Glossari de La Terra d'Enlloc: A


Abbâr, Muh·ammad Ibn Al- (1199-1260)

[GEC, VIII, 538] = (València 1199 - Tunísia 1260). Historiador, tradicionista i poeta andalusí. De família originària d'Onda, fou secretari dels governadors almohades de València. Durant el setge cristià se n'anà a la cort hàfsida de Tunísia per a demanar ajuda i, perduda la ciutat, hi tornà per ocupar el càrrec de cap de la cancelleria (1238). Caigut en desgràcia, morí executat, i la seva obra fou cremada. És autor de la Takmilat li-kitâb al-S·ila, continuació de la S·ila d'Ibn Baškuwâl, i d'una col·lecció de biografies, al-Hulla al-Siyarâ’. Escriví planyents poemes sobre la pèrdua de València. (Dolors Bramon)

Diumenge, 29 d'abril de 2001. Taure. Hi ha èpoques en què sembla que tot està a punt de canviar o d'esvair-se, un món que se'n va, un altre que naix. La malenconia que provoquen els móns irremeiablement perduts o a punt de pèrdua està evocada en aquest poema d'Ibn al-Abbâr, en versió de Josefina Veglison [D. núm. 186]. Com a acompanyamen musical sona el llaüt berber del Fondou de Bechar [Alla, ´ud].

València de dolces aigües i dolços fruits.
Abans generosament regada,
reduïda a la misèria ara.
T'estime, i al mateix temps, t'odie,
paratge desolat
on, passada l'època de les dolces fadrines,
la mort regna ara.
I el més sorprenent
és que plore les cases, habitades,
com si d'esborrades ruïnes es tractàs.

Literatura àrab medieval andalusina s13 Abbâr 1990 Autors diversos Ibn Al-Abbar, polític i escriptor àrab valencià (1199-1260) València Generalitat Valenciana: Conselleria de Cultura, Educació i Ciència
Literatura àrab medieval andalusina poesia s13 Abbâr 1993 Ibn Al-Abbâr Ibn Al-Abbar de València: Poemes de l'exili (València 1199-Tunis 1260). Traducció de Josefina Veglison. Sagunt Ajuntament de Sagunt + Caixa Sagunt
Literatura àrab medieval andalusina poesia s13 Abbâr 1996 Ibn Al-Abbâr Recital de Poesia: Ibn Al-Abbâr (València 1199--Tunis 1260): Poemes de l'exili. Traducció de Josefina Veglison Almàssera Associació de Dones 'Adona-te'n'

agnosticisme

[GEC, I, 274] Actitud o doctrina que declara inaccessible a l'enteniment humà tota noció d'absolut. El terme agnosticisme és atribuït a doctrines molt diverses que tenen com a denominador comú l'admissió d'algun incognoscible inassequible al coneixement humà. Són agnòstiques les doctrines que afirmen la impossibilitat de conèixer el transcendent, sigui negada o no la seva existència; especialment aquelles que declaren la impossibilitat de conèixer la natura, ni l'existència de qualsevol entitat sobrenatural (agnosticisme religiós), o la incognoscibilitat de tot allò que és més enllà del subjecte cognoscent (idealisme subjectiu de Berkeley, idealisme transcendental de Kant). Són també agnòstiques les doctrines que no accepten les construccions especulatives per sobre dels fets experimentables (positivisme). (Pilar Fibla)


Alcorà

A Al·lah pertanyen l'Orient i l'Occident. Onsevulga que aneu trobareu la Faç d'Al·lah, perquè és immens i tot ho coneix.

El Generós Alcorà, sura 2, v. 115


Al·là! Cap divinitat llevat d'Ell, el Vivent, el Subsistent! Ni la son se n'empara, ni l'ensopiment. Tot el que hi ha en els Cels i en la Terra li pertany. Qui podrà intercedir davant d'Ell, sense la seva vènia? Ho sap tot, de les seves criatures, mentre que elles no copsen res de la seva Ciència, fora d'allò que Ell vol. El seu Tron abasta l'horitzó dels Cels i de la Terra, llur conservació no li és feixuga. Ell és l'Altíssim, el Magnífic!

[El Generós Alcorà, sura 2, 255 (Versicle del Tron)]

Matèries Citació Títol Lloc Editorial Observacions
Antropologia espiritualitat religions islam Alcorà Alcorà 1395 Al-Qur'ân al-Karîm sl   Alcorà en àrab procedent del Marroc, regal de Paco Garcia Donet.
Antropologia espiritualitat religions islam Alcorà Alcorà 1979 El Corán Barcelona Visión Libros, S.L.  
Antropologia espiritualitat religions islam Alcorà Alcorà 1989 El Corán Barcelona Planeta Introducción, traducción y notas de Juan Vernet.
Antropologia espiritualitat religions islam Alcorà Alcorà 1998 El Corán Barcelona Herder Edición, traducción y notas de Julio Cortés.
Antropologia espiritualitat religions islam Alcorà Alcorà 1998 El Corán. Traducción comentada Palma de Mallorca Nuredduna Ediciones Abdel Ghany Melara Navío
Antropologia espiritualitat religions islam Alcorà Alcorà 2001 L'Alcorà Barcelona Enciclopèdia Catalana (Proa) Traducció de l'àrab al català, introducció a la lectura i cinc estudis alcorànics per Míkel de Epalza, catedràtic d'Estudis Àrabs i Islàmics, amb la col·laboració de Josep Forcadell i Joan M. Perujo, de la Universitat d'Alacant.
Antropologia espiritualitat religions islam Alcorà Qur'an 1998 Al-Qur'an al-Karîm El Caire (Egipte) Harf CD-ROM. Version 7.01. Limited Version

Citació Interpretació Llengua Zona Títol Editora Format
Quraan01 1417 Abdul Rahman Al Sudais & Saud al Shuraim Àrab Aràbia Saudita Al-Qurân al-Karîm, 01: Azan, Al Fatiha, Al Bagara to 176. [Surat 1-2] Sidi CD
Quraan02 1417 Abdul Rahman Al Sudais & Saud al Shuraim Àrab Aràbia Saudita Al-Qurân al-Karîm, 02: Al Baqara from 177 to 286. [Surat 2] Sidi CD
Quraan03 1417 Abdul Rahman Al Sudais & Saud al Shuraim Àrab Aràbia Saudita Al-Qurân al-Karîm, 03: Al Imran [Sura 3] Sidi CD
Quraan04 1417 Abdul Rahman Al Sudais & Saud al Shuraim Àrab Aràbia Saudita Al-Qurân al-Karîm, 04: An Nisa'a to Al Maida 40. [Sura 4-5] Sidi CD
Quraan05 1417 Abdul Rahman Al Sudais & Saud al Shuraim Àrab Aràbia Saudita Al-Qurân al-Karîm, 05: 41 Al Maida to Al Ana'am. [Sura 5-6] Sidi CD
Quraan06 1417 Abdul Rahman Al Sudais & Saud al Shuraim Àrab Aràbia Saudita Al-Qurân al-Karîm, 06: Araf, Al Anfal. [Sura 7-8] Sidi CD
Quraan07 1417 Abdul Rahman Al Sudais & Saud al Shuraim Àrab Aràbia Saudita Al-Qurân al-Karîm, 07: Al Tobah-Younes. [Sura 9-10] Sidi CD
Quraan08 1417 Abdul Rahman Al Sudais & Saud al Shuraim Àrab Aràbia Saudita Al-Qurân al-Karîm, 08: Hud, Yousef, Al Ra'ad. [Sura 11-13] Sidi CD
Quraan09 1417 Abdul Rahman Al Sudais & Saud al Shuraim Àrab Aràbia Saudita Al-Qurân al-Karîm, 09: Ibrahim, Al Hajjr, Al Nahl, Al Isra'a. [Sura 14-17] Sidi CD
Quraan10 1417 Abdul Rahman Al Sudais & Saud al Shuraim Àrab Aràbia Saudita Al-Qurân al-Karîm, 10: Al Kahf, Mariam, Taha, Al Anbia'a. [Sura 18-21] Sidi CD
Quraan11 1417 Abdul Rahman Al Sudais & Saud al Shuraim Àrab Aràbia Saudita Al-Qurân al-Karîm, 11: Al Haj, Al Momenon, Al Nor, Al Forqan. [Sura 22-25] Sidi CD
Quraan12 1417 Abdul Rahman Al Sudais & Saud al Shuraim Àrab Aràbia Saudita Al-Qurân al-Karîm, 12: Al Shuaraa, Al Naml, Al Qasas, Al Ankbot. [Sura 26-29] Sidi CD
Quraan13 1417 Abdul Rahman Al Sudais & Saud al Shuraim Àrab Aràbia Saudita Al-Qurân al-Karîm, 13: From Al Rom to Fatir. [Sura 30-35] Sidi CD
Quraan14 1417 Abdul Rahman Al Sudais & Saud al Shuraim Àrab Aràbia Saudita Al-Qurân al-Karîm, 14: From Yasin to Al Zomur. [Sura 36-39] Sidi CD
Quraan15 1417 Abdul Rahman Al Sudais & Saud al Shuraim Àrab Aràbia Saudita Al-Qurân al-Karîm, 15: From Ghafir to Al Gathiah. [Sura 40-45] Sidi CD
Quraan16 1417 Abdul Rahman Al Sudais & Saud al Shuraim Àrab Aràbia Saudita Al-Qurân al-Karîm, 16: From Al Ahqf to Al Rahman. [Sura 46-55] Sidi CD
Quraan17 1417 Abdul Rahman Al Sudais & Saud al Shuraim Àrab Aràbia Saudita Al-Qurân al-Karîm, 17: From Al Waqe'a to Al Tahrem. [Sura 56-66] Sidi CD
Quraan18 1417 Abdul Rahman Al Sudais & Saud al Shuraim Àrab Aràbia Saudita Al-Qurân al-Karîm, 18: Part of Tbarak & Dua'a Night 27. [Sura 67-77]. Sidi CD
Quraan19 1417 Abdul Rahman Al Sudais & Saud al Shuraim Àrab Aràbia Saudita Al-Qurân al-Karîm, 19: Part of Amma & Dua'a end Qura'n. [78-114] Sidi CD

Àndalus, Al-

  • Els jardins d'Al-Àndalus

  • angelologia

    àngels [Isidor, Etymologiarum, VII, 5 = 1982, I, 646-47), [1994 Czajkowsk], [GEC, II, 122] m 1 relig Esperit celestial, missatger de Déu i superior als homes. El segle IV aC el zoroastrisme creia en uns éssers superiors, personificacions de virtuts i custodis de determinades coses terrenes, anomenats Ameša Spenta(1). En el judaisme són sovint citats en la Bíblia com a éssers que lloen i serveixen constantment Déu i són, al mateix temps, els seus missatgers quan vol trametre alguna cosa als homes. En el Nou Testament són instruments del regne de Déu, aparegut en Crist i subordinats a ell. Intervenen diverses vegades en la vida de Jesús (anunciació, naixement, temptació, ascensió, resurrecció). Més tard hom anà elaborant un cos de doctrina sobre els àngels: el pseudo-Dionís (segle V), establí una jerarquia en nou ordres. L'escolàstica els presenta com a esperits purs, immaterials, incorruptes i immortals, amb un coneixement superior al dels homes, i lliures. Creats per Déu en estat de felicitat, foren posats a prova, i una part d'ells es revoltaren contra Ell: àngels dolents o dimonis(2). L'Església Catòlica ha proclamat article de fe la veritat bíblica de l'existència dels esperits purs (Concili IV de Laterà, 1215), els ha donat un lloc privilegiat i ha insistit en llur veneració. Creu també, sense haver-ho definit formalment, en l'existència dels àngels custodis que assisteixen l'home en la seva decisió per al regne de Déu. El protestantisme els ha atorgat menys importància, fins al punt que algunes confessions dubten de llur existència o la neguen. En l'islam, els àngels (àr: malak, pl malika ) són esmentats en l'Alcorà, bé que no és especificat l'origen com a éssers immaterials. Un hadith,- atribuït a ´A`iša explica que Déu els creà de la llum. Hom els creu inferiors a l'home a partir del passatge alcorànic segons el qual Déu, creat Adam, els ordenà d'adorar-lo, ordre que no tots obeïren. Dividits en diverses categories, els més importants són ibrl (Gabriel), Mihâ`îl (Miquel), Isrâfil (Rafael) i ´Izrâ`îl (Azrael). L'Alcorà cita, també, els anomenats àngels de la tomba, Nakr i Munkar, els quals turmenten fins al dia del judici els cossos dels qui no saben respondre diverses preguntes de religió a la tomba; esmenta Mâlik i Ridwân, porters, respectivament, de l'infern i del paradís, i altres àngels custodis, escribes, etc. Els àngels, en llurs diverses categories angèliques, han tingut interpretacions iconogràfiques particulars (àngels, arcàngels(3), trons, dominacions, viruts, potestats, querubins, serafins). La iconografia concreta de l'àngel com un dels graus d'aquesta jerarquia, representat en una figura antropomorfa alada, és un tema del qual ja es troben precedents en les figures de genis alats mesopotàmics, així com en les d'algunes deïtats egípcies. Això no obstant, fou Grècia que, amb les victòries alades i les representacions d'Hermes, amb ales als peus com a símbol de viatge, forní la imatge de l'àngel a l'art cristià, que aquest adoptà cap al segle IV; les ales informaren de la qualitat de l'àngel com a missatger. El tipus d'àngel bizantí, que presenta característiques asexuals, passà al romànic. En l'art gòtic, el tipus adquireix un aire femení, qu restarà com a representació convencional. Es popularitzà també la representació dels àngels en forma d'infant, que assolí una gran profusió en l'art barroc. [Jordi Tomàs / Dolors Bramon / Santiago Alcolea / Francesc Fontbona].

    [Cirlot, DS, 68] Símbol de l'invisible, de les forces que ascendeixen i descendeixen entre l'origen i la manifestació(4). En aquest cas, com en altres com el de la creu, el fet simbòlic no modifica el fet real. En alquímia, l'àngel simbolitza la sublimació, l'ascensió d'un principi volàtil (espiritual), com en les figures del Viatorium spagyricum. El paral·lelisme entre els ordres angèlics i els móns astrals ha estat exposat per Rudolf Steiner amb precisió inaudita en Les Hiérarchies spirituelles, seguint el pseudo-Dionisi Areopagita en el Tractat de les jerarquies celestials. Els àngels apareixen en la iconografia artística des de l'origen de la cultura, en el quart mil·lenni abans de Crist, i es confonen amb les deïtats alades. L'art gòtic ha expressat en nombrosíssimes imatges prodigioses l'aspecte protector i sublim de l'àngel, mentre que en el romànic n'accentuava millor el caràcter supraterrenal.


    1. [GEC, I, 816] En el zoroastrisme, els set àngels o intermediaris de l'autor de la "creació bona" Ahura Mazda (Ormazd). Són també personificacions de diverses virtuts i alhora custodis de determinades coses terrenes.

    2. [GEC, VI, 276] 1 Personificació indeterminada de forces de la natura o de l'ànima humana. Considerats com a éssers intermedis entre els déus i els homes, en principi els dimonis són èticament neutrals. Tanmateix, hom diferencià aviat els dimonis bons, o esperits guardians (com aquell que guiava i aconsellava Sòcrates), que apareixen, en certes religions, com a àngels de la guarda o, en l'espiritisme, com a mèdiums, i els esperits dolents, o agents del mal, la raó dels quals és de justificar l'existència del mal en el món i que, per influència de la mitologia zoroàstrica i del judaisme tardà, cristal·litzaren d'una manera definitiva en el cristianisme. 2 Diable 1, 2 i 3. Món, dimoni i carn. Què dimonis vols? Aquest noi és un dimoni! Dimoni de vailet!

    3. [GEC, I, 389] Àngel que té una missió molt important. La tradició jueva compta un nombre d'arcàngels que varia de tres a set. Els arcàngels citats per la tradició cristiana són Miquel, Rafael, Gabriel i Uriel.

    4. Schneider, Marius, El origen musical de los animales-símbolos en la mitología y en la escultura antiguas, Barcelona, 1946.


    antroposofia

    [DR 1997: 100-101]: Julien Ries. "Antroposofía".

  • Rudolf Steiner
  • Teosofia

  • Aquàrius

  • Signe zodiacal

  • ´Arabî, Ibn

    El meu cor ha adoptat totes les formes. Ha estat pastura de gaseles i un convent per a monjos cristians, un temple per als ídols i la Ka´ba d'un pelegrí, les taules d'una Torah i les pàgines d'un Alcorà. Sóc de la religió de l'amor: allà on apareguen els camells de l'amor, allà l'amor és la meua religió i la meua fe.

    Ibn al-´Arabî de Múrcia (m. 1240)

    Literatura àrab medieval poesia prosa s13 ´Arabî 1978 Ibn al-´Arabî The Tarjumán al-Ashwáq Adyar, Madras (India) / Wheaton, Illinois (USA) Theosophical Publishing House, M.A. Litt.D.
    Literatura àrab medieval prosa religiosa s13 ´Arabî 1986 Ibn al-´Arabî El núcleo del núcleo Málaga Sirio
    Literatura àrab medieval prosa religiosa s13 ´Arabî 1987 Ibn al-´Arabî Tratado de la Unidad Málaga Sirio
    Literatura àrab medieval prosa religiosa s13 ´Arabî 1988 Ibn al-´Arabî Viaje al Señor del Poder Málaga Sirio
    Literatura àrab medieval prosa religiosa s13 ´Arabî 1989 Ibn al-´Arabî El árbol del universo Madrid Sufi
    Literatura àrab medieval prosa religiosa s13 ´Arabî 1991 Ibn al-´Arabî Los engarces de la sabiduría Madrid Hiperión
    Literatura àrab medieval prosa religiosa s13 ´Arabî 1996 Ibn al-´Arabî La production des cercles (Kitâb inshâ`ad-dawâ`ir al-ihâtiya) París Éditions de l'Éclat
    Literatura àrab medieval prosa religiosa s13 ´Arabî 1996 Ibn al-´Arabî Tratado del Amor Madrid EDAF, S.A.
    Literatura àrab medieval prosa religiosa s13 ´Arabî 1998 Ibn al-´Arabî El tabernáculo de las luces (Mishkat al anwar). 101 dichos del Profeta Madrid Sufi
    Literatura àrab medieval prosa religiosa s13 ´Arabî 1999 Ibn al-´Arabî Las iluminaciones de la Meca. Textos escogidos Madrid Ediciones Siruela

    Antropologia espiritualitat religions islam sufisme ´Arabî Addas 1996 Claude Addas Ibn Arabî et le voyage sans retour París Éditions du Seuil
    Literatura àrab medieval prosa religiosa s13 Asín 1981 Miguel Asín Palacios Vida de santones andaluces. La "Epístola de la santida" de Ibn ´Arabî de Murcia Madrid Ediciones Hiperión
    Història civilització islam arquetipologia simbolisme esoterisme Burckhardt 1983 Titus Burckhardt Clave espiritual de la astrología musulmana según Muhyudín Ibn Arabi Barcelona José J. de Olañeta
    Antropologia espiritualitat religions islam sufisme ´Arabî Corbin 1993 Henry Corbin La imaginación creadora en el sufismo de Ibn ´Arabî Barcelona Ediciones Destino
    Antropologia espiritualitat religions islam sufisme ´Arabî Izutsu 1997a Toshihiko Izutsu Sufismo y taoísmo. Estudio comparativo de conceptos filosóficos clave, vol. 1: Ibn ´Arabî Madrid Ediciones Siruela

    Arcàdia

    Regió muntanyosa, d'economia agrícola i ramadera, que correspon a l'antiga regió històrica que s'estenia des del centre del Peloponès al golf d'Argòlida. Habitada per pobles amb base econòmica pastoral, es mantingué al marge de l'evolució urbana general a Grècia. Hom hi parlava un dialecte semblant al xipriota. [...]. La regió rebé les lloances dels poetes clàssics (Teòcrit, Virgili, etc) i, mitificada com a lloc habitat per pastors que menaven una vida de placidesa i serenitat, passà a la literatura i a l'art europeus a partir del Renaixement; constituí així el lloc d'acció per excel·lència de les novel·les pastorals i serví de títol a alguna d'elles: l'Arcàdia de Iacopo Sannazzaro, la de Philip Sidney (1590), la de Lope de Vega (1598), etc.


    Àries

  • El signe del Mardà

  • Arp, Jean

    «De què serveix esforçar-se en l'exactitud, en la puresa, si mai no es pot aconseguir?»


    arquetipologia

    arquetip m 1 Tipus primitiu, patró o model original. 2 biol Organisme arcaic a partir del qual s’han diversificat les formes actuals d’un determinat grup d’animals, de plantes, etc. 3 crít text Còdex, conservat o no, que ha servit de model a una família de manuscrits d’un text antic.

    arquetípic -a adj Relatiu o pertanyent a un arquetip

    arquetipologia Estudi dels arquetips i de llur simbologia.



    © Salvador Jàfer i Sanxis
    La Terra d'Enlloc

    València, abril de 2002-juliol de 2008