Salvador Jàfer
05. [CS]. ELS CAÇADORS
SALVATGES
(1980-1983)
Feia
una nit d'arbòria esplendor
Pare
Cel, Mare Terra, Germana dels Dies
Digueu
de quin metall, de quin diamant
Ompliu-vos
la boca amb lloances, pelegrins
I
vós, qui sou? Jo, Caçador, servidor del temps
El
mestre amorós em digué: «Paraula del déu!
Vibració pura!
L'acció
1
L'acció
2
El
ritual
El
retorn a les muntanyes
La
música sobre la neu
L'oració
a la vall
La
perfecció
La
vastitud
El
cel
Oh
solitud! (24.01.82)
Una
conversa amb la mar irada
Miratge
de Saturn
L'esperança
Isis
El
lladre
La
corrupció
L'apòzema
La
nit de l'escorpí
Afrodita
Urània
La
copa
L'excês
Les
generacions
Por
de l'abisme
Necròpsia
del no-res
La
fascinació
Amic
amarg
Elegia
per a la llum infernal
Sant
Sebastià, sageta d'amor
Cant
de combat
Als
caçadors salvatges
Primera edició:
Tres i Quatre, «Poesia», 39, 1984. Amb un pròleg de
Vicent Escrivà: «Periple ple de Salvador Jàfer».
Els poemes «Música sobre la neu», «El ritual»
i «L'acció» formaven les Tres il·luminacions,
publicades a la revista Lletres de Canvi, 5-6 (1981), ps. 13-15.
La primera versió del poema «La vastitud» va ser
publicada dins Joan Sasgar, Esquinçalls de decadència,
(catàleg d'exposició pictòrica), s.e.n.l.n.d.
(1981?). Aquest poemari obtingué el Premi de la Crítica de
Poesia Catalana atorgat per l'Ajuntament de València l'any 1985.
Segona edició: Produccions Ansietat (1970-1988),
Eliseu Climent, ed., («Poesia 3 i 4», 39), València,
1988, ps. 135-199.
«Ein schlimmer
Jäger ward ich!» - Seht, wie
steil Gespannt mein Bogen!
Der stärkste war's, der solchen Zug
gezogen.»
Friedrich
Nietzsche, Aus
hohen Bergen.
«He estat
un àvol
caçador! Mireu que tensament s'estira aquest meu arc! El més
ardit va ser el qui me'l va tesar.»
1. EL VEDAT DEL CAÇADOR
1
Feia una nit d'arbòria esplendor. Entre el
trafeig d'espectres la veu se m'adormí. Des dels camps del
pensament rajava tot l'inexplorat dolor que ens costaria el comiat. Algú
ens xuclava des de dins. Era un viatge sense camí. Mentrestant
compartíem els graus diversos i temps estranys on cada espant o joc
il·luminava l'àmbit. Confegíem el risc de l'empresa
amb ritmes paral·lels.
Oh magnífica deessa, senyora de mortífera
aroma, que enverinaves l'espai ons movíem!
Ens vam perdre en els remolins del cervell i abandonàrem la
fascinació. Buscàvem el company per escapar i acabar, però
érem convidats en un ball de mutants. De manera que maldàrem
per canviar al compàs de la vibració. N'han quedat tatuatges
al cervell. Ara saludem la nova espècie que ve ballant endormiscada
un cant incert. Desperteu-la, perquê potser no gosarà ni
desvetlar-se. I el que està en joc no és això sinó
tota una altra cosa. Vénen cavalcant les avingudes del cor planetes
exiliats, freqüències desterrades, batecs en dissonància,
ombres en conjunció, germans que no conec, que no us coneixeré,
germans, si m'abandoneu, deixat de banda, foragitat de tot l'amor que cal
per a sobreviure. Ens faran dir-nos enemics i ens allunyaran de l'univers.
Senyora de les messes, de l'oli, dadora de
perfums que omplen les gerres! Reina de l'espai incògnit! Mestressa
dels atzars!
Ja no sóc res, germans, ja no sóc res. Consagrat,
sacrificat, sóc un esclau sense amo. Puc venir de l'infinit i
allunyar-me de sobte anguniós, enyorós, erràtic, amb
els ulls carregats de tresors, ja sabeu, pètals de dàlia
groga, sentors de sàndal, encens, suor, els llacs que fan les llàgrimes
a les valls de les galtes i als boscos de la barba, el perfil d'una vergine
de fra Filippo Lippi, les mans d'un aprenent raspant sobre el psaltiri. La
presència d'un déu sobre l'abisme i l'abisme sobre la mar.
Som sagrats, germans, som sagrats!
2
«Pare Cel, Mare Terra,
Germana dels Dies, Espòs de les Nits, Donzell que il·lumina,
Donzella del Dolor, Misteriosa Partera.»
-- Teixits fins, puríssims, de bon fil! Que no valen tant com el
vostre pensament, senyora, dibuixos estampats, senyora, i el meu cor
estampat també es queixa, gemega pels racons, pantaixa pels
carrers. Si poguésseu guarir-me'l!... A canvi del teixit, debades,
senyora meua, per una gota del dolor que omple la copa, per un bri de
compassió, per una purna del diamant que us acompanya! -- Veniu amb
mi, Senyor Dolor, a la cambra de dalt hi ha un bon recer. S'ha fet de nit,
i com qui no vol, el fred s'escampa fins ací. No us apaguésseu
pas amb tal excés de vida! Us consumísseu tot entre els meus
braços nus! Us lliurésseu sencer a l'onada estremida de
l'amor espectral!
«Pare Cel, Mare Terra, Germana dels Dies,
Espòs de les Nits, Donzell que il·lumina, Donzella del
Dolor, Misteriosa Partera.»
I tot això s'ho endurà aquell vent. El vent s'emportarà
les ales, les ales del cor, les suaus besades, les ales del dolor.
Transformeu el vostre dolor, purifiqueu-lo! Us oferesc una matèria
il·limitada.
«Pare Cel, Mare Terra, Germana dels Dies,
Espòs de les Nits, Donzell que il·lumina, Donzella del
Dolor, Misteriosa Partera, Verge Imperial, Aire dels Nous Presagis.»
3
Digueu de quin metall, de quin diamant s'han fet aquests
cors immensos on reposa l'espai, el buit, de quin cristall, de quin safir
s'han fet aquests cors immensos on dorm la brisa, la ventada! En
quin munt, en quina plana, en quin desert s'han bastit aquests volcans?
Per a qui es guarda? Qui vigila aquest camp on creix i mor, i renaix, i es
vivifica la matèria que nodreix la sang, el baf central, la sentor
de putrefacció dels enemics?
De bona hora se'ls veu amb la gebrada als
llavis, estesos esperant l'aurora. Només morts adormits. Descansen
sobre l'arena amb la brisa a la cara fins que arriba el combat que els
restaura, i s'alcen herètics i bells sobre els escuts. Els batecs
dels seus pits són el secret de la vida, el ritme universal de
contracció i expansió, inspiren l'espai i expiren el temps,
s'escapen i retornen dins les ones concèntriques.
Així els ha somiats la meua ment, així els han vists els
meus ulls, així els ha sentits el meu cor. Són homes del
futur, l'estirp immaculada, diamants que naveguen els continents de
l'univers, amants de l'eternitat.
4
Ompliu-vos
la boca amb lloances, pelegrins, beveu, descanseu ací a la vora.
Mireu:
La
roda és infinita, i és bella, perfecta.
Senyora
meua, força infernal, lluna vella, secret dels moviments, pastora!
Ramats de bens
ferits, com jo, com ells, com vosaltres (guieu-me!)
enyoràvem l'ombra i el repòs.
Oh aquesta terra,
aquesta terra, llinatge d'expiació!
Purifiqueu-nos!
Volen eixir, mira com juguen, volen eixir.
Amor,
amor, voleu eixir!
Els nostres germans
són morts, són morts, quê voleu? Així és
la roda.
Sentiu les veus! no les sentiu? sentiu-les!
La nostra mort serà perfecta com és
perfecte tot allò que ens envolta i creix en la imaginació
fins a la consumació.
5
I vós, qui sou? Jo, Caçador, servidor
del temps, acció pura, amo d'un camp tancat, reflex interior, a
l'aguait dels miracles. La meua ment rajarà per vosaltres torrents
inexplorats, navegarà en vosaltres continents estel·lars. I
vosaltres navegareu amb mi. Però la dansa és vostra. La ment
m'esclata per vosaltres i em retorneu l'esguit sense conciliació,
sense acabament. No ha arribat encara l'hora justa del descans, no ha
arribat encara. Us oferesc una matèria il·limitada.
Eixampleu el vostre dolor, purifiqueu-lo! Il·lumineu el vostre amor
i transformeu-lo! S'acosten temps de lleons. La saviesa us farà
forts. Investigueu ben a fons sentits, silencis, constel·lacions, i
després maleïu-me, perquê jo no seré mai de la
vostra banda! La dansa flueix sobre l'espai. No hi ha força més
perillosa que navegar sense ales. El joc és a mort i la vida és
la presa. Només l'heroi i el caçador saben on és la
victòria. Homes del pont, estels del futur: Quina immensa sorpresa
està vibrant darrere! Amb la sang del lleó, la pell de la
gasela, la sentor del desig! I més enllà diamants, diamants
per tot arreu, diamant i viva plata!
L'enemic desitjava l'enemic, l'enemic desitjava
la salut de l'enemic, i li atacava la vida amb un amor desesperat.
L'Altiva Dama de Vida l'acollia en el seu jaç i l'heroi triomfava
sobre la misèria.
6
El
mestre amorós em digué: «Paraula
del déu! Vibració pura! Oh so! que acompleixes el moviment
de l'espiral, en exaltació, en adoració, en suavitat. No
imatges, sinó realitat. El baf central on balles la dansa
lluminosa. Tots els colors, les aures, no són sinó el teu
reflex, l'acció que duu la calma, el moviment que vol repòs.
En la teua dolcesa ens regenerem, retrocedim i purifiquem allò que
ens distrau, que ens perd entre el joc de les imatges. Ni la paraula ni la
idea, ni aquest dolor que ara us escric, són perfectes, sinó
el silenci. I quê podem fer sinó buscar-te! Estel del Matí,
Rosa de l'Alba, Perfum dels Vergers, Força dels Lleons, Amor dels
Oblidats, Cançó dels Muts, Senyora dels Nostres Cors, Oració
Profunda.»
2. LA VASTITUD
L'acció 1
Algú dirà algun dia que aquest exercici ens ha valgut de ben
poc, però té un valor total. Com quan comencem una altra
volta des del punt on hem deixat l'esforç i retrobem el tot all
lloc que li pertoca. En allò que som hi ha dubte, però no
n'hi ha en la creació d'allò que som, perquê així
traslladem el raig a l'energia i aquesta a l'acció. Així la
ment ho uneix tot sobre la forma. I quan caurà la màscara
definitivament, trobarem la solitud del sol, la lluna sola que ens ha
guiat entre aquests anys d'espectres, d'esclats, d'evaporacions. Som i
pensem el somni del somni en realitat. Així la màgia ens
restaura dins els ritmes circulars i caminem, obrim els ulls, els tornem a
cloure, perquê tot és pur i perfecte. És l'emoció
de comprendre'ns tots dins el tot, hereus i testimonis de la llum.
L'acció 2
Algun dia algú dirà que no ens ha servit de res aquest
exercici, però ens era necessari, era la nostra experiència.
Com quan tornem a començar del punt d'on hem partit i retrobem
l'instant al lloc on romania. En allò que fem hi ha dubte, però
no n'hi ha en la creació d'allò que fem, perquê així
transformem la densitat en energia, i la ment, en forma estampada sobre
l'espai. I si meditem és perquê la lucidesa d'ara ens ho
permet. Això és la creació instantània, com
l'univers mogut pels dits de tu, amb l'alê del déu. I els
titelles que som mouen uns dits puríssims que són tota
l'acció. Tot és clar com la llum del diamant que no permet
que hi haja racons d'ombra, sinó només la pròpia
llum. Després ve l'ombra i el diamant s'aboleix quan quedem buits i
desemparats i busquem novament dins el misteri allò que s'ha creat
per a deport dels éssers que ara diem homes.
El ritual
[T. S. Coleridge, The
rime of the Ancient Mariner,
with 42 illustrations by
Gustave Doré, New York, Dover Publications, Inc., 1970.]
En el cel les
banderes enlairaven les noces. Els donzells al carrer feien música
de plectres. L'orb demanava almoina. El príncep l'observava des del
cristall finíssim dels seus ulls fugitius. El cec se n'allunyava,
es girava endarrere sense perdre el fil del pas. La música sonava i
era com un silenci.
Sobre la mar
solcaven els mariners experts, avesats a les ones, plenes com les
muntanyes amb els tresors de l'iris d'un guaita enamorat. El guaita treia
els astres des del cau de la nit i els guardava als seus ulls. Les mans
acaronaven les ombres, el timó, serviola d'un desert on tot és
fugitiu, on tot és estranger.
Incògnita
bellesa, fuet de l'horitzó. Nevava sobre el mar, sobre els cors
dels taurons, sobre els dofins fugaços. Com Crist sobre les aigües,
les dàlies navegaven. I quê farem nosaltres sinó
seguir el periple? Som fills d'aquesta llum que ens besa i es retira cap
als racons estranys on viuen altres éssers. Tot és estrany,
tot és un cor que batega.
Lluïen les banderes sobre els colors de l'aura, refeien la proesa del
reflex cada dia. Sacerdots, sacerdots que explicaven els cercles, les
mutacions. Buscaven a dins seu remors, pauses, silencis, liqüefaccions,
espurnes. Dedicats al foc i al sacrifici adoraven cada dia el solixent i
resaven al vespre. Dormien en la calma dels tresors que reposen. Ells són
els nostres protectors, marquen el ritme de l'esperança, duen oli
en els vasos. Salut, germans incògnits, que espereu el miracle! Tot
és estrany, tot és estrany. Tot és la xàrcia i
el parany.
El retorn a les muntanyes
Tornem a les muntanyes amb el cor dins el puny, amb el cor a la mà
esperem la derrota. Qui deu haver anat tan lluny com el nostre desig? Per
a qui hem escrit en les línies de foc? La sang de la gasela rajava
dins la copa, bevíem en la copa l'esclat de l'horitzó,
dagues, metalls forjàvem per salvar el secret. No ens podran atuir.
Les venes que lluen com els ulls al migdia resisteixen l'atac. Corre,
vine, escondeix-te al meu recer de llum, ve una boira de pètals que
ens perfuma la pell. Hem pujat solitaris al cim dels pelegrins, ens han
seguit les dames en nits de diamants, prínceps i rapinyaire,
sapastres i donzells. Eixiu, salteu, la nit és l'esperança!
Aquesta terra ja no és la nostra, però vénen
missatgers dels laberints del cel. Creixen les ones altes, les roques són
safirs, retalls del cor, llampecs de la mirada! El present bota foc al
molt estrany diari on ens han vist dansar sobre els segles dels segles,
perquê no som d'avui ni hem pertanyut al mai sinó a la
impermanència.
La música sobre la neu
[Steve Reich, Music
for 18 Musicians, Barcelona,
Edigsa, ECM, 1980]
Aquesta neu sobre
els nostres cors ens il·lumina des de les radiacions, des dels
reflexos que completen l'espai. Deixa brises, bromes, buits entre les
fosquedats.
Germà hivern, pare nostre, de les teues profunditats ens duus
consolació, tan bell, tan lleuger com les volves en ritmes suaus i
compassats, fas el silenci, fas la música sense instruments, vius
en la perfecció de cada instant, ens deixes el teu regal, com un
missatge del déu escrit sobre l'escuma d'aquesta mar immòbil,
sobre la muntanya, sobre el pi, sobre la pedra, sobre la roca, sobre els
nostres cors, sobre els ocells fugitius, dissols les distàncies i
les reuneixes, ens dius qui som i on som en el teu regne. Esperem un
reflex, una il·luminació, un raig de l'éter. Ara
juguem amb els teus fills, amb el tresor ocult, mentre lentament el raig
s'acumula.
L'oració a la vall
Nit de bronze,
espai superior, cel de contricció, salut dels pobres, venjança
dels vençuts, oblació, instant de seda, vellut temporal, país
interior, contrada perfecta, capot hivernal, neu sobre les pestanyes,
celest és l'horitzó, el sol s'hi pon al mig. Els colors
temperats, l'aura matinera, el riu de la son, l'hora benèvola, el
record segellat, que calma la brisa, que canta la roca, que besa el turó,
que dorm a la fosca, que beu la serena, que trenca els lligams, que obre
les venes, que exsuda el licor, que pispa a camp lliure taronges i préssecs,
que espanta el destí, que riu amb les llàgrimes, que torca
suors, que roba la vida, que tiba la corda, que crema rostolls, que birba
els camps erms, que aplega l'escuma, perquê és home i
l'estima, perquê és déu la infanta, perquê és
pedra i s'hi entesta, a fi que s'eixample, a fi que s'estire, a fi que
s'unesca al torrent del seu cor, per tal de trobar-ho, per tal de
desfer-ho, per tal d'unificar-ho, per tal d'oblidar-se, per tal
d'humiliar-se, per tal d'exalçar-se, tu véns i l'estens, tu
véns i la mires, tu pots i la cuides, tu saps i la toques, tu ho
dius i ella es deixa.
Només per
donar-vos diamants pel seu just preu, el silenci em conta els secrets de
cada cosa, car res no té preu en aquesta vida sinó l'instant
en quê ens fem accessibles. Ser accessible vol dir ser generós.
No sé si m'entendreu, potser no m'entendreu. A voltes torne a casa
com un heroi que no ha perdut ni ha guanyat res sinó el repòs
i també algun punt de nostàlgia. A l'hivern les meues
muntanyes s'esclarissen, i jo les vull així, així és
el seu cicle, i així és la meua vida.
Si algun dia em
perdia no caldrà que em busqueu, que m'estaré tot sol
somiant amb mi sol l'esclat de sentir-me abandonat i lliure. Les meues
mans han fet un univers exacte on cada alenada és com cal i potser
no cal més. O potser un record em durà l'enyorançaa.
Llavors us buscaré i ens tornarem a mirar les ninetes dels ulls com
fan els titellaires en acabar la funció i beurem el timonet criat
en serralades, endolcit amb la mel de les abelles sàvies, borratxes
de romer, en ser que el sol s'enfila per les roques rosades del meu
Benicadell. Quan ve la poca nit i el sol raspa les pedres del meu altiu
penyal, és l'hora d'allunyar-se per fer una pregària als
colors que condensa aquest sol poderós. Ací l'home es fa
lliure sobre les fines serres que dibuixen el cercle de la vall al ponent.
Esdevé bell i únic, com el vel de l'aurora, de solitud
segura, com els garroferars, com la intenstitat dels verds incendiats
d'estiu, l'olivera, la vinya, l'ametler groguinós, l'albercoquer,
la pruna. Així estic reconciliat amb les roques, amb els pins, amb
l'eixutesa, quan no és any plovedor, amb l'espàrec, el
mussol que recita nostàlgia, el romer, el timó, la pebrella,
els esclata-sangs de novembre, quan la tardor fon els morts, el raïm
roig d'estiu, el daurat moscatell, la incerta neu d'hivern, les fonts
perdudes pel terme que fa tants anys que no ragen.
Aquesta vall m'encercla com un cau protector al conill, a la llebre, a la
rabosa escassa. És un lloc virginal dedicat a la lluna. I quan no
plou i el sol bada les penyes i els barrancs es dissolen, el baladre
s'encabota a perdurar-hi amb el morat verinós.
La perfecció
Arbre-pare
ancestral, que hipnotitzes el somni, que irradies destins i m'enfonses la
ment en forces seculars, anteriors als vestigis dels plaers i les llàgrimes,
perfecció és tot l'afany que desborda el meu cos, desficia
la seua bellesa i se m'emporta als àmbits on la pluja i el fred fan
vessar els seus cànters. Sent en el moll dels ossos les recialles
dels malsons de tantes nits verges i llises. El més mínim
desencís pot fer trontollar la meua alegria. No puc permetre'm cap
luxe balafiant els meus instants en la tristesa de després.
El miratge
instantani compensa la imperfecció de tant d'instant guerrer?
L'espant a quê em condemna el buit i l'existència em lliga en
el poema a una alegria estranya. Sempre a l'espera d'una vida més
alta els nostres ulls invoquen la llum. El destí m'exigeix solitud
i silenci.
Podré mai resistir l'atac frontal d'Amor? Tot em crida al seu
centre. Els sentits se'm rebel·len d'acceptar les maromes del desig
fulminant. He de pagar un preu en justícia o en sang per confegir
l'altiva voluntat del meu mag inclement? En la glòria, en l'esclat,
tot és no-res i únic.
La vastitud
Per als qui ens acusen,
definitivament, per als qui ens acusen
[Patti Smith, Horses,
Arista (Ariola-Eurodisc,
Barcelona), 1977]
Escriure no és cap plaer, o potser el més alt. Un ritual de
purificació, el foc contra la màscara. No és cap
plaer, definitivament, no és cap plaer, o potser el més alt.
Nosaltres som els condemnats, i aquesta tensió no fa més que
parir frases prematures, fills bords, incògnits germans bessons.
Els nostres licors dolents sobreïxen de les copes que bevem, i no és
cap plaer, definitivament, no és cap plaer, o potser el més
alt. Aquesta violència és necessària per a la
serenitat, el nostre plaer la nostra fascinació són un
exercici per a la serenitat. Ara parlem de tots nosaltres, d'allò
que ens allunya, d'allò que ens exorcitza, d'allò que ens
justifica, d'aquestes paraules que ara jo us done com a sacrifici. Parlem
de la soledat necessària quan inventem la màgia de les
possibilitats. Ens fem hereus de tots els rituals, i quan allarguem els
braços amb passió, només podem abastar els solatges
de la passió.La sang fecunda el cos,
omple els ulls dels cavalls. I l'anivelladora, la magnífica
deessa, ve a fixar-hi els seus estols de gumies i falcons. El sol crema
com un clau tret de la farga. És tot el que ens pertoca. El punt més
feble del diamant pot esgallar-se. Després, parlem de vosaltres. Hi
ha encara massa batecs que no ens pertanyen. Ens hem d'anar acostumant als
vestits amb pedaços, al somiqueig nocturn dels sense amor.
Voldria ser un genet. La saba
misteriosa dels boscatges (voldria ser un bruixot) sulla les
fronteres de la nit. On escriureu els vostres noms serà una llar.
Parlem de tot allò que és desgastat, del nou imant que encên
el desgastat. Ara fem un esforç per tots nosaltres, incendiem les
cordes del parany. Oh dea que ens enxampes,
agosarada dea! Allò que necessitem és una
claredat extrema. Per això, aprofundim, aprofundim, enfonsem-nos en
el bull del cervell i exposem-nos a prova de sacrifici.
Molt lentament es fa la llum, molt lentament,
com es desfà la neu, com es desfà la neu, molt lentament, el
nostre cos puja a la ment, molt lentament, molt mansament. Ens
han cobert amb un tatuatge fals. Els mags no ens admiraven i els diables
ens menyspreen. Els tafurs ens fugen i es burlen de la nostra vida. Van
fer senyal de protegir-nos però se'n reien. De manera que ara estem
ocupats per l'odi. L'estiu no acohorta. El foc de les muntanyes és
més que mai feridor. No sent nostàlgia de res, però
no m'hi trobe, entre aquesta brisa blava tan estranya. El fluix de les
paraules que deixe és un riu llarg i prim, vorejat de falagueres,
de falzies i oms. Una falç dallava la pasta de la vesprada.
Escolteu l'aura amarga! Quin brunzit fa,
sobretot a dins del cos! Escolteu l'aura amarga! Vosaltres podríeu
ser els hereus d'aquestes ones, els artífexs dels tatuatges. Ara
els mots ens confonen, ens costa de seguir-los. Tem si no es perdran.
Sonen les hores esquelètiques des del batall de la campana. Alguna
cosa s'ha esqueixat. Es romp el dia. Com si cavalcàssem un cavall
robat, els rius se'n pugen més enllà de la nostra frontera,
de la terra que ens pertany i escriuen sobre el llit d'òpals la memòria
de l'horitzó que se'ns escapa. Els cavalls ens fan la guitza, i
nosaltres ens oblidem de nosaltres. Ens n'hem
anat, hem sobrepassat la nostra La nit s'instal·la és
com cavalcar un cavall boig, s'aferra a les potes del cavall, ens oprimeix
la gola, ens ve justa a la mida. És un gosat exercici fer d'aquests
paratges un espai d'habitabilitat, una possibilitat de triomf. Sobre els
paranys de la nit s'ha teixit una subtil teranyina de plata, una xàrcia
de plata per a enxampar-hi el millor enemic, el més bell enemic, i
dominar-lo, llançar-lo a terra, gitar-lo a terra, llepant la terra,
la terra sagrada de la il·luminació. La llet s'escampa,
germans, sobre la terra rogenca, sobre la platejada teranyina de la nit.
Germans, tot és de plata.Oh deessa ruixada de plata!
L'envelat del cel es romp i per l'esquinçadura es veu un altre cel
de plata més profunda, de qualitat enigmàtica, com els
gegants de l'estiu, que moren tot vessant la seua llet sobre el pelam dels
esvelts cavalls, dels cavalls esvelts que renillen contra la plata de la
nit desorbitada. Com us estimo, cavalls meus, muntanyes meues, que
m'exorcitzeu i m'eleveu als cims, cap a les altres fronteres, cap a les
altes fronteres on ja no som humans! Però quan m'heu deixat sol al
lloc on s'instal·la la frontera, no sé quê fer-me'n,
no sé com dir-vos que us en podeu tornar, que el viatge s'ha
acabat, que ja no us necessite. Oh com em feu sofrir en la carn i en la
cabellera, rates pèrfides del destí! Jesucrist penja sol des
del cadàver de la nit, exorcitzeu-lo, doneu-li a beure un fort verí,
la plata que han vessat tots els meus cavalls en una copa, esvelta copa,
la llet de tots els diamants. Salveu-me aquest Crist com un cadàver
penjat de la nit, beseu-li els llavis i la llengua desesperadament,
llepeu-li la pell, la pell del Crist, feu-me orgasmar aquest Crist, feu-lo
pecar, alimenteu-lo amb vi, amb gessamins, cavalls meus. La rossa
cabellera, la pecadora, muntanyes meues, el somrís de la barjaula,
del xaval, la meua boca, la succió, la meua boca, la xuclada del
sexe d'aquest Crist és un salvatge espant, és tot el pànic,
la consumpció d'aquesta escorreguda salvadora. L'horitzó
porta el ramal de l'alba i és poca nit. Els colors es despengen
lentament cap al triomf, cap al jaç de la creixença, s'obren
els llavis de la transició. Es veu ja l'alba. L'illa del pastor
balla solitària. Estem verges de tot. La sang obre les venes dels
cavalls, el fang genera llàgrimes sobre els ulls dels cavalls. Un
moviment d'arbres fa una música. Nosaltres escoltem la nostra
companyia. L'estiu vessa la sang, la sang omple la copa, la copa conté
el cor. Les sacerdotesses nodreixen els cresols i tota la llum es condensa
al cap de les sacerdotesses. La seua pell es crema, el ritu les fecunda.
Aleshores nosaltres esdevenim les sacerdotesses. L'alba cau a plom sobre
la cambra, necessitem per a sobreviure aquesta música, aquesta
calitja imposant, sobre la pell de nosaltres, sobre la sang de nosaltres.
Hem escollit aquest incendi perquê crema el que s'esgota
definitivament en nosaltres. Ara som tota la vastitud de nosaltres.
Primavera de 1977
El cel
Illes de Salomó, Mars del Sud, Espais de Pols Còsmica, Tròpic
de la Cabra, Mar dels Atletes, Forats Negres, Mar Glacial, Terra Australis
Incognita, Plexe Solar, Mare Arabicum et Indicum, el Rembombeig del Cor,
la Distància Perfecta del Zero a l'Infinit, el Centaure, l'Escorpí,
les Cambres Auditives, Estels de Neutrons, el Drac Celest, Aquàrius,
Circumval·lacions Cerebrals, el Líquid Espermàtic que
Puja l'Espinada.
Oh solitud! (24.01.82)
A Rafael Reig
[Henry Purcell, Oh
solitude. Chants et anthems, Deller
Consort, Barcelona, Edigsa («Harmonia Mundi», 247), 1979.]
[Nina Hagen, Unbehagen,
Madrid, CBS 84159, 1980.]
La banda havia tocat molt bé aquella nit. Quanta neu sideral sobre
els cors tremolosos! Els fanals s'evaporaren i ja només seguíem
la llum de l'estelada. Els gats encara miolaven i, de sobte, fou silenci.
Oh solitud! El bell company no hi era. Ell era el cel immens, el foc
tempestuós en la claror espectral. Fou una nit de plata. Els
aiguaders venien de tot arreu neulits, perfumats de jacints. S'obrí
la vastitud com un príncep salvatge embriagat de lliris. El bell
company baixava i ell era la rosada, la intensa transparència dels
espais siderals. Oi, oi, oi! El cant obscè i profund de la soprano
alemanya. Hölderlin ho sabia i no acudí a la cita. Lorca ens
il·luminava. Crideu la Nina Hagen!
Ja ho veus, Salvador
Jàfer, Lívius Diamant impur,
la potència de l'ànima! Tu
continues ací conversant amb el Bowie i el meu amor ja no té
límits!
Oh senyor dels imperis, tots els estranys tresors que has profanat, que
t'empenyen exactes, et volen, et pretenen! Oh gran príncep
salvatge, benvingut en Aquàrius!
Una conversa amb la mar irada
S'alçava pel llevant, amb els cabells grocs del dia, la força
de la pluja del temporal. Jo em sabia perdut abans que no vingués,
però feia converses amb la mar irada. Era urgent de saber purificar
els nervis del cervell, que m'ofenen, m'ataquen. Si no som purs, si no som
nítids, com desfarem el malefici? Qui m'ha manat escriure amb
batecs inharmònics, accelerats, aquest vaivé indeturable?
Qui ha fet sorgir les ones en aquest temps podrit, enfurismat i dens? Els
núvols cavalcaren en els meus ulls estranys de veure tal miracle,
però no puc continuar, necessite plorar, netejar la passió
que confina a la vida, aquesta vida estesa com un ulls plens de llàgrimes,
un riu de primavera que baixa travessant el torrent de l'orgull, la inclemència
del foc que no em deixa ser lliure. Ara m'entra la pluja, navegant l'espai
clos, anunciant un temps de redempció, i li estic agraït que
m'haja obert de nou els canals de la ment amb perfums de naufragis.
Ubi amor, ibi miseria
Carmina
Burana, 119
[Studio der Frühen Musik,
Carmina Burana,
I, Madrid, Telefunken, 1974]
[Clemencic Consort, Carmina
Burana, I,
Barcelona, Edigsa («Harmonia Mundi», 355)]
Miratge de Saturn
El nostre esforç
era pur i fort com el diamant, era un nom llarg i immens, esclatava en la
boira, anul·lava ciutats, expirava i sorgia com un foc capvespral,
ens ajudava a viure tots els mons acabats.
Navegue en la teua ànima
com un peix abissal, somiaré els teus llavis com un déu
espectral, escoltaré el teu cor com un arbre immortal.
Quin vellut subterrani els foscos ulls tan foscos del meu company callat!
L'esperança
A Darius Roca
Esforç meu
de diamants, estel boig de neutrons,
Capricorn imperial de les hores
que passen,
de les ones que diuen com hauré de volar
per
trobar-te present en l'hora més exacta.
Dins la llum
orbital la lluna de gener.
El meu cor imperiós desitjava
trobar-te
sempre pur, sempre alegre, comandant del silenci.
Jo estimava la
calma, el ruixim del naixent,
els ulls foscos magnètics i els
cabells revoltats
enganxats entre els dits i aquests versos forjats
en el profund país que ha sorgit de l'intern
sense dir ni
un sol mot que no fos d'esperança.
Isis
A Pepa Joan
Dama del Dia, si veniu a la nit quan la llum ja s'ha fos entre el riu i la
mar, obriu-me les finestres, que s'estenga el perfum de dàlies, de
jacints, i aquella olor de pèlag que puja com un núvol dels
castells abissals.
Us he enyorat cada dia de pluja, però una passió de desert
m'inundava les hores. L'Aiguader navegava l'espai dens de tronada,
electritzat de mites. El meu company astut, que és el senyor del
temps, em reptava al combat. I jo el vaig acceptar tot sabent-me vençut
per la força diabòlica dels seus ulls platinats.
Volguésseu perdonar-me aquest greuge fatal, però ell és
el Temps i jo visc d'Esperança. Ara em trobe perdut. No trobaré
la calma. Potser només em resta resar sol amb els astres. Ells són
els meus companys i ells em donen victòria.
El lladre
Així és la vida del contrabandista: furgar entre les runes,
entre els fems que el sol deixa a les mans, les nostres mans que lluiten
fent obres del pensament. He deixat els meus records en el racó de
les mercaderies, he escoltat paraules de gent molt lluminosa, m'he
enfonsat en abismes i he destrossat paradisos, només per salvar
l'esperança, només per sentir com creixen les fulles dels
geranis, per guanyar-me un a un els cors desesperats dels meus companys
amants, aiguaders de l'amor que s'escampa exalçat només amb
un somriure. Jo em sóc el contrabandista d'ànimes, i em venc
tot l'amor per un preu de no-res. Així vivim els equilibristes, els
qui encenem el foc de la farga quan el sol s'ha amagat i ens venem els
tresors que hem robat al matí per un preu de misèria.
La corrupció
La poesia és un sistema de vida. Un home de valor no rebaixa els
seus límits ni un cavaller honest ofên la seua dama. M'heu
deixat sol i abandonat, però jo sóc salvatge, un caçador
salvatge, i tots els meus trofeus són un joc de tristesa. Si no som
diàfans es corromp l'espai buit, corrompem l'alegria que ens ajunta
al misteri. El temor és pecat i dubtar és obscê. Hem
deixat que l'amor es podrís en el fang i no tindrem accês al
foc secret. Som fills de corrupció. Ens fan ser ninots d'infern
perquê així ens destruïm. No ens deixen ser feliços,
contemplar-nos els ulls des del fons de la calma. Ens volen per ser
esclaus, ens porten al suïcidi. No ens deixen ser feliços.
Millor estarem junts que no sols amb la por.
L'apòzema
Passió de tot, els signes de l'auguri, licor de foc, extensió
de calma, sentit exasperat, libèl·lula sagrada, escriviu el
meu nom en el cor de la pluja, ploreu el que heu perdut, recordeu els
presagis, els tresors, la nostàlgia que ens besava les galtes, els
anells del meu cor, les llunes de Saturn, els boscos de la barba, els ulls
de l'infinit, les tempestes d'Urà, els diamants, les espases.
La nit de l'escorpí
A Xavier Bisbal
Quan tot ja s'ha
comprês, quê ens resta sinó partir?
Som les aus
migratòries devers l'atzar inhòspit,
hem fet un alt
viatge sense parar en cap ribera
i així hem traspassat de
migratge en migratge
el cicle tan perfecte que uneix el dubte fosc
amb el ritme segur. Que no quede cap tall
que ens impedesca ser
tan purs i tan altius,
caçadors solitaris amb els falcons
reials
guaitant en les manoples el cel nítid de caça
i la claror suprema de l'espill que ens contempla.
No hi ha enemics
que ens sotgen,
perquê l'espant és fals i la màscara
lluu.
Des de la nit al dia, des del dia a la nit,
l'escorpí
burxa l'aire com una altiva espasa.
Dins els ulls de l'espai,
guitarres en silenci.
Afrodita Urània
Als germans de l'ànima
El vent del desert
s'obre als quatre horitzons.
Mai més no podré estimar
tant com ara
la intensitat dels sols que tenen els ulls nostres,
vigilants del destí, contemplant l'espai únic.
M'he teixit una
tela amb els vostres cabells.
El vostre nom escrit en el clos del cor
meu
tremola com la boira del meu Benicadell.
Amor de sol, de
grocs, de vermells immortals,
immensitat d'estels dibuixant els
miracles,
dissenyant els tatuatges sobre el pit de l'amant,
sobre
el pit del combat els guerrers més valents
fan torneigs en
camp clos i extasien la pluja
que se'ls veu, se'ls remira navegant en
un cim
on milers de fronteres esclaten rebotants
com focs
espacials fent l'Arc de Sant Martí.
Només això,
i és tot, i és molt, i encara massa,
només pel
bell silenci que revolta la casa,
que confina l'espai en el clos de
la ment.
En el riu de l'amor
no hi ha ni rem ni barca,
és un desert immens ple d'oasis
incerts,
de genets immortals que envolten el destí,
que,
així i tot, són salvatges, i també altius, perfectes.
La copa
A Joan M. Bisbal
Ha vingut el
cavaller sobre un torrent desbocat,
vol allunyar la por que l'aparta
de l'aire,
ha vingut a somiar, desesperat de somnis,
i brega amb
el cavall sobre la plana d'àlbers.
Perceval, Perceval,
cavaller de l'amor,
en el teu cor s'esmuny ferotgement la vida.
Quê
serà de nosaltres en aquest segle d'odi?
Quê serà
de la flama que somia la torxa?
Qui escoltarà
aquests càntics quan no serem nosaltres?
Perceval, Perceval,
cavaller del dolor,
on és el calze ara? l'anell de la fortuna?
on les rodes solars? la deu de joventut?
Cavaller solitari,
sense fre ni mesura, caces l'eternitat?
Perceval, Perceval, cavaller
del silenci,
el vidre de la copa ens ha ferit el llavi.
L'excês
Ens fan morir d'excês, sacrifiquem l'excês a la fascinació.
En els nostres plaers, destrucció perfecta. Si mesurem el buit,
d'on naixerà passió que ens il·lumine? Quan l'alba
raja sang, el meu cor s'enfosqueix navegant pel cervell. Hauria
d'estimar-vos, però em trobe perdut enmig de paradisos.
Purifiqueu-me la tristesa i així sereu apassionats argonautes. Us
provoque a una alegria inusual, estem sirgant fins al centre de la rosa,
hem alçat foc de guerra al temple del toís.
En mi no hi ha venjança sinó un impuls que estranya la
transparència del diamant, la perfecció de l'or,
l'embriaguesa dels lotus. Us endevine, us veig ballar dins de la meua
copa, navegueu en bambolles, m'escaleu fins als ulls, sou tots els meus
herois, els qui heu obert ferides en els ramals del cor, els qui heu
habitat deserts. La llum us esperava des d'un temps infinit. Algun dia ens
perdrem definitivament. Hem fet l'amor amb el silenci i ara tot ens
enyora. El possible futur m'il·lumina d'imperis, els sallents
d'ambreïna, les roselles de Mart, els ulls dels Venusians, els boscos
de Saturn, els anells del meu cor. El cos és un record. La ment és
del futur. L'amor és immortal. Purifiquem l'instant. Així
albirem el darrer esplendor, la darrera nostàlgia, l'instant de
consumpció.
«Oia cama, oia cama, tixi pura nitama,
sacaturi paturama.»
Les generacions
L'home lliure no té
fronteres. L'home clar no plora sol.
Som els cantors de
l'aire. Els meus germans escolten el plany de la gasela. No l'entenen quan
puja les escales lluents del seu cor estranyat. No saben que és
l'hora perfecta. Perfecta. Amor perfecte. Jo volia trobar-te i t'he perdut
en l'aire.
A
vegades arriba un missatger i fa trémer les cordes del clavecí.
Això és la poesia. Ésser amant d'un poeta no és
qualsevol miratge, és una estranya passió. Els meus avis islàmics
així m'ho transmeteren, navegant per l'espai generacions de mites.
A ells els dec la saba dels meus ulls d'atmeler, els meus cabells rullats
i la blancor cetrina que esdevé com l'oliva, quan el sol de l'estiu
em retorna al desert, a les vores del riu, amb el bell faraó de qui
sóc l'amant místic. Aprendria a tocar la guitarra morisca,
deixaria el meu cor amb la reina de Tebes. Cantaria un poema com El
príncep dels lliris.
I
els fills de Galilea seguien Jesús, el Crist, i portaven corones de
roses de Magdala; i el natzarê plorava perquê no l'escoltaven.
Us trobaré algun dia en la barca del Sol i el déu Thuth,
l'ocell ibis, curarà prestament les ferides inútils.
Por de l'abisme
Ja plou sobre el
meu cor com damunt la ciutat. Ja no em queden camins sinó la
solitud. Una opressió en el cor i la vida s'esmuny. Tinc por del
vell abisme que m'empresona els ulls en un pou infinit, surant damunt les
aigües com una flor tallada i omplint la meua copa amb un licor de
sang.
Ièssenin
dibuixà les lletres del seu nom amb el vesc de la copa, es va
oblidar de tot un bell dia d'hivern i Leningrad encara badallava amb la
neu.
Ja plou sobre el
meu cor com damunt la ciutat. Ja no em queden camins sinó la
solitud i la mort se m'acosta per totes les fronteres. Oh, poder reposar més
enllà de l'amor en una terra pura!
I Rafa se'n va anar i em deixà amb els poemes oberts sobre la
taula. A qui li diré ara quin llarg i fosc esforç m'ha
costat el periple? Vols tu, germà de l'aigua, ser el meu company de
viatge? I poder reposar més enllà de l'amor en una terra
pura!
Necròpsia del no-res
La poesia, fora
temps, fora espai. No és l'instant d'ara sinó el mai de
sempre. La vida només és un somni. I vós, magnífica
deessa, conductora, senyora de l'oblit, dama del meu sentit exasperat,
vigileu els boscatges del meu cervell boirós.
M'heu tractat amb
la llança d'insensatesa cruel, m'heu desfermat el seny dins de
l'atzar inhòspit, heu dibuixat els dies i les nits i les aures en
el meu cos tan feble acostumat als ambres, serpentejants onades del meu
signe solar, saviesa del cànter espargida en el tàlem de
l'amor masculí.
I Plató
m'enganyava i el meu cor exigia la passió d'En Marc, cavaller
falconer. Beuratge de coloms, pastor de les estreles, llunàtic
enfuriat de l'estiu interior, temptador de l'hivern, mestre de les
fronteres, suavitat de Saturn, uranià dels imperis, bevent totes
les fonts, explorant els palaus en el cor de la neu, Narcís
imperial, ja torna el vell dolor a ocupar les cadires i la taula és
parada amb un magre menjar.
Si no em deixeu el
vol, la matèria m'escanya. Sent una gran mancança, com
Salvador Espriu. El cap ple de miratges. Servicial senyora, només
he vist dolor i esferes intocables de plenitud etèria. Ara vull
reposar en les ales del vent, sagnat de mi mateix, purificat i exempt;
escriure com un boig, comandar com un rei pensaments imperials. Només
som silenci i les veus que ens envolten estrafan la memòria dels
dies que vindran.
He destrossat
paradisos; he vestit les disfresses de tots els rituals, sense saber quê
hi feia. Sense esperar resposta, destrossava el meu cor contra la roca
eixuta.
Oh alt i poderós senyor de l'energia, ajuda'm a passar entre el
bosc de cavalls que assolen el destí del meu jo inferior!
Desgranant les forces internes del planetes s'ha estavellat la lluna amb
tots els seus volcans i les fúries desperten huracans soterrats.
L'assassí cautelós espià
el seu voltant, va tastar la buidor corrompuda de l'aire, ullà la
seua dona i disparà serê. Després de tot, qui pot
dir-se, amic, amant o germà, quan l'onada de la por fa bullir el
cervell i l'infern se'ns presenta perbocant els esforços?
La fascinació
1
El guia, imaginant-se, comença a esvair la consciència, i
els pensaments, imaginant-se, creixen cap endins. Fan un bosc selvàtic
de remors i perfums, somiant-se, enfilant-se, embolicant-se, emparrant-se.
Vibren en mon subterranis els tubercles, les arrels oloroses que ensuma la
serp, les llepa i les rebutja perquê no són del seu àmbit.
Broten flors diminutes en brosses petitíssimes, tan cautament
amagades que només el místic o el pastor poden ataüllar,
com l'insecte que s'hi encaramalla pensant que és un boscatge, o la
formiga atenta que hi cull el seu pomell de roses, clavellines,
trementina, o essència d'albercoc. Com creixen, com s'escampen dins
la boira els barrufets de l'alba! Com els homes que han viscut més
enèrgicament que els altres i han deixat el seu cos en combat, amb
deliri, així l'angoixa d'escriure sobre un paper desesperat esdevé
heroica i fugitiva. Hauríem pogut inventar un munt d'històries
diferents, però només una ens enxampa i ens fa lliscar sobre
el paper amb el pols tens, les venes farcides, els nervis intencionats.
Quant de projecte cancel·lat perquê no ha trobat el seu
moment! A voltes una interferència desdibuixa la tensió, i
l'emoció que mou el braç a escriure s'esllavassa com els
colors de les meues muntanyes, quan la pluja s'anuncia incerta, amb els
seus grisos dubtosos, profunds, escassos, estranys, violents. El delit és
de saber mantenir la tensió, d'augmentar-ne o fer-ne minvar el
ritme, si el nostre pols ho vol. Com les variacions del cor d'un director
d'orquestra la nostra fascinació es fa i es desfà, creix i
s'extasia segons el dia, l'hora i el minut, si fa bo, si no en fa. Som
tots un, l'instant i la forja del metall! Preciosos els metalls, preciosos
els tresors, les pedres que s'encallen entre el múscul i la vena,
entre el pit i el pulmó, entre l'anca i l'engonal, entre els meus
ulls i els teus, quan enxampats a la xàrcia naveguem d'ona a ona,
de miratge a miratge. Saborosos els fruits, si són ben conreats: la
magrana, el raïm, la bresquilla tardana!
Ara deixe el meu
cor en un racó de la cambra, ara em pose jupetí, ara em
pinte la cara; si vull, m'endormisque damunt la flassada o trace una línia
sobre el full tremolós; ara em bese els genolls i m'imagine el sol
pujant-me per l'esquena. L'albada sobre els muscles. Veig els teus ulls
dins d'un got i els tinte de colors, de blau marí, de malva, de
lligabosc humit. M'empastre de rosella els llavis de cirera; borratxo de
raïm, cremat de sol ponent, emblanquine la fosca. Si podies seguir
els meus passos llunàtics o els meus ulls d'exiliat, el teu cor
mercenari s'esvairia en l'aire.
2
Espai de bronze!
Ara diré sobre l'amor.
Vull que ho sapieu: transpassant-lo he
deixat la meua escassa vida.
L'amor és la ficció, la
submissió, el domini d'un esclau sobre un altre, com els
depredadors.
Mireu el vencedor.
Vet com se sent triomfal, es vanta del seu poder, perquê sap que és
ficció, que només dura l'instant en quê la seua ment
l'instaura. Equacions de poder, equacions de poder que ens estrafan
artificis de salvament!
Hem estat lluitant
amb els ulls encegats, perquê ens hem mamat una borratxera de
paraules quan calia convêncer amb l'acció. Frontera. Ja ho
sabem. L'amor és com la mort: un canal sense subsòl que obre
l'univers, que se'ns enclava endins, que se'ns emporta enllà, en un
espai sense univers, que tanca l'univers. Hem estat lluitant amb els ulls
adormits, perquê ens han fet pujar a l'escenari per servir-los el
combat, quan calia vêncer a dentegades. Només som silenci, la
imatge de la sonoritat que extraiem del gran buit. Així ens
endinsem dins del seu gran cor, d'on nodrim allò que som. Heus ací!
M'he passat tants d'eons que us buscava entre les boires del pantà,
quan torne cec a casa, entre els boixos del castell, entre les runes del
meu cor.
I només faig
de pallasso, com vós, fascinació! Tots els meus dubtes es
desfan sobre el polsim del maquillatge que m'estrafà. I les roses
fetes pols, i vós sense esperar-me! Vosaltres heu provocat que açò
no fos amor! Vosaltres heu provocat que la meua ment rajàs rius de
llet desesperada, sense fruit, sense destí!
Així que
m'he escorregut a tot arreu, en les escombraries, sota els ponts, en els
llindars, en el cor de la lluna, en els ravals del temps, sobre els
cavalls del sol, sempre sedejant de fascinació, follejant per les
avingudes, electritzat pel dolor. Vaig deixar vora el camí senyals
per al periple. Obriu-me laberints!
Quan necessitava
algú que em conduís no hi accedí ningú.
I
doncs, vaig acceptar la batalla. És el treball dels homes.
Vaig renunciar a l'èxit
i a la caiguda. És l'equilibri perfecte.
També he plorat damunt la terra!
3
I com puc seguir mirant-te, si te'm fons entre els ulls, entre les celles,
i no tinc més remei que seguir-te, fascinació! Que només
tu em fas ser més altiu, més nítid, suportar-te amb
tot el pes que sobre el meu cos s'esclafa. Després d'haver
traspassat el temps d'espill a espill, el pit gemega i la respiració
pantaixa. Només veig la boira i la música sobre el pantà.
Em dissolc, formule el temps, i la passió se m'oblida en el
cervell. Voldria dormir, però m'espanta aquest pit eixamplant-se
que em demana sol·lícit protecció. El meu cap
s'amagaria sota l'aixella del redemptor, només per retrobar un
instant virginal. Així que abandonat de mi, de tot, em repte a la
batalla, però no poden més, els meus músculs no poden
més, el meu cervell s'ajaça entre el violeta de les
muntanyes, planta cara al ponent, encên les rodes del comboi. El cos
se me n'escapa, emigra del país on sol guardar estança.
Somie ser color, estrictament color, de qualsevol miratge.
Senyora de l'Oblit, si véns i no m'hi trobe,
espera'm encisada, perfecta, poderosa, pastora dels meus límits,
redempció dels perduts, els qui per tu implorem l'instant de
salvació, l'instant en quê naixia la lluna sobre el món.
Oblida'ns i confia'ns sobre la vall piadosa els misteris del cor!
4
Purifiquem l'home de verins! La seua forma còsmica és obra
del pensament, la voluntat potent sobre la pròpia ment. Allò
que s'explora és la representació del món dins un
mateix, la manifestació del món dins un mateix. Acceptar la
solitud és acceptar la llum del pensament quan sent l'or vespertí
rajar de l'esplendor solar. Quan s'inicia el viatge vers els països
morts és l'hora de pregar per tots nosaltres i centrar el foc del
cervell en l'esperit immens. Salta, perfumadora, herba del sentit, que
electritzes la ment dels desvalguts, que en el repòs dels
desvalguts refàs el somni de la vida, l'instant de ser diamant, el
vol per la llum pura. El déu escriu amb els nostres dits, somia els
nostres topazis, beu els nostres licors, dorm a la vora dels roders, besa
amb els llavis de les verges, resa amb la saliva dels amadors, viu en
l'aigua que s'escorre de la suor amorosa. Ara us he sentit ballant la
dansa coral, doblegant-vos sobre els càntics serens, sense venjança
ni destrossa. L'amor és la projecció d'un mateix sobre
l'univers. Això és la gràcia de l'acompliment, allò
que ens salva perquê ens enlaira sobre la nostra carassa. Em vaig
perdre pels senderols de la ment, pels passadissos amb ponts sobre les
valls i gemmes a la vora dels cingles. Sóc únic, divers
entre vosaltres, els qui sou i els qui sereu, amb el record dels qui vaig
ser: que vol dir roca, que vol dir riu, que vol dir cabellera, que vol dir
fum, que vol dir aire, emanació, gas, perfum, pudor, aroma, sentr,
ferum, desig, sentit, so, silenci, tro, cantal, ploma, pus, ocell,
nitidesa. Hem vingut per fer testimoni de la llum. Així que
estimeu, estimeu tendrament, desesperadament. Ja sabeu com és de
perillós el vent, el vent que se'ns enduu devers l'ombra, devers el
sacrifici, en un esclat fosc de dentegades. Perquê el periple sempre
va cap a l'intern de nosaltres.
Amor de lluny, amor del cel. Amor intern, amor
perfecte.
Amic amarg
Si la calor
amainava, si la secor s'endolcia amb l'aspror dels meus somnis, escriuria
un poema d'amor com el desert, obert, sense horitzó, només
paisatge pur enamorat de l'aire, perquê ara m'ets llunyà com
l'amor d'En Rudel. I vull sentir-me fort per saber-te tan fort com un
guerrer de llum, perquê tenim el mateix nom estampat en l'atzar i
bevem en l'estirp dels companys del desert. Tu pintes els miratges, els
rostres, els oasis. Jo et recorde tot bru enmig de les palmeres dibuixant
una flor que anomenen la pasqua.
No perdes confiança,
ni traesques els dies que ens empenyen, qui sap, al més altiu
miracle: l'amorosa proesa que atabala el destí. Veles blanques
inflades de vent, flors de bellesa insultant, excitants diademes, vent
blau d'oliveres. Les palmeres a Elx somien la innocència i ploren
sobre els cactus llàgrimes d'arena saura.
Mai més,
potser mai més no refaré periples amb els ulls d'Estrabó,
ni portaré més gerres al palau del monarca. S'ha tancat el
jardí perdut de la bellesa. Quan tornarem a obrir el cor de la
fortuna?
En la claror
d'Altea es dibuixen castells. Les cigales penetren l'esfera dels sentits.
També el dolor i el plany són força que il·lumina.
Cada gota de temps
que es destil·la en l'espai trepa les fondàries del
pensament boirós. M'estic fent a la mida de mi mateix exacte,
educant-me en el foc que crema cada esfera on cresc i em deshabite de mi
mateix exacte.
El calze de l'amor és
fort i amarg de beure. Que ningú no destrosse el doll de l'esperança!
Cenyeix-te la diadema que vam perdre al desert, entre oasi i oasi. Compta
tots els diamants que llampeguen i saben que els haurem de trobar encara
purs i intactes.
Per tu faré
que els lliris nasquen com els volcans i cremaré el meu cor per
exalçar el teu! Cada paraula meua serà un riu immortal que
et mullarà els pinzells amb la sang de la vida. Ara la casa enyora
la morena presència. Et sent ben a prop meu, il·luminant els
astres, les ombres, els perfils que feia Leonardo. Oh, no, no em deixes
caure en el pou de l'oblit, perquê jo sóc salvatge i em perdré
com un déu en la selva infinita! Per tu faré que el sol siga
un diamant magnètic! Oh, no, no em deixes caure en el pou de
tristesa, quan la nit omple els llavis de nostàlgia invisible! Som
un desert estrany, hem conreat jardins escondits en paratges que hem de
saber solcar amb la barca de plata.
Vull que vingues brillant, enamorat de l'aire, enamorat dels dies, perquê
el meu cor magnètic destrosse les fronteres!
Elegia per a la llum infernal
No crec que les
paraules servesquen per a res més que restaurar l'oblit.
El lloc d'on hem partit és el lloc de
tornada. I el nostre amor destrossat, en quin paratge esquerp ens
nodrirà el futur? Perquê vivim com bojos, esperant un
miracle, fitant amb passió les vores de l'oblit.
El rei Mart,
dominant en l'Escorpí cruel, em fa sentir estrany en qualsevol
contrada i m'augmenta el desig d'un no-res fort i incògnit on podré
navegar sense sospita, exempt, lliure de mi mateix, extasiat de tot.
Esperant tantes nits el qui arriba i no arriba, decidiré, potser,
de no tenir company? O, com el rei Demetri, penjar les vestidures? Que el
més gran escenari és el cervell inhòspit! Me n'aniré
al país dels perduts Sense Nom, on maduren arboços aspres
dulficicants. Em perdré entre l'escuma dels desitjos inútils
sense fre ni passió, com un riu fet de llàgrimes, sense mar
ni destí! Mentre s'encên el foc a la farga del dia o s'apaga
el tió del darrer tronc d'avui, vigilem, somiem per tornar a renàixer
com els brots de la vinya en nova primavera.
I
amor encadentat, qui me'l deslligarà? Oh, que vinga la
pluja, mestre Llull, mestre Foll! Oh, que
vinga la pluja, que els nostres cors es moren de secor! Els uns se n'han
anat al paradís de l'ombra, els altres hem quedat a l'aguait, i,
com sempre, enyorosos de viure, sempre molt, sempre massa. Els llibres
tots són plens de falòries dictades.
Hi ha massa
veritats arreu del mapamundi. El poder subministra heroïna als vençuts,
fa negocis d'esclaus amb la fam dels artistes!
El meu país vol
viure, la meua gent somia, però ja estem sadolls de l'aire apozemat
i envestim amb l'arma altiva contra la follia de tots. Que els forts no
destruesquen l'escàs metall que ens resta, que ens permet de sirgar
entre aquests dies densos, d'aroma irrespirable! No destrossem esforços
en empreses inútils, contemplant les falenes que naveguen la fosca!
El somrís de
la brisa fa tants anys que ens mancava en el desert inhòspit on
l'or ja no és triomfal. I els motors no permeten que brostes
l'alegria, com abans, no com ara. I tot és massa fosc per a
poder-ho comprendre, i els dies no són plens, i les nits no són
plenes, i la vida s'esmuny com una rata pèrfida, èbria de
gelosia. Vegetem sense ulls a la terra de Gaza, esperant un miracle,
esperant com bojos la sageta del déu.
El Mag desafiava la
Lluna i el Dimoni pel sorgiment intacte d'un vell Emperador.
El
lloc d'on hem partit és el lloc de tornada. Escriuré
com un elf en cercles de sulfur, m'inventaré els espills en l'oasi
del cel.
Me n'aniré al país dels perduts Sense Nom, on maduren
brillants en boscos d'opalina, em perdré entre l'escuma dels espais
estel·lars amb un amor plutònic, com un riu d'energia
travessa l'infinit.
Sant Sebastià, sageta d'amor
He perdut els fils
del temps, teixint i desteixint m'he enamorat del tapís.
Penelopeia,
recordes el dibuix d'aquells dies escrits sobre el teler imperial del
futur?
Ell sap les llàgrimes que he plorat pels soldats
ardorosos de la nostra generació, ebris de tota forma, de tot canvi
o proesa.
Astre fosc de
l'esforç, quina via il·lumina les llàgrimes del destí?
En la força,
en el combat, en l'acceptació, en la dolcesa, en la serenitat, en
l'acompliment, en l'oració, en el periple, en l'enyorança,
som els guerrers que abandonen les armess sobre el camp d'herba tan
fresca!
L'amor
és foc. L'instant és fum.
Hauré de
plorar ara les llàgrimes silents pels habitants voraços de
tanta generació?
Hem viscut just al mig del trasbals i hem
hagut de conquerir miratges del no-res.
Així ens hem alçat
com a herois sobre nosaltres.
Sobre el camp
d'herba fresca hem disposat les armes, i ara el combat és l'aire.
Com les forces vegetals que perforen espais de transparència,
busquem el nostre lloc.
Quê queda del
miratge quan l'amor se n'ha anat?
Una saviesa d'ales, una nostàlgia
de segles.
Així te
n'has anat i m'has deixat ferit foll amb la fletxa enganxada.
Sobtadament
ell plorà des de la fosquedat. Encara gosa plorar amb un cant
estranger.
Penelopeia,
recordes el teixit d'aquells dies escrits sobre el teler vencedor del
futur?
He perdut el fus i ja no puc teixir, no recorde el dibuix, el
cervell se n'ha anat en indrets tan llunyans, en indrets tan llunyans, en
indrets tan llunyans!
Sobtadament
ell trepanà l'encís cruel de l'amor, sobtadament va escriure
l'odissea dels ulls quan exploren periples en afraus de cadències.
Del
teu raig fulminant al meu raig fulminant l'aranya tix el fil del
Parany
d'Argonautes.
Una
saviesa d'ales, una nostàlgia mil·lenària va
travessar el pit ardorós de Sant Sebastià. Odisseu,
acompanya'm, que el viatge comença encara més ferotge!
Busque Cassiopea, busque el Cigne, el Lleó, les Regnes de l'Auriga,
la llum de Mauritània, l'espectre de Dave Bowman.
Cant de combat
Som Soldats de
l'Amor, només Soldats d'Amor.
Estem inventant la possibilitat
de sobreviure
i tot és intangible com els coloms fugaços.
Com a reis de
l'amor i de l'oblit
vivim en la incertesa. Sobre els fils del parany
ens vestim de monarques i habitem monestirs.
I la vida es
dispara com la sageta d'or.
Arquers de llum i d'aire, trepanant
el destí
desafiem la vida i desafiem la mort
que ens
empeny al més altiu misteri del periple.
Navegant, oblidant,
sempre som Argonautes.
Sempre som
Argonautes en viatges d'amor,
en aurores, en crims, naufragis i
ventures.
I només som, només, astres encesos
esperant
la caiguda en Afraus d'Energia.
Som Soldats del
Misteri, Amants Folls de l'Atzar,
Herois de Solitud, Espills del déu
Instant.
I sempre estem buscant Companys per al Viatge.
Als caçadors salvatges, poetes de
l'energia
Hem navegat en la
impossible esfera
on els jardins exhalen
transparència.
Hem batallat des
de la impermanència
en la claror
impossible de l'espera.
Sant
Antoni de Cullera, 1980 - El Ràfol de Salem, 1983
Revisió:
València, 18 de març de 1998
©
Salvador Jàfer i Sanxis
La
Terra d'Enlloc [La Terra d'Enlloc: Produccions Alternatives]
València,
març de 1998-juny de 2010