08. [PI1] Oda estranya a València (1982)

Aquest poema obtingué l'Englantina d'Or als Jocs Florals de Barcelona de l'any 1980. Primera edició: Ajuntament de Barcelona, maig de 1982. Segona edició: Lletres de Canvi, 8-9 (1983), València, ps. 5-7. Tercera edició: Els Quatre Cantons, Bolletí trimestral de l'Associació Cultural "El Cèrcol", Altea (Marina Baixa), núm. 1 (1983), ps. 9-11.

Sóc fill de primavera. Els Bessons m'engendraren.
Vaig nàixer quan la neu daurava les muntanyes
del meu Benicadell amb l'estel blau d'Aquàrius.
La Verge s'arborava en el llevant del cor.
Fou l'hivern poderós de l'any cinquanta-quatre.
La meua vall morisca, ibèrica i profunda
és un castell de llances. Em dic Salvador Jàfer,
sóc soldat de la lluna verdosa de l'estiu,
sóc l'estirp abolida d'Abû Ja far al Waqqâxî.
Parle el bell català que els meus senyors del nord,
fa segles, m'ensenyaren, i he oblidat l'alifat.
Me'n vaig pujar a València, buscant el pa i l'amor,
pensant que trobaria a dalt dels minarets
el bes del sol a l'alba i el cel tot de maragda.
I qui em dirà que València només és
putrefacció, pudor de llim? potser la malaltia?
Hi he viscut tants anys! M'hi sent exiliat,
contret de tants espasmes! Foll d'haver-hi estimat
el riu del contraamor. El poder ens negava
qualsevol esperança, que s'emmerde el poder!
El poder ens llevava qualsevol confiança,
que s'ho fenya el poder! El poder bramulava
perquè podia encara! El meu estrany país,
de tan llarg i tan prim que no té ni voreres,
agafa els trens que xiulen a l'Estació del Nord
i amb fumeres d'atzur s'enfila vers l'incert:
Estació de França.
S'encisa en la riera i baixa cap al port,
rumbeja entre floristes perfumades de Rambla,
seguirà cap al nord, girarà vers el sud?
Amb els ulls-diamants s'ajaça en la Ribera,
s'empina a les muntanyes que guaiten l'Aragó,
besarà els Pirineus o el blau alacantí?
Bé sap ell que l'esperen els braços cetrinats
d'aquells amants antics, moros de cara blanca.
I Al·là que conspirava amb sant Jordi del Drac
per Alcoi, per Aitana, el Montgó, Cocentaina,
tota la Vall d'Albaida, mantells de Bocairent,
teixits d'Alfarrasí, el Ràfol de Salem
i el meu cor escampant-se com el suc de magrana.

"Quan vam deixar València els nostres ulls eren farcits de llàgrimes, inundaven el riu, els paratges suaus, les séquies, els palaus, la pols de la mesquita. I més enllà era Còrdova, Naïd, Sevilla, Marrakuix, Ifriqiya..."

Aquesta terra ja no és la nostra. Ho fou, ben cert. I ara, encesa i desfermada, no albira cap al nord, perquè el sud l'entabana! Me la veig magolada, encondolida, malfeta, baldada, desfeta, capolada; ens l'han venuda, revenuda, estrafeta. Podrem refer el periple i anar molt més enllà d'on no hem partit encara?

La meua ment lluitava per salvar-se i per salvar-la, i els meus companys bregaven per salvar-se i per salvar-la. Diuen que som estranys (Oh poder de l'Alt Imperi!), ens destrueixen amb nodriments insans (Senyor de tots los creats!). Aquesta terra se salvarà, nosaltres ens salvarem, perquè som la sentor dels seus arbres, la resina dels seus pins, les roques blanques calcinades per l'eixutesa a què l'han condemnada.

Oh, jo somniava (cert és aquest gran misteri), des del meu cervell somniava (ser ací tots ajustats) a desfer l'encanteri i dir-li què ha de fer, com ha de ser el cicle de la llum.

Fa massa temps que ha sonat l'hora. Els mots entren en lloc vedat, la saliva no raja (de les parts d'ací estranyes som venguts molt prestament), com les fonts, com els rius que la ignomínia ha assecat (passant viles i muntanyes, en menys temps d'un moment).

Així esperem, drecem la confiança en l'home bell i altiu, senyor del propi cos, això és, de la ment, agermanat als astres, als llombrígols de l'aurora, als diamants esclatants que són els ulls profunds de tots els meus companys! Oh Déu Adonai, qui formist Natura, ajuda'ns Xadai, saviesa pura!

© Salvador Jàfer i Sanxis
[La Terra d'Enlloc: Produccions Alternatives]
València, juliol de 1998-juny de 2001

La Terra d'Enlloc / Poesia

Salvador Jàfer

Oda estranya a València(1982)

Oda estranya a València
(1982)