AL-MADÎNATU-L-BAYDÀ

És diumenge de matí. Per sort avui ha eixit un matí esplèndid, assolellat, que em permet complir un dels deures que tenia contret amb Juli Fenollar, l'amic de Salem, a peu a vint minuts del Ràfol pel camí del Molí i la Font del Cantal.

Ja fa setmanes que m'havia demanat contribuir amb un text al 40é aniversari de l'institut on vaig fer el meu batxillerat. Anava ajornant la tasca perquè no trobava el moment, l'instant d'afrontar els records de la infantesa i l'adolescència, lligats molts d'ells a les anades i vingudes diàries amb l'autobús alitrancat d'El Surdo, on pujàvem cada dia de tots els poblets de la serra del Benicadell (del Ràfol, de Beniatjar, d'Otos, de Carrícola, d'Atzeneta) per anar a estudiar al recent inaugurat institut d'Albaida, nou de trinca, tot un luxe per a una comarca oblidada en un racó de l'espai i del temps.

Llavors érem poquíssims els escolars de poble que, per a fortuna nostra, podíem “anar a l'institut”. Ens trobàvem al matí, encara mig endormiscats, en aquella enorme replaça de la part alta d'Albaida, que llavors s'estava urbanitzant, amb una gentada d'altres alumnes vinguts, amb autobusos de tota mena i condició, de pràcticament totes les poblacions de la Vall (fins i tot en venien alguns del Comtat i la Safor).

Ara, al cap dels anys, entenc la importància que aquell intercanvi de criatures vingudes de tants punts diferents de la mateixa comarca van tenir en la recuperació de la idea de la Vall d'Albaida com un petit país on tots parlàvem la mateixa llengua, que no sabíem ni llegir ni escriure, una llengua en què compartíem uns costums bastant similars i amb què conreàvem els mateixos fruits en els nostres bancals de vinyes, oliveres, ametlers, alguns trossets d'hortalisses, melonars, i altres fruiters que van venir després.

Jo era, com qui diu, una criatura, un xiquet entre 9 i 10 anys. Era la primera vegada que eixia fora del poble. Amb l'ajut eficaç i intensiu dels mestres que ens van preparar per a la prova d'accés a l'institut, em vaig examinar d'ingrés i primer alhora, i vaig aprovar. El que vingué després va ser una aventura llarga i decisiva: els anys de la infantesa i l'adolescència compartits amb altres companys i companyes, amics i amigues, de molts dels quals no he tornat a saber res. Recorde especialment alguns companys amb qui més tard vaig continuar filologitzant-me: Enric Benavent, de Quatretonda, Joan Climent, de Benicolet, Josep Úbeda, de l'Olleria, Elvira Sevadilla, de Bèlgida... Amb ells vaig compartir llargues passejades pels encontorns de l'institut, converses, acudits, facècies, àvids de descobrir els mons que ens envoltaven. I encara n'hi ha molts d'altres, la majoria bona gent, com se sol dir, de qui recorde el somriure, algun gest, alguna anècdota, alguna barrabassada, alguna punyeteria... De segur que, si ara mateix em posara a mirar l'orla que ens vam fer per penjar-la al vestíbul, m'anirien venint un fum de sensacions i records que jauen en algun racó de la sotaconsciència. Amb tots ells i tots elles vaig aprendre a viure per primera vegada de manera autònoma, independent, i em vaig fer amo de mi mateix per aprendre a crear la meua vida.

Vaig ser un bon alumne, un bon estudiant, ho reconec i ho confesse amb tota la innocència que em puga tocar. No vaig suspendre cap curs, però sí que vaig tenir alguns disgustos amb les matemàtiques, amb la física, amb la gimnàstica (que en deien Educación Física i que per a mi, contemplatiu com sóc, era una autèntica tortura!). Es veia ben clar que jo era un alumne de lletres i em veia abocat i destinat a les coses sense gaire utilitat pràctica: la lectura de poemes, les indagacions en el passat, com més remot millor, la contemplació de l'art, de la natura, amb alguna incursió en especulacions filosòfiques pretencioses. Déu meu, si n'hem dit i pensat i rigut, de barbaritats, amb els companys, sobre tot això i allò i allò altre!

El meu primer suspens van ser les matemàtiques, la física em deprimia; en canvi, ho passava molt bé amb les ciències naturals, la química, la geometria: les veia més creatives, més lluminoses, més acostades al moviment continu de les coses. I, com era d'esperar, en acabar la revàlida de quart (que llavors en dien Batxillerat Elemental), no ho vaig dubtar ni un moment i em vaig matricular en el batxillerat de lletres (que llavors en deien Batxillerat Superior). M'hi trobava com un peix en l'aigua. El llatí i el grec em fascinaven i m'hi vaig aplicar amb tota dedicació. Amb aquestes dues llengües mortes vaig aprendre a raonar, a construir frases, pensaments, lligams entre les coses, i vaig descobrir també un món que m'era familiar sense saber-ho: el Mediterrani i les seues cultures.

Més tard, quan he viatjat per Grècia, Itàlia, Occitània, el Marroc, Tunísia, he pogut reconéixer, i sentir en la meua pell, tot allò que em van ensenyar amb tota la paciència i la il·lusió que era possible el professor Joaquín Esplugues, de llatí, i el professor Gonzalo Yélamos, de grec. I vaig percebre paisatges i visions que eren molt a la vora de casa nostra. A Grècia, a Tunísia, al Marroc, he tingut la sensació de cosa ja vista i viscuda: com si estiguéssem a la nostra Vall d'Albaida, en els anys cinquanta i seixanta, quan aquesta terrible màquina destructora que és la civilització actual no havia arrabassat encara els últims tresors de vida real, de contacte directe amb la natura i de fascinació per les coses més immediates.

Ara que m'he fet, per sort o per dissort urbanita, des d'aquesta ciutat tan estranya i estrangera que és València, comprenc la immensa sort que vaig tenir de nàixer una vall preciosa on els passos d'estació a estació eren, i encara ho són, una perfecta meravella, d'haver nascut en una família de llauradors, que em van ensenyar la senzillesa i la puresa de les coses, d'haver aprés, el poc o el molt que sé, de gent entusiasta per la saviesa i el descobriment admirat de les coses. Em vénen al record Elena Fayos, que ens va ensenyar la morfosintaxi del castellà entre bogeries i disbarats, Manuel Tamborero i Pilar Sanjuán, amb qui vaig aprendre a navegar entre les peripècies de la història de la humanitat, Pedro Pacheco, que va morir tan jove d'un accident, amb qui vaig aprendre la senzillesa de la bona literatura (em ve a la memòria que un dia ens va recitar un poema seu a la mort d'un torero!), Vicente Granados, que ens introduí en les avantguardes literàries, José Roche, la filosofia sarcàstica de les coses quotidianes (“El peligro que tiene aburrirse es aburrarse”). La veritat és que no sé si és gràcies a aquesta dita, però he fet de la vida una indagació constant amb admiració i passió per totes les coses. No m'he avorrit mai, sempre he buscat més enllà. I, malgrat els moments baixos de desencís, cansament o tristesa, he fet per extraure la major fascinació possible de tot el que tinc a la vora.

Nel mezzo del cammin di nostra vita. Transpassat sobradament la meitat del camí de la vida, em queda la bellesa, la fascinació per tot el que he viscut i he conegut, per tot el que he fet i el que encara faré, si Déus m'ajut. No hi ha moments buits, hi ha moments de repòs per al guerrer.

He dedicat mitja vida a la llengua que em van ensenyar els meus pares, una llengua que m'estime com una part íntima i secreta de mi mateix. En ella he creat visions del món i he intentat comunicar-les als altres, amb menys o menys fortuna, una llengua que compartim en un espai que voreja la mar des dels Pirineus fins a Elx, constantment amenaçada, qüestionada, esbatussada pels de sempre, els qui no volen res que siga diferent d'ells, de la seua obcecació, de la seua pertinaç i boja egolatria.

L'altra mitja la dedique a la part més castigada encara, més oculta, més oblidada, tapada i silenciada, la que cobreix l'amplada de l'esperit. La meua vall islàmica, ibèrica i profunda, és un castell de llances. Descendent de moriscos, el meu cor se sent a prop dels qui resen l'oració profunda i calmada en hores puntuals cinc vegades al dia, dels qui accepten la realitat en la seua immediatesa des de la seua condició efímera i humil d'éssers humans condemnats a l'extinció. En això està la bellesa i la grandesa de l'home, khalîfatu Llâh wa ‘abduhu. Això m'ha dut a aprendre com un escolar, sempre principiant, la llengua que va sonar durant molts segles a la nostra vall, des dels minarets de cada mesquita, entre la suavitat i la pau dels camps que esperaven la collita, i la tranquil·litat dels ramats pasturant la bellesa de la llum blanca de cadascun dels nostres pobles: Lâ illâha illà Llâh, Muhammadun rasûlu Llâh.

Quantes vegades passejant per la part vella d'Albaida davant d'un arc morisc, que supose que encara hi és, vora l'església arxiprestal, vaig percebre de manera intuïtiva, com si els estigués veient, els nostres avantpassats moros de cara blanca, anant al mercat, a l'oració, a consultar l'alfaquí, a pasturar els ramats, amb aquella serenitat, amb aquella bondat que només brolla del jihâd de l'ànima. I pense: el millor islâm és estar en pau sobre un mateix i amb el altres.

Al-madînatu-l-baydà: la ciutat blanca, la que dóna nom al petit país on vaig nàixer, a les vores de Benicadell, muntanya santa, vigilant la blancor calcària i cretàcica que omple la majoria dels nostres bancals, on encara reposen els qui no van ser expulsats per un foll designi de gent semblant a la que ara vol veure extingit el bell català que em van ensenyar els senyors del nord. Yâ madînata-l-baydà, ciutat on vaig fer els primers passos del saber i de la ciència, on vaig créixer d'infant a adolescent, gràcies per haver-me acollit!

Entre els meus somnis ocults, n'hi ha alguns que ara gose destapar un poc: m'agradaria veure recuperat l'ensenyament de la llengua en què es va expressar l'alta espiritualitat dels meus avis islàmics, al costat de la llengua que vam rebre dels conqueridors del nord. M'agradaria veure recuperada la cultura dels nostres savis islàmics, al costat de l'alta literatura que s'expressà en la llengua dels conqueridors del nord. M'agradaria que en el nostre institut, el primer de la Vall d'Albaida, es recuperara i s'ensenyara i es valorara, amb tota la dignitat possible i amb tota la consciència possible, no sols la llengua que parlem ara els vallencs sinó aquella en què vam parlar i sentir espiritualment durant molts i molts segles, la llengua en què es diu în sha‘a Allâh! (transformat en el nostre actual “si Déu vol”) i assalâmu ‘alaykum! La pau sobre vosaltres.

Salvador Jàfer / ‘Abdussalâm Al-Munqid ben Ja‘far

València, 22 de febrer de 2004 / Balansiya, 2 de muharram de 1425