PIER PAOLO PASOLINI
(Bolonya, 1922 - Roma, 1975)
Sis poemes
de "Trasumanar e organizzar"
(Traducció catalana de Salvador Jàfer)
Primera edició: Pier Paolo Pasolini, «Sis poemes de Trasumanar e organizzar», Cairell, núm. 1 (1979), ps. 19-32.
Un de tants epílegs | Cant civil |
El carrer de les putes | Versos de testament
La poesia de la tradició | La restauració d'esquerres
Un de tants epílegs
Ai, Ninarieddo, te'n recordes, d'aquell somni...
del qual hem parlat tantes voltes...?
Jo era al cotxe, i partia sol, amb el seient
buit al meu costat, i tu corries darrere meu;
a l'altura de la finestreta encara mig oberta,
corrent ansiós i obstinat, em cridaves
amb un punt de plor infantil a la veu:
«Ei, Pa!, em portes amb tu? em pagues el viatge?»
Era el viatge de la vida: i només en somnis
has gosat a descobrir-te i demanar-me alguna cosa.
Saps ben bé que aquell somni és part de la realitat;
i no és un Ninetto somiat qui digué aquelles paraules.
Tant veritat és que quan en parlem et poses roig.Ahir vespre, a Arezzo, en el silenci de la nit,
mentre el vigilant tancava amb la cadena el cancell
a la teua esquena, i tu estaves a punt de desaparêixer,
amb el teu somriure, fulmini i burleta, m'has dit «Gràcies».
«Gràcies», Ninè!? És la primera volta que m'ho dius.
Així que t'hi repenses, i et corregeixes, sense canviar la cara
(cosa en la qual ets un mestre) bromejant:
«Gràcies pel passatge». El viatge que tu volies
que jo et pagara era, repetesc, el viatge de la vida:
fou en aquell somni d'ara fa quatre anys on vaig decidir
allò a quê el meu equívoc amor per la llibertat era contrari
Si ara m'agraeixes el passatge... Déu meu,
mentre tu ets a la garjola, agafe amb por
l'avió cap a un lloc llunyà. De la nostra vida sóc insaciable,
perquè una cosa única al món no pot ser mai esgotada.2 de setembre de 1969
(De Piccoli poemi politici e personali)
Cant civil
Les seues galtes eren fresques i tendres
i potser eren besades per primera vegada.
Vistos d'esquena, quan es giraven per tornar
al tendre grup, eren més adults,
amb els abrics sobre els pantalons lleugers. La seua pobresa
oblida que és el fred hivern. Amb les cames una miqueta
arquejades i els collets desgastats, com els germans més grans,
ja ciutadans desacreditats. Ells encara per uns quants anys
no tindran preu, i no pot haver-hi res d'humiliant
en aquells de qui no es poden fer judicis. Per tal com ho fan
amb tanta, increïble naturalitat, s'ofereixen a la vida;
i la vida al seu torn els reclama. Hi estan tan disposats!
Restitueixen els besos, provant la novetat.
Després se'n van, immutables tal com han vingut.
Però com que encara estan plens de confiança en aquella vida
que els estima, fan promeses sinceres, projecten un futur
prometedor de besos i abraçades. Qui faria la revolució
si mai s'hagués de fer sinó ells? Digueu-los-ho: estan prestos,
tots de la mateixa manera, igual com abracen i besen
i amb la mateixa olor a les galtes.
Però no serà la seua confiança en el món la que triomfarà.
Aquesta serà menystinguda pel món.desembre de 1969
(Piccoli poemi politici e personali)
El carrer de les putes
Un Déu Xaval, que coneix el Ma-mul(1), cantant
sobre els cims propers als núvols baixos i calds
Això et vindrà a trobar en un lloc on s'ajunten
els clients de les putes sobreviscudes als amos
focs esparsos i núvols baixos però llunyans en l'horitzó
sembrat de llums domèstics
també les putes en aquell moment s'estan quietes i aturades
com si meditassen o qui sap per quina atàvica malenconia
al costat d'un llum encês entre el paper pintat vermell
i el llit desfet que blanqueja en aquell interior
als llindars del qual arriba la fosca miserable
Els clients parlen baixet, i si algú riu o crida,
tots el miren, absorts com estan pel cant dels grills
que emplenen l'horitzó veí més enllà de la perifèria
qui sap en quina nit del 1962 o del 63: i aquell que canta a Déu
la seua cançó paterna, nascuda en el cor del Ma-mul
sobre els altiplans perduts damunt les florestes
on no passen carrers, fa arribar fins ací
un senyal del cosmos: el Déu Xaval vingut del barracó
se separa dels companys, no és res, només té rulls.
Però en els mil·lenaris abans de la mort
això marca una data en el curs de l'ésser
tot i que ningú no la festegi o se'n recorde.
Per quê un Déu Xaval pot trobar-te
pels carrers del cosmos que passen entre els barracons
d'un llogaret de putes, sota les antigues murades?
Ben senzill: ve per fer-te de mare.(De Charta (sporca))
Versos de testament
La solitud: cal ser molt forts
per a estimar la solitud, s'han de tenir unes bones cames
i una resistència fora del corrent; no s'han d'aventurar
refredats, influences o mals de gola, no s'han de témer
ni lladres ni assassins; si toca caminar tot el ple migdia
o bé tot el vespre, heu de saber fer-ho sense
adonar-vos-en. No hi ha un lloc per a seure.
Sobretot a l'hivern. Amb el vent que s'abat contra l'herba mullada
i amb el cudols entre el fem humits i enfangats.
Realment no hi ha cap conhort, d'això, no n'hi ha dubte,
només és que tens al davant tot un dia i una nit
sense deures ni límits de cap mena.
El sexe és un pretext. Per molts que siguen els encontres
i fins i tot a l'hivern, entre les escampades de brutedat
contra els edificis llunyans, en són molts no són res més
que moments de la solitud.
Com més calent i viu és el cos gentil
que unta de semen i se'n va
més fred i mortal és a l'entorn l'estimat desert.
Això és el que omple de joia, com un vent de miracles,
no pas el somriure innocent o la tèrbola prepotència
del qui després se'n va. Ell s'emporta darrere
una joventut enormement jove. I en això és inhumà,
perquè no deixa traces, o més aviat, deixa una sola traça,
que sempre és la mateixa en totes les estacions.
Un xaval, en els seus primers amors,
no és res més que la fecunditat del món.
És el món que així arriba amb ell; apareix i desapareix,
com una forma que canvia. Resten intactes totes les coses.
I podries recórrer mitja ciutat, però no el trobaries més.
L'acte s'ha acomplit, la seua repetició és un ritu. Així que
la solitud és encara més gran si tota una multitud espera
el seu torn: efectivament, creix el nombre de desaparicions
anar-se'n és fugir i allò que segueix recau sobre el present
com un deure, un sacrifici per complir a l'ànsia de mort.
Quan hom envelleix, però, el cansament comença a fer-se notar,
sobretot en el moment que gairebé encara no ha passat l'hora
de sopar, i per a tu no ha canviat res. Aleshores per un
punt no crides ni plores; i això seria enorme, si no fos
només cansament i potser un poc de gana.
Enorme, perquê voldria dir
que el teu desig de solitud no podria ser mai més satisfet,
i llavors quê pot esperar, si això que no es considera
solitud, és la solitud verdadera, aquella que no pots
acceptar? No hi ha sopar o dinar o satisfacció en el món
que valga una caminada sense fi pels carrers pobres
on cal ser dissortats i forts, germans dels gossos.(De Charta (sporca))
La poesia de la tradició
Oh generació dissortada!
Quê passarà demà, si tal classe dirigent
quan feren les primeres armes
no conegueren la poesia de la tradició,
en feren una experiència infeliç perquê sense
somrís realista els era inaccessible,
i, a més, pel poc que la conegueren, havien de demostrar
que volien conêixer-la, sí, però amb distanciament, fora de joc.
Oh generació dissortada!
que a l'hivern del 70 duies abrics i xals de fantasia
i vas ser enviciada
qui et va ensenyar a no sentir-te inferior
vas remoure les teues incerteses divinament infantils
qui no és agressiu és enemic del poble! Ah!
Els llibres, els vells llibres van passar sota els teus ulls
com objectes d'un vell enemic
vas sentir l'obligació de no cedir
davant la bellesa nascuda d'injustícies oblidades
vas ser al capdavall decantada cap als bons sentiments
dels quals et defensaves com de la bellesa
amb l'odi racial contra la passió;
vas venir al món, que és gran i així i tot tan senzill
t'hi vas trobar gent que es reia de la tradició
i tu vas prendre al peu de la lletra aquella ironia fingidament bergant
vas erigir barreres juvenils contra la classe dominant del passat,
la joventut passa prompte, oh generació dissortada,
arribaràs a la maduresa i després a la vellesa
sense haver gaudit allò que tenies dret a gaudir
i que no es gaudeix sense ànsia ni humiltat
i així compendràs que has servit el món
contra el qual amb zel «vas dur avant la lluita»:
Era ell qui volia desacreditar la història la seua
era ell qui volia agranar el passat el seu
oh generació dissortada, i tu vas obeir desobeint!
Aquell món demanava als seus nous fills que l'ajudaren
a contradir-se, per tal de continuar
us trobareu vells! sense amor pels llibres i la vida:
habitants perfectes d'aquell món renovellat
a través de les seues reaccions i repressions, sí, sí, és veritat,
però sobretot a través de vosaltres, que us heu rebel·lat
justament com ell volia, Autòmata respecte a Tot;
no se us van omplir els ulls de llàgrimes
davant un Baptisteri amb capitostos i criats
atents d'estació en estació
ni llàgrimes vau tenir per una octava del Cinc-cents
ni llàgrimes (intel·lectuals, degudes a la pura raó)
no coneguéreu o no reconeguéreu els tabernacles dels avantpassats
ni les seus dels pares-amos, pintades per
i totes les altres coses sublims
no us fa estremir (amb llàgrimes roents)
el vers d'un anònim poeta simbolista mort en
la lluita de classes us va engronsar i us impedí plorar
enervats contra tot allò que no conegués els bons sentiments
o l'agressivitat desesperada
vau passar una joventut
i, si éreu intel·lectuals,
no vau voler, així i tot, ser-ho fins al final,
encara que aquest era entre molts el vostre deure verdader,
per quê vau acomplir aquesta traïció?
per amor a l'obrer; ningú, però, no li demana a un obrer
que no siga obrer fins al final
els obrers no van plorar davant les obres mestres
però no van perpetrar traïcions que duen a la fellonia
i per tant a la infelicitat
oh dissortada generació
ploraràs, però llàgrimes sense vida
perquê potser no sabràs ni tan sols retornar
a allò que, com no ho has tingut mai, no ho has perdut tampoc;
pobra generació calvinista, com en els orígens de la burgesia,
infantilment pragmàtica, puerilment activa
has buscat la salvació en l'organització
(que no pot produir res més que una altra organització)
i t'has passat els dies de la joventut
parlant el llenguatge de la democràcia burocràtica,
sense eixir-te'n mai de les fórmules repetides,
perquê organitzar significar per verba non si poria,(2)
però amb fórmules sí,
et trobaràs fent ús de la paterna autoritat a mercès del poder
inefable que t'ha volgut contra el poder,
dissortada generació!
Mentre envellia vaig veure els vostres caps plens de dolor
on s'agitava una idea confusa, una certesa absoluta,
una pressumpció d'herois destinats a no morir
xavals dissortats que heu vist tocant a mà
una meravellosa victòria que no existia!(De Poemi zoppicanti)
La restauració d'esquerres
Quin cansament aprendre la llibertat
que ells han aprês de nosaltres
mirant-los pensem com hem estat de lliures;
però només ho som una sola vegada en la vida
i ara els pertoca a ells, i se n'aprofiten de la nostra llibertat
De quê els serveix? Esperem que de no-res
Fem-nos la il·lusió que tota aquesta llibertat no servirà més que perquê
El dia de demà que amb tant d'afany és viscut
el dia de demà viscut amb el pas
del qui va pels carrers nocturns
o en les belles matinades per primera vegada
amb el pas del qui té entre vint i trenta anys
i creu honestament
pensa seriosament que el seu afany val per a alguna cosa
i, més que convençut, en fa més bé una qüestió d'història,
convençut, també, que la història es compta per anys,
que, a més, són els anys de la seua vida, ja que, afortunadament, els té!
Però tornem a l'ús de la llibertat, en poesia
aquesta llibertat té els mateixos trets que la lluita política
s'imposa inspirant terror, redescobrint el Deure
Qui inventa tan lliurement versos i paraules
Només és que un bon dia
tot es va replegar sobre posicions celenístiques;(3)
reaparegué la llum, insospitada de la Resistència;
els vells, que van ser tan lliures,
quan tenien davant seu els anys de la seua vida
i es prenien seriosament el fet que els pertocava a ells
havien estat, mentrestant, espentats cap a la dreta; i allí
humiliats i ofesos,
ara, amb la tornada del Front,
van alçar el cap desacreditat,
van aconseguir una certa popularitat, van ser tolerats;
l'ús que se'n va fer fou molt menys cínic, més bé quasi patètic
es féu callar la pretensió que havien de ser sants
(com els xiquets) i es conformaren que fossen competents
no van ser menystinguts ni tan sols els llorers
que la burgesia els havia atribuït
sinó que com més en duien al cap més servia el seu cap
d'altra banda aquells que la burgesia havia degradat
eren considerats degradats: millor no freqüentar-los
els xavals van manifestar inquietants analogies amb els pares
almenys en aquest afer dels llorers, de la degradació
i de la bona reputació:
sobretot serietat.
L'Esquerra clàssica es disposà a la restauració
integrant
Amb molta menys de veu al capítol i petjant
l'empedrat nocturn amb menys insolència moralista
o els carrers matutins
els fills van tenir la primera arruga, i la vida
va consumar sobre ells la primera victòria.(de La restaurazione di sinistra)
1. Tradició sagrada oral de la població índia dels Kota. Però podria ser qualsevol altra tradició sagrada.
2. «no es podria explicar amb paraules», Dante.
3. Es refereix l'autor al CLN: Comitato di Liberazione Nazionale
© Salvador Jàfer i Sanxis
[La Terra d'Enlloc: Produccions Alternatives]
València, abril de 1998-octubre de 1999