Julio Cortázar: L'illa al migdia (Trad. S. Jàfer)

L'illa al migdia

La primera vegada que va veure l'illa, Marini estava cortesament inclinat sobre els seients de l'esquerra, ajustant la taula de plàstic abans d'installar-hi la safata del dinar. La passatgera l'havia mirat diverses vegades mentre ell anava i venia amb revistes o gots de whiskey; Marini trigava a ajustar la taula, i es preguntava avorridament si valdria la pena respondre a la mirada insistent de la passatgera, una americana entre tantes, quan en l'òval blau de la finestra entrà el litoral de l'illa, la franja daurada de la platja, els turons que pujaven cap a l'altiplà desolat. Mentre corregia la posició defectuosa del got de cervesa, Marini va somriure a la passatgera. «Les illes gregues», va dir. «Oh, yes, Greece», va fer l'americana amb un fals interês. Sonava breument un timbre i l'auxiliar de vol es va dreçar, sense que el somriure professional se li esborrara de la boca de llavis fins. Va començar a ocupar-se d'un matrimoni sirià que volia suc de tomaca, però en la cua de l'avió es va concedir uns quants segons per a mirar una altra vegada cap avall; l'illa era petita i solitària, i l'Egeu l'envoltava amb un blau intens que exaltava l'orla d'un blanc enlluernador i com petrificat, que allà baix devia ser escuma rompent contra els esculls i les calanques. Marini va veure que les platges desertes corrien cap al nord i l'oest, la resta era la muntanya que entrava a pic en el mar. Una illa rocosa i deserta, encara que la taca plomissa a prop de la platja del nord bé podria ser una casa, potser un grup de cases primitives. Va començar a obrir la llauna de suc, i en dreçar-se, l'illa s'esborrà de la finestreta; no va quedar res més que el mar, un horitzó verd interminable. Va mirar el seu rellotge de polsera sense saber per quê; era exactament migdia.

A Marini, li va agradar que l'hagueren destinat a la línia Roma-Teheran, perquê el passatge era menys lúgubre que en les línies del nord i les xicotes semblaven sempre felices d'anar a Orient o de conêixer Itàlia. Quatre dies més tard, mentre ajudava un nen que havia perdut la cullera i mostrava desconsolat el plat de les postres, descobrí una altra vegada el contorn de l'illa. Hi havia una diferència de vuit minuts però quan s'inclinà sobre una finestreta de la cua no li quedà cap dubte; l'illa tenia una forma inconfusible, com una tortuga que només treia les potes de l'aigua. La va mirar fins que el van cridar, aquesta vegada amb la seguretat que la taca plomissa era un grup de cases; aconseguí de distingir el dibuix d'uns quants camps conreats que arribaven fins a la platja. Durant l'escala de Beirut va mirar l'atles de l'hostessa, i es va preguntar si l'illa no devia ser Horos. El radiotelegrafista, un francês indiferent, se sorprengué del seu interês. «Totes aquestes illes s'assemblen, fa dos anys que faig la línia i m'importen ben poc. Sí, mostreu-me-la la pròxima vegada.» No era Horos, sinó Xiros, una de les moltes illes al marge dels circuïts turístics. «No durarà ni cinc anys», li va dir l'hostessa mentre bevien una copa a Roma. «Afanya't, si penses anar-hi, les hordes hi arribaran ben aviat, Genguis Cook vigila.» Però Marini va continuar pensant en l'illa, i la mirava quan se'n recordava o hi havia una finestreta a prop, i gairebé sempre alçava els muscles al final. Res de tot això no tenia cap sentit: volar tres vegades a la setmana al migdia sobre Xiros era tan irreal com somiar tres vegades a la setmana que volava al migdia sobre Xiros. Tot era falsejat en la visió inútil i recurrent; llevat, potser, del desig de repetir-la, de la consulta del rellotge de polsera abans del migdia, del breu, punyent contacte amb l'enlluernadora franja blanca a la vora d'un blau quasi negre, i les cases on els pescadors devien alçar amb prou feines els ulls per seguir el pas d'aqueixa altra irrealitat.

Vuit o nou setmanes més tard, quan li van proposar la línia de Nova York amb tots els seus avantatges, Marini es va dir que era l'ocasió de posar fi a aqueixa mania innocent i fastijosa. Tenia a la butxaca el llibre on un vague geògraf de nom llevantí donava sobre Xiros més detalls que els habituals en les guies. Contestà negativament, escoltant-se com en la llunyania, i després d'esquivar la sorpresa escandalitzada d'un cap i dues secretàries se'n va anar a dinar a la cantina on l'esperava Carla. La desconcertada decepció de Carla no el va inquietar; la costa sud de Xiros era inhabitable però cap a l'oest quedaven empremtes d'una colònia lídia o potser cretomicènica, i el professor Goldmann havia trobat dues pedres tallades amb jeroglífics que els pescadors utilitzaven com a puntal del petit moll. A Carla li feia mal el cap i se n'anà quasi de seguida; els polps eren el recurs principal del grapat d'habitants, cada cinc dies arribava un vaixell que carregava la pesca i deixava algunes provisions i gèneres. A l'agència de viatges li van dir que caldria noliejar un vaixell especial des de Rynos, o potser es podria viatjar en la falua que recollia els polps, però això darrer només ho sabria Marini a Rynos, on l'agència no tenia corresponsal. De tota manera la idea de passar uns dies a l'illa no era més que un pla per a les vacances de juny; les setmanes següents calgué reemplaçar White en la línia de Tunis, i en acabant començà una vaga i Carla se'n tornà a casa de les seues germanes a Palerm. Marini se n'anà a viure a un hotel a prop de Piazza Navona, on hi havia llibreries de vell; s'entretenia sense gaires ganes a buscar llibres sobre Grècia, fullejava de tant en tant un manual de conversa. Li va fer gràcia la paraula kalimera i la va assajar en un cabaret amb una xicota pèl-roja, s'hi va gitar, va saber del seu avi a Odos i d'uns mals de gola inexplicables. A Roma començà a ploure, a Beirut l'esperava sempre Tània. Hi havia encara altres històries, sempre de parents o de mals; un dia va fer altra vegada la línia de Teheran, l'illa al migdia. Marini es quedà tant de temps arrambat a la finestreta que la nova hostessa el va tractar de mal company i li va fer recompte de les safates que duia servides. Aqueixa nit Marini va convidar l'hostessa a sopar al Firuz i no li va costar gens que li perdonaren la distracció del matí. Lucia li va aconsellar que es fes tallar els cabells a l'americana; ell li va parlar una estona de Xiros, però després va comprendre que ella preferia el vodka-lime de l'Hilton. El temps se n'anava en coses així, en infinites safates de menjar, cadascuna amb el somriure a quê el passatger tenia dret. En els viatges de tornada l'avió sobrevolava Xiros a les vuit del matí; el sol pegava contra les finestretes de babord i deixava a penes entreveure la tortuga daurada; Marini preferia esperar els migdies del vol d'anada, perquê sabia que llavors podia quedar-se un minut llarg contra la finestreta mentre Lucia (i més tard Felisa) s'ocupava una mica irònicament del seu treball. Una vegada va fer una foto de Xiros però li isqué borrosa; ja sabia algunes coses de l'illa, n'havia subratllat les rares mencions en un parell de llibres. Felisa li va contar que els pilots li deien el foll de l'illa, i no li va saber greu. Carla acabava d'escriure-li que havia decidit no tenir el nen, i Marini li va enviar dos sous i va pensar que la resta no allargaria per a les vacances. Carla acceptà els diners i li va fer saber per una amiga que probablement es casaria amb el dentista de Treviso. Tot tenia tan poca importància al migdia, els dilluns i els dijous i els dissabtes (i dues vegades al mes, els diumenges).

Amb el temps es va anar adonant que Felisa era l'única que el comprenia una mica; hi havia un acord tàcit perquê ella s'ocupara del paisatge al migdia, en ser que ell s'installava vora la finestreta de la cua. L'illa era visible només uns pocs minuts, però l'aire era sempre tan net i el mar la retallava amb una crueltat tan minuciosa que els més petits detalls anaven ajustant-se implacables al record del paisatge anterior: la taca verda del promontori del nord, les cases plomisses, les xarxes eixugant-se a l'arena. Quan mancaven les xarxes Marini ho sentia com un empobriment, gairebé com un insult. Va pensar a filmar el pas de l'illa, a fi de repetir la imatge a l'hotel, però va preferir estalviar-se els diners de la càmera ja que tot just li faltava un mes per a les vacances. No posava cap ficaci en el recompte dels dies; a vegades era Tània a Beirut, a vegades Felisa a Teheran, gairebé sempre el seu germà menor a Roma, tot una mica borrós, amablement fàcil i cordial i com si estigués reemplaçant una altra cosa, omplint les hores d'abans o després del vol, i en el vol tot era també borrós i fàcil i estúpid fins a l'hora que anava a inclinar-se sobre la finestreta de la cua, i sentia el vidre com un límit de l'aquari on lentament es movia la tortuga daurada en el blau espês.

Aqueix dia les xarxes es dibuixaven precises en l'arena, i Marini hauria jurat que el punt negre de l'esquerra, a la vora del mar, era un pescador que devia estar mirant l'avió. «Kalimera», va pensar absurdament. Ja no tenia cap sentit esperar més, Mario Merolis li prestaria els diners que li feien falta per al viatge, en menys de tres dies seria a Xiros. Amb els llavis a frec de vidre somrigué pensant que grimparia fins a la taca verda, que entraria nu en el mar dels calons del nord, que pescaria polps amb els homes, i s'hi entendria amb senyals i rialles. Res no era difícil una vegada decidit, un tren nocturn, un primer vaixell, un altre vaixell vell i brut, l'escala a Rynos, la negociació interminable amb el capità de la falua, la nit al pont, enxampat als estels, el sabor de l'anís i del moltó, l'aurora entre les illes. Va desembarcar amb les primeres clarors, i el capità el va presentar a un vell que devia ser el patriarca. Klaios li va agafar la mà esquerra i li va parlar lentament, mirant-lo als ulls. Van venir dos xicots i Marini entengué que eren els fills de Klaios. El capità de la falua esgotava el seu anglês: vint habitants, polps, pesca, cinc cases, italià visitant pagaria allotjament Klaios.

Els xicots van riure quan Klaios discutí dracmes; també Marini, ja amic dels més joves, mentre mirava eixir el sol sobre un mar menys fosc que des de l'aire, una cambra pobra i neta, un gerró d'aigua, olor de saliva i de pell embrunida.

El van deixar sol i se n'anaren a carregar la falua, i ell, després de llevar-se a manotades la roba de viatge, es va posar a caminar per l'illa. Encara no es veia ni una ànima, el sol anava guanyant impuls a poc a poc i dels matolls pujava una olor subtil, una mica àcida, barrejada amb el iode del vent. Devien ser les deu quan arribà al promontori del nord i reconegué la més gran de les calanques. Preferia estar sol encara que li hauria agradat més banyar-se a la platja d'arena; l'illa l'envaïa i el fruïa amb una tal intimitat que no era capaç de pensar o d'elegir. La pell li cremava del sol i del vent quan es va despullar per llançar-se al mar des d'una roca; l'aigua era freda i li va fer bé, es va deixar endur per corrents insidiosos fins a l'entrada d'una gruta, va tornar mar enfora, s'abandonà d'esquena, ho acceptà tot en un sol acte de conciliació que era també un nom per al futur. Va saber sense cap dubte que no se n'aniria de l'illa, que d'alguna manera es quedaria per sempre a l'illa. Arribà a imaginar-se fins i tot el germà, Felisa, i les cares que farien quan saberen que s'havia quedat a viure de la pesca en un penyal solitari. Ja els havia oblidats quan girà sobre si mateix per nedar fins a la vora.

El sol el va eixugar de seguida, va baixar cap a les cases on dues dones el van mirar estranyades abans de córrer a tancar-se. Va fer una salutació en el buit i va baixar cap a les xarxes. Un dels fills de Klaios l'esperava a la platja, i Marini li va assenyalar el mar, convidant-lo. El xicot vacillà, i li va mostrar els seus pantalons de tela i la seua camisa roja. Després se n'anà corrents cap a una de les cases, i al cap de poc va tornar quasi despullat; es van llançar junts en un mar ja tebi, enlluernador sota el sol de les onze.

Mentre s'eixugaven a l'arena, Ionas va començar a anomenar les coses. «Kalimera», digué Marini, i el xicot es va baquejar de riure. En acabant Marini va repetir les frases noves, va ensenyar paraules italianes a Ionas. Quasi en l'horitzó, la falua s'anava empetitint; Marini sentí que ara ja estava realment sol a l'illa amb Klaios i els seus. Deixaria passar un dies, pagaria l'habitació i aprendria a pescar; alguna vesprada, quan ja el conegueren bé, els parlaria de quedar-s'hi i de treballar amb ells. Mentre s'alçava, va allargar la mà a Ionas i començà a caminar lentament cap al turó. La costera era escarpada i hi grimpà assaborint cada alter, girant-se una vegada i una altra per mirar les xarxes de la platja, les siluetes de les dones que parlaven animadament amb Ionas i amb Klaios i el miraven de reüll, rient-se. Quan va arribar a la taca verda va entrar en un món on l'olor del timó i de la sàlvia era una mateixa matèria amb el foc del sol i la brisa del mar. Marini mirà el seu rellotge de polsera i en acabant, amb un gest d'impaciència, l'arrancà del canell i se'l va guardar a la butxaca del pantaló de bany. No seria fàcil matar l'home vell, però allà dalt de tot, tens de sol i d'espai, va sentir que l'empresa era possible. Era a Xiros, era allí on tantes vegades havia dubtat que pogués arribar alguna vegada. Es deixà caure de tòs entre les pedres calentes, resistí les arestes i els seus lloms encesos, i mirà verticalment el cel; llunyanament li va arribar el brunzeig d'un motor.

Tancant els ulls es digué que no miraria l'avió, que no es deixaria contaminar pel pitjor de si mateix, que una vegada més anava a passar sobre l'illa. Però en la penombra de les parpelles s'imaginà Felisa amb les safates, en aqueix mateix instant distribuïnt les safates, i el seu substitut, potser Giorgio o algun nou d'una altra línia, algú que també devia estar somrient mentre agafava les botelles de vi o el cafè. Incapaç de lluitar contra tant de passat obrí els ulls i es dreçà, i en el mateix moment va veure l'ala de l'avió, quasibé sobre el seu cap, inclinant-se inexplicablement, el canvi de so de les turbines, la caiguda quasi vertical sobre el mar. Va baixar a corre-cuita pel turó, pegant-se contra les roques, i es va arrapar un braç entre les espines. L'illa li ocultava el lloc de la estribació del turó i va eixir a la platja més petita. La cua de l'avió s'afonava a uns cent metres, en un silenci total. Marini prengué impuls i es llançà a l'aigua, amb l'esperança que l'avió encara tornara a surar; però no es veia res més que la blana línia de les ones, una capsa de cartó oscillant absurdament prop del lloc de la caiguda, i quasibé al final, quan ja no tenia sentit continuar nedant, una mà fora de l'aigua, a penes un instant, el temps perquê Marini canviara de rumb i es capbussara fins a atrapar pels cabells l'home que lluità per aferra-se-li i engolí roncament l'aire que Marini li deixava respirar sense acostar-s'hi massa. Remolcant-lo a poc a poc el va dur fins a la vora, va prendre en els seus braços el cos vestit de blanc i estenent-lo a l'arena va mirar la cara plena d'escuma on la mort ja s'havia instal·lat, mentre sagnava per una enorme ferida a la gola. De quê podia servir la respiració artificial si amb cada convulsió la ferida semblava que s'obria una mica més i era com una boca repugnant que cridava Marini, l'arrancava de la seua petita felicitat de tan poques hores a l'illa, li cridava entre borbolls una cosa que ell ja no era capaç de sentir. A corre-cuita venien els fills de Klaios, els xicots envoltaven el cos estês a l'arena, sense comprendre com havia tingut forces per a nadar fins a la vora i arrossegar-se fins allí mentre es dessagnava. «Tanca-li els ulls!», demanà plorant una de les dones. Klaios va mirar cap al mar a la recerca d'algun altre supervivent. Però, com sempre, estaven sols a l'illa, i el cadàver d'ulls oberts era l'única cosa nova entre ells i el mar.

Julio Cortázar

(Brusel·les 1914 - París 1984)

L'illa al migdia

Traducció de Salvador Jàfer (1993)

L'illa al migdia