Publicació: Jocs Florals a Cavanilles: art, natura i poesia, Universitat de València, 2005, p. 1609.
«Es Benicadéll el monte que se presenta al salir por el boquete de Serragrosa con direccion al mediodía, notable por su altura y por su posición, formando él solo el muro que separa el valle de Albayda del Condado de Concentayna: todo es calizo desde la raiz hasta la cumbre, y sus cuestas rápidas sembradas de escombros y de precipicios que horrorizan.»
J. Cavanilles, Observaciones, 135
Escric en plena calitja de juliol, des de la planor angoixant d'aquesta ciutat adolorida on m'ha tocat de viure. No sé si he d'usar el vers, la prosa poetitzant o la prosa pura. Els sentiments que m'abasseguen són contraposats. M'he d'acarar amb el paisatge que va ser l'escenari fonamental de la meua infantesa i part de l'adolescència: una mena de desassossec essencial m'esquerda l'ànima. Somnie els innocents i quasi virginals indrets que vaig conéixer, recórrec els camins, les petites hortes, els bancals, perfectament conreats per mon pare, trepitge les roques d'aquelles serres, m'assec a l'ombra dels seus pins, m'encise en el verd de les oliveres o ret homenatge a la magnificència dels garrofers, cada vegada més escassos. Des de qualsevol indret del terme del Ràfol es pot ataüllar perfectament la immutabilitat, la pètria permanència del gran senyor de la Vall, el sagrat Benicadell. Hem profanat tants llocs sagrats que quasibé resulta insultant que algú vulga dedicar-los una ofrena en senyal de submissió, com es feia amb els déus en qui ningú ja no vol creure. I, encara així, els llocs sagrats hi són, altius i poderosos, desafiant la malvestat de les aplanadores, de les excavadores, de l'imperi del formigó i la ruïna. No sóc gens amatent, i cada vegada ho seré menys, a fer elogis del moment present. Em sembla una de les etapes més descarnades i angoixants que li han tocat de viure a aquesta pobra i miserable criatura anomenada home. Tot aquesta dissort em ve al cap com una obsessió constant. La recerca d'un espai virginal per a l'ànima i un espai amatent per al cos es veu brutalment esquarterada per la imposició del real.
El meu petit poble del Ràfol, on em vaig criar, on vaig aprendre els noms de les coses, i els seus encontorns de la Foia de Salem, perden cada dia que passa la salut essencial que en algun moment els era pròpia i de la qual jo em vaig alimentar en bona mesura: el riuet, batejat ara com a riu de Micena, és un escàs rierol ple de brutícia i contaminació provocada per una empresa aqüífera industrial, situada a Salem, el poble veí. Aquesta maledicció usa i abusa, comet usura amb l'aigua sagrada de les profunditats de les nostres serralades i xucla com un animal malèfic les fonts de l'abundància que regaven les hortetes de tots els nostres avantpassats.
Pense en totes les generacions que van habitar aquesta preciosa vall: veig com en una visió els poblats ibèrics entre carrasques il·luminant amb fogates nocturnes una nit esplèndidament estelada, veig esparses vil·les romanes enmig de bancals de blats i oliveres, veig la suavitat del pas dels dies comptats en temps islàmic: la crida a l'oració des de cada minúscul minaret, els ramats pasturant en calma, la delicadesa en el conreu de cada trosset de terra, el relaxant murmuri de les séquies que repartien per tot el barranc les aigües ocultes en les profunditats de la serralada, l'aparició sobtada de les tropes croades abassegant-ho tot... Aspire l'olor de la llenya de pi, de carrasca, de matolls olorosos, que cremava en els forns de gerres, les magnífiques gerres que foren l'orgull de la nostra contrada.
Ara la pols dels terrers ho envaeix tot, una pols industrial despietada, acompanyada d'un soroll infernal que no deixa en pau l'ànima ni de nit ni de dia. I aquelles fàbriques de magnífiques gerres de totes les grandàries, treballades amb el fang a la mà i amb el cor al cap, han deixat pas a un monstre industrial que es dedica a fer material de construcció, que ha foradat les muntanyes per a extraure'ls la matèria primera, i ha convertit el delicat paisatge en un formatge gruyère de forats immensos sense cap mena de sabor.
Cada any la pluja escasseja. La major part del nostres paisatges són i eren de secà. La pluja era un miracle que acompanyava el naixement de les fonts del terme quan era abundosa i permetia tornar a regar les hortetes escasses. Enguany, per un estrany miracle, han tornat a eixir les fonts, gràcies a una primavera generosa, però l'estiu tot ho recrema i ho eixuga una altra vegada. I cal tenir una paciència infinita perquè no s'assequen els fruiters i no es faça malbé la collita. El terme ja no es rega com abans. El sistema de séquies, tan antic com la presència humana en aquesta vall, s'ha abandonat, com un objecte inservible. Goteo, goteo, goteo traidor: amb aigua dolenta i pudenta, millor.
No sé si aquesta idea de destrucció que vull comunicar conté la ràbia suficient perquè algú amb una sensibilitat evolucionada puga prendre partit en aquesta dissort. La terra que hem heretat és altament sagrada. No es tracta pas del lament romàntic d'un poeta local ni d'ecologia d'ocasió; la terra ens pertany a tots: als éssers vivents i als éssers inerts, que no són més que una forma especial de vida, pertany a l'energia universal, pertany al futur de tot el que vindrà i no pas a la falsa idea de progrés que s'ha extés com una taca contaminant per tot el planeta, una falsa idea de progrés que ens ha dut a provocar un fum de guerres inútils que encara bramen i xiulen i esclaten. La terra eixorca.
Així i tot, no vull ser catastrofista, perquè el cor no m'ho permet. Hi ha encara indrets meravellosos on es pot cercar refugi i éssers meravellosos en qui es pot confiar. Els llocs sagrats es defensen a si mateixos amb una força desconeguda. Només cal contribuir a despertar aquesta força. Wa Allâhu a'lam!
Salvador Jàfer
València, juliol de 2004