Salvador
Jàfer
L'energia
és el subjecte del poema (1984)
Primera
edició: Raval, Benicarló
(Baix Maestrat), 1984, ps. 11-13. Segona edició:
L'espai del vers jove (Mostra poètica
jove 85), València, Generalitat
Valenciana, 1985, ps. 23-27. Tercera edició:
Produccions Ansietat (1970-1988),
València, Tres i Quatre, 1988, ps. 219-224.
A
Josep Lluís Bonet, Cavaller del Silenci
No
sé si coneixeu aquell vers lapidari que molts de nosaltres vam
aprendre gràcies a la citació que en féu el
mestre Gimferrer en el seu primer llibre en català Els
miralls:
Poetry
is the subject of the poem
Wallace
Stevens
La poesia és
l'argument del poema, el subjecte del poema, allò que jau sota
el poema, i també, l'artífex del poema. Els poetes
prenen com a subjecte del seu quefer la imatge d'ells mateixos,
poetitzen, és a dir: perfan, una experiència
instantània o un seguici de flaixos instantanis. En això
són com els fotògrafs quan trien el punt de mira
escaient al seu ull visionari.
Entre un
poeta i un músic només hi ha diferències de
sonoritat, l'un utilitza escales fonètiques i conceptuals,
l'altre només utilitza la sonoritat en forma pura. De fet, el
poema és una forma especial de partitura, la interpretació
de la qual, només la pot fer un lector avesat a transcriure
ritmes fonètics. La poesia és una forma particular de
música, la més particular potser, i per això
també, ara per ara, la més inaccessible.
Recordem
també que en tota civilització primigènia,
ancestral, ecològica, la paraula naix unida al ritme (les més
vegades percudit o polsat), i que la primera forma poètica és
la cançó, de festa, de bressol, de mort, de treball, de
noces, de burla, d'amor. Això ho sabien els grecs arcaics, ho
sabien els trobadors, ho sabien els cantors musulmans, era una
ciència comuna a tots els nostres predecessors. El poeta i el
músic són els investigadors del temps, és a dir,
del ritme. Cada ritme és l'expressió d'un moviment
cíclic que parteix dels batecs circulatoris i respiratoris. És
per això que el cor és el centre sagrat de la poesia i
de la música. I és per això mateix que cada
ritme transcriu l'expressió d'una percepció, les
vibracions d'un espectre temporal, com les freqüències en
acústica o les radiacions lumíniques en òptica.
La poesia és
energia comunicable, és la balança on la passió
pren forma. Arribats a les acaballes del segle XX, on és la
poesia i què es fa amb la poesia? Com que ja fa temps que la
poesia perdé la seua unió original amb la música
i la dansa, l'expressió poètica lingüística
ha creat un món autònom, abstracte i tancat, que
s'acosta, fins i tot, de vegades, a l'especulació filosòfica
pura. I ací comença la nostra ansietat, què ha
passat amb els poetes sagrats, amb els monstres obscurs de la
significació? Doncs, que s'han quedat arraconats, perquè
la seua energia poètica sovint no va més enllà
d'ells mateixos, dels microdéus anomenats poetes, que s'han
quedat sense temples ni creients.
No es pot
negar que hi ha una mena de poesia viva, directa i enèrgica a
hores d'ara. Cantautors, roquers, popers i folquers transmeten textos
amb música en espectacles vius i directes. Ell són els
successors dels vells aedes, joglars, recitants i ministrers, en la
selva salvatge del segle XX. Però els bards sagrats i els
trobadors enigmàtics, és a dir, els poetes d'ara, viuen
en móns celests i inaccessibles.
Outside
the street's on fire
in a real death
waltz
between what's flesh and what's
fantasy
and the poets down here
don't write nothing at all
they
just stand back and let it all be
and
in the quick of the night
they reach
for their moment
ant try to make an
honest stand
but they wind up wounded
not even dead
tonight
in Jungleland.
"A fora
el carrer s'encén en un veritable vals de mort, entre allò
que és carn i allò que és fantasia. I els poetes
d'ací no escriuen res de res. Simplement fan marxa arrere i
deixen passar les coses. I en el moll de la nit aguaiten l'ocasió
i procuren mantenir un posat honest, però acaben malferits, ni
tan sols morts, aquesta nit en la Terra de la Jungla."
Springsteen cantava això l'any 75 i ja som al cap del 84.
Qui llegeix
poesia avui? Qui beu energia poètica? Només els poetes,
que es mengen i es remengen els seus propis productes, en fan una
digestió quasi sempre fastigosa, i després es giten a
dormir la sesta beata de l'autocomplaença. És el cercle
cò(s)mic de la repetició, el narcisisme còmic de
l'etern retorn d'un idèntic.
Per què
els poetes no gosen, per què no s'atreveixen a cridar, a
modular, a cantar amb la pròpia veu la poesia, la densa, la
compacta, la castellenca, l'alada, la intangible, la visceral, la
neuròtica, la inaccessible, a vomitar-la tal com raja, amb
sang i passió, amb aroma i sense aroma, valenta i feble,
covarda i desbocada? Per què les emissores d'ací, per
què els canals de televisió d'ací, per què
en els micròfons públics, no hi ha espai per a
l'audició poètica viva i directa? de què tenen
por? pensen que no és rendible? que ningú no ho entén?
que no és cosa de moda?
La poesia no
és cosa de minories. Se l'ha feta ser de minories des de
l'aïllament a què s'ha condemnat la cultura. No hi ha
poesia difícil, incomunicable. Allò que manca són
els mitjans de comunicació, els canals possibles que no
s'aprofiten per la deixadesa dels egòlatres i per la bestiesa
dels governants, que, estimat Pasolini,
quando
furono alle prime armi
non connobero
la poesia della tradizione
ne fecero
un'esperienza infelice perché senza
sorriso
realistico gli fu inaccessibile.
Cal
aconseguir un lloc per a la poesia en la moderna comunicació
de masses? per què no utilitzem el disc, la ràdio, la
casset, la televisió, per a potenciar la comunicació
poètica? La poesia escrita pot servir, però sense
l'energia de la forma directa és lletra morta, paper brut.
Energitzar la poesia vol dir vivificar-la, realitzar la paraula viva,
en carn crua i tal com sona fer-la acció, exposant-la al
contacte directe de l'auditor, del company, de l'amic. És fer
possible el missatge des de l'instant real, és proclamar la
vibració de pell a pell.
La poesia és
un acte d'amor, és una forma intensa de l'erotisme. Energia és
passió, la tendresa relaxant abans de l'amor i després
de l'amor. Caldrà dir que l'educació amorosa és
el rerefons de l'educació poètica? Només així
pot ser revulsiva, si provoca actes reals d'amor.
Un poema és
una píndola d'informació concentrada. Falta molta
pràctica en la comunicació poètica, homes i
dones que sàpien estimar el poder amorós de la paraula.
Només la pràctica fa la sensibilitat, i la pràctica
de llegir i escoltar la poesia la que provoca la sensibilitat
poètica.
La poesia, i
la literatura, corren el risc d'esdevenir pura retòrica buida
sense possibilitat de vibració comunicativa. Qui serà
avui el mestre capaç de comunicar més directament
l'experiència més interior? Comunicar directament no
exclou, ni de bon tros, l'elaboració sagaç i conscient,
amb els dotze sentits zodiacals, i la serenitat i el rigor necessaris
a l'expressió apassionada. Però, qui vigial quan els
poetes callen? I els poetes callen, de fet callen, com a sompos,
amaguen, disfressen amb paraules la seua impotència
comunicativa. De què val ser provocador, esteta argonauta o
astronauta, en un temps on tothom provoca a tota hora, agredeix tot
dia i oblida tota nit?
La vaguetat
del llenguatge és el tel que envela el futur, la imprecisió
expressiva de l'obra oberta, un devessall d'aigües podrides. I
no s'ha de tancar el riu ni la presa, perquè ens ofegaríem,
però el mar literari és brut, és envejós,
és mitòman, grandiloqüent, escàs de
transparència. Hi ha excés de paraules posades en
tirereta, excés de vocabulari fals (mal usat o inutilitzat),
excés de pantomima, poca densitat en la significació,
poques paraules fortes, braves, massa brosta i poca poda. És
la pràctica d'esporgar la que fa l'arbre generós.
On hi ha
massa garlaires, només els llestos callen, i esperen el moment
adequat de brotar, com els tubercles somnàmbuls que Gimferrer
va furtar del Jardí Congelat d'Eliot. Alguns dels més
sencers ja fa temps que emmudiren (parle de Josep Lluís
Bonet), potser per covardia, o per intransigència, potser
perquè ningú no ha volgut obrir encara l'espai de
transigència.
Potser ara
sabrem retornar al punt on tota veu s'apaga, després de tot la
literatura només és silenci. I el silenci és el
senyor sobre els segles dels segles.
Escrit
a Cullera pel juny de 1983 i refet al Ràfol de Salem pel
setembre de 1984.
©
Salvador Jàfer i Sanxis
[La
Terra d'Enlloc: Produccions Alternatives]
València,
juliol de 1998-juny de 2001