sempre ho hem estat, desarem sota els salzes els estris destrossatss, les destrossades llances, les deixalles del sol. La teua estranya llum m'embriaga d'esplendor. Germà de la venjança, tu m'has de fer lliure perquê l'amor no em vença.4
I venia a guanyar-me l'escala de la mar on vaig deixar les barques. Les meues amazones vestien peples blancs i jo volguí deixar-les córrer esbojarrades pel meu ample boscatge. Nasquí fill de la saba del verd d'antics paratges i voldria oblidar-me on em quedí oblidat. Si sabíeu les torxes com omplen el capvespre! El meu destí és vegetal, el meu somriure d'aigua que vesse per la boca, convit de festa i mort. Amb el plor fructifique la terra, l'eixorca terra del delicte que vaig crear i és meua. Sóc aigua, sóc riu, sóc déu de la mort i de la vida.5
Quin malbarat de roses, quina desfeta d'astres! Els genis capvesprals enlairen l'àmbit de les comes; sense raó s'absenten les filles de la pols, de la brossalla negra. Una reina coronada de germils comença a alçar el ceptre. Les mans se li torcien del pes de la ferralla. L'amor se li esblaimava de tan dolent com era, se li tornava presa del rapte per l'escuma. Mentre ella es decantava cap al dolor més lleig, com una daina ferida, com si esperés l'acompliment de la venjança o el triomf de la llum enllà de les esferes, el reialme infinit del seu dolor.6
Jo us convoque, germans, a la festa de la fúria i la fletxa, als senderols perduts que no tenen paisatge, a les esverades ones de les mars que no existeixen als laberints de la cartografia. Jo sóc nat en terres velles on hi ha recers sense nom que he volgut aprendre. No em sé desesperat, sinó captaire perdut en l'enyorança dels lleons que habiten aquells àmbits d'on volia ser senyor. Feu-me fosques les venes per a sentir com creixen els astres des dels llimbs de la terra. Jo sóc rabiüt, amorós desenamorat, grinyolaire i pallasso, cançonetista mut. Per això m'adrece, amb els silencis que forneixen d'escuma, als silenciosos, per la drecera vertical que cava els cors dels morts. Us nodresc des de la vida la plata de la mort; amb els meus místics estris òmplic les escudelles dels meus propis verins. Creieu-me que sóc feble i mai no gosaré alçar-me gaire lluny. Òbric la vostra alquímia i n'engolesc a pler una glopada; el ritual que resta jo tot sol me'l fabrique amb la fam de quedar-me un dia en l'escomesa, com un pobre captaire. Ni vell ni cansat sinó bell i amb afany de cansar-me, sóc príncep destronat volander i erraire, així, sense ceptre però molt tristament, dalle les meues roses, les batalle i després me'n bec el suc triomfalment i serena.7
El groc del vel vol dir que pel ponent s'encenen les flors de la desfeta. Treballe el feix, l'orient, a punyalades. Quin maldestre assassí! Cap pedra no permet que el repte endure el crim per a ser quallat. Tem d'aquestes mans una folla giravoltada i un desbarat de fang. Quina escapada per l'extensió de l'ombra? No hi tinc cap recer. Desconec el combat i els dards a la mirada. Quin cansament! Aquesta son que tens et protegesca, germà. I si poguesses rompre les coroles que a bastament despulle perquê comprengues que si et repte així és per peresa. I nosaltres volíem ser déus! Ni per oblit encenc les teues flames. Retorna'm a la riba les soltes cabelleres. A l'ampla mar les noves oblidances. Rei de l'exempta nuesa, ebri del cald xaloc, retira't al teu regne de safir, que amb el blau t'acompanye.8
I sé que no és això el que jo volia, que no és això. El vostre desig gairebé no el conec, però el meu, el meu tampoc. Si parle de lluny, també sé que sou lluny. No us busque, tanmateix, més que per dir-vos que me'n vaig més lluny, i cada volta que m'invente el viatge, sense cordar-me la sandàlia ni encongir el pit per al comiat me'n vaig més lluny. Oh, no em digueu adéu com a les àuries històries de vells ports en velles ciutats! M'he perdut fa molts cercles de llum i ara he vingut a caure damunt d'aquest paper. I sé que no és això el que jo volia, que si me'n fuig rabent per un sol d'oli, d'alga, per un destí de taurons, és que sempre enllà hi ha un sol d'oli, d'alga i un destí de taurons. Corser, fràgil corser d'esmunyedís pelam, si sóc el teu genet no em tornes la resposta. Saps que no duc fuet per a burxar el secret del teu delit de cel i te m'emportes, rei, al fons del teu reialme. Fugiu, guilleu, incendiaris de llamps, escapeu de la falsa veta d'aquests càntics asmàtics, perquê enllà d'aquestes sines on agonitza l'astre, hi ha un sol d'oli, d'alga, i un destí de taurons.9
Lívid cavalca, lívid cavalca, Lívius, l'alba, que no tens temps per a l'amor el monjo ha cantat totes les cançons i allò que vosaltres anomeneu plaer és per a mi una màscara. Encalça'm, perdut, encalça'm pel meu camí de fletxes no podem estimar. Els teus àngels músics baixen fent giravolts des de la muntanya sagrada de la desolació. I ara l'ensopegada farà esqueixar les finínissimes cordes de metall: em dolen com una nostàlgia que no he après a madurar. Oh Lívius, fes aterrar els núvols un bon matí i que mai més no se'n puguen aixecar! Aquest espetec de caixes em trepana el pensament. Fa dies que me'l trobe quallat i no serveix per a res, vibra meua, per a res. Oh Lívius, la sang raja freda vers el riu de la mort i els seu corrent és d'or, i el vendaval d'escuma! El foc abraça les cortines i s'escampa per la casa, per les voltes del cel, i més enllà: m'escoltes?. El concert, la música del cos fa que no pense en res, Lívius; després de tot, el desig s'emancipa i es perd. Però quan el diable canta, grata, grata l'esperit de la rosa. Lívid cavalca, lívid cavalca, Lívius l'alba.10
Teoria subterrània
Com un vaixell (vigila!), un passeig per les vores de la nit. (Que no hi ha cap dolor que puga ser més feble!) Així l'esquer, la carnassa dels ocells. I aquesta lentitud on s'enxampen les cordes de mercuri amb una voleiada porta el perfum incògnit. A força de diluvis els camps de la peresa s'hi han bastit un feu. Mentre el greix es crema, una ferum de cera emmalaltida doma una constel·lació d'arcs. Cada visitant és un guerrer esquàlid que enyora la batalla. Una llança en la boca i un diamant dins el ventre. Saben que l'hora és arribada en quê tots els escuts fan una caminada vers el corrent indòmit. Llavors, des de les profunditats, una irada teoria d'esquelets fa la guerra als espills.11
Aquesta música que ennegreix els verds de les parpelles podria anomenar-se com un eriçó a punt d'atac. Baixen, pengen de l'espai les vetes de la llum. Com un indici del vent la cicatriu d'ambre lluïa en el racó interior. Una dansa ben marcada amb un pas de quasi triomf, però una llangor de fulla perseguida. Això sabem. La nit de fals safir voga deserta. I s'aigualeix l'escena, el perfum pictòric del paisatge. Com si volassen colomes pel cel l'autumne es deixa vêncer. Aquesta mena d'embruix emascula les traces del desig, carcassa, falena en giravolt per la fosca, cascall per a aquells cors que com el meu menteixen l'amor, menteixen. El trepant forada, agita, enterboleix l'ofici dolorós, l'enfonsament del llavi com una punyalada, com si llavors isquessen tots els colors de les deus mares de la terra nodrissa. Olor de sàndal a l'antiga manera d'adobar les runes, els estripalls, la sal de l'aigua absent, l'espill que em perseguia com una pesta folla. Així l'esclat que feia la dolçor de la mel era una batzegada d'estels que es despenjaven.12
El príncep dels lliris
Si mai aquest vent gèlid (flos campi et lilium conuallium) et dibuixava a lloure un perfil fet de blaus (et fructus eius dulcis gutturi meo) que et retornàs la càlida marea de l'escuma, el nimbe d'un perfum salabrós calcinat (surge, propera, amica mea, columba mea, formosa mea et ueni), com un regust de terra enamorada morta, olis i vins antics reposats a les gerres (iam imber abiit), el retorn de la dansa, sacerdotessa vella, on la serp amb el brau fan un ritu d'amor (uox enim tua dulcis et facies tua decora), sabràs que encara viuen les flors atzurcremades del meu palau de Knossos.13
Silenci a l'illa
El vent va destrossar l'amor. Silenci. Ametles i safirs. El nen adormit parlava dels cristalls i els oceans que caldria travessar. Els safirs creixien i els vaixells esperaven. Per un viatge així hauria plorat xarops. Silenci. La llum besarà els ulls del mariner i la sal els seus cabells, que l'illa és ampla i intens el seu miratge. L'infant adormit deia els països de la quietud. Amor meu, veuràs els ports i els horitzons, les sedes i els germils. Les mars van buidar els seus coralls i al port la sal besava els ulls del mariner. Diamants, mel meua, collars que ven el moro a la cantonada. Lluïssors i agonies nodriran els teus ulls de topazi malalt. I de sobte una espasa sagnant, un dimoni fugia amagant un carcaix. Safir, safir, aquell arc, aquell dard. Silenci. No hi ha ningú a l'illa. Només els ulls del guerrer.Les roses s'han escampat pel riu, i els vents, en passar, les han escalonades amb el seu alê, com si el riu fos la cuirassa d'un heroi esgarrada per la llança, per on raja la sang de les nafres.
Ibn al-Zaqqak
Germà, m'han ferit! Germà, m'han ferit!
14
Aprendre a escriure la gran història? Escriure damunt del fang i després portar-ho a coure com les rajoles de la ciutat d'Ur. En aquest ample domini es fonen totes les ones. Passen arbres, roques, fades, roses, guaites dels boscos, barataires, missatgers, carros, naus, mercaders, donzelles i donzells que regalen besos. Has aprês a escriure la gran història? El foc es consumeix i torna a brollar i abrusa cases, cascs, casernes, càstigs. Llavors és un miracle l'esguard damunt del fenc, el viatger perdut, el bagatge dels seus amors. El cronista descansa abaltit sobre la tinta de moluscs, la púrpura de les ungles i el papir. Mentres es venen, revenen i convenen les llegendes antigues a la plaça dels bous, perfums de perruqueria, l'olorassa del rulls que porta el gran senyor, la gran senyora bella deixant una moneda a la mà del flautista. Se't desfulla a les mans la gran història? Amor meu, amor meu, que el Nil no se t'enduga al País Roig de Punt.15
Aquest poder de l'infinit domini és l'hereu de la neu dels sentits, mentre clamen les feres contra els fuets del sol. Oh les prades eixorques, els cabalosos rius del pensament, els escondits degotims de selva! Sentits, sentits!, clamava la fauna, i els seus cors eren columnes enceses de desig apuntant a les orquídies, a les salvatges cabelleres. La nit besa les tiges, els licors, les apòzemes, la màgia del sacerdot del llamp. Que se m'enverine el cor, que m'atuesca el perfum de les seues mans que demanen més i més, mentre estrenyen lleons i els assassinen! Quina festa, quin cabal de sang per als meus ulls! Per als meus llavis quin convit, quina venjança! Oh tu, dominador! Les espirals que giravolten fan cercles encesos al voltant dels seus ulls i la seua nau viatja, viatja pels espectres de la llum. I no podré retornar-ne, perquê l'intens, lluminós, infinit cercle d'aquest àmbit presagia el País de l'Oblit. Lotòfag, obre'm pas! I amb cada purna que m'escape, m'espiralitze i em multicolore, com un déu m'adorm damunt les celles de la llum i del seu bes m'embriague fins al vòmit d'estreles.16
Era un verd de narcòtic, de resina cremada, com un vesc de metzina, des de l'ambre del cos i la neu dels seus ulls fins al safir dels llavis. La llet de l'infinit.17
Elegia per a la llum que ha de venir
a
El temps filant les veles de les naus que encara no han partit fingeix el pas lleuger d'aquesta desesperança que ni amb dagues de sol podria ser salvada. Botxí i alhora damnat esclau, les roses perseguia. El forjador envestia a la farga i en feia un ric homenatge de metalls poderosos al déu, astre cec que no mata la daina gemegant, inútil ràbia del riu dolgut. Mentrestant aquest ofici dolorós que no nivella l'àmbit, que no deixa brostar cap arbre iluminat, que no mata cap rosa, permet que el repte s'estenga a les altes contrades i que vinga la guerra i arrabasse les plomes amb una esbufegada. Ah, però el silenci no controla l'amplària del reialme, els batallons perduts de rereguarda, els exèrcits vençuts de l'avantguarda i la sang de les mortes orquídies. I de seguida la neu enrojola les cares dels pallassos, els rituals dels sacerdots, les cortines amb randes pansides i l'altar de la casa. Recompondre el foc és un molt mal endreç, perquê no sempre és bo l'encenall i ni la pedra molar bastarà a dar-li força de tempesta ni el bram del vedell arribarà a suscitar l'espurna que faça alçar la màscara i s'abruse i cesse el malefici. El guaita està cansat. Fa dies, setmanes potser, que no passa un falcó davant el seu paisatge. Les constel·lacions no han variat gaire. La lluna, amb mandra esquelètica, passeja les gases, senyora escleròtica, de fam epilèptica, bagassa!, oh maleïda bagassa! El riu pàl·lid es farà vell i rajarà escuma pàlidament. Ventrut, ronyós, maltractarà el son dels seus dorments, el pol·len dels seus lotus.b
Ara tot és perfum, com si diguéssem sàndal o verdura amagada, giravolts de fumeres que busquen l'alegria de les cambres on s'alimenta el sol d'espirals hiperbòries. Els imants emocionen, fan rebotar les zones de safir, de corall, de dàlies, intermezzos de pluja sense romanticisme, sense possibilitat de reconstrucció. Així el perfum estèril foragita les molles impregnades amb sabor de càmfores o les arnades robes dels baguls hipocondríacs. Ep, ara la funció de l'aire transforma la fumera en un bafet d'estufa que no es diu poesia sinó revertiment, car si assajàvem d'assassinar el càntic, el renou del verí ens capgira l'empresa i tornem al miracle. Si arribem a l'espai on dansen les bugies, farem un salt vers les estreles i després amb una batzegada els ministres de Déu ens etziben un colp a les zones pudents. Novament estimbats, aixequeu les potetes i recomencem el cicle, la fumera que ens portava l'olor, la naftalina, l'aroma d'hospital. Un regust de rovell als ferros de les golfes, com els llavis pintats d'una artista de cine. (És indignant, senyors, és indignant!) Una demencial olor de xinxa. Acabar acostumant-se a parlar amb els gegants ocults, vigilants de les coves sensorials, expectants ambaixadors ben aviats a l'hora de les requestes presenten les ofrenes desvalgudes dels sentits. Tot el restant són les mentides, els delits de la vida, el crim de les eufòries, les escorrialles, els degotims, solatges i residus a la fi del viatge. Retorn a la ribera xafigada. Vagabunds malgirbats, carregats amb les velles corrandes, els rellotges de les malalties, la bossa dels vicis capitals. Mentides, enceses mentides en corrua desdibuixen el perfum, la fumera, la cendra s'abandona als amants que coneixen l'amor. Duen anells de promesos i es besen oblidant-se fins que la dansa recomença en arribar al límit, mentre cauen els llindars de les portes tot fent una polsina que descolora l'aura. Així l'aroma es mor, s'enverinen els aires i s'ha comès un crim que ni la llum del dia sabria perdonar.c
Prou, vibra meua, no gastes més saliva. Ningú no comprendrà la fauna que fas pàixer. Els rebosts fa temps que són tancats. I dius imantar aurores? és una caminada més, un graó més avall, una trencadura al braç? Si callàvem seria convertir el silenci en un arma malèfica contra nosaltres, botxins acusadors i esclaus. No hi ha perdó. Llum blanca. El dolor insisteix a la paret. Fins que el verí no s'escampe no hi haurà roc ni roll. Les daines morien i tot estava bé, dormien a la deserta, i tot estava bé. Ni amb un sol mot no podré mai convêncer-te que val més cridar a les cantonades de la fam i que les rates engendren coralls, minyons enamorats. De la fosca del cor fins a la llum dels llavis nodresc la venjança de saber-me vençut, grinyolaire i pallasso del teatre del cel. És així que demane la perversió de l'aura per una llum futura que no he de veure oberta.18
Corall-fermall
a
Jo só el vaixell romput que en nit de moixos
cride de lluny el nom del Venedor,
de la tristesa estant, corall de boixos.
La fosca faula es perd. Jo sóc l'Amordels escombraires cecs de peixos baixos
que en cales, sines, frondes i marjals
de mala brossa, runa de fornals,
porten antics i destrossats carcaixos.I plore mesc si l'esquinçall de palma
m'aixeca en els turons de la venjança.
Sabent que cap fermall tanca la calma,allunye prest el fruit, la delectança,
i al capdavall m'endinse per la balma
sense conhort ni cant, cela ni estança.b
Així com jo que só captaire màgic
i amb rem obtús enfonse el meu vaixell,
i enyore l'esme, l'ambre i el coltell
dels bells braços daurats d'un pler erràtic,també callar les esques del meu plor
m'és un desig inhòspit i llunàtic
i en la corol·la insomne del teu àmbit
deixe morir la runa del meu or,que no tinc més drecera que la festa
calda i misteriosa on em desvetle
cercant la terra ignota, bresca, llescadels llavis que he perdut. I així rovelle
la serenor del calze vell que em resta
i en la bellesa eixuta m'aclivelle.19
El déu dormia. Jo sé el camí sense cos.
Silenci, digueu-me d'on.
Jo sé el camí de la desfeta, car he vist la llum del paradís.
Silenci, digueu-me d'on.20
Podria escriure l'amor i destrossar-lo,
però tem que no es desvetle
amb el renou que fan els besos a la pell
la mirada intranquil·la del meu germà d'escuma.21
Riu de l'amor que no té vaixells, ribera.
Espill de la solitud. Bandera.22
Un dia lluminós he de plegar les veles.
El darrer bes rebrà la meua nau,
perquê, assassinats els meus fills,
quina terra podria ser la meua?23
A mi dau-me un cavall amb una alta crinera
per poder cavalcar fins a arribar al desert
i allí morir i plantar bandera.24
T'estimaria, germà, des de la terra eixuta on m'he quedat.
Però ara és l'hivern i se'm gelen els membres de pensar-hi.
Quan tornaràs, germà?25
Nocturn per a banderes
Si véns, la nitada haurà buidat totes les estreles. Aquest foc de calç, com una història vella, s'encén per a la reina del delit que avui vindrà tota cofada amb les randes d'altre temps, més nostra i més tranquil·la, perquê així li cal, i resplendent. Diries haver-la guipada altres nits en diferents indrets, amb la mateixa boira i aquell posat de daina ferida que no tem la mort. Diana caçadora passeja algunes llunes. I vindrà disposada a l'amor perfumat, com si aquesta fos la més nit de totes les nits que l'autumne dibuixa. El diamant ja no es desvetla. Quan la llum és silenci, podries retallar les corol·les dels iris que aquell bes desa als arbres. Jo seguesc el seu límit amb una fina traça de dibuix i pose lletra i color a les llimadures que el seu frec escampa en passar a la vora dels raigs. Oh, és ben dolç aquest àmbit, l'esbós d'aquell perfil que s'esborrava en l'aire. Era argent el misteri, era argent (els membres de cinabri que Diana besava). I el somriure de verge aplanava la mar. És la mort, terra meua, és l'amor del teu príncep, el pastor de gaseles.
Revisió: 30 de desembre de 1997
© Salvador Jàfer i Sanxis
[La Terra d'Enlloc: Produccions Alternatives]
València (Catalunya Meridional) / Balansiya (Xarq al-Àndalus),
primavera d'hivern de 1999-juny 2001
