La Terra d'Enlloc / Poesia
Salvador Jàfer
La barca del temps
(1982)
Primera edició: dins Homenatge dels escriptors al professor Manuel Sanchis Guarner, València, Generalitat Valenciana, 1986, ps. 137-140. "El temps, mestre, ens empeny" fou publicat per primera vegada en el catàleg de Encuentro en Chamartín (Poesía), (11, 12 i 13 de maig de 1984, Madrid, Renfe, 1984, ps. 36-37.
Oh dolços anys setanta! Rendez-vous à Bray, el Xerea,
Prima della rivoluzione, I pugni i tasca.
Joan Navarro contemplava Eisenstein. Josep Lluís
somiava que Déu el posseïa. Don Manuel
passava llista de bon matí (la palatal, xiquets, la palatal!).
Jo era tímid i plorava. (El teu cognom és àrab.
L'hauries d'escriure amb jota.)Ara ensenye català i el castell dels pirates
m'espanta quan s'enfonsa en el meu cor de nata.
Parle de Gimferrer, quan els xavals m'escolten,
i el Gran Foll de Ramon fa brunzir esses sonores
sobre el ventet del Xúquer. Els meus ulls de tuareg
s'enfugen i em retornen carregats de miracles,
folls de pelegrinatges! Andorra, la Marina,
la daurada Provença, el cald Peloponés.M'he perdut. M'he perdut. S'han desfermat
les fúries i han soltat l'Aura Amarga.
M'he perdut. M'he perdut. No trobaré la vida
que el mestre Dante deia. Aquest país es crema
i el meu cor s'entabana passant la Selva Obscura.Si tornava a renàixer em faria pirata
i també trobador de galàxia en galàxia,
el més altiu funàmbul de la corda més alta.Ei, tu, ja me n'anava! He viscut sempre a l'alba!
Cullera (la Ribera Baixa), març de 1982
Els poetes, ingenus destructors de castells,
els poetes, experts constructors de proeses.
Els poetes s'inventen la raó de no ser,
els poetes desdiuen les raons de la vida.
Són com esvelts xiquets, acostumats a créixer,
viuen en la ignorància suprema de l'oblit,
neguen l'instant real, perquè real és l'altre.
Volen ser com Rimbaud, perquè Rimbaud és salvatge.
Parlen de Joan Navarro i Josep Lluís Bonet,
expliquen metafísiques i consonants sonores,
compren llibres que diuen el que no haurà de ser,
crien plantes exòtiques en grans testos de fang.
Creuen que són més lliures, si hi ha algú que els acusa,
però, a la fi, retornen isolats i frenètics
a revelar secrets que ningú no diria.
Són dolços i salvatges perquè el destí no vol
que somien deserts i cavallers d'arena.
Els poetes vigilen el futur que s'acosta,
inscriuen el seu nom en un paper de seda
i el cremen en vaixells d'alquimista rebec.
Són pecadors altius de tan sants que es pretenen.
Qui me'ls acusaria, si són ells els senyors
dels glatits enigmàtics que respira la vida?
No comprenem el temps com una cosa estesa:
és un espill redó que no limita amb res.
Vivim l'eternitat només en l'instant d'ara,
electritzats de dubte retornem al miracle
de veure'ns dibuixats dins de l'espai mistèric.
Els barruguets protesten quan el silenci s'infla
com les bambolles d'aire en l'aigua de la font.
Retafiles de versos que no ens menen enlloc,
il·lusòries mestresses arrangen cadafals.
Volem que siga inútil, perquè res no té preu,
volem que siga immens, perquè immensa és la vida,
que s'escampe amorós, perquè amorós és l'home.Cullera, 3-VI-1982
© Salvador Jàfer i Sanxis
[La Terra d'Enlloc: Produccions Alternatives]
València, juliol de 1998-juny 2001