La Terra d'Enlloc / Poesia
He decidit parlar sobre deserts, he decidit escriure un llarg text sobre deserts. És difícil saber per on puc començar. Per exemple, podria parlar dels beduïns, que són els seus senyors des de les profunditats del temps.Llavors podria dir: «El desert és un espai habitat per homes antiquíssims que han viscut amb orgull, amb dignitat, amb l'esperança de sobreviure. Enmig de la immensitat van plantar la seua bandera, davant el sol de la posta van fixar el seu estendard flamejant contra el ponent, amb la força de la sang, amb la força del cor exaltat per la sang».
O bé podria dir: «Als deserts les temperatures solen ser extremes: fa molta calor de dia, i molt de fred a la nit. La major part dels deserts són prop del Tròpic del Cranc i alguns pocs més prop del Tròpic del Cabrot. El Tròpic del Cranc és a 23° 27' de l'hemisferi boreal i el del Cabrot a 23° 27' de l'hemisferi austral. Tots dos estan relacionats amb els solsticis: amb el de l'estiu, el del Cranc, i amb el de l'hivern, el del Cabrot. És llavors quan el sol canvia d'hemisferi, abandona les llars hiperbòries a l'estiu i hi retorna des de les llars australs a l'hivern. Des de Mongòlia fins a Ucraïna s'estén l'estepa, una forma imperfecta de desert, coberta per una praderia de gramínies xeròfil·les».
Vaig nàixer a 15° 24' del Tròpic del Cranc, en una vall de les terres mitjanes, és a dir mediterrànies, de la Catalunya del Sud, abans l'Orient d'Al-Àndalus, i molt abans encara territori dels ibers contestans, que adoraven la deessa mare primigènia sobre els turons i els cims de les serres. Ha passat ja més de la meitat raonable de la meua vida. He somiat, he estimat, he escrit, he plantat alguns petits jardins que el temps ha assecat o ha trasformat en coses inexplicables que ni jo mateix sabré on són ni on rauen. El desert és ara el meu espai, onsevulga que siga, el desert pur i nítid, amb la límpida arena a tot sol, a tot vent, a tot home que passa, a tot déu, a tot ésser que hi cerca el seu refugi, el seu cel protector. Els deserts m'absorbeixen, em convoquen, m'estimen, em criden al seu centre sense centre i em perd en un espai daurat, sense límits. Deserts d'arena, de quars, de granit, de diamant, de roca viva, deserts d'austeritat, deserts de contricció, deserts de penitència, deserts de purificació, deserts que són plens de vida, de plantes minúscules i insectes sagaços, de camellers i beduïns espectrals, de caravanes perdudes a meitat del viatge a Tombuctú, deserts dels països on algun dia he vagat: els deserts del Marroc, els deserts de Tunísia, de Jordània, de Síria, del Iemen, de l'Iran... El desert és el meu país, la meua ment, els meus somnis, la meua idea de perfecció, la meua aspiració, allò de més humà i més viu que posseesc ara, és tot el meu món, la meua terra promesa, la meua terra de redempció, la vastitud dels meus desitjos, la calma de les meues tempestes, la immensitat de Déu, els horitzons del meu cor. Com un miratge de paraules he construït aquest desert perquè el lector es descamine, s'hi extravie, perda el seny enmig de tanta arena, de tanta vida soterrada, de tant de mineral, de tanta pedra magnètica. Hi ha estepes, pampes, tundres, sabanes, erms, ermots, ermassos i solituds. L'acció és fugir, desertar, escapar-se, abandonar, ésser pròfug, trànsfuga, atleta dels grans espais, transgressor, pirata de l'arena, somiador de Còrdoves llunyanes, de jardins perduts en els atzucacs d'Al-Àndalus, en les nits platejades de Sevilla, amb la frescor de les sèquies de València. Així és el meu cor: ample, profund i solitari com el més immens desert.
Ni menys ni més que el desert: un espasme idèntic a l'aire de l'oasi, la latitud austera, el pensament del beduí, que com el déu d'arena no pot contenir límits, no pot tenir company. El fort desig de viure com un elf, com un déu espectral, en un país immens i una calma estel·lar. Els satèl·lits del cor flagel·lats de pols còsmica en viatge a Plutó. Els bramuls dels gegants ressonen a la selva. Entre l'èter distant, dissipant les fronteres, dos cavallers armats disputen la derrota. Les espases alades fitoregen l'espai dels éssers més minúsculs. Els malfactors i els savis en botànica oculta expiren de neguit. Mira les meues mans! Mira els dits enllaçats fent un bosc de cent arbres! Qui col·leccionarà els dibuixos que fan, els extrems que acompleixen? Mentre el licor es crema, l'alquímia de l'amor es filtra gota a gota.
Cada capvespre d'ametista és un ocre de sang, de santa sang, de santa vida. On és el lloc de l'amor? On és, on és? On trobaré el lloc de l'amor? On podré reposar en l'amor? Licor de foc, licor de foc, quin camí em duus, quin camí em portes? La realitat és deserta i el meu cor no sap cap a on mirar: les praderies nord-americanes, les pampes argentines, l'estepa desèrtica, l'estepa fructicosa, l'estepa salina, els estepars, les timonedes... Per causa de l'amor he fracassat sovint, per recercar l'amor m'he allunyat sovint del meu camí d'astres i arenes, per retrobar l'amor he desistit sovint d'aquest esforç de resseguir arenes, els vents que les han arrossegades, les muntanyes i les valls d'on procedien, els peus que les deuen haver petjades... He perdut els estris que em permetien sirgar en aquests dies densos, d'aroma irrespirable, he perdut els companys de viatge, els guies estel·lars; navegue entre dunes d'arena ardent de dia i freda a les nits. Un cant de beduïns omple el cel de la nit. No hi ha més déu que el vent ni més somni que l'aigua.
El vent ha destrossat tots els desitjos, tot els meus somnis són com l'arena. Ara no sé cap on tirar, què fer, què somiar. Els dies han passat en l'angoixa més alta. Com les gavines de la negra mar o com les naus portadores de deliris venien a la platja, a la deserta platja o roca esquerpa, els infantons del dia. Cadascú coneix el que li és propi. Però qui coneix els seus somnis profunds? Els somnis profunds dels homes, els seus paisatges ocults, els seus desitjos secrets, els seus misteris inexplorats... I la poesia, l'artesania de les paraules, què té a veure amb la immensitat dels deserts, amb la profunda immensitat i solitud dels deserts? Quin camí condueix als deserts i quin al de la poesia? Continua essent la poesia el meu sistema de vida, el meu sistema d'explicar-me el món, de confessar-me davant mi mateix, i davant l'univers, com a ésser estranyat en aquesta terra mistèrica, aquesta terra de proves, aquesta terra de contricció? La poesia no és l'art d'explicar, sinó de fer intuir. La poesia és un art de contrastos. El desert i la selva, perquè també les selves pertanyen a l'amplada del cor. La solitud i la companyia. L'amor i el desamor. Licor de foc, licor de foc, cap a quin paradís, cap a quina terra em portes? Plou un or matisat, plou en l'hora deserta. Vaig veure els déus com passaven lleugers en vells pòrtics d'àuries ciutats. Les mil ciutats del desig, les deu mil avingudes del somni. Imperis que he conegut, oasis on he begut, exèrcits on he combatut, enemics que m'han vençut i herois que he vençut. I ara habita el meu desert aquest discurs monòton, aquest monòleg que em desficia les neurones del cervell, que m'escarba els amagatalls de la ment, els secrets de l'ànima, els tresors ocults de l'esperit, perquè, qui sap on s'amaga l'esperit, qui sap el seu secrets intersticis, les seues xàrcies nervioses, els seus traçats de camins, els seus conductes, les seues cruïlles, els seus passos a nivell, els seus vasos comunicants, els seus missatges secrets?... El soroll de les aixetes, dels electrodomèstics, de les parets, del sostre que cruix omplen el desert de la nit, el desert de la nit de les grans ciutats, els insomnis dels grans desertors, els somnis dels grans desertats. És pot ser eremita, monàstic, en el segle que es mor? Potser el segle que naix serà el temps dels grans eremites que viuran a tot arreu, a les ciutats, a les muntanyes, als rius, a les illes, a les mars... Paisatges d'interiors intensos es dibuixaran en els cels de cadascú, en els cors de cadascú. El desert és l'espai dels eremites, dels monjos solitaris, dels monestirs, de les fortaleses, del silenci i la solitud, del recolliment, de l'aïllament, de la recerca interior. Als deserts hi ha ciutats abandonades, ciutats oblidades, antigues civilitzacions, dunes, hostals, viatgers, ciutats imaginades, ciutats desitjades, espais de repòs, miratges del desig, ficcions de la ment, antics paradisos. Així ho vaig comprovar en el meu viatge al Iemen, l'agost del 1995.
Digues tu, cor, què penses quan em propose dir-te i faig com qui no fa, i tot m'ho deixes córrer, i va i el vent tot s'ho emporta. L'amor, la vida passa.
Aquesta davallada als llindars del neguit qui la podrà deturar? S'ha obert aquell desèrtic espill de la memòria, com un cor enyorós que navega per la boira en el nom del seu déu. Ja tornaran les aigües al seu lloc natural, travessaran les vastes planures estèrils anomenades estepes, regaran les pampes, els ermassos... Recordareu la primavera amb els camps tacats de babols, que en la meua infantesa solíem dir monges, totes sang de rosella. El mag calla i treballa. Habitem en un quàsar anomenat Bellesa, perquè l'home ha de creure en la bellesa, en la humilitat de la bellesa i en la grandesa de la bellesa. Els renills dels cavalls ressonen per l'amplada dels camins de la lluna. El cavaller somia cristalls i magnetites. En el cor se li enregistren missatges laberíntics. No pot suportar el silenci, la mort de l'espès herbam, l'oblit de les falagueres. El seu cor estranyat navega per la boira erràtica d'autumne. Vindrà el temps de les pluges i els boscos veuran l'aigua al seu lloc natural. Nocturns, amb les banderes esquinçades, on anem per la fosca? on anem incolors per la fosca? què voleu que deixem a la fosca? El cavaller s'estava, tan bell en la derrota, tan sol en la derrota. Ja vénen les ones, ja vénen dissenyant onades, arbres, algues i onades, les fades i els gamells, roders del foc i l'aigua, roders del foc i l'aigua, intermitents camins, extemporals navilis. Allò que el dia guanya la nit ho perd en corredors i paranys i xàrcies on s'enxampa el que és perdedís i el qui és perdedor. Una ombra groga i una ombra roja i una lluent difuminació narcòtica. Cabanes i focs encesos. L'oblit cerca l'enyor. Adéu segle que et fons, adéu focs capvesprals, espasmes de lògica i de dolor! Vaig escriure això l'any mil nou-cents noranta-tres, a les darreries del segle vint, en un àtic del carrer de Lleida de la ciutat de València, una ciutat occidental, confusa, despersonalitzada, una ciutat on sovint em sent estranger com en un desert, però ja m'he acostumat a viure en tota mena de deserts. El meu cor, la meua ment, la meua ciutat són sovint un desert on passe hores, dies, setmanes, com un sant Antoni, anacoreta, retirat al desert de Nítria. I ara podria ésser guaridor de malalts o lluitador contra els dimonis, perdut en aquest desert de la ment, del cor, reclamant un consol, una esperança, una carícia. Adéu falsos amors, espasmes i sentors! El desert és l'espai on lluite, on combat amb mi mateix, amb els meus espais incògnits, inesperats, pertorbadors, amb els meus deliris, els meus insomnis, les meues frustracions, les meues mancances, l'espai de mi que ni jo mateix conec, que potser no coneixeré mai, perquè per a això calen moltes vides boscanes, selvàtiques, desèrtiques, interiors, exteriors... Cabanes i fums de mort. Tan llunyedà de tot, de tots. Heroi i esclau del segle moridor. Un llarg i espès somrís que amaga un munt de recances, un deler inexplicable de fugir cap a un lloc on el temps s'esmuny devers un forat negre, on hi ha totes les coses, on tot esclata i naix, mor i es torna a crear, com en aquell monolit negre perfecte on caigué Dave Bowman, el comandant de la nau Descobriment de l'Odissea Espacial. Les flors que vaig comprar l'altre dia estan començant a desfullar-se, primer ha començat la rosella roja brillant, ha deixat caure dos pètals errants sobre la taula d'escriure. Entra un lleu ressol. La paret d'enfront té taques de quitrà i està completament rosegada per les pluges d'anys i anys. Una lleu capa de sol ha il·luminat la catifa peluda i el pis de rajolets petits encreuats en forma d'aspa. Les puntes de les aspes són encara uns rajolets més petitons de color negre esvaït, pel frec de tantes petjades que l'han trepitjat. La rosella groga que acarona el paper és bella. Recorde que açò ho vaig escriure quan vivia al carrer del Miracle de la Ciutat Vella, devers l'any vuitanta-cinc, quan treballava al desert de la facultat de filologies.
El temps va i ve, recula i conflueix en un altre lloc. Els records van i vénen, es perden pels racons de la ment i tornen a aparèixer en racons inesperats. Hi ha dies que em trobe transcendent i uns altres que em trobe intranscendent. Algú deu haver desaparegut en aquest moment precís. A milers de quilòmetres de distància qui sap quin amor, quin dolor deu estar congriant-se. En algun desert d'altres temps algú, que potser vaig ser jo, va escriure sobre una pell de gamell: Per honorar la voluntat d'un rei he vingut pelegrí travessant els deserts. El dia de la lluna el príncep em rebrà i els clars estels de l'Óssa en faran testimoni. En quina llengua devia parlar? quin foc el devia cremar? quin centre devia subvertir? quina desavinença o quina conjuminació? Algues de colors folls travessen set navilis, esplendors de bellesa i restes de naufragis. Ancorat en l'arena hi ha el casc d'un astronauta. Lluna plena del món, ascendeix l'horitzó! l'horitzó dels teus ulls penjats en la distància, la distància imprecisa de Fernando Pessoa, Pessoa que no dorm, Pessoa, la persona, persona que esperava un amor sense amors... Què penses ara? què penses? què? Quin soroll fa aquest vent! quin soroll a la casa! El meu jardí creixia amb l'adí esplendorós, la menja que em donares tenia un tast amarg, un verí, una metzina, la dosi d'un narcòtic... Els meus falsos amants no n'han entès ni pruna, han mort sacrificats com peces de desfeta. Esplendors de bellesa i restes de naufragis, com després d'una guerra els cascots de metralla. El missatger venia tot dret devers la cambra. Avui el Rei Enfollit rebrà el Senyor d'Alvèrnia.
En el nom del futur vénen dies incerts, cada camí que s'obre em destrossa els sentits. Voldria pujar ara en la barca de plata i endur-me aquest destí a un paradís desert, a un paradís estrany on els lliris fan ombra sota els calzes perduts de l'amor isolat, una barca de plata de miratges incerts, de miratges obscurs. S'ha esquerdat, s'ha partit el meu rem estranger. Ja l'alba se m'ha fos entre les mans i ningú no m'espera. I els tresors, les maragdes són joies de ningú. Em fa por dir adéu. En el nom del futur escric l'esforç dels dies. No es pot anar més lluny de l'instant que ara passa. Vivim en un món d'aparences, d'instants no segellats, de frecs inassolibles. Isolats a la terra de Gaza cerquem una terra promesa.
La vida es dissol com un núvol de pluja,
Com la llum d'un capvespre amerat de colors.
Per la Terra d'Enlloc, en el desert d'Enlloc,
He navegat mil dies, he ataüllat mil fars.
La vida se m'esmuny com uns llavis distants.
I l'amor que esperava on amaga els seus estris?Cal ser homes sencers i treballar la pedra. He perdut mitja vida intentant ser artífex, combinant els colors sobre un déu planetari. Ni llum, ni llum seria sinó una altra mirada. Encès, encès viuria com un arbre de flames, com la flor del meu cactus, sagnant òpal de foc. I a tu t'ofrene aquest llir de beril·le, els arbres del meu bosc. Ni llum, ni llum seria sinó una altra mirada. He fet pelegrinatges al País del Sol Alt, he resat per la pluja en temples circulars, he escoltat mariners com s'obrien les venes al periple final. No admire, ni vull res ni el fum que l'aire escampa. Dins el vent, dins el temps, el desert m'acompanya. Com un captaire, com un salvatge, he vist nàixer la llum en els confins de l'univers, com un albat he mort abans de l'alba, com un orat he percaçat les daines en boscos consagrats i amb verins prohibits m'he curat les ferides. Estàs bé? no estàs bé? et sents a tu mateix? T'invoques tu mateix. Viatges tu mateix cap a un centre escollit, provoques tu mateix les ones de neguit que creixen i s'acreixen, naixen, reprodueixen la carcassa final fins al centre fatal on el buit és total, on, tanmateix, l'espai és present, sempre, sempre. Sents aquest vent sota la porta? saps què diu? Tot, tot fineix, tot pereix, tot s'acaba. Aquest vent no mou cortines sinó encenalls. Entre dos llamps l'amor s'apaga, i recomença un fosc girar i revoltar sol en el llit, el cruel oblit, el vell drapaire de Ferrater. El vent sota la porta tremola com l'espasme. Es fon una muntanya de cristalls i d'imperis. Emperadors i malfactors van en derrota cap als forats on creix la runa. Sona la una. La nit, quin toll! Fuig com a foll del meu verí, soldat amb mi, ferit de mi, oh lluitador!, trepanador del pensament, mira com ments, veig com t'encens, cremes l'encens de tota casa, dorms a la rasa, brut, desvestit, rei de l'oblit, imantador, rec de dolor, vols desamor i no la calma. L'aire movia espasmes en ones circulants, desdibuixats navilis en ulls de navegants, espies d'ultratomba en espais circumdants provocaven nostàlgies d'herois agonitzants. S'escolta una gentada que insisteix en espants. Dama endevinadora, sabeu el meu destí? em podríeu guiar en el perdut camí? Us porto tabac bord i l'herba queixalera, dibuixeu la crinera dels cavalls al galop, construïu la drecera dels infants que són morts! em permetreu venir al vostre casament? Us portaré l'ungüent que enterboleix els cors.
Déu alt, déu poderós, capità dels pantans,
extremat pescador en profunds oceans,
quin centre, quin concentre concentra la claror?
Quin vespre, quin capvespre il·lumina els contorns?
L'aire movia espasmes en ones circulants,
desdibuixats navilis en ulls de navegants,
espies d'ultramar en espais circumdants
provocaven nostàlgies en homes benpensants.Escolto una ventada que insisteix en espants.
He fet pelegrinatges al país del sol alt,
he resat per la pluja en temples circulars,
he vist bells mariners com s'obrien les venes
al periple final. Escolte una gentada
que insisteix en espants.Déu alt, déu poderós, capità dels pantans,
extremat pescador en profunds oceans,
he vist els esperits indagant averanys.
Quin centre, quin concentre concentra la claror?
Quin vespre? quin capvespre ilumina els contorns?
Un cercle de berbers reciten l'Alcorà.Vindrà el temps del fred, el temps de les inundacions, el temps de les germinacions, i, després, la collita. Mentre el xacal i l'ibis combaten en sorrals, espere un temps perfecte. En el nom de la rosa, en el nom del futur, en el nom d'aquests càntics que no saben descriure tot el buit, tot el ple, que sense tu no basta, no basta a somiar, somiar i fer viatges a països de llot, de sabes antiquíssimes que regallen per ocres roques i arenes, o en temples de granit, el xiscle d'un tucà. Com que la raó destrueix, el poeta necessita crear. La solitud comença a l'alba. Perquè no espere retornar mai més, baladeta, a Toscana. Perquè no espere trobar res més que cendra, perquè no espere...
El missatger venia tot dret devers la cambra. Avui el Rei Enfollit rebrà el Senyor d'Alvèrnia:
--«Senyor, senyor, la primavera és plena de falcons i manoples».
--«Maleïda primavera, que fas brostar dels llims els tubercles somnàmbuls, la vida de les flames. Maleïda primavera, que oprimeixes l'alè dels amants oblidats. Amor és indicible. Desig és inefable.»
-- «Senyor, senyor, dau-me la vostra mà. Un bes per a consolar-vos.»
-- «Servent, servent, amor i vós em feu morir.»
-- «Maleïda primavera, les meues mans tremolen, volen gestar poemes amb ungüents i beuratges que bressolen el cor. Tinc nostàlgia, tinc nostàlgia, tinc nostàlgia de tu. Amor, amor, tan alt i tan esquerp, vigileu el meu bosc! Fa eons que no he sentit la fiblada del déu. Ja coneixeu la història d'aquell gentil poeta. Me'l van abandonar tot esqueixat i sol amb la seua bellesa.»
-- «Un estel de deu puntes combina dos pentangles: l'un és l'home celest; l'altre, l'home del món.» «No sents aquest soroll?.»
-- «Deu ser el vent a la porta.»
-- «Amic, amic, no em deixeu quiti. Tinc por de veure l'alba tot sol amb la claror. Tinc els nervis malalalts aquesta nit, ja veieu. Quina crosta feixuga com un jardí desert! Avui no podré llegir ni tan sols un tros d'Eliot. Parleu-me; parleu-me. Ja fa temps que no em parleu. Somieu-me. Estranyeu-me. Ja fa temps que em vau enderrocar. Per què no heu respost al secret del poema?»
-- «No em farciu el cap amb converses bellíssimes, d'excel·lent metafísica. Mentiu-me, senyor, mentiu-me!»
-- «El poema és un enigma de llanguiments i plors. Llegiu-me el Mestre Foll! Em farà bé si plore com ell sobre la mar. El vent xiula a llevant.»
-- «Per què les nits són blanques i aquest dia tan fosc?» «Veniu ací a la vora, veniu, dormiu. Estranyem,-nos en un país d'oblit.»
-- «Que llunyans passen els ocells, que llunyans! I en els seus ulls quantes llàgrimes per les terres oblidades, volant a la ventura, navegant en ventura.»Ara podria parlar sobre alguns símbols sagrats. El número 10. La roda solar. Un molí de vent. La periodicitat. La roda de la fortuna. Sabeu com comença la llum del dia? Com la serp que es mossega la cua, el diable és vençut pel corall del matí. Demà un magenta rosat difuminarà el rostre de l'alba. El mestre d'obres començà a edificar la bastida del dia, traçà una circumferència sobre el cel de mercuri i amb la força de la pròpia voluntat renovà el cicle dels amors i dels desamors, dels odis, de les passions... Com la serp que es mossega la cua, la redonesa dels fruits enceta el cicle del temps. En l'albercoc, en la pruna groga, en la pruna rogenca de polpa carmesí. La pell cerúlia del fruit del pruner és la passió del sol que s'hi ajaça i s'hi emmiralla per conèixer-se a si mateix en el groc, en el foc, en el bes d'energia lumínica. Sempre vessa claror el punt essencial d'on dimana la llum, energia primera. La fúria de la pantera travessà la sabana. Déu del foc, escolta'm, a l'hivern tinc nostàlgia de tu, com un vidre glaçat pressent la melangia del centre de l'hivern, però ara m'abrases, déu sol, déu poderós, protector del tigre i de la fura, electrode, lleó! Així comença la llum del dia, passió, passió. L'existència és passió. Serenament, serenament contempla com creix la llum del dia. Quina fatalitat d'esclaus, quina allau d'espectres escriu amb tinta de sang un testament fecund sobre els vells blats, sobre els bladars immensos evaporant-se! Silenci, xarrem massa, garlem massa, ho profanem tot, parlem massa, plorem massa.
M'agrada perdre'm endins de mi mateix, navegar enmig de mi mateix, en el centre de la ment, del meu esperit, en la concentració monàstica de la ment que treballa sobre si mateixa, que domina sobre si mateixa, que labora sobre si mateixa, que escriu no sé sap ben bé per què sobre les meravelles i els misteris de si mateixa, sobre l'infinit misteri de l'existència, sobre l'infinit misteri de l'amor, del desamor, de la passió, de la solitud, de la manca de passió, de la desesperança, de l'esperança, del moment estel·lar de l'esperança.
La calor, la calma insípida. Esperant, esperant la llum del dia, enamorat de la fosca, sempre cante la nit, com Novalis cantava la nit, el silenci. Silenci, silenci, la lluna és plena i folleja dominadora del cel. Controvèrsies, passions. El mestre d'obres edificà aquesta nit on ara mateix jo em queixe de no poder escriure tant com voldria i tan bellament, tan exactament, tan durament com voldria. Fatalitat. El planeta Urà, quin signe travessa? Has calculat el meu ascendent? A quina hora vas nàixer? Hora solar. Exacta. Pam dalt, pam baix, devers les set del vespre. En un vespre d'hivern. He bastit el meu cercle i m'hi ofegue irremeiablement. Sobrepassant els límits d'allò intel·ligible. Quina ofec, quina ranera, quin pantaix, la mort d'una raça, el final d'una estirp! Navegants. Argonautes. Aquesta és la literatura d'una fauna en extermini total, absolut. Paraula viva, paraula viva. Transcreació, transavantguarda. Transició, trànsit, tremendisme, tremebund. Quin dentifrici utilitzes a les hores de dinar? i a les hores de sopar? i quin licor t'excita a les hores de la sang, a les hores del bull de la sang? i quina dosi de ciclàmens per al teu jove cervell? Ah, tu ets el criminal i jo sóc la teua víctima.
Ara podria parlar sobre la indolència. He obert el llibre on Gimferrer devora la imatge de Max Ernst. És més poètica la línia de color que la paraula sola? Així que costege les vores del riu, surt perseguint la mort l'ombra furtiva d'un jaguar. Per la poesia i contra la poesia escriuré dia a dia tot el paper que em resta. És més fort el desig de quedar-se que el desig d'escapar, és més blanc el paper quan la nit l'il·lumina, és més bell un pallasso que un artista de cine? Tinc el cor en un pot i el teu a punta de fletxa. No podré compensar el doll de les imatges que enlluernen l'abisme on reboten els dies. M'agrada aquest silenci més que no l'escriptura, preferesc observar a escriure una novel·la. Fa més llum una foto que no pas un poema. És més bella l'acció que un meditat profund.
Com es podria deturar la davallada fins a límits temporals? Se sent el degoteig de l'aigua sobre les fulles atentes. La boira ascendeix lentament i conjura miratges, s'esgola pels arbres i rastreja lianes. Oculta líquens petitíssims. A tota causa segueix un efecte i tota passió reclama una acció. Tota atracció té la seua repulsió. Tota amenaça amaga una promesa. Tota atzucac una via. Tota foscúria un raig de claredat. Tot verí una purificació. Tot allò que excedint la justa mesura pertorba l'ordre de l'univers és castigat per Nèmesi. El meu únic amor ha estat la llum, la pobresa la meua riquesa. La bellesa, mestre Pound, és tan difícil! He après a ser humil. L'única vanitat es diu companyia.
Una ment hibernal escolta el cor espectral de la neu, com creix la neu, com s'acumula, com s'amuntega sobre els països del glaç, sobre els cims dels països alpins, sobre els paisatges dels països del nord, sobre les valls, sobre els pollancres, sobre els llacs, sobre els meus cors. No crec en l'art definit, tampoc definitiu, sinó en constants processos que naixen i renaixen. A mi dau-me un cavall amb una alta crinera per poder cavalcar fins a arribar al desert i allí morir i plantar bandera. Els ulls dels vençuts més bells vigilen la palestra. És la poesia una arma descarregada o un càntic minoritari és declarat matèria d'extinció? Escriuré un quants mots de malfactor: «No prengueu la meua alegria com a tristesa, ni la meua tristesa com a alegria, car només són això: alegria i tristesa. Com aquella desolació que plana sobre l'estiu cremant». Hi ha gent que se sent deserta, abandonada, com el jove cavaller Jordi de Sant Jordi quan l'empresonà el senyor de Sforza.
Tota codificació és nociva per a la sanitat poètica. En el meu cor els móns es construeixen i es destrueixen com espurnes de foc ancestral. Aquesta vida deserta, aquest viure desert. I ara m'imagine que els deserts foren en altres eres jardins, selves preciosíssimes, pleníssimes, intensíssimes de vida, i que tanta vida, tant d'excès de vida els va esgotar i ara prefereixen una vida petita, concentrada, d'espais oberts, al sol, al vent, a la nit estel·lada. Quan plou a l'estiu a les estepes, el meu cor s'encongeix i resa profundament, enyora els horitzons glaçats coberts de líquens i molses de les tundres, fa l'oració del capvespre sobre les dunes del Teneré. Hi ha deserts tropicals, deserts subtropicals, deserts glaçats i deserts de roca volcànica, deserts de cor i deserts d'esperit, éssers deserts, éssers desertats i éssers desèrtics. Potser la modernitat futura és això: saber ésser en cada temps i en cada espai exacte allò que s'ha de ser. La confecció d'aquest desert ha rebut l'amistat i l'estima preciosa de molta gent que conec o desconec: Joan Navarro, Joan Terol, Júlia Benavent, Juli Ortells, Pere Ferrer, Enrique García de Cárdenas, Maria Gironés, Steve Reich, Mircea Eliade, Keith Jarrett, Fernando Pessoa-Àlvaro de Campos, Fernando Pessoa-Ricardo Reis, Fernando Pessoa-Alberto Caeiro, Fernando Pessoa-Fernando Pessoa, T.S Eliot, Ezra Pound, Guido Cavalcanti, Wallace Stevens, Ausiàs Marc, Jordi de Sant Jordi, Dante Alighieri, Ibn Arabí de Múrcia, Friedrich Hölderlin, Friedrich Nietzsche, Ramon Llull, Dino Campana, Jorge Luis Borges, Carlos Castaneda, tots els llibres que m'han acompanyat, totes les infinites músiques que he escoltat, i diversos diccionaris, enciclopèdies i reculls lèxics, textos d'antropologia, etnologia, prehistòria i història de les religions, els místics de totes les creences, i els apassionats i els viatgers de tots els móns possibles.
Tot els deserts del món són la imatge del meu cor, on habiten els meus dimonis, on fan estada els meus esperits, els meus xamans, els meus sacerdots, els meus déus solitaris... Alguns noms de deserts: el desert del Sinaí, el desert del Sàhara, el Desert dels Deserts, el Gran Erg Occidental, el Gran Erg Oriental, el desert d'Aràbia, el desert del Turquestan, el desert de Takla Makan, el desert de Gobi, el desert del Thar, el desert del Kalahari, el desert d'Atacama, el desert d'Arizona, el desert de Sonora, el desert del Teneré, el desert de Namib, l'estepa d'Ucraïna, el desert de Sarrià, el desert de Cardó i el desert de les Palmes, que no són pas deserts sinó llocs de retir i meditació, és a dir, ermitatges, i el desert del meu cor... Els llocs d'ermitatge poden ser boscos, coves, arbres, forats, tanques, reixes, cel·les, illes, llacs, rius, muntanyes, tendes, barraques, cabanes, balmes, pendissos, grutes, cavernes... Així és l'amor, que va, se'n va i se'n ve i no té res més, no té remei ni fur ni llei, no té conhort ni port ni hort. Així quan vorege les contrades del desert hi ha una sensació de pèrdua com en un laberint, on no hi ha res de real, on tot és purament imaginari, on la vida és un desafiament de la mort.
El monjo solitari és com el vent que cap xàrcia no pot atrapar o com la flor del lotus que no embruta l'aigua. Un monjo es deu a tota la humanitat, és un servidor de l'univers, des de la humilitat i des de la immensitat... Oh déu dels deserts, oh déu dels desenganys, quan el meu cor enamorat tremola pel sangoleig del desamor, en quin desert, en quin espai desèrtic, en quina calma etèria ha de cercar refugi?Per als qui vulguen comprendre
