La Terra d'Enlloc / Poesia
Salvador Jàfer
6.1. [NO] Navegant obscur (1984-1986)
1. Obscur
- Obscur
- Druida
- Desig
- Robert Graves
- Sobre la tomba de Robert Graves
- Lluna crua
- A l'entrada del temps clar
- Khardja
- Aire que passa
- Els boscos sagrats
- Roses
- València
- Nu lliure
- En el cel de Miró
- Corsari
- Poètica per a navegants
- Zolotoie runó
- Ocàs
Do not go gentle into that good night,
old age should burn and rave at close of day;
rage, rage against the dying of the light.Dylan Thomas
1
Quan els meus ulls travessen
els cercles de sulfur,
m'endinse en la frontera
d'un paradís obscur.El meu desig s'enfronta
a l'ànsia d'ocàs.
Soldat tafur, irat,
cansat, on has anat?2
Obscur, obscur, obscur, obscur,
obscur intens és el futur.
Més pur, mes dur, més dur, més pur
és el vent pur que abat el mur.Obscurs, obscurs, obscurs, obscurs,
obscurs intensos els futurs,
més durs, més purs, més purs, més durs
són els vents purs que abaten murs.
El sacerdot alçà
La copa del licor.
L'objecte del desig
Jeia estês als seus peus.
Vigilava la mort
Sota els roures sagrats.El sacerdot cantà
la cançó dels cinc dits.
L'objecte del seu cant
s'ajupí vora seu,
Pressentia la mort
sota els roures sagrats.Qui podrà mai saber
qui era aquest actor
Qui jutjarà els seus actes
extrets del pur no-res?
El desig és obscur,
és en el cor del druida
i és la fe del conjur.La puresa del cant
és el foc que consum
totes les hores altes.Buscava la deessa,
buscava l'or i l'aire,
el record i l'oblit,
passió, desamor.
Druida, vident del roure,
digues noms de la deessa:«Gossa, egua, bacona,
somera, serp, mostela,
tigressa, òbila, rabosa,
bruixa, sirena, lloba.»
«E paradis el luoc melhor,
lai o·l bon rei de Fransa es,
prop de Rolan, sai qe l'arm'es
de Mon Marqes de Mataplana;
e mon joglar de Ripoles,
e mon Sabata eisamens,
estan ab las domnas gensors
sobr'un pali cobert de flors,
josta N'Olivier de Lausana.»Guillem de Berguedà (210,9)
Deià, agost de 1986
A dalt de la torrella
dames del segle tretze
es passejaven nues.
Lluna crua, falsa estrela!
La nit vetla que vetla!Dames del segle tretze
es passejaven nues
a dalt de la torrella.
La nit vetla que vetla!
Lluna crua, falsa estrela!
Ja sent en mi rebrotar la natura.
El temps va i ve i torna a girar:
les ales de l'aire voldrien tornar
a jaure en els llums de clara verdura.
A terra, la calma. A dalt, l'aura pura.
Tant t'he amat, amic!
Tant t'he amat
que els ulls nets
estan malalts
I em fan tant de mal!
Vine, que ja és hora!
Vesteix l'aire que passa amb l'alta suavitat.
Vine, que ja és hora!
Obre'm la llum del dia amb l'alta intensitat.
Vine, que ja és hora!
Cobreix-me el cos, perfuma'm amb l'alta immensitat.
Vine, que ja és hora!
Mira com s'alça el dia
sobre la llum incerta!
No veus com gratifica
la presència del déu
que escondit en la nit
vigilava la pluja?Ara els camps s'han regat
de sagrada presència
i les mans de l'artífex
densifiquen la força,
extrauen l'energia
de la potència eterna
que de la llum dimana.No sents la tremolor
dels teus boscos sagrats?
Quin crim si un aspre heretge
profanava la màgica
serenitat de l'aire
i l'alta complitud
que casa cel i terra.
«Prefiro rosas, meu amor, à patria,
e antes magnólias amo
que a glória e a virtudes.»Ricardo Reis
A la memòria de Ricardo Reis
Preferesc més les roses
que l'amor de la pàtria
les roses que són ulls
inhòspits de l'obscur,
matèria obscura, obscura,
com una rosa inhòspita.
VALÈNCIA
Tardor occitana,
hivern català,
primavera italiana,
estiu musulmà.
NU LLIURE
Besa el teu company,
exalça el seu cos,
fecunda el seu bosc,
defensa la teua terra.
EN EL CEL DE MIRÓ
Miró, que vas i véns
entre un roig i un blau clar,
puja dalt a la barca,
que tenim bon oratge
i la lluna s'enfila
per tots els finestrons.
CORSARI
Faig la ruta del corsari
entre prismes de metall.
Faig de correu emissari
de la rosa sideral.Porte lletres del vicari
de la Cort Espacial.
Serve encara el reliquiari
de Monsenyor del Mirall.Dins i fora l'escenari,
joguinaires de corall
escriuen un llarg diari
en els meus ulls de cristall.
Primera edició: dins Els Països Catalans a l'Estació de Sants.
Homenatge a Josep Carner, Barcelona, 1984, p. 127.Els poemes són paranys
on naufraguen Argonautes.
Altes veles dels enganys
tixen bells cors sense pautes.Exploradors, Astronautes
naveguen pels Desenganys
i arriben al Cap dels Anys
en Platges Buides, incautes!Encara vindran més Nautes
i teixiran més paranys.
Potser hi trobaran Enganys,
nets de ritmes, closes pautes.Endavant, els Argonautes!
A Vicent Escrivà
Els déus
saben que el temps
és un dard
imparable.Zolotoie runó
Zolotoie runó
Zolotoie runó
Zolotoie runóEls dards
saben que el vent
és un déu
imparable.Tapís i anís,
arçó i tençó.
Paradís, paradís:
Zolotoie runó.
Un nen nu
dalt d'un nu
cavall blanc
somriu alt
cap al sol,
resplendent
gira-sol
del moment
que s'amaga.
© Salvador Jàfer i Sanxis
La Terra d'Enlloc
València, juliol de 1998-juny de 2001