La Terra d'Enlloc / Poesia


Salvador Jàfer

05. [CS]. ELS CAÇADORS SALVATGES

(1980-1983)

Els caçadors salvatges (1984)

1. EL VEDAT DEL CAÇADOR

  1. Feia una nit d'arbòria esplendor
  2. Pare Cel, Mare Terra, Germana dels Dies
  3. Digueu de quin metall, de quin diamant
  4. Ompliu-vos la boca amb lloances, pelegrins
  5. I vós, qui sou? Jo, Caçador, servidor del temps
  6. El mestre amorós em digué: «Paraula del déu! Vibració pura!

2. LA VASTITUD

  1. L'acció 1
  2. L'acció 2
  3. El ritual
  4. El retorn a les muntanyes
  5. La música sobre la neu
  6. L'oració a la vall
  7. La perfecció
  8. La vastitud
  9. El cel
  10. Oh solitud! (24.01.82)
  11. Una conversa amb la mar irada
  12. Miratge de Saturn
  13. L'esperança
  14. Isis
  15. El lladre
  16. La corrupció
  17. L'apòzema
  18. La nit de l'escorpí
  19. Afrodita Urània
  20. La copa
  21. L'excês
  22. Les generacions
  23. Por de l'abisme
  24. Necròpsia del no-res
  25. La fascinació
  26. Amic amarg
  27. Elegia per a la llum infernal
  28. Sant Sebastià, sageta d'amor
  29. Cant de combat
  30. Als caçadors salvatges

Primera edició: Tres i Quatre, «Poesia», 39, 1984. Amb un pròleg de Vicent Escrivà: «Periple ple de Salvador Jàfer». Els poemes «Música sobre la neu», «El ritual» i «L'acció» formaven les Tres il·luminacions, publicades a la revista Lletres de Canvi, 5-6 (1981), ps. 13-15. La primera versió del poema «La vastitud» va ser publicada dins Joan Sasgar, Esquinçalls de decadència, (catàleg d'exposició pictòrica), s.e.n.l.n.d. (1981?). Aquest poemari obtingué el Premi de la Crítica de Poesia Catalana atorgat per l'Ajuntament de València l'any 1985. Segona edició: Produccions Ansietat (1970-1988), Eliseu Climent, ed., («Poesia 3 i 4», 39), València, 1988, ps. 135-199.

«Ein schlimmer Jäger ward ich!» - Seht, wie steil Gespannt mein Bogen! Der stärkste war's, der solchen Zug gezogen.»

Friedrich Nietzsche, Aus hohen Bergen.

«He estat un àvol caçador! Mireu que tensament s'estira aquest meu arc! El més ardit va ser el qui me'l va tesar.»

El vedat del caçador

1. EL VEDAT DEL CAÇADOR


1

Feia una nit d'arbòria esplendor. Entre el trafeig d'espectres la veu se m'adormí. Des dels camps del pensament rajava tot l'inexplorat dolor que ens costaria el comiat. Algú ens xuclava des de dins. Era un viatge sense camí. Mentrestant compartíem els graus diversos i temps estranys on cada espant o joc il·luminava l'àmbit. Confegíem el risc de l'empresa amb ritmes paral·lels.
Oh magnífica deessa, senyora de mortífera aroma, que enverinaves l'espai ons movíem!
Ens vam perdre en els remolins del cervell i abandonàrem la fascinació. Buscàvem el company per escapar i acabar, però érem convidats en un ball de mutants. De manera que maldàrem per canviar al compàs de la vibració. N'han quedat tatuatges al cervell. Ara saludem la nova espècie que ve ballant endormiscada un cant incert. Desperteu-la, perquê potser no gosarà ni desvetlar-se. I el que està en joc no és això sinó tota una altra cosa. Vénen cavalcant les avingudes del cor planetes exiliats, freqüències desterrades, batecs en dissonància, ombres en conjunció, germans que no conec, que no us coneixeré, germans, si m'abandoneu, deixat de banda, foragitat de tot l'amor que cal per a sobreviure. Ens faran dir-nos enemics i ens allunyaran de l'univers.
Senyora de les messes, de l'oli, dadora de perfums que omplen les gerres! Reina de l'espai incògnit! Mestressa dels atzars!
Ja no sóc res, germans, ja no sóc res. Consagrat, sacrificat, sóc un esclau sense amo. Puc venir de l'infinit i allunyar-me de sobte anguniós, enyorós, erràtic, amb els ulls carregats de tresors, ja sabeu, pètals de dàlia groga, sentors de sàndal, encens, suor, els llacs que fan les llàgrimes a les valls de les galtes i als boscos de la barba, el perfil d'una vergine de fra Filippo Lippi, les mans d'un aprenent raspant sobre el psaltiri. La presència d'un déu sobre l'abisme i l'abisme sobre la mar.
Som sagrats, germans, som sagrats!

2

«Pare Cel, Mare Terra, Germana dels Dies, Espòs de les Nits, Donzell que il·lumina, Donzella del Dolor, Misteriosa Partera.»
-- Teixits fins, puríssims, de bon fil! Que no valen tant com el vostre pensament, senyora, dibuixos estampats, senyora, i el meu cor estampat també es queixa, gemega pels racons, pantaixa pels carrers. Si poguésseu guarir-me'l!... A canvi del teixit, debades, senyora meua, per una gota del dolor que omple la copa, per un bri de compassió, per una purna del diamant que us acompanya! -- Veniu amb mi, Senyor Dolor, a la cambra de dalt hi ha un bon recer. S'ha fet de nit, i com qui no vol, el fred s'escampa fins ací. No us apaguésseu pas amb tal excés de vida! Us consumísseu tot entre els meus braços nus! Us lliurésseu sencer a l'onada estremida de l'amor espectral!
«Pare Cel, Mare Terra, Germana dels Dies, Espòs de les Nits, Donzell que il·lumina, Donzella del Dolor, Misteriosa Partera.»
I tot això s'ho endurà aquell vent. El vent s'emportarà les ales, les ales del cor, les suaus besades, les ales del dolor. Transformeu el vostre dolor, purifiqueu-lo! Us oferesc una matèria il·limitada.
«Pare Cel, Mare Terra, Germana dels Dies, Espòs de les Nits, Donzell que il·lumina, Donzella del Dolor, Misteriosa Partera, Verge Imperial, Aire dels Nous Presagis.»

3

Digueu de quin metall, de quin diamant s'han fet aquests cors immensos on reposa l'espai, el buit, de quin cristall, de quin safir s'han fet aquests cors immensos on dorm la brisa, la ventada! En quin munt, en quina plana, en quin desert s'han bastit aquests volcans? Per a qui es guarda? Qui vigila aquest camp on creix i mor, i renaix, i es vivifica la matèria que nodreix la sang, el baf central, la sentor de putrefacció dels enemics?
De bona hora se'ls veu amb la gebrada als llavis, estesos esperant l'aurora. Només morts adormits. Descansen sobre l'arena amb la brisa a la cara fins que arriba el combat que els restaura, i s'alcen herètics i bells sobre els escuts. Els batecs dels seus pits són el secret de la vida, el ritme universal de contracció i expansió, inspiren l'espai i expiren el temps, s'escapen i retornen dins les ones concèntriques.
Així els ha somiats la meua ment, així els han vists els meus ulls, així els ha sentits el meu cor. Són homes del futur, l'estirp immaculada, diamants que naveguen els continents de l'univers, amants de l'eternitat.

4

Ompliu-vos la boca amb lloances, pelegrins, beveu, descanseu ací a la vora. Mireu:
La roda és infinita, i és bella, perfecta.
Senyora meua, força infernal, lluna vella, secret dels moviments, pastora!
Ramats de bens ferits, com jo, com ells, com vosaltres (guieu-me!) enyoràvem l'ombra i el repòs.
Oh aquesta terra, aquesta terra, llinatge d'expiació!
Purifiqueu-nos!
Volen eixir, mira com juguen, volen eixir.
Amor, amor, voleu eixir!
Els nostres germans són morts, són morts, quê voleu? Així és la roda.
Sentiu les veus! no les sentiu? sentiu-les!
La nostra mort serà perfecta com és perfecte tot allò que ens envolta i creix en la imaginació fins a la consumació.

5

I vós, qui sou? Jo, Caçador, servidor del temps, acció pura, amo d'un camp tancat, reflex interior, a l'aguait dels miracles. La meua ment rajarà per vosaltres torrents inexplorats, navegarà en vosaltres continents estel·lars. I vosaltres navegareu amb mi. Però la dansa és vostra. La ment m'esclata per vosaltres i em retorneu l'esguit sense conciliació, sense acabament. No ha arribat encara l'hora justa del descans, no ha arribat encara. Us oferesc una matèria il·limitada. Eixampleu el vostre dolor, purifiqueu-lo! Il·lumineu el vostre amor i transformeu-lo! S'acosten temps de lleons. La saviesa us farà forts. Investigueu ben a fons sentits, silencis, constel·lacions, i després maleïu-me, perquê jo no seré mai de la vostra banda! La dansa flueix sobre l'espai. No hi ha força més perillosa que navegar sense ales. El joc és a mort i la vida és la presa. Només l'heroi i el caçador saben on és la victòria. Homes del pont, estels del futur: Quina immensa sorpresa està vibrant darrere! Amb la sang del lleó, la pell de la gasela, la sentor del desig! I més enllà diamants, diamants per tot arreu, diamant i viva plata!
L'enemic desitjava l'enemic, l'enemic desitjava la salut de l'enemic, i li atacava la vida amb un amor desesperat. L'Altiva Dama de Vida l'acollia en el seu jaç i l'heroi triomfava sobre la misèria.

6

El mestre amorós em digué: «Paraula del déu! Vibració pura! Oh so! que acompleixes el moviment de l'espiral, en exaltació, en adoració, en suavitat. No imatges, sinó realitat. El baf central on balles la dansa lluminosa. Tots els colors, les aures, no són sinó el teu reflex, l'acció que duu la calma, el moviment que vol repòs. En la teua dolcesa ens regenerem, retrocedim i purifiquem allò que ens distrau, que ens perd entre el joc de les imatges. Ni la paraula ni la idea, ni aquest dolor que ara us escric, són perfectes, sinó el silenci. I quê podem fer sinó buscar-te! Estel del Matí, Rosa de l'Alba, Perfum dels Vergers, Força dels Lleons, Amor dels Oblidats, Cançó dels Muts, Senyora dels Nostres Cors, Oració Profunda.»

Oració profunda

2. LA VASTITUD


L'acció 1

Algú dirà algun dia que aquest exercici ens ha valgut de ben poc, però té un valor total. Com quan comencem una altra volta des del punt on hem deixat l'esforç i retrobem el tot all lloc que li pertoca. En allò que som hi ha dubte, però no n'hi ha en la creació d'allò que som, perquê així traslladem el raig a l'energia i aquesta a l'acció. Així la ment ho uneix tot sobre la forma. I quan caurà la màscara definitivament, trobarem la solitud del sol, la lluna sola que ens ha guiat entre aquests anys d'espectres, d'esclats, d'evaporacions. Som i pensem el somni del somni en realitat. Així la màgia ens restaura dins els ritmes circulars i caminem, obrim els ulls, els tornem a cloure, perquê tot és pur i perfecte. És l'emoció de comprendre'ns tots dins el tot, hereus i testimonis de la llum.

L'acció 2

Algun dia algú dirà que no ens ha servit de res aquest exercici, però ens era necessari, era la nostra experiència. Com quan tornem a començar del punt d'on hem partit i retrobem l'instant al lloc on romania. En allò que fem hi ha dubte, però no n'hi ha en la creació d'allò que fem, perquê així transformem la densitat en energia, i la ment, en forma estampada sobre l'espai. I si meditem és perquê la lucidesa d'ara ens ho permet. Això és la creació instantània, com l'univers mogut pels dits de tu, amb l'alê del déu. I els titelles que som mouen uns dits puríssims que són tota l'acció. Tot és clar com la llum del diamant que no permet que hi haja racons d'ombra, sinó només la pròpia llum. Després ve l'ombra i el diamant s'aboleix quan quedem buits i desemparats i busquem novament dins el misteri allò que s'ha creat per a deport dels éssers que ara diem homes.

El ritual

[T. S. Coleridge, The rime of the Ancient Mariner, with 42 illustrations by Gustave Doré, New York, Dover Publications, Inc., 1970.]

El Mariner (Gustave Doré)

En el cel les banderes enlairaven les noces. Els donzells al carrer feien música de plectres. L'orb demanava almoina. El príncep l'observava des del cristall finíssim dels seus ulls fugitius. El cec se n'allunyava, es girava endarrere sense perdre el fil del pas. La música sonava i era com un silenci.
Sobre la mar solcaven els mariners experts, avesats a les ones, plenes com les muntanyes amb els tresors de l'iris d'un guaita enamorat. El guaita treia els astres des del cau de la nit i els guardava als seus ulls. Les mans acaronaven les ombres, el timó, serviola d'un desert on tot és fugitiu, on tot és estranger.
Incògnita bellesa, fuet de l'horitzó. Nevava sobre el mar, sobre els cors dels taurons, sobre els dofins fugaços. Com Crist sobre les aigües, les dàlies navegaven. I quê farem nosaltres sinó seguir el periple? Som fills d'aquesta llum que ens besa i es retira cap als racons estranys on viuen altres éssers. Tot és estrany, tot és un cor que batega.
Lluïen les banderes sobre els colors de l'aura, refeien la proesa del reflex cada dia. Sacerdots, sacerdots que explicaven els cercles, les mutacions. Buscaven a dins seu remors, pauses, silencis, liqüefaccions, espurnes. Dedicats al foc i al sacrifici adoraven cada dia el solixent i resaven al vespre. Dormien en la calma dels tresors que reposen. Ells són els nostres protectors, marquen el ritme de l'esperança, duen oli en els vasos. Salut, germans incògnits, que espereu el miracle! Tot és estrany, tot és estrany. Tot és la xàrcia i el parany.

El retorn a les muntanyes

Tornem a les muntanyes amb el cor dins el puny, amb el cor a la mà esperem la derrota. Qui deu haver anat tan lluny com el nostre desig? Per a qui hem escrit en les línies de foc? La sang de la gasela rajava dins la copa, bevíem en la copa l'esclat de l'horitzó, dagues, metalls forjàvem per salvar el secret. No ens podran atuir. Les venes que lluen com els ulls al migdia resisteixen l'atac. Corre, vine, escondeix-te al meu recer de llum, ve una boira de pètals que ens perfuma la pell. Hem pujat solitaris al cim dels pelegrins, ens han seguit les dames en nits de diamants, prínceps i rapinyaire, sapastres i donzells. Eixiu, salteu, la nit és l'esperança! Aquesta terra ja no és la nostra, però vénen missatgers dels laberints del cel. Creixen les ones altes, les roques són safirs, retalls del cor, llampecs de la mirada! El present bota foc al molt estrany diari on ens han vist dansar sobre els segles dels segles, perquê no som d'avui ni hem pertanyut al mai sinó a la impermanència.

La música sobre la neu

[Steve Reich, Music for 18 Musicians, Barcelona, Edigsa, ECM, 1980]

Aquesta neu sobre els nostres cors ens il·lumina des de les radiacions, des dels reflexos que completen l'espai. Deixa brises, bromes, buits entre les fosquedats.
Germà hivern, pare nostre, de les teues profunditats ens duus consolació, tan bell, tan lleuger com les volves en ritmes suaus i compassats, fas el silenci, fas la música sense instruments, vius en la perfecció de cada instant, ens deixes el teu regal, com un missatge del déu escrit sobre l'escuma d'aquesta mar immòbil, sobre la muntanya, sobre el pi, sobre la pedra, sobre la roca, sobre els nostres cors, sobre els ocells fugitius, dissols les distàncies i les reuneixes, ens dius qui som i on som en el teu regne. Esperem un reflex, una il·luminació, un raig de l'éter. Ara juguem amb els teus fills, amb el tresor ocult, mentre lentament el raig s'acumula.

L'oració a la vall

Nit de bronze, espai superior, cel de contricció, salut dels pobres, venjança dels vençuts, oblació, instant de seda, vellut temporal, país interior, contrada perfecta, capot hivernal, neu sobre les pestanyes, celest és l'horitzó, el sol s'hi pon al mig. Els colors temperats, l'aura matinera, el riu de la son, l'hora benèvola, el record segellat, que calma la brisa, que canta la roca, que besa el turó, que dorm a la fosca, que beu la serena, que trenca els lligams, que obre les venes, que exsuda el licor, que pispa a camp lliure taronges i préssecs, que espanta el destí, que riu amb les llàgrimes, que torca suors, que roba la vida, que tiba la corda, que crema rostolls, que birba els camps erms, que aplega l'escuma, perquê és home i l'estima, perquê és déu la infanta, perquê és pedra i s'hi entesta, a fi que s'eixample, a fi que s'estire, a fi que s'unesca al torrent del seu cor, per tal de trobar-ho, per tal de desfer-ho, per tal d'unificar-ho, per tal d'oblidar-se, per tal d'humiliar-se, per tal d'exalçar-se, tu véns i l'estens, tu véns i la mires, tu pots i la cuides, tu saps i la toques, tu ho dius i ella es deixa.
Només per donar-vos diamants pel seu just preu, el silenci em conta els secrets de cada cosa, car res no té preu en aquesta vida sinó l'instant en quê ens fem accessibles. Ser accessible vol dir ser generós. No sé si m'entendreu, potser no m'entendreu. A voltes torne a casa com un heroi que no ha perdut ni ha guanyat res sinó el repòs i també algun punt de nostàlgia. A l'hivern les meues muntanyes s'esclarissen, i jo les vull així, així és el seu cicle, i així és la meua vida.
Si algun dia em perdia no caldrà que em busqueu, que m'estaré tot sol somiant amb mi sol l'esclat de sentir-me abandonat i lliure. Les meues mans han fet un univers exacte on cada alenada és com cal i potser no cal més. O potser un record em durà l'enyorançaa. Llavors us buscaré i ens tornarem a mirar les ninetes dels ulls com fan els titellaires en acabar la funció i beurem el timonet criat en serralades, endolcit amb la mel de les abelles sàvies, borratxes de romer, en ser que el sol s'enfila per les roques rosades del meu Benicadell. Quan ve la poca nit i el sol raspa les pedres del meu altiu penyal, és l'hora d'allunyar-se per fer una pregària als colors que condensa aquest sol poderós. Ací l'home es fa lliure sobre les fines serres que dibuixen el cercle de la vall al ponent. Esdevé bell i únic, com el vel de l'aurora, de solitud segura, com els garroferars, com la intenstitat dels verds incendiats d'estiu, l'olivera, la vinya, l'ametler groguinós, l'albercoquer, la pruna. Així estic reconciliat amb les roques, amb els pins, amb l'eixutesa, quan no és any plovedor, amb l'espàrec, el mussol que recita nostàlgia, el romer, el timó, la pebrella, els esclata-sangs de novembre, quan la tardor fon els morts, el raïm roig d'estiu, el daurat moscatell, la incerta neu d'hivern, les fonts perdudes pel terme que fa tants anys que no ragen.
Aquesta vall m'encercla com un cau protector al conill, a la llebre, a la rabosa escassa. És un lloc virginal dedicat a la lluna. I quan no plou i el sol bada les penyes i els barrancs es dissolen, el baladre s'encabota a perdurar-hi amb el morat verinós.

La perfecció

Arbre-pare ancestral, que hipnotitzes el somni, que irradies destins i m'enfonses la ment en forces seculars, anteriors als vestigis dels plaers i les llàgrimes, perfecció és tot l'afany que desborda el meu cos, desficia la seua bellesa i se m'emporta als àmbits on la pluja i el fred fan vessar els seus cànters. Sent en el moll dels ossos les recialles dels malsons de tantes nits verges i llises. El més mínim desencís pot fer trontollar la meua alegria. No puc permetre'm cap luxe balafiant els meus instants en la tristesa de després.
El miratge instantani compensa la imperfecció de tant d'instant guerrer? L'espant a quê em condemna el buit i l'existència em lliga en el poema a una alegria estranya. Sempre a l'espera d'una vida més alta els nostres ulls invoquen la llum. El destí m'exigeix solitud i silenci.
Podré mai resistir l'atac frontal d'Amor? Tot em crida al seu centre. Els sentits se'm rebel·len d'acceptar les maromes del desig fulminant. He de pagar un preu en justícia o en sang per confegir l'altiva voluntat del meu mag inclement? En la glòria, en l'esclat, tot és no-res i únic.

La vastitud

La vastitud

Per als qui ens acusen, definitivament, per als qui ens acusen
[Patti Smith, Horses, Arista (Ariola-Eurodisc, Barcelona), 1977]
Escriure no és cap plaer, o potser el més alt. Un ritual de purificació, el foc contra la màscara. No és cap plaer, definitivament, no és cap plaer, o potser el més alt. Nosaltres som els condemnats, i aquesta tensió no fa més que parir frases prematures, fills bords, incògnits germans bessons. Els nostres licors dolents sobreïxen de les copes que bevem, i no és cap plaer, definitivament, no és cap plaer, o potser el més alt. Aquesta violència és necessària per a la serenitat, el nostre plaer la nostra fascinació són un exercici per a la serenitat. Ara parlem de tots nosaltres, d'allò que ens allunya, d'allò que ens exorcitza, d'allò que ens justifica, d'aquestes paraules que ara jo us done com a sacrifici. Parlem de la soledat necessària quan inventem la màgia de les possibilitats. Ens fem hereus de tots els rituals, i quan allarguem els braços amb passió, només podem abastar els solatges de la passió.La sang fecunda el cos, omple els ulls dels cavalls. I l'anivelladora, la magnífica deessa, ve a fixar-hi els seus estols de gumies i falcons. El sol crema com un clau tret de la farga. És tot el que ens pertoca. El punt més feble del diamant pot esgallar-se. Després, parlem de vosaltres. Hi ha encara massa batecs que no ens pertanyen. Ens hem d'anar acostumant als vestits amb pedaços, al somiqueig nocturn dels sense amor. Voldria ser un genet. La saba misteriosa dels boscatges (voldria ser un bruixot) sulla les fronteres de la nit. On escriureu els vostres noms serà una llar. Parlem de tot allò que és desgastat, del nou imant que encên el desgastat. Ara fem un esforç per tots nosaltres, incendiem les cordes del parany. Oh dea que ens enxampes, agosarada dea! Allò que necessitem és una claredat extrema. Per això, aprofundim, aprofundim, enfonsem-nos en el bull del cervell i exposem-nos a prova de sacrifici. Molt lentament es fa la llum, molt lentament, com es desfà la neu, com es desfà la neu, molt lentament, el nostre cos puja a la ment, molt lentament, molt mansament. Ens han cobert amb un tatuatge fals. Els mags no ens admiraven i els diables ens menyspreen. Els tafurs ens fugen i es burlen de la nostra vida. Van fer senyal de protegir-nos però se'n reien. De manera que ara estem ocupats per l'odi. L'estiu no acohorta. El foc de les muntanyes és més que mai feridor. No sent nostàlgia de res, però no m'hi trobe, entre aquesta brisa blava tan estranya. El fluix de les paraules que deixe és un riu llarg i prim, vorejat de falagueres, de falzies i oms. Una falç dallava la pasta de la vesprada. Escolteu l'aura amarga! Quin brunzit fa, sobretot a dins del cos! Escolteu l'aura amarga! Vosaltres podríeu ser els hereus d'aquestes ones, els artífexs dels tatuatges. Ara els mots ens confonen, ens costa de seguir-los. Tem si no es perdran. Sonen les hores esquelètiques des del batall de la campana. Alguna cosa s'ha esqueixat. Es romp el dia. Com si cavalcàssem un cavall robat, els rius se'n pugen més enllà de la nostra frontera, de la terra que ens pertany i escriuen sobre el llit d'òpals la memòria de l'horitzó que se'ns escapa. Els cavalls ens fan la guitza, i nosaltres ens oblidem de nosaltres. Ens n'hem anat, hem sobrepassat la nostra La nit s'instal·la és com cavalcar un cavall boig, s'aferra a les potes del cavall, ens oprimeix la gola, ens ve justa a la mida. És un gosat exercici fer d'aquests paratges un espai d'habitabilitat, una possibilitat de triomf. Sobre els paranys de la nit s'ha teixit una subtil teranyina de plata, una xàrcia de plata per a enxampar-hi el millor enemic, el més bell enemic, i dominar-lo, llançar-lo a terra, gitar-lo a terra, llepant la terra, la terra sagrada de la il·luminació. La llet s'escampa, germans, sobre la terra rogenca, sobre la platejada teranyina de la nit. Germans, tot és de plata.Oh deessa ruixada de plata! L'envelat del cel es romp i per l'esquinçadura es veu un altre cel de plata més profunda, de qualitat enigmàtica, com els gegants de l'estiu, que moren tot vessant la seua llet sobre el pelam dels esvelts cavalls, dels cavalls esvelts que renillen contra la plata de la nit desorbitada. Com us estimo, cavalls meus, muntanyes meues, que m'exorcitzeu i m'eleveu als cims, cap a les altres fronteres, cap a les altes fronteres on ja no som humans! Però quan m'heu deixat sol al lloc on s'instal·la la frontera, no sé quê fer-me'n, no sé com dir-vos que us en podeu tornar, que el viatge s'ha acabat, que ja no us necessite. Oh com em feu sofrir en la carn i en la cabellera, rates pèrfides del destí! Jesucrist penja sol des del cadàver de la nit, exorcitzeu-lo, doneu-li a beure un fort verí, la plata que han vessat tots els meus cavalls en una copa, esvelta copa, la llet de tots els diamants. Salveu-me aquest Crist com un cadàver penjat de la nit, beseu-li els llavis i la llengua desesperadament, llepeu-li la pell, la pell del Crist, feu-me orgasmar aquest Crist, feu-lo pecar, alimenteu-lo amb vi, amb gessamins, cavalls meus. La rossa cabellera, la pecadora, muntanyes meues, el somrís de la barjaula, del xaval, la meua boca, la succió, la meua boca, la xuclada del sexe d'aquest Crist és un salvatge espant, és tot el pànic, la consumpció d'aquesta escorreguda salvadora. L'horitzó porta el ramal de l'alba i és poca nit. Els colors es despengen lentament cap al triomf, cap al jaç de la creixença, s'obren els llavis de la transició. Es veu ja l'alba. L'illa del pastor balla solitària. Estem verges de tot. La sang obre les venes dels cavalls, el fang genera llàgrimes sobre els ulls dels cavalls. Un moviment d'arbres fa una música. Nosaltres escoltem la nostra companyia. L'estiu vessa la sang, la sang omple la copa, la copa conté el cor. Les sacerdotesses nodreixen els cresols i tota la llum es condensa al cap de les sacerdotesses. La seua pell es crema, el ritu les fecunda. Aleshores nosaltres esdevenim les sacerdotesses. L'alba cau a plom sobre la cambra, necessitem per a sobreviure aquesta música, aquesta calitja imposant, sobre la pell de nosaltres, sobre la sang de nosaltres. Hem escollit aquest incendi perquê crema el que s'esgota definitivament en nosaltres. Ara som tota la vastitud de nosaltres.
Primavera de 1977

El cel

Illes de Salomó, Mars del Sud, Espais de Pols Còsmica, Tròpic de la Cabra, Mar dels Atletes, Forats Negres, Mar Glacial, Terra Australis Incognita, Plexe Solar, Mare Arabicum et Indicum, el Rembombeig del Cor, la Distància Perfecta del Zero a l'Infinit, el Centaure, l'Escorpí, les Cambres Auditives, Estels de Neutrons, el Drac Celest, Aquàrius, Circumval·lacions Cerebrals, el Líquid Espermàtic que Puja l'Espinada.

Oh solitud! (24.01.82)

A Rafael Reig
[Henry Purcell, Oh solitude. Chants et anthems, Deller Consort, Barcelona, Edigsa («Harmonia Mundi», 247), 1979.]
[Nina Hagen, Unbehagen, Madrid, CBS 84159, 1980.]
La banda havia tocat molt bé aquella nit. Quanta neu sideral sobre els cors tremolosos! Els fanals s'evaporaren i ja només seguíem la llum de l'estelada. Els gats encara miolaven i, de sobte, fou silenci. Oh solitud! El bell company no hi era. Ell era el cel immens, el foc tempestuós en la claror espectral. Fou una nit de plata. Els aiguaders venien de tot arreu neulits, perfumats de jacints. S'obrí la vastitud com un príncep salvatge embriagat de lliris. El bell company baixava i ell era la rosada, la intensa transparència dels espais siderals. Oi, oi, oi! El cant obscè i profund de la soprano alemanya. Hölderlin ho sabia i no acudí a la cita. Lorca ens il·luminava. Crideu la Nina Hagen!
Ja ho veus, Salvador Jàfer, Lívius Diamant impur, la potència de l'ànima! Tu continues ací conversant amb el Bowie i el meu amor ja no té límits!
Oh senyor dels imperis, tots els estranys tresors que has profanat, que t'empenyen exactes, et volen, et pretenen! Oh gran príncep salvatge, benvingut en Aquàrius!

Una conversa amb la mar irada

S'alçava pel llevant, amb els cabells grocs del dia, la força de la pluja del temporal. Jo em sabia perdut abans que no vingués, però feia converses amb la mar irada. Era urgent de saber purificar els nervis del cervell, que m'ofenen, m'ataquen. Si no som purs, si no som nítids, com desfarem el malefici? Qui m'ha manat escriure amb batecs inharmònics, accelerats, aquest vaivé indeturable? Qui ha fet sorgir les ones en aquest temps podrit, enfurismat i dens? Els núvols cavalcaren en els meus ulls estranys de veure tal miracle, però no puc continuar, necessite plorar, netejar la passió que confina a la vida, aquesta vida estesa com un ulls plens de llàgrimes, un riu de primavera que baixa travessant el torrent de l'orgull, la inclemència del foc que no em deixa ser lliure. Ara m'entra la pluja, navegant l'espai clos, anunciant un temps de redempció, i li estic agraït que m'haja obert de nou els canals de la ment amb perfums de naufragis.
Ubi amor, ibi miseria Carmina Burana, 119
[Studio der Frühen Musik, Carmina Burana, I, Madrid, Telefunken, 1974]
[Clemencic Consort, Carmina Burana, I, Barcelona, Edigsa («Harmonia Mundi», 355)]

Miratge de Saturn

El nostre esforç era pur i fort com el diamant, era un nom llarg i immens, esclatava en la boira, anul·lava ciutats, expirava i sorgia com un foc capvespral, ens ajudava a viure tots els mons acabats.
Navegue en la teua ànima com un peix abissal, somiaré els teus llavis com un déu espectral, escoltaré el teu cor com un arbre immortal.
Quin vellut subterrani els foscos ulls tan foscos del meu company callat!

L'esperança

A Darius Roca
Esforç meu de diamants, estel boig de neutrons,
Capricorn imperial de les hores que passen,
de les ones que diuen com hauré de volar
per trobar-te present en l'hora més exacta.
Dins la llum orbital la lluna de gener.
El meu cor imperiós desitjava trobar-te
sempre pur, sempre alegre, comandant del silenci.
Jo estimava la calma, el ruixim del naixent,
els ulls foscos magnètics i els cabells revoltats
enganxats entre els dits i aquests versos forjats
en el profund país que ha sorgit de l'intern
sense dir ni un sol mot que no fos d'esperança.

Isis

A Pepa Joan
Dama del Dia, si veniu a la nit quan la llum ja s'ha fos entre el riu i la mar, obriu-me les finestres, que s'estenga el perfum de dàlies, de jacints, i aquella olor de pèlag que puja com un núvol dels castells abissals.
Us he enyorat cada dia de pluja, però una passió de desert m'inundava les hores. L'Aiguader navegava l'espai dens de tronada, electritzat de mites. El meu company astut, que és el senyor del temps, em reptava al combat. I jo el vaig acceptar tot sabent-me vençut per la força diabòlica dels seus ulls platinats.
Volguésseu perdonar-me aquest greuge fatal, però ell és el Temps i jo visc d'Esperança. Ara em trobe perdut. No trobaré la calma. Potser només em resta resar sol amb els astres. Ells són els meus companys i ells em donen victòria.

El lladre

Així és la vida del contrabandista: furgar entre les runes, entre els fems que el sol deixa a les mans, les nostres mans que lluiten fent obres del pensament. He deixat els meus records en el racó de les mercaderies, he escoltat paraules de gent molt lluminosa, m'he enfonsat en abismes i he destrossat paradisos, només per salvar l'esperança, només per sentir com creixen les fulles dels geranis, per guanyar-me un a un els cors desesperats dels meus companys amants, aiguaders de l'amor que s'escampa exalçat només amb un somriure. Jo em sóc el contrabandista d'ànimes, i em venc tot l'amor per un preu de no-res. Així vivim els equilibristes, els qui encenem el foc de la farga quan el sol s'ha amagat i ens venem els tresors que hem robat al matí per un preu de misèria.

La corrupció

La poesia és un sistema de vida. Un home de valor no rebaixa els seus límits ni un cavaller honest ofên la seua dama. M'heu deixat sol i abandonat, però jo sóc salvatge, un caçador salvatge, i tots els meus trofeus són un joc de tristesa. Si no som diàfans es corromp l'espai buit, corrompem l'alegria que ens ajunta al misteri. El temor és pecat i dubtar és obscê. Hem deixat que l'amor es podrís en el fang i no tindrem accês al foc secret. Som fills de corrupció. Ens fan ser ninots d'infern perquê així ens destruïm. No ens deixen ser feliços, contemplar-nos els ulls des del fons de la calma. Ens volen per ser esclaus, ens porten al suïcidi. No ens deixen ser feliços. Millor estarem junts que no sols amb la por.

L'apòzema

Passió de tot, els signes de l'auguri, licor de foc, extensió de calma, sentit exasperat, libèl·lula sagrada, escriviu el meu nom en el cor de la pluja, ploreu el que heu perdut, recordeu els presagis, els tresors, la nostàlgia que ens besava les galtes, els anells del meu cor, les llunes de Saturn, els boscos de la barba, els ulls de l'infinit, les tempestes d'Urà, els diamants, les espases.

La nit de l'escorpí

A Xavier Bisbal
Quan tot ja s'ha comprês, quê ens resta sinó partir?
Som les aus migratòries devers l'atzar inhòspit,
hem fet un alt viatge sense parar en cap ribera
i així hem traspassat de migratge en migratge
el cicle tan perfecte que uneix el dubte fosc
amb el ritme segur. Que no quede cap tall
que ens impedesca ser tan purs i tan altius,
caçadors solitaris amb els falcons reials
guaitant en les manoples el cel nítid de caça
i la claror suprema de l'espill que ens contempla.
No hi ha enemics que ens sotgen,
perquê l'espant és fals i la màscara lluu.
Des de la nit al dia, des del dia a la nit,
l'escorpí burxa l'aire com una altiva espasa.
Dins els ulls de l'espai, guitarres en silenci.

Afrodita Urània

Als germans de l'ànima
El vent del desert s'obre als quatre horitzons.
Mai més no podré estimar tant com ara
la intensitat dels sols que tenen els ulls nostres,
vigilants del destí, contemplant l'espai únic.
M'he teixit una tela amb els vostres cabells.
El vostre nom escrit en el clos del cor meu
tremola com la boira del meu Benicadell.
Amor de sol, de grocs, de vermells immortals,
immensitat d'estels dibuixant els miracles,
dissenyant els tatuatges sobre el pit de l'amant,
sobre el pit del combat els guerrers més valents
fan torneigs en camp clos i extasien la pluja
que se'ls veu, se'ls remira navegant en un cim
on milers de fronteres esclaten rebotants
com focs espacials fent l'Arc de Sant Martí.
Només això, i és tot, i és molt, i encara massa,
només pel bell silenci que revolta la casa,
que confina l'espai en el clos de la ment.
En el riu de l'amor no hi ha ni rem ni barca,
és un desert immens ple d'oasis incerts,
de genets immortals que envolten el destí,
que, així i tot, són salvatges, i també altius, perfectes.

La copa

A Joan M. Bisbal
Ha vingut el cavaller sobre un torrent desbocat,
vol allunyar la por que l'aparta de l'aire,
ha vingut a somiar, desesperat de somnis,
i brega amb el cavall sobre la plana d'àlbers.
Perceval, Perceval, cavaller de l'amor,
en el teu cor s'esmuny ferotgement la vida.
Quê serà de nosaltres en aquest segle d'odi?
Quê serà de la flama que somia la torxa?
Qui escoltarà aquests càntics quan no serem nosaltres?
Perceval, Perceval, cavaller del dolor,
on és el calze ara? l'anell de la fortuna?
on les rodes solars? la deu de joventut?
Cavaller solitari, sense fre ni mesura, caces l'eternitat?
Perceval, Perceval, cavaller del silenci,
el vidre de la copa ens ha ferit el llavi.

L'excês

Ens fan morir d'excês, sacrifiquem l'excês a la fascinació. En els nostres plaers, destrucció perfecta. Si mesurem el buit, d'on naixerà passió que ens il·lumine? Quan l'alba raja sang, el meu cor s'enfosqueix navegant pel cervell. Hauria d'estimar-vos, però em trobe perdut enmig de paradisos. Purifiqueu-me la tristesa i així sereu apassionats argonautes. Us provoque a una alegria inusual, estem sirgant fins al centre de la rosa, hem alçat foc de guerra al temple del toís.
En mi no hi ha venjança sinó un impuls que estranya la transparència del diamant, la perfecció de l'or, l'embriaguesa dels lotus. Us endevine, us veig ballar dins de la meua copa, navegueu en bambolles, m'escaleu fins als ulls, sou tots els meus herois, els qui heu obert ferides en els ramals del cor, els qui heu habitat deserts. La llum us esperava des d'un temps infinit. Algun dia ens perdrem definitivament. Hem fet l'amor amb el silenci i ara tot ens enyora. El possible futur m'il·lumina d'imperis, els sallents d'ambreïna, les roselles de Mart, els ulls dels Venusians, els boscos de Saturn, els anells del meu cor. El cos és un record. La ment és del futur. L'amor és immortal. Purifiquem l'instant. Així albirem el darrer esplendor, la darrera nostàlgia, l'instant de consumpció.
«Oia cama, oia cama, tixi pura nitama, sacaturi paturama.»

Les generacions

L'home lliure no té fronteres. L'home clar no plora sol.
Som els cantors de l'aire. Els meus germans escolten el plany de la gasela. No l'entenen quan puja les escales lluents del seu cor estranyat. No saben que és l'hora perfecta. Perfecta. Amor perfecte. Jo volia trobar-te i t'he perdut en l'aire.
A vegades arriba un missatger i fa trémer les cordes del clavecí. Això és la poesia. Ésser amant d'un poeta no és qualsevol miratge, és una estranya passió. Els meus avis islàmics així m'ho transmeteren, navegant per l'espai generacions de mites. A ells els dec la saba dels meus ulls d'atmeler, els meus cabells rullats i la blancor cetrina que esdevé com l'oliva, quan el sol de l'estiu em retorna al desert, a les vores del riu, amb el bell faraó de qui sóc l'amant místic. Aprendria a tocar la guitarra morisca, deixaria el meu cor amb la reina de Tebes. Cantaria un poema com El príncep dels lliris.
I els fills de Galilea seguien Jesús, el Crist, i portaven corones de roses de Magdala; i el natzarê plorava perquê no l'escoltaven.
Us trobaré algun dia en la barca del Sol i el déu Thuth, l'ocell ibis, curarà prestament les ferides inútils.

Por de l'abisme

Ja plou sobre el meu cor com damunt la ciutat. Ja no em queden camins sinó la solitud. Una opressió en el cor i la vida s'esmuny. Tinc por del vell abisme que m'empresona els ulls en un pou infinit, surant damunt les aigües com una flor tallada i omplint la meua copa amb un licor de sang.
Ièssenin dibuixà les lletres del seu nom amb el vesc de la copa, es va oblidar de tot un bell dia d'hivern i Leningrad encara badallava amb la neu.
Ja plou sobre el meu cor com damunt la ciutat. Ja no em queden camins sinó la solitud i la mort se m'acosta per totes les fronteres. Oh, poder reposar més enllà de l'amor en una terra pura!
I Rafa se'n va anar i em deixà amb els poemes oberts sobre la taula. A qui li diré ara quin llarg i fosc esforç m'ha costat el periple? Vols tu, germà de l'aigua, ser el meu company de viatge? I poder reposar més enllà de l'amor en una terra pura!

Necròpsia del no-res

La poesia, fora temps, fora espai. No és l'instant d'ara sinó el mai de sempre. La vida només és un somni. I vós, magnífica deessa, conductora, senyora de l'oblit, dama del meu sentit exasperat, vigileu els boscatges del meu cervell boirós.
M'heu tractat amb la llança d'insensatesa cruel, m'heu desfermat el seny dins de l'atzar inhòspit, heu dibuixat els dies i les nits i les aures en el meu cos tan feble acostumat als ambres, serpentejants onades del meu signe solar, saviesa del cànter espargida en el tàlem de l'amor masculí.
I Plató m'enganyava i el meu cor exigia la passió d'En Marc, cavaller falconer. Beuratge de coloms, pastor de les estreles, llunàtic enfuriat de l'estiu interior, temptador de l'hivern, mestre de les fronteres, suavitat de Saturn, uranià dels imperis, bevent totes les fonts, explorant els palaus en el cor de la neu, Narcís imperial, ja torna el vell dolor a ocupar les cadires i la taula és parada amb un magre menjar.
Si no em deixeu el vol, la matèria m'escanya. Sent una gran mancança, com Salvador Espriu. El cap ple de miratges. Servicial senyora, només he vist dolor i esferes intocables de plenitud etèria. Ara vull reposar en les ales del vent, sagnat de mi mateix, purificat i exempt; escriure com un boig, comandar com un rei pensaments imperials. Només som silenci i les veus que ens envolten estrafan la memòria dels dies que vindran.
He destrossat paradisos; he vestit les disfresses de tots els rituals, sense saber quê hi feia. Sense esperar resposta, destrossava el meu cor contra la roca eixuta.
Oh alt i poderós senyor de l'energia, ajuda'm a passar entre el bosc de cavalls que assolen el destí del meu jo inferior! Desgranant les forces internes del planetes s'ha estavellat la lluna amb tots els seus volcans i les fúries desperten huracans soterrats.
L'assassí cautelós espià el seu voltant, va tastar la buidor corrompuda de l'aire, ullà la seua dona i disparà serê. Després de tot, qui pot dir-se, amic, amant o germà, quan l'onada de la por fa bullir el cervell i l'infern se'ns presenta perbocant els esforços?

La fascinació

1

El guia, imaginant-se, comença a esvair la consciència, i els pensaments, imaginant-se, creixen cap endins. Fan un bosc selvàtic de remors i perfums, somiant-se, enfilant-se, embolicant-se, emparrant-se. Vibren en mon subterranis els tubercles, les arrels oloroses que ensuma la serp, les llepa i les rebutja perquê no són del seu àmbit. Broten flors diminutes en brosses petitíssimes, tan cautament amagades que només el místic o el pastor poden ataüllar, com l'insecte que s'hi encaramalla pensant que és un boscatge, o la formiga atenta que hi cull el seu pomell de roses, clavellines, trementina, o essència d'albercoc. Com creixen, com s'escampen dins la boira els barrufets de l'alba! Com els homes que han viscut més enèrgicament que els altres i han deixat el seu cos en combat, amb deliri, així l'angoixa d'escriure sobre un paper desesperat esdevé heroica i fugitiva. Hauríem pogut inventar un munt d'històries diferents, però només una ens enxampa i ens fa lliscar sobre el paper amb el pols tens, les venes farcides, els nervis intencionats. Quant de projecte cancel·lat perquê no ha trobat el seu moment! A voltes una interferència desdibuixa la tensió, i l'emoció que mou el braç a escriure s'esllavassa com els colors de les meues muntanyes, quan la pluja s'anuncia incerta, amb els seus grisos dubtosos, profunds, escassos, estranys, violents. El delit és de saber mantenir la tensió, d'augmentar-ne o fer-ne minvar el ritme, si el nostre pols ho vol. Com les variacions del cor d'un director d'orquestra la nostra fascinació es fa i es desfà, creix i s'extasia segons el dia, l'hora i el minut, si fa bo, si no en fa. Som tots un, l'instant i la forja del metall! Preciosos els metalls, preciosos els tresors, les pedres que s'encallen entre el múscul i la vena, entre el pit i el pulmó, entre l'anca i l'engonal, entre els meus ulls i els teus, quan enxampats a la xàrcia naveguem d'ona a ona, de miratge a miratge. Saborosos els fruits, si són ben conreats: la magrana, el raïm, la bresquilla tardana!
Ara deixe el meu cor en un racó de la cambra, ara em pose jupetí, ara em pinte la cara; si vull, m'endormisque damunt la flassada o trace una línia sobre el full tremolós; ara em bese els genolls i m'imagine el sol pujant-me per l'esquena. L'albada sobre els muscles. Veig els teus ulls dins d'un got i els tinte de colors, de blau marí, de malva, de lligabosc humit. M'empastre de rosella els llavis de cirera; borratxo de raïm, cremat de sol ponent, emblanquine la fosca. Si podies seguir els meus passos llunàtics o els meus ulls d'exiliat, el teu cor mercenari s'esvairia en l'aire.

2

Espai de bronze! Ara diré sobre l'amor.
Vull que ho sapieu: transpassant-lo he deixat la meua escassa vida.
L'amor és la ficció, la submissió, el domini d'un esclau sobre un altre, com els depredadors.
Mireu el vencedor. Vet com se sent triomfal, es vanta del seu poder, perquê sap que és ficció, que només dura l'instant en quê la seua ment l'instaura. Equacions de poder, equacions de poder que ens estrafan artificis de salvament!
Hem estat lluitant amb els ulls encegats, perquê ens hem mamat una borratxera de paraules quan calia convêncer amb l'acció. Frontera. Ja ho sabem. L'amor és com la mort: un canal sense subsòl que obre l'univers, que se'ns enclava endins, que se'ns emporta enllà, en un espai sense univers, que tanca l'univers. Hem estat lluitant amb els ulls adormits, perquê ens han fet pujar a l'escenari per servir-los el combat, quan calia vêncer a dentegades. Només som silenci, la imatge de la sonoritat que extraiem del gran buit. Així ens endinsem dins del seu gran cor, d'on nodrim allò que som. Heus ací! M'he passat tants d'eons que us buscava entre les boires del pantà, quan torne cec a casa, entre els boixos del castell, entre les runes del meu cor.
I només faig de pallasso, com vós, fascinació! Tots els meus dubtes es desfan sobre el polsim del maquillatge que m'estrafà. I les roses fetes pols, i vós sense esperar-me! Vosaltres heu provocat que açò no fos amor! Vosaltres heu provocat que la meua ment rajàs rius de llet desesperada, sense fruit, sense destí!
Així que m'he escorregut a tot arreu, en les escombraries, sota els ponts, en els llindars, en el cor de la lluna, en els ravals del temps, sobre els cavalls del sol, sempre sedejant de fascinació, follejant per les avingudes, electritzat pel dolor. Vaig deixar vora el camí senyals per al periple. Obriu-me laberints!
Quan necessitava algú que em conduís no hi accedí ningú.
I doncs, vaig acceptar la batalla. És el treball dels homes.
Vaig renunciar a l'èxit i a la caiguda. És l'equilibri perfecte.
També he plorat damunt la terra!

3

I com puc seguir mirant-te, si te'm fons entre els ulls, entre les celles, i no tinc més remei que seguir-te, fascinació! Que només tu em fas ser més altiu, més nítid, suportar-te amb tot el pes que sobre el meu cos s'esclafa. Després d'haver traspassat el temps d'espill a espill, el pit gemega i la respiració pantaixa. Només veig la boira i la música sobre el pantà. Em dissolc, formule el temps, i la passió se m'oblida en el cervell. Voldria dormir, però m'espanta aquest pit eixamplant-se que em demana sol·lícit protecció. El meu cap s'amagaria sota l'aixella del redemptor, només per retrobar un instant virginal. Així que abandonat de mi, de tot, em repte a la batalla, però no poden més, els meus músculs no poden més, el meu cervell s'ajaça entre el violeta de les muntanyes, planta cara al ponent, encên les rodes del comboi. El cos se me n'escapa, emigra del país on sol guardar estança. Somie ser color, estrictament color, de qualsevol miratge.
Senyora de l'Oblit, si véns i no m'hi trobe, espera'm encisada, perfecta, poderosa, pastora dels meus límits, redempció dels perduts, els qui per tu implorem l'instant de salvació, l'instant en quê naixia la lluna sobre el món. Oblida'ns i confia'ns sobre la vall piadosa els misteris del cor!

4

Purifiquem l'home de verins! La seua forma còsmica és obra del pensament, la voluntat potent sobre la pròpia ment. Allò que s'explora és la representació del món dins un mateix, la manifestació del món dins un mateix. Acceptar la solitud és acceptar la llum del pensament quan sent l'or vespertí rajar de l'esplendor solar. Quan s'inicia el viatge vers els països morts és l'hora de pregar per tots nosaltres i centrar el foc del cervell en l'esperit immens. Salta, perfumadora, herba del sentit, que electritzes la ment dels desvalguts, que en el repòs dels desvalguts refàs el somni de la vida, l'instant de ser diamant, el vol per la llum pura. El déu escriu amb els nostres dits, somia els nostres topazis, beu els nostres licors, dorm a la vora dels roders, besa amb els llavis de les verges, resa amb la saliva dels amadors, viu en l'aigua que s'escorre de la suor amorosa. Ara us he sentit ballant la dansa coral, doblegant-vos sobre els càntics serens, sense venjança ni destrossa. L'amor és la projecció d'un mateix sobre l'univers. Això és la gràcia de l'acompliment, allò que ens salva perquê ens enlaira sobre la nostra carassa. Em vaig perdre pels senderols de la ment, pels passadissos amb ponts sobre les valls i gemmes a la vora dels cingles. Sóc únic, divers entre vosaltres, els qui sou i els qui sereu, amb el record dels qui vaig ser: que vol dir roca, que vol dir riu, que vol dir cabellera, que vol dir fum, que vol dir aire, emanació, gas, perfum, pudor, aroma, sentr, ferum, desig, sentit, so, silenci, tro, cantal, ploma, pus, ocell, nitidesa. Hem vingut per fer testimoni de la llum. Així que estimeu, estimeu tendrament, desesperadament. Ja sabeu com és de perillós el vent, el vent que se'ns enduu devers l'ombra, devers el sacrifici, en un esclat fosc de dentegades. Perquê el periple sempre va cap a l'intern de nosaltres.
Amor de lluny, amor del cel. Amor intern, amor perfecte.

Amic amarg

Si la calor amainava, si la secor s'endolcia amb l'aspror dels meus somnis, escriuria un poema d'amor com el desert, obert, sense horitzó, només paisatge pur enamorat de l'aire, perquê ara m'ets llunyà com l'amor d'En Rudel. I vull sentir-me fort per saber-te tan fort com un guerrer de llum, perquê tenim el mateix nom estampat en l'atzar i bevem en l'estirp dels companys del desert. Tu pintes els miratges, els rostres, els oasis. Jo et recorde tot bru enmig de les palmeres dibuixant una flor que anomenen la pasqua.
No perdes confiança, ni traesques els dies que ens empenyen, qui sap, al més altiu miracle: l'amorosa proesa que atabala el destí. Veles blanques inflades de vent, flors de bellesa insultant, excitants diademes, vent blau d'oliveres. Les palmeres a Elx somien la innocència i ploren sobre els cactus llàgrimes d'arena saura.
Mai més, potser mai més no refaré periples amb els ulls d'Estrabó, ni portaré més gerres al palau del monarca. S'ha tancat el jardí perdut de la bellesa. Quan tornarem a obrir el cor de la fortuna?
En la claror d'Altea es dibuixen castells. Les cigales penetren l'esfera dels sentits. També el dolor i el plany són força que il·lumina.
Cada gota de temps que es destil·la en l'espai trepa les fondàries del pensament boirós. M'estic fent a la mida de mi mateix exacte, educant-me en el foc que crema cada esfera on cresc i em deshabite de mi mateix exacte.
El calze de l'amor és fort i amarg de beure. Que ningú no destrosse el doll de l'esperança! Cenyeix-te la diadema que vam perdre al desert, entre oasi i oasi. Compta tots els diamants que llampeguen i saben que els haurem de trobar encara purs i intactes.
Per tu faré que els lliris nasquen com els volcans i cremaré el meu cor per exalçar el teu! Cada paraula meua serà un riu immortal que et mullarà els pinzells amb la sang de la vida. Ara la casa enyora la morena presència. Et sent ben a prop meu, il·luminant els astres, les ombres, els perfils que feia Leonardo. Oh, no, no em deixes caure en el pou de l'oblit, perquê jo sóc salvatge i em perdré com un déu en la selva infinita! Per tu faré que el sol siga un diamant magnètic! Oh, no, no em deixes caure en el pou de tristesa, quan la nit omple els llavis de nostàlgia invisible! Som un desert estrany, hem conreat jardins escondits en paratges que hem de saber solcar amb la barca de plata.
Vull que vingues brillant, enamorat de l'aire, enamorat dels dies, perquê el meu cor magnètic destrosse les fronteres!

Elegia per a la llum infernal

No crec que les paraules servesquen per a res més que restaurar l'oblit. El lloc d'on hem partit és el lloc de tornada. I el nostre amor destrossat, en quin paratge esquerp ens nodrirà el futur? Perquê vivim com bojos, esperant un miracle, fitant amb passió les vores de l'oblit.
El rei Mart, dominant en l'Escorpí cruel, em fa sentir estrany en qualsevol contrada i m'augmenta el desig d'un no-res fort i incògnit on podré navegar sense sospita, exempt, lliure de mi mateix, extasiat de tot. Esperant tantes nits el qui arriba i no arriba, decidiré, potser, de no tenir company? O, com el rei Demetri, penjar les vestidures? Que el més gran escenari és el cervell inhòspit! Me n'aniré al país dels perduts Sense Nom, on maduren arboços aspres dulficicants. Em perdré entre l'escuma dels desitjos inútils sense fre ni passió, com un riu fet de llàgrimes, sense mar ni destí! Mentre s'encên el foc a la farga del dia o s'apaga el tió del darrer tronc d'avui, vigilem, somiem per tornar a renàixer com els brots de la vinya en nova primavera.
I amor encadentat, qui me'l deslligarà? Oh, que vinga la pluja, mestre Llull, mestre Foll! Oh, que vinga la pluja, que els nostres cors es moren de secor! Els uns se n'han anat al paradís de l'ombra, els altres hem quedat a l'aguait, i, com sempre, enyorosos de viure, sempre molt, sempre massa. Els llibres tots són plens de falòries dictades.
Hi ha massa veritats arreu del mapamundi. El poder subministra heroïna als vençuts, fa negocis d'esclaus amb la fam dels artistes!
El meu país vol viure, la meua gent somia, però ja estem sadolls de l'aire apozemat i envestim amb l'arma altiva contra la follia de tots. Que els forts no destruesquen l'escàs metall que ens resta, que ens permet de sirgar entre aquests dies densos, d'aroma irrespirable! No destrossem esforços en empreses inútils, contemplant les falenes que naveguen la fosca!
El somrís de la brisa fa tants anys que ens mancava en el desert inhòspit on l'or ja no és triomfal. I els motors no permeten que brostes l'alegria, com abans, no com ara. I tot és massa fosc per a poder-ho comprendre, i els dies no són plens, i les nits no són plenes, i la vida s'esmuny com una rata pèrfida, èbria de gelosia. Vegetem sense ulls a la terra de Gaza, esperant un miracle, esperant com bojos la sageta del déu.
El Mag desafiava la Lluna i el Dimoni pel sorgiment intacte d'un vell Emperador.
El lloc d'on hem partit és el lloc de tornada. Escriuré com un elf en cercles de sulfur, m'inventaré els espills en l'oasi del cel.
Me n'aniré al país dels perduts Sense Nom, on maduren brillants en boscos d'opalina, em perdré entre l'escuma dels espais estel·lars amb un amor plutònic, com un riu d'energia travessa l'infinit.

Sant Sebastià, sageta d'amor

He perdut els fils del temps, teixint i desteixint m'he enamorat del tapís.
Penelopeia, recordes el dibuix d'aquells dies escrits sobre el teler imperial del futur?
Ell sap les llàgrimes que he plorat pels soldats ardorosos de la nostra generació, ebris de tota forma, de tot canvi o proesa.
Astre fosc de l'esforç, quina via il·lumina les llàgrimes del destí?
En la força, en el combat, en l'acceptació, en la dolcesa, en la serenitat, en l'acompliment, en l'oració, en el periple, en l'enyorança, som els guerrers que abandonen les armess sobre el camp d'herba tan fresca!
L'amor és foc. L'instant és fum.
Hauré de plorar ara les llàgrimes silents pels habitants voraços de tanta generació?
Hem viscut just al mig del trasbals i hem hagut de conquerir miratges del no-res.
Així ens hem alçat com a herois sobre nosaltres.
Sobre el camp d'herba fresca hem disposat les armes, i ara el combat és l'aire.
Com les forces vegetals que perforen espais de transparència, busquem el nostre lloc.
Quê queda del miratge quan l'amor se n'ha anat?
Una saviesa d'ales, una nostàlgia de segles.
Així te n'has anat i m'has deixat ferit foll amb la fletxa enganxada.
Sobtadament ell plorà des de la fosquedat. Encara gosa plorar amb un cant estranger.
Penelopeia, recordes el teixit d'aquells dies escrits sobre el teler vencedor del futur?
He perdut el fus i ja no puc teixir, no recorde el dibuix, el cervell se n'ha anat en indrets tan llunyans, en indrets tan llunyans, en indrets tan llunyans!
Sobtadament ell trepanà l'encís cruel de l'amor, sobtadament va escriure l'odissea dels ulls quan exploren periples en afraus de cadències.
Del teu raig fulminant al meu raig fulminant l'aranya tix el fil del Parany d'Argonautes.
Una saviesa d'ales, una nostàlgia mil·lenària va travessar el pit ardorós de Sant Sebastià. Odisseu, acompanya'm, que el viatge comença encara més ferotge!
Busque Cassiopea, busque el Cigne, el Lleó, les Regnes de l'Auriga, la llum de Mauritània, l'espectre de Dave Bowman.

Cant de combat

Som Soldats de l'Amor, només Soldats d'Amor.
Estem inventant la possibilitat de sobreviure
i tot és intangible com els coloms fugaços.
Com a reis de l'amor i de l'oblit
vivim en la incertesa. Sobre els fils del parany
ens vestim de monarques i habitem monestirs.
I la vida es dispara com la sageta d'or.

Arquers de llum i d'aire, trepanant el destí
desafiem la vida i desafiem la mort
que ens empeny al més altiu misteri del periple.
Navegant, oblidant, sempre som Argonautes.
Sempre som Argonautes en viatges d'amor,
en aurores, en crims, naufragis i ventures.
I només som, només, astres encesos
esperant la caiguda en Afraus d'Energia.
Som Soldats del Misteri, Amants Folls de l'Atzar,
Herois de Solitud, Espills del déu Instant.
I sempre estem buscant Companys per al Viatge.

Als caçadors salvatges, poetes de l'energia

Hem navegat en la impossible esfera
on els jardins exhalen transparència.
Hem batallat des de la impermanència
en la claror impossible de l'espera.
Sant Antoni de Cullera, 1980 - El Ràfol de Salem, 1983
Revisió: València, 18 de març de 1998
A la Terra d'Enlloc

© Salvador Jàfer i Sanxis
La Terra d'Enlloc [La Terra d'Enlloc: Produccions Alternatives]
València, març de 1998-juny de 2010