09. [DA] Diàlegs amb l'Absent
Salvador Jàfer
«Amor, amor, un hàbit m'he tallat
de vostre drap, vestint-me l'espirit:
en lo vestir ample molt l'he sentit
e fort estret quan sobre mi és posat.»
Ausiàs Marc, poema CLXXVIII
«Amor, amor, un hábito vestí,
el cual de vuestro paño fue cortado;
al vestir ancho fue, mas apretado
y estrecho cuando estuvo sobre mí.»Garcilaso de la Vega, sonet XXVII
Quan la boira envolta amb el lli del seu mantell els cossos dels pelegrins, hi ha cors ocults pressentint amb el seu batec els passos dels caminants. L'amor foll i lleuger transita el pelegrinatge. Alguns cossos cerquen l'amor lleuger i fugitiu.
L'amant. El passat ha construït una nau, una nau de misteris. El passat està desplegant les veles. Però, on puc anar, on puc anar que no trobi tot el que he sofert, tot el que he viscut fins ara? El futur és incert, perquè tot en l'esdevenidor és incert, inestable. I jo sóc un ésser feble. Però la feblesa és l'arma dels éssers sensitius.
L'absent. Navegant que no trobes la via, remador que no trobes la via, desesmat que no trobes la via, sobre els nostres cossos s'ha obert un miratge. Encimbellem-nos-hi, que la feblesa és el país dels forts, la fragilitat és el territori dels lúcids, la deixadesa és la passió dels grans amants. Tenim encara al davant periples i periples, camins per fer, llits on reposar, amants per reconèixer. La vida és dura i bella, rellança't en el joc, somia!
L'amant. Els meus passos s'han perdut. Allà on he anat he vist tots els camins, he petjat una vegada i una altra els camins per on tothom passa. I jo no he vist més que dolor, dolor i contricció. Reconec la meva feblesa. No sé qui guiarà el meu desconsol sobre aquesta terra. Tu ets el meu mestre d'infinitud. Tu alimentes la passió dels meus dies, tu escrius amb mi milers i milers de nostàlgies que, altrament, el temps esborraria.
L'absent. El temps ho ha d'esborrar tot, els teus passos, els meus, els dels amors llunyans, els dels amors que no vindran mai, que no seran mai. I el record dels nostres dies només restarà intacte en la memòria de l'atzar. Però has de caminar encara, accepta el temps, escolta el teu destí, sent el teu cor com s'eixampla quan a la nit es queda sol, totalment sol.
L'amant. Estic tan avesat a escoltar el meu cor solitari. He passat tantes hores, tants dies, tantes nits, escoltant el meu cor solitari que ara ja no sé dir com és d'immens el silenci, com és d'immensa la sensació de l'espai, com és de clar el ritme del seu batec. Ara has vingut tu, i has desfermat els meus sentits descontrolats. T'escolto serenament, amplament, obertament, però no puc seguir-te i el pensament se m'esmuny, no controlo els meus gests. És una obsessió per fotografiar-ho tot, per repensar-ho tot, per pintar-ho tot, per descriure-ho tot, perquè se salvi de l'oblit el no-res que som ara.
L'absent. On hi ha gests hi ha camins i els camins duen a les ciutats i a les ciutats viu la gent i la gent somia, pateix, dorm, plora, imagina, tempteja, invoca, s'emociona, odia i mata, perquè l'amor mata. L'amor del cos absorbeix l'essència de l'esperit, de l'ànima, de l'âtman. És la creença en un jo, ego o ànima, individual, pròpia i separada dels altres jos. Per als budistes, l'âtman no existeix, la individualitat és fictícia, i el seu destí és l'extinció i la integració en un principi universal, el brahman. Però, mira, seu ací, no sents la pluja? Ella oblida i passa, només vol ésser aigua en la pluja.
L'amant. Per què personalitzes un element fora de tu com si fos una part teva? Recorda el mestre Caeiro; les coses són com són i no hi ha més raons. Aquesta pluja no em durà el consol, perquè el consol no ha fet niu en el meu esperit. Deixa'm descansar el cap sobre el teu muscle, i parla'm, parla'm lentament. Els anys s'esmunyen i el nostre cor sofreix sense esperança. Dis-me coses pures, coses teues, coses que m'allunyin de mi.
L'absent. Inventem les raons com inventem la pluja perquè necessitem al nostre costat un frec, una presència. I ara jo sóc aquesta presència. Descansa el teu cap sobre el meu pit i dorm al ritme del meu cor. Somia'm!
Aquella nit podria acabar dins un quadre de Jackson Pollock, perduda en un paisatge glaçat d'Yves Tanguy. Què importava de veure si era nit o dia, si feia anys o segles, en una i l'altra banda?
L'amant. Les raons només són paraules i les paraules són gestos de l'instant.
L'absent. Però l'instant és l'eternitat i cada eternitat només viu un instant. Potser allò que roman no és etern, però el temps llaura camins sobre els cors dels navegants.
L'amant. Aleshores l'amor només és un afany, una energia magnètica amb poder de submissió. Probablement només es un gest, una obra de l'instant. A vegades l'afany és molt més fort que el gest i el gest més poderós que l'amor. Anem aprenent i desaprenent alhora.
L'absent. L'interés i la passió per les coses només ve del fet que atzarosament augmenten el seu poder magnètic, i nosaltres ens en sentim colpits. L'autèntica passió prové d'un afany per acumular informació. La informació no s'esgota mai i això és el que et manté viu i actiu.
L'amant. Estic dividit entre l'home que sóc i el que voldria ésser, entre l'home que em penso que sóc i el que possiblement dec ésser. Estic dividit com tu, com tots, com el constructor de somnis; i estar dividit és allò que ens ataca i ens empeny a raonar. El seny i la passió componen la follia. Tothom és foll, és a dir, estranyat de si mateix, un desconegut per als altres. L'amor només és un esforç d'aproximació que sovint esdevé inútil perquè la desconeixença acaba vencent i cadascú campa pel seu propi terrer. A tot estirar, només queda un record, la memòria que lliga els esdeveniments, però no els encadena, perquè no hi ha ni fets ni causes. Únicament coses. Causes i coses són la mateixa cosa.
L'absent. Penses que habitem en un món de símbols?
L'amant. Sé que habitem en un món de símbols. Magnetisme, atracció, poder de persuasió, força física que modifica la conducta i el camí de l'objecte atret, magnetitzat. No deus ésser tu un activista? El meu constructor de somnis? Què és l'atzar? Sort, fortuna, una fórmula matemàtica de probabilitats, variants del temps espai. . . ? Predeterminació o joc de possibilitats?
L'absent. Penso que cadascú habita els símbols que ell mateix es concedeix o els símbols que atzarosament la vida li concedeix. El misteri és de poder-nos explicar els uns als altres, de poder establir uns mínims acords; per això em fascina el llenguatge, perquè és un mínim acord establert entre dos comunicants. I, així i tot és violent i es viola a cada instant. L'amor és una violació de l'espai prohibit de l'altre.
L'amant. L'autèntica comunicació és la que és capaç de despertar un interés sobre l'adversari. En tota conversa hi ha una lluita de contraris i un afany de persuasió mutu. Una persuasió infinita. Després de tot, l'amor també és això, una lluita de contraris, on un element intenta guanyar l'altre. El vencedor és el qui enamora, el vençut és l'enamorat.
L'absent. Clarividència, potser? O és que has perdut la capacitat del plaer, la capacitat d'amar, la sensació de l'incert?
El passat, allò que ha quedat arrere, és una figura asseguda d'esquena al mar. Illots i esculls. La lluna. El vent fort de la nit omple un espai plutònic. Enmig de l'aire nocturn es veuen llambregades de groc. S'acosta silenciosament l'Absent.
L'amant. M'agraden els bons músics i la gent que sap fer llenguatge. M'agraden els rostres suaus amb un punt de valentia. Exalto la gent enamorada. Potser se sent completa, completada, perfecta? o és la il·lusió de ésser allò que s'imagina? Conjuminant paraules construeixo els meus somnis, dilapido els meus dies, balafio la força que l'amor exigeix. Mentides, símbols, buits per omplir, records, lleganyes de son, matinades altes, oblits, contraclarors, enllaços fatals, dibuixos a mig fer, exàmens per corregir, nostàlgies per aventar. Pellofes i retalls de dies.
L'absent. Joventut, equilibri, bellesa?
L'amant. Passió, força i passió.
L'absent. L'ombra d'algú s'abat damunt de tu. No exploris l'ombra. Deixa-la quieta, que es busqui el seu recer. Odies o estimes?
L'amant. Parlo sovint tot sol i això em tranquilitza. Els canals de la llum, l'ombra vana dels dies, el desig de no ésser. Blau sobre verd.
L'absent. Ocre i cendra. Despossessió, camins. Capses blanques de sabates. Tintes de diversos colors: negra, blava i roja. La nostra encesa sang.
L'amant. Tinc por del pes dels dies. Passions inútils, refer-me o desfer-te, desfermar-me o refermar-te. Viatger que vas de pas tot un vespre, tota una eternitat.
L'absent. L'ombra d'un déu vigila sobre la taula. . . Ja se n'ha anat l'encís. S'ha acabat. Voldries retrobar-lo? Dues cartes de tarot: cinc de copes i set de bastos, la de bastos travessa la de copes i tapa el cap de la figura negra. El silenci és ple de sorolls. Destrucció, destins. Material de combat, matèria en elaboració, cera verge, vent i núvols. Has perdut la dreta via.
L'amant. He perdut la dreta via. He foraviat la dretura, he perdut el cami que solia fer, el camí que em mena cap a tu. La nit em ve despietada i dura. L'amor és feliç perquè és bell i és bo. Feliç, segons Plató, és aquell a qui no falta res, és allò que onsevulga és perfecte.
L'absent. Diu Marsilio Ficino que el fi del convit és la «dolça comunió de la vida». Aquell diamant imperatiu per ésser músic, per conduir un bòlid en un desert de neu. Viatjar, somiar, allunyar-se, oblidar-se, dormir amb un cos suau i acollidor, formular encanteris i desxifrar projectes, elevar instants de fusió, fer bullir el cervell, augmentar la freqüència, propulsar els miracles, empényer l'emoció que vessa de la copa, aprendre a escriure suaument, delicadament, com un corrent que passa, com un riu que se'n va i s'emporta el present, instants que ja no tornen, hores velles que fugen com els cúmuls al cel, un licor fort, una herba cremant, sentits exasperats, els dits que busquen tactes, els llavis que busquen contactes, energies d'intercanvi, cadenes que s'enllacen com l'amor i la vida, colors que podem veure, descriure i escoltar com es dissolen lents en les nines dels ulls, com els records fan el seu cau en els racons del cervell, qui sap on, qui sap com, músiques que sentim escampar-se pel cos amb la respiració que puja i baixa, sobre el pit, dins el pit, contra el pit, en l'autumne del nostre país, germà de l'Àtica i de les muntanyes turques, que beu la llum idèntica a la Itàlia del migdia. Moltes vegades t'he oblidat per peresa.
L'amant. Els vespres encalmats que precedeixen les nits de l'hivern duen records d'altres calmes. Viure profundament, com els exploradors, com els astronautes, amb la força imperial del desig, amb l'afany explosiu de ésser, de prendre cos, de dissenyar una forma, de materialitzar una ànsia, un desig, un somni, una fantasia, un miratge, encastar-lo a la realitat, fer que en siga part integral, real i autòctona.
L'absent. L'amor és un sacrifici, una ofrena a l'atzar. Si t'hi capfiques, difícilment podràs gaudir-lo. Haurem de ésser lleugers, erràtics. L'amor només viu al vol, al vent.
L'amant. L'amor no és. L'amor senzillament no és. El gest és qui el consagra. Arriscat és qui provoca aquest gest.
L'absent. Lleugers, arriscats haurem de ésser, perquè l'amor és un repte de l'instant. Moltes vegades hi retornem sense adonar-nos-en. Ulls, flama, gest. Aquest gest combat amb l'aire i l'aire combat amb la fúria i la fúria s'engendra en el foc. Foc, gest, fúria, flames. Consumits, consumats, fem recompte dels dies, dels amors que no són, que potser no seran. Dies, comptes, recomptes, fúries, cristalls. Instants, llençols i flames. Desperts ens nodrim de llum, adormits ens nodrim de fosca. Dormir, morir, vetllar, somiar, restaurar-se en el dia, instaurar-se en la llum. No és això, potser?
L'amant. Les flors se n'han anat amb els amors llunyans, les flors se n'aniran amb els amors llunyans. L'oblit causa la peresa. L'encís de l'amor ja fa temps que se n'anà i la jovenesa s'esmuny com un núvol que passa. No hi ha fúria en el desig. El desig no és la passió. Tinc por de veure l'alba tot sol amb la claror. No pot haver-hi amor on només hi ha disbauxa, no pot brillar la nit en la foscor dels dies. M'hauria agradat ésser el teu amant perfecte.
L'absent. Navegant, que no trobes la via, que no trobes la via, navegant. Obre't drecera, navegant, a la terra ignorada, a la ignorada terra, busca els fruits saborosos, no desgastes el gest. Un paradís obscur. Un déu alt, poderós governa imperis d'algues. Ignorem quin destí ens condueix. Ignorem-lo! Meditem lentament la nostàlgia que passa, l'afany que se'ns endú. Ignorants i lleugers, tastem fruits saborosos, ignorants, despullats i lleugers, viatgem com el fum a la terra ignorada. A la terra ignorada! Un paradís obscur, un passadís obscur. Un desig arriscat, navegar, ésser pirata.
L'amant. He passat mitja vida intentant ésser artífex, combinant els colors d'un tapís planetari. M'hauria agradat ésser el teu amant perfecte. Núvols grocs, violacis, rosats i moradencs. Rebela't contra el temps, contra el temps que s'esmuny! Insinuacions fugisseres, instints insinuats, misteris, algues, llavis. Els dies que no eren, els dies que no són. Silencis vegetals, l'hivern i la feresa. L'algutzir de les nits, el guaita dels dies antics. El constructor de somnis.
L'absent. No parlis ara, calla, que despertaràs l'ombra, el martelleig constant de versos irreals. Renàixer i renàixer. Desmuntar el teatre, l'orgull dels dies folls, la nostàlgies cansades, les nits de l'aiguader, el somriure de peix, els ulls tèrbols de gat, la música concreta.
L'amant. Sabent-te lluny navego, sabent-te lluny m'embarco en naus intemporals, landes revisitades, volcans. La bandera esquinçada sobre l'arbre major. Amor, que va tot nu, no vol jocs d'artifici.
L'absent. La teva gentil noblesa demana que jo torni, però no puc tornar. Vine'm ací, vine'm, dóna'm delits de déu. En els espills vedats cent lluernes i un clam, el clam alt i soliu de la xibeca encesa. Transita'm aquest clam, el càntic més perfecte no podrà conrear els camps erms on habita la passió de tu.
L'amant. Qui ets tu que em fascines en la distància perfecta dels teus ulls turbulents? Qui ets tu que em despertes les ànsies submergides d'una passió fatal? Només demano a l'atzar que ens uneixi en un bes, llarg i fosc, navegants sense límits.
L'absent. El meu únic amor ha estat la llum; la pobresa, la meva riquesa. La bellesa, senyor meu, és tan difícil. Cal aprendre a ésser humil. L'única vanitat es diu companyia.
L'amant. Ara et podria escriure una carta d'amor. Una carta d'amor en pur estil platònic, de la més alta escola de l'alta irrealitat. Ja és dijous. La nit passa volant i el dia se m'escapa. El cavaller de les espases i el constructor de somnis, el que domina la matèria i exalta l'esperit, el mestre d'infinitud, la copa de l'amor, l'espasa del combat, l'or de la riquesa, el bastó de foc.
L'amor és una absència. Sé que els déus m'han deixat sol en aquest món, i no puc fer res més que esperar el vent, el vent que m'alça i em tomba a terra, que m'empeny i em tornar a alçar. I la presència que espero no sé pas quan arribarà, però almenys els ulls l'esperen. I si no arriba mai, que els déus del cel tinguin pietat del món i em concedeixin eternament la calma.
«Si en el gran viatge de la vida un home no pot trobar algú que sigui millor que ell o almenys tan bo com ell, que alegrement faci el camí tot sol: un neci no el pot ajudar en el seu viatge.»
(Dhammapada, 61)
«No mundo, só comigo, me deixaram
os deuses que dispôem.
Nâo posso contra eles: o que me deram
aceito sem mais nada.
Assim o trigo baixa ao vento, e, quando
o vento cessa, ergue-se.»Ricardo Reis, Odes
«así que amando me deleito, y hallo
que no es locura este deleite mío.»Garcilaso de la Vega, Epístola a Boscán
Cant comantxe de la Dansa de l'Esperit
1
«Els raigs del sol s'enlairen,
els raigs del sol s'enlairen,
els raigs grocs del sol s'enlairen,
els raigs grocs del sol s'enlairen.»
2
«Tornarem a viure,
tornarem a viure.»
© Salvador Jàfer i Sanxis
La Terra d'Enlloc
València, març de 1998-juliol de 2008