Dilluns, 30 d'abril de 2001. Ciència tradicional i ciència moderna. Extrac aquest fragment traduït de l'espanyol d'un article de Titus Burckhardt [«Las ciencias tradicionales en Fez», Símbolos, J.J. de Olañeta, Palma de Mallorca, 1997]: «La ciència tradicional (al-´ilmu-t-taglîdî) i la ciència moderna poc o res en tenen en comú; no tenen la mateixa arrel ni produeixen els mateixos fruits. Qui diu tradició diu transmissió; es tracta d'una transmissió essencial d'origen no humà, destinada a assegurar la continuïtat d'una influència espiritual i una ciència íntegra que, si es perdien, no podrien ser reconstituïdes per esforços humans. Completament distinta és la naturalesa de la ciència moderna, que es fonamenta en l'experiència sensible, en quelcom, doncs, que en principi és accessible a tothom, de manera que aquesta ciència sempre es pot reconstituir a partir de zero, a condició que dispose de les experiències suficients. Tal condició, d'altra banda, és difícil de complir, ja que les experiències científiques i les conclusions que se'n trauen s'acumulen en una progressió tal que s'ha fet impossible abastar-ne la totalitat. L'experiència sensible, praticada metòdicament i com a única aproximació a la realitat, se sumeix en la indefinida multitud de fenòmens físics i corre el risc, per això mateix, d'oblidar el propi centre de partida: l'home en la seua natura íntegra, l'home que no és tan sols una dada física, sinó alhora cos, ànima i esperit (yasad, nafs, rûh).»

En l'esquema vertical del cos humà tres són els punts principals: el cervell, el cor i el sexe. Però el central és el segon i per aqueixa situació adquireix el privilegi de concentrar en certa manera la idea dels altres dos.El cor és l'única víscera que els egipcis deixaven a l'interior de la mòmia, com a centre necessari al cos per a l'eternitat (tot centre és el símbol de l'eternitat, atês que el temps és el moviment extern de la roda de les coses i, al bell mig, hi ha el "motor immòbil", segons Aristòtil). En la doctrina tradicional, el cor és el veritable seient de la intel·ligència, i el cervell només n'és l'instrument de realització; per això, en el sistema analògic antic, que demostra la profunditat dels conceptes i llur persistència, al cervell correspon la lluna i al cor el sol. Totes les imatges de centre s'han relacionat amb el cor, bé com a correspondències o com a substitucions, tals com la copa, el cofre i la caverna. Segons els alquimistes, el cor és la imatge important del sol en l'home, com l'or és la imatge del sol en la terra. La importància de l'amor en la mística doctrina de la unitat explica que aquell es funda també en el sentit simbòlic del cor, ja que estimar només és sentir una força que impulsa en un sentit determinat cap a un centre donat. En els emblemes, doncs, el cor significa l'amor com a centre d'il·luminació i felicitat, per la qual cosa apareix rematat per flames, una creu, la flor de lis, o una corona.

Juan-Eduardo Cirlot, Diccionario de símbolos