La Terra d'Enlloc / Poesia
Salvador Jàfer
6.6. [NO] NAVEGANT OBSCUR (1984-1986)
6. Microtransparències
Aquests poemes aparegueren per primera vegada a la revista L'Espill, núm. 22, València, octubre de 1985, ps. 77-83.
Em vas dir:
"T'estimaré. Ara no puc." Mira aquestes anemones. El vent encara fa xiular sobre nosaltres una fosca contaralla de desraons i oblits.No vull fumar més. El pit se'm cansa. Demà... Demà, qui sap?
Potser no tornarem a sentir enraonar el vent entre els gallardets de la ciutat. M'han parlat de tu com si fosses un somni.
Et recorde girant sobre els tallats, i més enllà, la mar.No puc parlar d'amor. El vent escombra precs, però no mou cortines,
visita els carrerons on ens hem amagat, ignorants de l'amor que ens ajuntava."No penses més. El pensament es causa de pensar. Demà em veuràs brillar. Mira aquestes anemones."
Ha arribat l'estació que hom deia novella.
He collit flors per tu, he conjurat els verds.Recorda aquell presagi i aquell pacte d'amor segellat amb la sang,
la nostra encesa sang.És l'única victòria que ha conjurat el temps.
Amb música de Patti Smith
El cotxe s'aturà en una clapa de la nit.
-Porta'm lluny i pressent-me!
Les roses d'illes llunyes com les llunes properes.Un xaval seia tot sol en l'isolat saló
i quedava molt bé tot sol en els salons.
Un àngel caigué a terra i llavors jo vaig dir:
-No comprenc res, no puc comprendre res.Un altre àngel caigué a terra i jo vaig voler dir:
-No m'escoltes? I la neu estava caient.-Només vull pressentir-te. Porta'm lluny
i pressent-me, molt més lluny,
però trenca'm!El cotxe rastrejava l'arena de la nit,
les roses d'illes llunyes com les llunes properes.El meu desig buscava allò que decidia,
potser la mar buscava, la mar dels mars possibles.-Perquè no hi ha més terra sinó la terra!
I el xaval dels salons sentí l'àngel que queia
i l'altre àngel que queia. Llavors va voler dir:
-Banderes esquinçades, banderes que s'esquincen.
No puc comprendre't lluny, no sé saber-te lluny!Les vores de les llunes tan properes.
Extemporals navilis.
Lleugeres passen les dames de l'autumne.
Llums de novembre titil·len en les nits,
llums de silenci bravegen en la fosca.Dolceses vegetals que un hom pot somiar,
un plaer d'aus errants interminable.
Visions submarines descriuen llunyedats.La llum en els seus ulls difumina penombres.
Les dames de l'autumne han confiscat la llum.
Onades, onades, onades, onades, onades.
Les veus dels oceans oberts als almiralls
d'hores revisitades, landes intemporals, volcans.Tremole quan m'esperes en oberts oceans,
en deserts, en fronteres. Sobre el senders, glaceres.En nits d'algues i escuma, en espasmes de neu,
icebergs i falgueres, sobre les mars, falgueres,
sobre els deserts fronteres. Els carrers de Lisboa
oberts als almiralls d'extemporals navilis que solquen oceans.
A LA MANERA DE RICARDO REIS
Sigues gran, sigues sencer,
tot allò que pots ser.
No exclogues ni exageres res que no siga teu.Sigues dens i enter,
tot allò que vols ser.
Posa el màxim que ets en el mínim que fas.Així brilla la lluna ben alta sobre el llac,
perquè mira i calla.
© Salvador Jàfer i Sanxis
[La Terra d'Enlloc: Produccions Alternatives]
València, març de 1998-juny de 2001
