PRESENTACIÓ DE LA CARTA
DE POBLAMENT DEL RÀFOL
I L'ALCÚDIA (1611)Primera edició: Ajuntament del Ràfol de Salem i Excma. Diputació Provincial de València, 1996.
A. L'escriptura de població de la baronia del Ràfol i l'Alcúdia (1611): la seua significació històrica
B. Text de l'escriptura de població del Ràfol (1611), segons la còpia de 1796
1. [Que s'hagen d'aveïnar per a establir-los casa i terres]
2. [Que no puguen mudar de casa, sota pena de comís]
3. [Que no puguen vendre la casa i la terra a cap terratinent d'ací a 4 anys, i en cas de fer-ho, que siga amb llicència del sr.]
4. [De la proposta per a oficials de justícia]
5. [El mateix]
6. [D'imposició de censos]
7. [Que només puguen vendre la meitat de llurs heretats i amb llicència del sr.]
8. [De conrear les terres]
9. [De la partició]
10. [De l'oli]
11. [De l'alfals]
12. [De la dacsa i altres]
13. [De la fulla]
14. [De les garrofes i altres]
15. [Del vi]
16. [Franquícia de vinyes i oliveres]
17. [Dels llegums i altres]
18. [De la palla]
19. [Descimalar les oliveres]
20. [Dels arbres]
21. [De la conducció dels fruits]
22. [De la regalies]
23. [Del mateix]
24. [Que hagen d'anar a l'almàssera del sr.]
25. [Cens de casa i terres]
26. [D'anar a treballar per al sr.]
27. [Del propi que necessite enviar el sr.]
28. [Dels càrrecs personals]
29. [De la conservació i neteja de les séquies]
30. [Dels que duen a vendre oli i altres coses]
31. [Dels censos que pagaven els moriscos]
32. [De no poder imposar taxes]
33. [Que no puguen tenir junta general sense llicència del sr.]
34. [Dels ramats com han de pasturar en el terme]
35. [De la pena en que incorren els que furten herba i altres]
36. [Que la jurisdicció queda reservada al sr. pel que fa a les herbes, deveses i altres]
37. [De donar al sr. els homes que el defensen]
38. Ítem és estat pactat i concordat
39. [Que tinguen els antecedents capítols llur força i observança]
A. L'escriptura de població de la baronia del Ràfol i l'Alcúdia (1611): la seua significació històrica
Quan, amb motiu del ciquanté aniversari de la imatge del Diví Salvador, vam començar a replegar materials, papers i dades disperses per assajar de fer un primer esbós de la història del Ràfol, no ens imaginàvem que al cap de poc temps trobaríem un document de la importància del que ara teniu a les mans. Diem que aquest document és important, perquè, vistes les poques informacions de què disposàvem en aquell moment, la troballa casual de l'escriptura de població, atorgada pel comte del Real al nostre poble el 18 de juliol de 1611, davant el notari de València Pere Godes, ens obre un poc més el camí en la difícil faena d'aclarir el nostre passat.
Aquest document ha aparegut a València formant part de processos judicials diversos, promoguts probablement pels mateixos marquesos de Bèlgida, en dues còpies fetes durant el segle XVIII: una pertany a la Biblioteca Nicolau Primitiu i es va fer l'any 1745; l'altra s'ha trobat a l'Arxiu del Regne de València [ARV. Pleit de final del segle XVIII. Escrivanies de Càmara (1796). Exp. 23, ff. 6-27] i es va copiar l'any 1796. El document està escrit en valencià i en llatí en la còpia de 1745 i només en valencià en la còpia de 1796. Cal dir que fins a l'any 1707 la nostra llengua era juntament amb el llatí llengua oficial de l'administració. A partir d'aquesta data, és a dir, després de la batalla d'Almansa i de la consegüent abolició dels furs del Regne de València pel Decret de Nova Planta, s'imposà el castellà com a llengua oficial en tots els àmbits. En l'edició de la carta de poblament que tenim el gust de presentar-vos hem seguit el text de la còpia de 1796, respectant l'ortografia de l'època, i hem mantingut la titulació dels epígrafs tal com apareixen en la de 1745 per fer-la més comprensible.
Quin significat històric té aquesta carta o escriptura de població? Es pot dir ben clarament que el 1611, any en què es va redactar el document original, comença la història moderna i contemporània del Ràfol. I això per una raó ben senzilla, perquè abans d'aquesta data els habitants del nostre poble tenien una cultura i unes tradicions ben diferents de les actuals: eren moriscos, és a dir musulmans.
I què va passar amb aquells antics habitants del Ràfol? El mateix que va passar en moltes poblacions de la nostra comarca habitades per gents de religió musulmana: durant el segle XVI es van veure obligats a convertir-se al cristianisme o emigrar. A la vista de la resistència que la majoria dels moriscos van oposar a aquesta mesura, l'arquebisbe de València, Juan de Ribera, va decidir de pressionar el rei per expulsar-los definitivament. És per això que l'any 1609, en compliment d'un decret dictat pel rei d'Espanya, Felip III, tots els pobles habitats per moriscos, entre els quals es trobava el nostre, quedaren despoblats. Els seus antics habitants, que eren valencians musulmans, els havien d'abandonar i emigrar cap a altres països sense més equipatge que el just per a fer el viatge. Suposem que aquests rafolins musulmans, com la resta dels moriscos de les nostres comarques meridionals, van escapar com pogueren de la persecució. Alguns d'ells degueren embarcar-se pel port de Dénia o pel de València cap als països musulmans del nord d'Àfrica: Algèria, Tunísia, Líbia, el Marroc, on els seus descendents encara deuen viure avui dia.
Aquest fet històric, anomenat pels historiadors "expulsió dels moriscos", va tenir unes conseqüències de gran transcendència econòmica i social. Després de l'expulsió, el nostre poble, juntament amb la població de l'Alcúdia, que en depenia, van quedar deserts i abandonats, almenys fins al 1611. Aquell any el comte del Real, Lluís de Calatayud, anomenat també Guillem Ramon de Bellvís, com a hereu de les possessions del marquesat de Bèlgida, va fer una crida perquè nous pobladors vingueren a ocupar les terres deshabitades. En aquell moment el nostre poble pertanyia, dins el marquesat de Bèlgida, a la baronia de la Foia de Salem, de la qual formaven part els actuals termes de Salem i el Ràfol, amb altres alqueries avui desaparegudes: Benigerví, Elca i l'Alcúdia.
No sabem exactament quant de temps va quedar despoblat el nostre terme. Probablement els nous pobladors no s'hi van instal·lar de seguida, sinó que van seguir un ritme progressiu d'assentament entre els anys 1611 i 1622. El que sí que sabem de cert és que el 1622 el Ràfol consta en els registres amb 40 cases i l'Alcúdia queda despoblada definitivament. És curiós de constatar que aquesta partida del nostre terme, tot i que han desaparegut les restes materials de les cases, encara conserva alguns fragment de teules, gerres i altres peces ceràmiques que deixen constància de la presència dels seus habitants moriscos. D'altra banda hem de tenir en compte que en el moment de l'expulsió, l'any 1609, el Ràfol i l'Alcúdia devien ser poblacions d'una extensió pareguda, ja que el Ràfol apareix als registres amb unes 53 cases i l'Alcúdia amb unes 50. Això vol dir que, si calculem uns 3 habitants per casa, l'any 1609 el Ràfol tenia una població aproximada de 160 habitants i l'Alcúdia al voltant de 150. És a dir, que en total van ser expulsats del nostre terme municipal vora uns 300 moriscos.
L'escriptura de població del Ràfol i l'Alcúdia, doncs, no és res més que el document per mitjà del qual el comte del Real, senyor de les baronies de Beniatjar i la Foia de Salem, concedeix el dret d'ocupació de les terres i les cases que havien quedat abandonades als seus nous habitants. Aquests nous pobladors quedaven obligats a conrear amb profit les terres del senyor, donar-li la part estipulada dels beneficis, segons s'havia acordat, i servir-lo en tot allò que ell necessitara. En el document figuren els noms dels caps de família que el van signar i que degueren ser els primers que es van instal·lar en el nostre poble. A cadascun d'ells el senyor comte els atorgà un càrrec i d'aquesta manera tenim constància certa de qui van ser els components d'aquell nou ajuntament acabat de formar: a Joan de la Borda se li concedeix el càrrec de justícia, el que avui en diríem el jutge, Pere Caranyena i Joan Grau eren els jurats, Francesc Serrano, el lloctinent de justícia, Fèlix Pastor, el mostassaf o encarregat de vigilar els preus, els pesos i les mesures de les coses que es venien al mercat. Com a compromissaris o testimonis hi figuren la resta dels firmants: Joan Guerau, Joan Penalva, Jaume Molina, Joan Cardona, Joan López, Bernardí Pérez, Jeroni Donat, Joan Sebelia, Honorat Joan de la Borda, Josep Gisbert, Bartomeu Alborx, Sebastià Garcia, Pere Pastor, Gregori Pastor, Tomàs Albinyana, Jeroni Pérez, Marc Caranyena, Francesc Fortuny, major, Francesc Fortuny, menor i Antoni Montaner. No sabem exactament d'on provenien aquestes famílies. Alguns cognoms, com Grau, Pastor i Montaner, encara perduren entre nosaltres, però els altres s'han perdut o han desaparegut en l'actualitat.
Aquest document tracta dels drets i els deures concrets que tenien tant el senyor com els seus vassalls. Naturalment, com era d'esperar en un sistema feudal, els vassalls, tant moriscos com cristians, sempre eren els qui rebien la pitjor part, perquè tots els béns, terres, cases i establiments eren propietat absoluta del senyor. Així va ser des de l'època de la conquista cristiana del nostre país per Jaume I en el segle XIII i així va continuar sent fins a l'any 1858, quan s'extigiren els drets senyorials dels marquesos de Bèlgida sobre el nostre poble i terme municipal, segons consta en un document del segle XIX que es conserva a l'Ajuntament.
Us encoratgem a fer l'esforç de llegir aquest text, encara que us resulte una miqueta difícil, perquè així comprendreu com vivien els rafolins del segle XVII, quins drets i deures tenien respecte al seu senyor, el comte del Real, com la seua subsistència quotidiana depenia estrictament del treball de les seues mans, dels productes de la terra, de l'escàs marge de benefici que els drets senyorials els deixaven, i altres detalls curiosos, com ara la gallina que havien de pagar al senyor per les festes de Nadal o l'obligació d'anar a moldre el blat als seus molins i fer l'oli en les seues almàsseres. Descobriu-ho vosaltres mateixos!
Salvador Jàfer, València-El Ràfol de Salem abril de 1995