FERNANDO PESSOA
EL MARINER
Drama estàtic en un quadre
Revisió de la traducció: 10 de desembre de 1999
SOBRE EL DRAMA ESTÀTIC «EL MARINER»
NOTA DE FERNANDO PESSOA SOBRE «EL MARINER»
SOBRE EL DRAMA ESTÀTIC «EL MARINER»
O Marinheiro (drama estático em un quadro) va ser publicat l'any 1952 dins les Obras Completas de Fernando Pessoa(1), que Ediçôes Ática de Lisboa duu a terme desde l'any 1942, any en què se'n publicà el primer volum a càrrec del nebot del poeta, Eduardo Freitas da Costa. Aquest és l'únic poema dramàtic que l'autor va fer públic en vida seua, dins la revista Orpheu l'any 1915. Aquesta publicació, que només va arribar a dos números, va contribuir a la formació de la literatura d'avantguarda del segle XX en l'ancestral Portugal dels descobridors.
En 1913 els lletraferits que envoltaven la revista A Águia,òrgan d'expressió del corrent líric saudosista, fundada pel poeta Teixeira de Pascoaes (1877-1952) i un grup d'amics l'any 1910, mostraren poca disposició a publicar-hi el drama estàtic O Marinheiro de Fernando Pessoa. Això marcà una línia de ruptura del nostre autor amb el corrent saudosista i amb el grup Renascença Portuguesa, societat cultural de Porto. De manera que el drama estàtic va aparèixer, dos anys després d'haver estat escrit, en el primer número de la nova revista Orpheu, on també col·laborava Mário de Sá-Carneiro (1890-1916).
Alguns crítics han vist en aquest drama estàtic, escrit entre l'11 i el 12 d'octubre de 1913, un preludi significatiu d'allò que a partir de 1914 farà esclatar el drama em gente, és a dir l'obra poètica de Fernando Pessoa en els diversos heterònims. De fet, si tenim en compte la recurrent i tantes vegades repetida coincidència del cognom Pessoa: persona, i atenem al fet que cap al final d'El Mariner l'autor s'inclou ell mateix dins el drama:
SEGUNDA ... Quem é a quinta pessoa neste quarto que estende o braço e nos interrompe sempre que vamos a sentir?
tenim ja oberta la primera porta cap al misteri poètic que és la vida i l'obra de Fernando Pessoa, gràcies a una senzilla clau. Si som agosarats i una mica cabalistes també podem deduir que el número cinc, el pentagrama d'Isis, o pentalpha, comporta ací el pressentiment del Quint Imperi, la nova vinguda del Rei D. Sebastiâo, profetitzada per Pessoa mateix seguint unes cobles d'un tal Bandarra(2), al qual més avant va dedicar un poema en el seu llibre misticonacionalista Mensagem (1934).
El drama O Marinheiro ens presenta tres personatges femenins que estan vetlant una donzella morta ajaguda en un taüt. La inacció dura tota una nit de conversa estàtica que les obliga a mantenir-se despertes per por de la nit, de la mort, del silenci i de la tenebra. És un joc d'ombres fosforescents que insinuen una batalla vibratòria entre la llum de la lluna i les forces de la nit, entre el silenci i la paraula, entre la foscor i el naixement del dia, entre la mort i la vida. No hi ha cap moviment, només paraules, i una donzella morta: el quart personatge, representant de la quietud i del silenci, antítesi d'una conversa a tres veus, continuada durant el període de foscor, l'imperi de les ombres. L'enigmàtica conversa permet entreveure i sostenir encara un lleuger fil de vida sobre la irrealitat d'allò que s'imagina. L'enigma oscil·la entre el cinquè personatge, l'artífex creador que fa brotar la conversa de les tres dones, possible preludi inconscient dels tres heterònims bàsics del futur, i un mariner irreal imaginat que la segona vetladora s'inventa per escapar, a través de la finestra oberta, de l'angoixa mortal que les fa desvariejar a la vora de la mort, de l'abisme, de l'indefinit. I el perdut mariner només és el guia conductor per on escapen els seus somnis de vida real cap a una mar llunyana entrevista, fins que apareix el dia i s'esvaneix la irrealitat de la nit i el mariner fingit, tan fingit com els poetes de Pessoa.
El final del drama és d'un horror contingut, digne del Lovecraft més suggestiu. No sé si Pessoa arribà a conèixer l'obra del nord-americà iniciàtic, però és cert que en època adolescent Pessoa havia llegit contes d'E. A. Poe, i que en la mateixa època de la concepció del drama estava treballant en la traducció de llibres d'ocultisme.
El llenguatge del text dramàtic rellueix amb un estil abstracte i metafísic, contradictori, a base de frases negatives i afirmatives absolutes, combinades amb interrogatives, condicionals i comparatives parcials que donen un to d'indecisió aèria, contrapunt de les afirmacions i negacions totalitzadores. A banda d'això, l'altíssima freqüència de l'ús dels punts suspensius, de les interpolacions i de les admiracions, característiques d'alguns textos d'aquesta primera època(3), confirma el sentiment d'una literatura en creixement, fluctuant, indecisa i ambígua intencionadament, que obre portes sempre cap a un més enllà, cap a un altre Pessoa, més secret i enigmàtic si cap, el dels poemes ortònims. El Pessoa-persona és un misteri vital, tan imaginat com el mariner d'aquesta faula, és el poeta més fingidor. L'autèntic, el més real, és Alberto Caeiro transformat en Ricardo Reis i en Álvaro de Campos.
Salvador Jàfer
NOTA DE FERNANDO PESSOA SOBRE «EL MARINER»(4)
O Marinheiro.- Beginning very simply the drama rises gradually, to a terrible pitch of terror and doubt, which grow and grow, till they absorb in themselves the three speakers's souls and the atmosphere of the room and the very power the day has to begin.
The end of this piece contains the subtlest intellectual terror ever seen. A leaden pall falls over on when they have nor which to speak or any reason for speaking.(5)
A Carlos Franco
Una cambra en un castell antic. La cambra es veu que és circular. En el centre s'alça,sobre un cadafal, un taüt amb una donzella de blanc. Hi ha quatre brandons als cantons. A mà dreta, quasi enfront de qui s'imagina la cambra, una única porta, alta i estreta, que cau cap a on només es veu, entre dues muntanyes llunyanes, un petit espai de mar.
Al costat de la finestra vetlen tres donzelles. La primera està asseguda enfront de la finestra, d'esquena al brandó que hi ha a mà dreta. Les altres dues estan assegudes una a cada costat de la finestra.
És de nit i hi ha com una mena de deixalla vaga de llunada.(6)
PRIMERA VETLADORA: Encara no han tocat hores.
SEGONA: No es podia sentir. No hi ha cap rellotge prop d'ací. Ben prompte serà de dia.
TERCERA: No. L'horitzó és negre.
PRIMERA: No voldríeu, germana meua, que ens distraguérem contant allò que vam ser? És bell i sempre fals...
SEGONA: No, no parlem d'això. A fi de comptes, hem estat alguna cosa?
PRIMERA: Potser. No ho sé. Però, així i tot, sempre és bell parlar del passat... Les hores han caigut i nosaltres hem guardat silenci. El que és jo, m'he estat mirant la flama d'aquell ciri. A voltes tremola, d'altres es torna més groga, i d'altres empal·lideix. No sé per què passa això. Però, potser sabem, germanes meues, per què passen les coses?...
(Una pausa)
LA MATEIXA: Parlar del passat... deu ser bell això, perquè és inútil i, a més, fa tanta pena...
SEGONA: Parlem, si voleu, d'un passat que no hem tingut.
TERCERA: No. Potser sí que l'hem tingut...
PRIMERA: Només dieu que paraules. Que trist és parlar! És una manera tan falsa d'oblidar-nos!... I si passejàvem?...
TERCERA: Per on?
PRIMERA: Per ací, d'un costat a l'altre. A vegades això fa buscar somnis.
TERCERA: De què?
PRIMERA: No sé. Per què ho havia de saber?
(Una pausa)
SEGONA: Tot aquest país és molt trist... Aquell on jo vaig viure abans era molt menys trist. A la vesprada, filava asseguda a la meua finestra. La finestra donava a la mar i a vegades hi havia una illeta allà lluny... Moltes vegades ni filava, mirava aquella mar i m'oblidava de viure. No sé si era feliç. No tornaré ja a ser allò que potser no he estat mai...
PRIMERA: Fora d'ací, no he vist mai el mar. Allí, des d'aquella finestra, que és l'única des d'on es veu el mar, es veu tan poquet!... És bell el mar d'altres terres?
SEGONA: Només el mar d'altres terres és bell. El que ara veiem sempre ens fa enyorar el que no veurem mai.
(Una pausa)
PRIMERA: No havíem quedat que contaríem el nostre passat?
SEGONA: No, només dèiem.
TERCERA: Per què no hi deu haver rellotge en aquesta cambra?
SEGONA: No ho sé... Però així, sense rellotge, tot és més distant i misteriós. La nit pertany més a si mateixa... Qui sap si podríem parlar així si sabíem quina hora és?
PRIMERA: Germana meua, en mi tot és trist. Passe desembres en l'ànima... Estic procurant no mirar la finestra... Sé que d'allí es veuen, en la llunyedat, muntanyes... Jo vaig ser feliç abans, més enllà de les muntanyes... Era molt xiqueta. Tot el dia collia flors i abans d'adormir-me demanava que no me les llevaren... No sé què té d'irreparable tot això que em fa venir ganes de plorar... Va ser lluny d'ací que això pogué ser... Quan arribarà el dia?...
TERCERA: Igual té. Sempre arriba de la mateixa manera... sempre, sempre, sempre...
(Una pausa)
SEGONA: Contem-nos contes les unes a les altres... Jo no sé cap conte, però no això no fa mal... Només viure fa mal.. Per la vida, no toquem ni la randa dels nostres vestits... No, no us alceu. Això seria un gest, i cada gest interromp un somni... En aquest moment jo no tenia cap somni, però m'és suau de pensar que el podria tenir... Però, i el passat? Per què no en parlem?
PRIMERA: Hem decidit que no... Aviat serà l'alba i ens en penedirem. Amb la llum s'endormisquen els somnis... El passat no és res més que un somni... Si esguarde el present amb molta atenció, em sembla com si hagués passat ja... Quina cosa és qualsevol cosa? Com és que passa?... Ah, germanes meues, parlem, parlem fort, parlem totes alhora... El silenci comença a prendre cos, comença a ser cosa... El sent envoltant-me com una boirina... Ah, parleu, parleu!
SEGONA: Per a què?... Us fite totes dues i després ja no us veig... Sembla que entre nosaltres es congriaren abismes... Haig d'esgotar la idea que us puc veure per poder-vos arribar a veure... Aquest aire calent és fred per dins, en aquella part que és a frec d'ànima... Ara hauria de sentir mans impossibles passant-me pels cabells; és el gest amb què es parla de les sirenes... (Encreua les mans sobre els genolls. Pausa). Just fa un moment, quan no pensava en res, estava pensant en el meu passat.
PRIMERA: Jo també devia haver estat pensant en el meu...
TERCERA: Jo no sabia en què pensava... Potser en el passat dels altres..., en el passat de gent meravellosa que no existí mai... Vora la casa de ma mare s'escolava un rierol... I doncs, per què s'escolaria, i per què no s'escolaria més lluny, o més a prop?... Hi ha alguna raó perquè qualsevol cosa siga com és? Hi ha, per això, alguna raó vertadera o real com les meues mans?...
SEGONA: Les mans no són vertaderes ni reals... Són misteris que habiten en la nostra vida..., a voltes quan em mire les mans, tinc por de Déu... No hi ha cap vent que moga les flames dels ciris, però mireu, onegen... Cap a on es decanten?... Quina pena si algú pogués respondre-hi!... Estic desitjosa d'escoltar músiques bàrbares que deuen estar tocant en palaus d'altres continents... En la meua ànima sempre és llunyania... Potser perquè, quan era xiqueta, corria acaçant les ones a vora mar. Duia la vida de la maneta entre les roques, a baixamar, quan el mar sembla haver encreuat les mans damunt el pit i haver-se endormiscat com una estàtua d'àngel perquè mai més ningú no hi mirara...
TERCERA: Les vostres frases em recorden la meua ànima...
SEGONA: Potser serà perquè no són veritat... Ni sé com les dic..., les repetesc seguint una veu que no escolte, que me les va secretejant... Però dec haver viscut realment a vora mar... Sempre que una cosa oneja, jo l'estime... Hi ha ones en la meua ànima... Quan camine em bressole... Ara m'agradaria caminar... No ho faig perquè no val mai la pena de fer res, sobretot allò que es vol fer... De les muntanyes sí que tinc por... És impossible que siguen tan parades, tan grans... Deuen tenir un secret de pedra que refusen de saber que el tenen... Si, guaitant per aquesta finestra, pogués deixar de veure les muntanyes, guaitaria un moment la meua ànima algú en qui em sentiria feliç...
PRIMERA: El que és jo, estime les muntanyes... A la banda d'ençà de totes les muntanyes la vida sempre és lletja... A la banda d'enllà, on viu ma mare, solíem seure a l'ombra dels tamarindes i parlàvem d'anar a veure altres terres... Allí tot era reposat i alegre com el cant de dues aus, una a cada vora del camí... La floresta no tenia més clarianes que els nostres pensaments... I els nostres somnis eren que els arbres projectaren en terra una altra calma més que no pas llurs ombres... Allà vam viure certament així, jo, i no sé si algú més... Digueu-me que això fou veritat perquè no haja de plorar....
SEGONA: Jo vaig viure entre el rocam i sotjava la mar... La randa de la meua falda era fresca i salada, topava amb les meues cames nues... Jo era petita i bàrbara... Avui tinc por d'haver estat... Em sembla que dorm el present... Parleu-me de les fades. No n'he sentit mai parlar a ningú... El mar era massa gran per a fer-hi pensar... En la vida ser petit encoratja... Ets feliç, germana meua?
PRIMERA: Comence en aquest moment a haver-ho estat abans... Altrament, tot allò s'escolà entre les ombres... Els arbres ho visqueren més que no jo... No arribà mai i jo ni ho esperava... I vós, germana, per què no parleu?
TERCERA: Tinc horror que d'ací a poc us hauré dit ja el que us vull dir. Les meues paraules presents, així que les haja dit, pertanyeran de seguida al passat, restaran fora de mi, no sé on, rígides i fatals... Parle, i pense això en la meua gola, i les meues paraules em semblen gent... Tinc més por que jo mateixa. Sent en la meua mà, no sé com, la clau d'una porta desconeguda. I tota jo sóc un amulet o un sagrari que tingués consciència de si mateix. És per això que em terroritza anar, com per una floresta fosca, a través del misteri de parlar... I, a la fi, qui sap si sóc així i si és això sens dubte el que sent...?
PRIMERA: Costa tant de saber allò que se sent quan ens adonem de nosaltres!... Viure mateix sap a costar tant quan hom hi posa ficaci... Parleu, doncs, sense adonar-vos que existiu... No volíeu dir-nos qui éreu?
TERCERA: Allò que jo era abans ja no recorda qui sóc... Pobra feliç que vaig ser!... Visquí entre les ombres de les rames, i tot en la meua ànima són fulles que tremolen. Quan camine pel sol la meua ombra és fresca. Vaig passar la fuita dels meus dies a la vora de fonts on em mullava, quan somiava que vivia, les puntetes tranquiles dels meus dits... A vegades, a la vora dels llacs, m'abocava i m'esguardava... Quan somreia, les meues dents eren misterioses en l'aigua... Tenien un somriure només seu, independent del meu... Sempre somreia sense raó... Parleu-me de la mort, de la fi de tot, perquè senta una raó per a recordar.
PRIMERA: No parleu de res, de res... Fa més fred, però per què fa més fred? No hi ha cap raó perquè faça més fred. No és que faça més fred... Per què n'hem de parlar?... Millor és cantar, no sé per què... El cant, quan la gent canta de nit, és una persona alegre i sense por que entra de sobte en la cambra i l'anima a consolar-nos... Podia cantar-vos una cançó que cantàvem a casa del meu passat. Per què no voleu que us la cante?
TERCERA: No val la pena, germana meua... Quan algú canta, jo no puc estar amb mi. Em cal no poder recordar-me. I després tot el meu passat esdevé un altre i plore una vida morta que duc amb mi i que no he viscut mai. Sempre és massa tard, així com sempre és massa tard per a no cantar...
(Una pausa)
PRIMERA: Prompte serà de dia... Guardem silenci... La vida així ho vol. Tocant a ma casa natal hi havia un llac. Jo hi anava i m'asseia a la seua vora, damunt d'un tronc d'arbre que havia caigut quasi dins l'aigua... M'asseia a la punta i mullava els peus en l'aigua, estirant cap avall els dits. Després guaitava excessivament les puntes dels peus, però no era per a veure'ls. No sé per què, però em sembla que aquest llac no existí mai... Recordar-me'n és com no poder recordar-me de res... Qui sap per què dic això i si vaig ser jo qui vaig viure el que recorde?...
SEGONA: A vora mar estem tristos quan somiem. No podem ser el que volem ser, perquè el que volem ser volem sempre haver-ho estat en el passat... Quan l'onada s'esqueixa i l'escuma espurneja, sembla que hi ha mil veus minúscules parlant. L'escuma només sembla fresca a qui la jutja una... Tot és molt i no sabem res... Voleu que us conte el que somiava a vora mar?
PRIMERA: Podeu contar-ho, germana meua, però res en nosaltres no té cap necessitat que ens ho conteu... Si és bell, ja tinc pena d'haver-ho de sentir. I si no és bell, espereu: conteu-ho només després que ho hàgeu trastocat...
SEGONA: Us ho contaré. No és fals del tot, perquè, sens dubte, no hi ha res que siga fals del tot. Deu haver estat així... Un dia que em trobí reclinada dalt del cim fred d'un rocam, i que havia oblidat que tingués pare i mare i que hi hagués en mi infantesa i d'altres dies, aqueix dia vaig veure allà lluny, com una cosa que només jo pensava veure, el trànsit vague d'una vela... Després s'esvaní... Quan vaig tenir esment de mi, vaig veure que ja posseïa aqueix meu somni... No en sé el principi... Mai més no he vist cap vela... Cap de les veles dels navilis que salpen d'un port d'ací s'assembla a aquella vela, ni tan sols quan hi ha lluna i els navilis passen lluny a poc a poc...
PRIMERA: Veig per la finestra, allà lluny, un navili. Potser és el que tu vas veure...
SEGONA: No, germana meua. El que tu veus busca sens dubte qualsevol port... No podia ser que el que jo vaig veure anara buscant qualsevol port...
PRIMERA: Per què m'has contestat?... Pot ser... Jo no he vist cap navili per la finestra... Volia veure'n un i us n'he parlat per no tenir pena. Conta'ns ara quina cosa somiaves a vora mar...
SEGONA: Somiava un mariner que s'hagués perdut en una illa llunyana. En aquesta illa hi havia palmeres ertes, poques, i aus vagarívoles que les voltaven... No vaig veure si de tant en tant s'hi posaven... D'ençà que s'havia salvat del naufragi el mariner hi vivia... Com que no tenia mitjans per a tornar a la pàtria, i cada volta que se'n recordava sofria, es posà a somiar una pàtria que mai no hagués tingut; s'imaginà que una altra pàtria hagués estat la seua, una altra espècie de país amb unes altres vistes de paisatges, i una altra gent, i un altre tranc de caminar pels carrers i d'abocar-se a les finestres... Cada hora ell construïa en somnis aquesta falsa pàtria, i no parava mai de somiar, de dia, a l'ombra curta de les grans palmeres, que es retallava, vorejada de becs, sobre el terra arenós i calent; de nit, estirat a la platja, d'esquena i sense fitar els estels.
PRIMERA: Llàstima de no haver tingut un arbre que esguitara sobre les meues mans esteses l'ombra d'un somni com aqueix!...
TERCERA: Deixeu-la parlar... No la interrompeu... Ella coneix paraules que les sirenes li ensenyaren... M'abaltesc per poder-la escoltar... Digueu, germana meua, digueu... El cor em dol de no haver estat vós quan somiàveu a vora mar...
SEGONA: Durant anys i anys, dia rere dia, el mariner hissava en un somni continu la seua nova terra natal... Cada dia posava una pedra de somni en aqueix edifici impossible... Prompte aniria tenint un país que havia recorregut ja tantes voltes... Ja recordava haver passat milers d'hores al llarg de les seues costes. Sabia de quin color solien ser els crepuscles en una badia del nord, i com era de suau entrar, de nit alta, i amb l'ànima reclinada en el murmuri de l'aigua que el navili obria, en un gran port del sud on ell havia passat, feliç qui sap, de les seues joventuts la suposada...
(Una pausa)
PRIMERA: Germana meua, per què esteu callada?
SEGONA: No s'ha de parlar massa... La vida sempre ens espia... Tota hora és maternal per als somnis, però cal no saber-ho... Quan parle massa comence a separar-me de mi i a sentir-me parlar. Això fa que em compadesca de mi mateixa i senta demesiadament el cor. Llavors em ve una volença lacrimosa de tenir-lo als braços per poder agrunsar-lo com un fill... Mireu: l'horitzó ha empalidit. El dia no deu tardar... Caldrà que us parle encara més del meu somni?
PRIMERA: Continueu contant, germana meua, continueu contant... No pareu de contar ni poseu ficaci que esclaten dies... El dia no romp mai per a qui ajup el cap en el si de les hores somiades... No us fregueu les mans. Això fa un soroll com el d'una serp furtiva... Parleu-nos més encara del vostre somni. És tan vertader que no té cap sentit. Només de pensar oir-vos em fa música dins l'ànima...
SEGONA: Sí, us en parlaré encara més. Fins i tot necessite contar-vos-el. A mesura que el vaig contant, també me'l conte a mi... Són tres el qui l'escolten... (Sobtadament, guaitant cap al taüt, tot estremint-se). Tres no... No sé... No sé quantes...
TERCERA: No parleu així... Conteu a pressa, conteu una altra volta... No parleu de quants ho podran sentir... No sabem mai quantes coses viuen realment i veuen i escolten... Torneu al vostre somni... El mariner. Què somiava el mariner?...
SEGONA: (Més baixet, amb una veu molt lenta). En principi ell creà els paisatges; després creà les ciutats; creà després els carrers i les travesseres, una a una, barri a barri, fins les muralles dels molls, d'on després va crear els ports... Els carrers, un per un, i la gent que els travessava i que els mirava des de les finestres... Passà a conèixer alguna gent, com qui quasibé la reconeix... Anà coneixent llurs vides passades i llurs embolics, i tot això era com qui només somia paisatges i els va veient... Després viatjava, recordant, a través del país que s'havia inventat... I així va anar construint el seu passat. Ben aviat tingué una altra vida anterior... Ja tenia, en aqueixa nova pàtria, un indret on havia nascut, els llocs on havia passat la jovenesa, els ports on s'havia embarcat... Havia anat tenint companys d'infantesa i després els amics i els enemics de la seua edat viril... Tot era diferent de com ell ho havia tingut: ni el país, ni la gent, ni el seu passat s'assemblaven a allò que havien estat... Exigiu que continue?... Em fa tanta pena parlar d'això!... Ara, tot parlant-vos-en, m'agradaria més estar parlant-vos d'altres somnis...
TERCERA: Continueu, encara que no sapieu per què... Com més us sent, menys em pertanyc...
PRIMERA: Serà bo realment que continueu? Ha de tenir una fi qualsevol història? De tota manera parleu... Importa tan poc el que diem o no diem... Vetlem les hores que passen... El nostre mester és inútil com la vida...
SEGONA: Un dia que havia plogut molt, i l'horitzó era molt incert, el mariner es va cansar de somiar... Volgué llavors recordar la pàtria vertadera..., però va veure que no es recordava de res, que aquella no existia per a ell... No recordava més minyonia que la de la pàtria somiada, ni cap altra adolescència que aquella que es va crear... Tota la seua vida havia estat la vida que havia somiat... Va veure que no podia ser que hagués existit una altra vida... Si ni tan sols recordava ni un carrer, ni una figura, ni un gest maternal... I en la vida que li semblava haver somiat, tot era real i havia esdevingut... No podia ni somiar un altre passat, ni concebre que n'hagués tingut un altre, com tothom, per un moment, pot creure... Oh germanes meues, germanes meues... Hi ha alguna cosa, que no sé pas què és, que no us l'he dita... alguna cosa que explicaria tot açò... La meua ànima m'enfredoreix... Poc sé si he estat parlant... Parleu-me, crideu-me, perquè em desperte, perquè sàpia que sóc ací davant vostre i que hi ha cosess que solament són somnis...
PRIMERA: (amb una veu molt baixa). No sé què dir-vos... No gose mirar les coses... com continua aqueix somni?...
SEGONA: No sé la resta com era... Poc sé la resta com era... Per què havia d'haver-n'hi més?
PRIMERA: I després, què succeí?
SEGONA: Després? Després de què? És res després?... Un dia vingué un vaixell... Un dia vingué un vaixell. Sí, sí... només pot haver-se esdevingut així... Un dia vingué un vaixell, i passà per aquesta illa, i el mariner no hi era...
TERCERA: Qui sap si havia tornat a la pàtria... Però a quina?
PRIMERA: Sí, a quina? I què li devien fer al mariner? Algú ho devia saber.
SEGONA: Per què m'ho pregunteu? Hi ha res que tinga resposta?
(Una pausa)
TERCERA: Deu ser absolutament necessari, fins i tot dins del vostre somni, que haja existit tal mariner i una tal illa?
SEGONA: No, germana meua; res no és absolutament necessari.
PRIMERA: Almenys, com s'acabà aquell somni...?
SEGONA: No s'acabà... No sé... Cap somni no s'acaba... Per ventura sé jo si no el continue somiant, si no el somie sense saber-ho, si somiar-lo no és aquesta cosa vaga que jo anomene la meua vida?... No em parleu més... Comence a estar segura d'alguna cosa, que no sé quina és... Avancen cap a mi, per una nit que no és aquesta, les passes d'un horror que desconec... A qui dec haver despertat amb aquest somni que us he contat?... Tinc una por deforme que Déu no haja prohibit el meu somni... És, sens dubte, més real que allò que Déu permet... No us esteu en silenci... Digueu-me, almenys, que la nit està passant, malgrat que jo ja ho sàpia... Mireu, comença a fer-se de dia... Mireu: arriba el dia real... Parem... No pensem més... No intentem prosseguir en aquesta aventura interior... Qui sap què hi ha en la seua fi?... Tot això, germanes meues, ha passat en la nit... No en parlem ja més, ni a nosaltres mateixes... És humà i convenient que prenguem, cadascuna, la nostra actitud de tristesa.
TERCERA: Ha estat tan bell de sentir-vos... No digueu que no... Bé sé que no ha valgut la pena... És per això que ho he trobat bell... No ha estat per això, però deixeu-me que ho diga... Altrament, la música de la vostra veu, que he escoltat molt més encara que les vostres paraules, em deixa, potser perquè només és música, insatisfeta...
SEGONA: Tota cosa deixa insatisfeta, germana meua... Els homes que pensen es cansen de tot, perquè tot canvia... Els homes que passen ho asseguren perquè canvien amb tot... D'etern i de bell, només n'hi ha el somni... Per què estem parlant encara?...
PRIMERA: No sé... (Guaitant el taüt amb veu més baixa). Per què ens morim?
SEGONA: Potser perquè no somiem prou...
PRIMERA: És possible... Aleshores, no valdria la pena tancar-nos dins el somni i oblidar la vida, perquè la mort ens oblidara...?
SEGONA: No, germana meua, res no mereix la pena...
TERCERA: Germanes meues, ja és de dia... Mireu: la línia de les muntanyes es meravella... Per què no plorem?... Aquella que fingeix ser allí era bella, i novella com nosaltres; i també somiava... Estic segura que el seu somni era el més bell de tots... I ella, què devia somiar?...
PRIMERA: Parleu més baixet. Potser ella ens escolta, i ja sap per a què serveixen els somnis...
(Una pausa)
SEGONA: Potser res d'això és veritat... Tot aquest silenci, i aquesta morta, i aquest dia que comença potser no són res més que un somni... Mireu bé tot açò... Us sembla que pertany a la vida?...
PRIMERA: No sé. No sé com s'és part de la vida... Ah, que parada que esteu! I els vostres ulls tan tristos, sembla que ho estan inútilment...
SEGONA: No val la pena estar trist d'una altra manera... No voldríeu pas que callàrem? És tan estrany estar vivint... Tot allò que succeeix és inevitable, tant en l'illa del mariner com en aquest món... Mireu, el cel és ja verd... L'horitzó somriu or... Sent que els ulls em cremen d'haver pensat tant a plorar...
PRIMERA: Heu plorat de veres, germana meua.
SEGONA: Potser... No importa... Quin fred és aquest? Ah, és ara... és ara!... Digueu-me una cosa... Digueu-me només una cosa... Per què no deu ser l'única cosa real en tot açò el mariner, i nosaltres i tot açò d'ací només un somni seu?...
PRIMERA: No parleu més... Això és tan estrany que deu ser veritat... No continueu... Allò que anàveu a dir no sé pas què és, però deu ser massa perquè l'ànima ho puga sentir... Tinc por d'allò que no heu arribat a dir... Mireu, mireu, ja és de dia... Mireu el dia... Feu tot el possible per guaitar només el dia, el dia real, aquí fora... Mireu-ho, mireu-ho... Aconhorta... No penseu, no feu esment del que penseu... Mireu-lo venir, el dia... Brilla com l'or en terra de plata. Els núvols lleus s'arrodoneixen mentre prenen color... I si no existís res, germanes meues?... Si tot fos, de qualsevol manera, absolutament no-res?... Per què heu guaitat així?...
(No li responen. Ningú no havia de guaitar de cap manera).
LA MATEIXA: Què és això que heu dit que m'ha esbalaït?... Ho he sentit tant que gairebé ni he vist què era... Digueu-me què ha estat, perquè jo, sentint-ho una altra vegada, ja no tinga tanta por com he tingut adés... No, no... No digueu res... No us pregunte això perquè m'hi respongueu, sinó per parlar només, per no posar-me a pensar... Tinc por de poder-me'n recordar, d'allò que fou...Però fou alguna cosa tan gran i paorosa com hi ha Déu... Ja hauríem d'haver acabat de parlar... Fa tanta estona que la nostra conversa ha perdut el sentit... Allò que hi ha entre nosaltres que ens fa parlar s'està allargant en demesia... Hi ha més presències ací que les nostres ànimes...El dia ja deu haver romput... S'haurien d'haver despertat ja... Alguna cosa tarda... Tot tarda...Què s'esdevé en les coses d'acord amb el nostre horror?... Ah, no m'abandoneu... Parleu amb mi, parleu amb mi... Parleu al mateix temps que jo i així no deixareu solitària la meua veu... Tinc menys por de la meua veu que de la idea de la meua veu, dins meu, si s'arriba a adonar que estic parlant...
TERCERA: Amb quina veu ens parleu?... És la d'una altra... Ve d'una mena de llunyania...
PRIMERA: No sé... No m'ho recordes... Havia d'estar parlant amb la veu aguda i estremida de por... Però ja no sé ni parlar... Entre mi i la meua veu s'ha obert un abisme... Tot açò, tota aquesta conversa i aquesta nit, i aquesta por: tot això ja s'hauria d'haver acabat, s'hauria d'haver acabat de sobte, després de l'horror que ens heu descrit... Comence a sentir que ho oblide, això que vós m'heu dit, i que m'ha fet pensar que hauria de cridar d'una manera nova per expressar un horror tal...
TERCERA: (De cara a la segona). Germana meua, no ens hauríeu d'haver contat aqueixa història. Ara, amb més horror, m'estranye d'estar viva. Mentre ho contàveu m'he distret tant que escoltava el sentit de les vostres paraules i el seu so separadament. I em semblava que vós, i la vostra veu, i el sentit d'això que dèieu eren tres ens diferents, amb vida pròpia i real, com tres criatures que parlen i caminen.
SEGONA: Són realment tres ens diferents, amb vida pròpia i real. Déu potser sap per què... Ah, però per què parlem? Qui ens està fent seguir parlant? Per què parle jo sense voler parlar? Per què ni ens adonem que ja és de dia?...
PRIMERA: Qui pogués pegar un crit per despertar-nos! Estic sentint-me cridar dins meu, però ja no conec el camí de la meua voluntat en la meua gola. Sent una necessitat ferotge de tenir por que algú podrà ara trucar a la porta aquella... Per què ningú no truca a la porta? Seria impossible i tinc necessitat de tenir por d'això, de saber de què tinc por... Que estranya em sent!... Em sembla que he perdut la meua veu... Una part de mi s'ha endormiscat i s'ha quedat veient... El meu pànic ha crescut però ja no sé sentir-lo... Ja no sé en quina part de l'ànima se sent... Han posat en el sentiment del meu cos una mortalla de plom. Per què ens haveu contat la vostra història?
SEGONA: No me'n recorde... Gairebé ni recorde que l'he contada... Sembla que s'ha esdevingut fa tant de temps!... Quina son, quina son absorbeix el meu mode de mirar les coses!... Què és allò que volem fer? Què és el que tenim idea de fer? Ja no sé si és parlar o no parlar...
PRIMERA: No parlem més. El que és a mi, em cansa l'esforç que feu per parlar... Em dol l'interval que hi ha entre allò que penseu i allò que dieu... La meua consciència sura sobre la superfície de la somnolència aterrida dels meus sentits, per la meua pell... No sé què és açò, però és el que sent. Em cal dir frases confuses, un poc llargues, que costen de dir... No sentiu açò com una aranya enorme que tix d'ànima a ànima una tela negra que ens enxampa?
SEGONA: No sent res... Sent les meues sensacions com una cosa que se sent... Qui estic sent jo? Qui parla amb la meua veu?... Ah, escolteu...
PRIMERA I TERCERA: Qui ha estat?
SEGONA: No-res. No he sentit res. He volgut fingir que ho sentia perquè vosaltres suposàreu que sentíeu i jo pogués creure que hi havia alguna cosa a sentir... Oh, quin horror, quin horror íntim ens deixata la veu de l'ànima, i les sensacions dels pensaments, i ens fa parlar i sentir i pensar quan tot en nosaltres demana el silenci i el dia i la inconsciència de la vida... Qui és la cinquena persona en aquesta cambra que estén el braç i ens interromp sempre que anem a sentir?
PRIMERA: Per què intentar aterrir-me? No cap més terror dins meu... Pese excessivament al braç(7) de sentir-me. M'he afonat tota en el llot tebi del que supose que sent. M'entra per tots els sentits qualsevol cosa que ens agafa i ens entela. Pesen les parpelles en totes les meues sensacions. Se m'enganxa la llengua en tots els meus sentiments. Una son profunda encola les unes amb les altres les idees de tos els meus gestos. Per quina raó has guaitat així?...
TERCERA: (Amb una veu molt lenta i apagada). Ah, és ara, és ara... Sí, algú s'ha despertat... Hi ha gent que es desperta... Si algú entra tot açò s'acabarà... Fins llavors fem per creure que tot aquest horror fou un son llarg que hem estat dormint... Ja és de dia... Tot s'acabarà... I de tot açò resta, germana meua, que només vós sou feliç, perquè creieu en el somni...
SEGONA: Per què m'ho pregunteu? Per què ho he dit? No, no hi crec...
Canta un pollastre. La llum, sobtadament, augmenta. Les tres vetladores resten silencioses i sense esguardar-se les unes a les altres. No gaire lluny, per un carrer, un carro vagarívol gemega i xerrica.
11/12 d'octubre de 1913
Notes
1. F. Pessoa, Obras completas, VI: Poemas Dramáticos, Lisboa, Ediçôes Ática, 1952.
2. Es tracta de Gonçalo Anes (o Eanes) de Bandarra, sabater de la vila de Trancoso, acusat per la Santa Inquisició de criptojudaisme, perquè va anunciar en unes trovas l'aparició d'un pròxim Messies, que Pessoa interpreta, a través del jesuïta portuguès del segle XVII António Vieira, com un retorn del rei D. Sebastiâo, desaparegut misteriosament el 1578 en una batalla al Marroc. De passada, Pessoa aprofita per confirmar també la vinguda d'un super-Camôes que renovaria tota la literatura portuguesa.
3. Per exemple el poema interseccionista Pauis.
4. Aquesta nota va ser publicada com a apunt inèdit, sense data ni signatura, per M.A. Galhoz: Fernando Pessoa, Obra poètica, Rio de Janeiro, C. J. Aguilar Editora, 1960.
5. «El Mariner.- El drama, que comença molt simplement, augmenta gradualment cap a un límit terrible de terror i dubte, que creix i creix, fins que absorbeix dins seu l'esperit de les tres vetladores, l'atmosfera de l'estança i tot el poder que té el dia per a començar. El final d'aquesta peça conté el més subtil terror intel·lectual que s'haja vist mai. Un feixuc mantell cobreix les vetladores quan ja no tenen amb qui parlar ni cap raó per a fer-ho.»
6. Neologisme amb el qual intente traduir les complexes connotacions del luar galaicoportuguès, equivalent a les parafrasis: "llum espectral de lluna, ambient de claror nocturna provocat per l'aparició de la lluna, espai de bruixes i de fades que reten culte a la deessa antiga, mare dels encanteris i de les transformacions".
7. En el sentit de "pesant com dur un xiquet al braç".