HENRI MICHAUX
(Namur 1899-París 1984)
Tres poemes de Plume
(Traducció catalana de Salvador Jàfer) Primera edició: Henri Michaux, «Tres poemes», L'Espill, núm. 6-7 (1980), p. 109-131.
L'insotmês | Us escric des d'un país llunyà | Pervenir
Abandonant el balcó per on desfila el Món, quan s'ha de tornar sense mal de ventre a la gola freda de la jornada rosegadora, davant centenes de pots que s'han d'omplir precipitadament, quan s'ha d'abandonar el gran buit admirable on sojornàvem...
Tristesa del despertar!
Es tracta de redescendir, d'humiliar-se.
L'home troba la desfeta: el quotidià.Com que ha perdut els testimonis de l'esplendor, ja no sap quê dir. Podria passar per un imbècil, un mediocre, un homenet de no-res, encara que fa ben pocs instants es trobava entre les Majestats, ell mateix damunt d'una trona, entre els sobirans emmascarats, i que amb una gran pompa la gent el seguia, mentre, alçant-se més amunt, cada vegada més amunt, abordava la plataforma suprema, on només el sol de les grans trompetes de la victòria podien acostar-se-li.
S'ha acabat. Debades el pobre sobrepujà amb una espenta irresistible el curs del seu destí. Debades s'elevà.
Li cal, en un instant, i cosa incerta és si la tornarà a veure, abandonar la vera família, els celestials seus, per tornar entre els estranys que es diuen els seus parents i ja no el coneixen.
Mira al seu voltant. Se sent atabalat.
La jornada l'agafa com un tren òmnibus agafa la càrrega de jornalers. Au, anem, en marxa! I s'ha d'allunyar.
Així i tot, es pregunta com podria tornar al paradís perdut (poc importa que a vegades siga un infern).
Medita l'evasió, perquê els «molls» són els durs, no es deixen ni vêncer ni convêncer, i es reformen sencers i engrandits sota la bota.
Tots els mitjans li vénen bé. No cal opi. Tot és droga per a qui tria per a viure l'altra banda.
Atacant el seu cor amb colps de cafê, o fins i tot només de cansament, o fins i tot només d'imaginació i del fluid intens del seu desig, alça el vol.
Observa de seguida el món dels objectes immòbils, però que comencen a cantar, a donar la nota.
Els immobles de les avingudes, com cridats a esdevenir vaixells immensos, comencen a carenar-se.
Voltes entre les voltes dels monuments comencen a oscil·lar lentament.
Sostres descendeixen dels sostres sense parar... i sense tornar a pujar mai.
Rostres, sorgits del seu propi rostre, l'esguarden pertot.
Els polsos li canten ben alt, en tenor. Tot i que els entrellats interiors estan erts.Enmig de la tempesta escolta el Món com sona verament. Oh! Com ressona d'estrany! El veu tal com és, groc, essencialment groc i barrejat amb un poc de fang i d'ocre.
Està en la trajectòria i la vida pren tot un altre sentit. Cadascú ve darrere d'una altra candela. És la persecució vertiginosa, i no hi ha pont en un remolí.
El cor comença a saltar-li com una bala.
I el seu pit és, a hores d'ara, el trontoll del llac de l'emoció.
Com bambolles, horitzons sempre nous apareixen, travessen, s'eixamplen, esclaten, reapareixen, s'estiren, s'eixamplen, i més, i més...
Progressivament i ràpidament formades, cuirasses d'estrems l'aïllen ara, com la seua idea profunda aïlla el somnàmbul i el recolliment de la nit, dels seus paranys i la greu manca de llum.
Dins la calma perfecta que precedeix les aparicions, el seu ésser galvanitzat espera la revelació. (Aquella pot venir o no, perquê està sota un altre domini.) De totes formes, el vessant se sobrepassa de seguida, perquê sempre hi ha un altre vessant, i hi recau.
Aquest redoblament de fatiga, decebedora i tot amb un primer abordatge, li resulta una ocasió nova de perdre peu i desertar de l'odiós compartimentatge del món.
Capità en la derrota, destrueix les darreres bastides, ho nivella tot en la cendra, acompleix la ruïna.
Així haurà estat un gran constructor. Sense moure ni un dit, haurà estat un gran aventurer.
Ni colp ni caiguda. Cal saber davallar.
És el joc de la pedra que rutla.
Obre la finestra. Un instant després, retorna de moltes hores de vol. Tal és el Temps per a ell. Així és la seua vida.
Us escric des d'un país llunyà
1
Ella diu: Ací només tenim un sol al mes, i dura ben poc. Dies abans ja ens freguem els ulls. Però ni així. Temps inexorable. Sol només arriba a la seua hora.
De seguida s'han de fer un fum de coses, mentre hi haja claredat, per bé que no tenim gairebé ni temps de mirar-nos una mica.
La contrarietat ve a la nit, és llavors que cal treballar, i tant si cal!: naixen nans contínuament.
2Quan caminem pel camp, li confia ella encara, resulta que et trobes pel camí masses considerables. Són muntanyes, i cal, més prompte o més tard, començar a doblar els genolls. De poc aprofita que ens hi resistim, no podríem avançar més, fins i tot si ens fêiem mal.
No és per ferir que ho dic. Podria dir altres coses si volia ferir de veres.
3
Ací l'aurora és grisa, diu ella encara. Sempre no fou així. No sabem qui acusar. A la nit el bestiar llança grans bramuls llargs i aflautats a l'acabament. Se sent compassió, però quê s'hi pot fer?
L'olor dels eucaliptus ens envolta: benestar, serenitat, però no ens pot preservar de tot, o penseu realment que ens podrà preservar de tot?
4
Vull afegir encara una cosa, més aïna una pregunta.
L'aigua flueix també al vostre país? (no recorde si m'ho haveu dit) i fa venir estrems, si de veres és ella.
Me l'estime? Ben bé no ho sé. Un se sent tan sol a dins quan és freda. Quan és càlida és tota una altra cosa. Llavors? Com jutjar-ho? Com un jutgeu vosaltres, digueu-m'ho, quan parleu d'ella sense disfressa, amb el cor a la mà?
5
Us escric des de la fi del món. Cal que ho sapieu. Els arbres s'estremeixen sovint. N'arrepleguem les fulles. Tenen un nombre foll de nervadures. Però i quê? Ja no hi ha res entre elles i l'arbre, i ens dispersem fastiguejades.
Per ventura la vida a la terra no podríem passar-la sense vent? O cal que tot tremole sempre, sempre?
També teniu moviments subterranis a casa, com còleres que vinguessen davant vostre, com éssers severs que voldrien arrabassar confessions?
No es veu res, i quê importa de veure-hi? Res, i així i tot tremolen. Per què?
6
Ací vivim amb un nuc a la gola. Heu de saber que, encara que molt jove, jo ho era encara molt més, i les meuess companyes també. Quê significa això? Hi ha de segur en tot açò alguna cosa horrible.
I abans quan, com ja us he dit, érem més joves, teníem por. S'haurien aprofitat de la nostra confusió. Ens haurien dit: «Vet ací, us enterren. Ha arribat l'hora!» Nosaltres pensàvem, és veritat, podrien ben bé soterrar-nos aquest vespre, si es confirma que ja és l'hora.
I no gosàvem ni córrer massa: pantaixants, després de la correguda, arribar davant d'un fossar ja llest, i sense el temps de dir un mot, ni un sospir.
Digueu-me, quin és, doncs, el secret de tot açò?
7
Hi ha constantment, continua ella, lleons al poble, que s'hi passegen sense cap destorb. Sempre que no se'ls faça cas, ells no en faran, de nosaltres.
Però si veuen córrer al seu davant una joveneta, no volen excusar el seu desassossec. No! De seguida la devoren.
És per això que ells passegen a tota hora pel poble on no tenen res a fer, perquê badallarien onsevulga que fos, no?.
8
Des de fa molt, molt de temps, li confia ella, estem en debat amb la mar. Ben poques vegades, blava, dolça, creuries que està contenta. Però no durarà gens. La seua olor, d'altra banda, ho confirma, una olor de podrit (si no fos la seua amargura).
Ací hauria d'explicar l'assumpte de les ones. És terriblement embolicat, i la mar... Si us plau, tingueu confiança en mi. Per ventura us enganyaria jo? No és més que un mot, ella. No és més que una por. Existeix, us ho jure. Se la veu constantment.
Qui? Doncs nosaltres, nosaltres la veiem. Ve de molt lluny per engatussar-nos i esferir-nos.
Quan vindreu vós mateix la veureu, i us quedareu bocabadats. «Guaita!», direu, perquê és estupefaent.
La mirarem junts. Estic certa que no tindré por mai més. Digueu-me, això no arribarà mai?
9
No puc deixar-vos en dubte, continua ella, en una manca de confiança. Voldria tornar-vos a parlar de la mar. Però hi ha un obstacle. Els rierols avancen; però ella, no. Escolteu, no us enfadeu, us ho jure, no estic intentant enganyar-vos. Ella és així. Per més fort que s'agite, es detura davant un poc d'arena. És una gran obstaculitzada. De segur que ella voldria avançar, però la cosa és així.
Més avant, potser un dia, avançarà.
10
«Estem més que mai envoltats de formigues», diu la carta. Inquietes, panxa en terra, llancen grans polsegueres. Ni s'interessen per nosaltres.
Ni una tan sols alça el cap.
És la societat més tancada que puga haver-hi, tot i que s'escampen constantment al defora. No importa, els seus projectes per fer, les seues preocupacions... elles són entre elles... a tot arreu.
I fins ara ni una sola ha alçat el cap devers nosaltres. Abans es deixaria esclafar.
11
Ella li escriu encara:
«No us podeu imaginar tot el que hi ha al cel, cal haver-ho vist per creure-ho. Així, mireu, els..., però no vull dir-vos-en el nom de seguida.»
Malgrat l'aspecte de pesar molt i d'ocupar quasi tot el cel, no pesen gens, tan grans com són, tant com un infant acabat de nàixer.
Nosaltres els diem núvols.
És veritat que en raja aigua, però sense comprimir-los ni triturar-los. Això seria inútil de tan poca que en duen.
Però, amb la condició d'ocupar llargàries i llargàries, amplàries i amplàries, profunditats i profunditats, i de fer-se els inflats, arriben a la llarga a deixar caure algunes gotiues d'aigua. I ja estem llestes i mullades. Ens en fugim furioses per haver-nos pillat, perquê ningú no sap el moment en quê deixaran caures les gotiues; a vegades s'estan dies sense deixar-les caure. I ens estaríem vanament a casa esperant-les.
12
L'educació dels estremiments no es fa bé en aquest país. N'ignorem les vertaderes regles i quan l'esdeveniment apareix ens agafa al descobert.
És el Temps, ben cert. (Passa també així entre vosaltres?) Caldria arribar abans que ell, sabeu quê vull dir, només una miqueta abans. Coneixeu la història de la puça al calaix? Sí, és clar. Que veritat és, eh que sí? Ja no sé quê més dir. Quan ens veurem per fi?
Pervenir
Segles per venir.
El meu present ver, sempre present,
obsessivament present...Jo que vaig nàixer en aquesta època en quê es dubtava encara d'anar de París a Beijing, quan la vesprada era avançada, perquê es temia de no poder tornar a la nit.
Oh, segles per venir, com us veig.
Un petit segle desconcertant, esclatant, el 14OOê segle després de J.C., sóc jo qui us ho dic.
El problema era fer aspirar la lluna enfora del sistema solar. Un bell problema. Era la tardor de l'any 134957, que va ser tan càlid, quan la lluna començà a moure's a una rapidesa que il·luminà la nit com vint sols d'estiu, i se n'anà seguint el càlcul.
Segles infinitament allunyats,
segles d'homuncles que viuen de 45 a 200 dies, alts com un paraigua tancat i posseïdors de saviesa com pertoca, segles de 138 espècies d'homes artificials, tots o gairebé tots, creients en Déu naturalment! i per quê no? volant sense llàstima a través dels cossos, bé en l'estratosfera, bé a través de 20 pantalles de gas de guerra.Us veig,
Però no, no us veig.Jovenetes de l'any dotze mil, que des de l'edat en quê un es mira a l'espill, haureu aprês a mofar-vos dels nostres pesats esforços de mal deslligats de la terra.
Com em feu ja mal.
Només per ser un dia amb vosaltres donaria, sense pensar-ho, tota la meua vida.
Ni un diable, ja veieu, que me l'oferesca.Les petites històries d'avions (encara érem al petroli, ja sabeu, els motors d'explosió), les profundes imbecil·litats d'experiències socials, infantils encara, ja no ens interessaven, us ho dic cert.
Començàvem a detectar l'eco radioelèctric en direcció a Sagittàrius, situat a 2.250.000 quilòmetres, que retorna després de 15 segons, i un altre un poc més borrós situat a milions d'anys de llum; i no sabien quê fer-se'n.
Vosaltres que coneixereu els ultradeterminants del pensament i del caràcter de l'home, i la seua sobrehigiene, que coneixereu el sistema nerviós de les grans nebuloses
que haureu entrat en contacte amb éssers més espirituals que l'home, si existeixen
que viureu, que viatjareu en els espais interplanetaris, Mai, Mai, no MAI, ja podeu intentar-ho, mai no sabreu quina miserable barriada va ser la Terra. Com érem de miserables i esfambrats de més Gran.Sentíem la presó per tot arreu, us ho jure.
No cregueu els nostres escrits (els professionals, ja sabeu...).
Ens mistificàvem com podíem, no era cap broma el 1937, encara que no s'hi esdevingués res, res més que la misèria i la guerra.Ens sentíem allà, clavats dins el segle.
I qui arribaria fins al cap? No gaires, no pas jo.
Sentíem la deslliurança despuntar allà lluny, allà lluny, per a vosaltres.
Ploràvem somiant-vos.
N'érem alguns.Enmig les llàgrimes, vêiem l'escala immensa
dels segles, i vosaltres al cap,
nosaltres davall.
I us envejàvem, oh! com us envejàvem i us odiàvem, no seria cosa de creure, us odiàvem també, us odiàvem...
© Salvador Jàfer i Sanxis
[La Terra d'Enlloc: Produccions Alternatives]
València, abril de 1998-octubre de 1999