|
1. Doctrina de Mani i dels seus
seguidors. Basat en una distinció dualista entre el principi
del bé i el del mal, el maniqueisme es caracteritza per una
teoria de la salvació que estableix aquesta en tres fases:
- la inicial, en què ambdós
principis resten separats,
- la del temps mitjà o present, en què
ambdós principis es barregen,
- i la del temps final, en què tornen a
restar separats.
El principi del bé s'identifica amb el Pare etern
judeocristià, i el del mal, amb el príncep de les
tenebres: Ahriman, o Satanàs. Del Pare fou engendrada la
Mare de la Vida, de la qual nasqué l'Home Primordial, que fou vençut
pels dimonis nascuts del príncep del mal; el Demiürg s'esforçà,
tanmateix, a salvar aquest Home. De la matèria, d'altra banda,
nasqué, sota el poder del dimoni, la parella Adam-Eva, la qual
heretà en la seva caiguda la llum i, així, ha esdevingut
nervi central del fil de la salvació.Un Salvador, amic i "fill
de Déu", ha estat, així mateix, enviat als homes a
desvetllar-los i revelar-los la gnosi; aquest Salvador és o bé
l'Home Primordial o bé el "Jesús Lluminós".
Bé que el mal va creixent en el món present, el rescat és
ja iniciat: crucificat en la matèria, com Jesús a la creu,
el món va morint tot alliberant de la nit de l'encarnació
les espurnes de llum que són les ànimes, les quals tornen
a llur origen, el paradís. A la fi dels temps el món serà
purificat pel foc, i els dos principis tornaran a llur estat primordial
de separació. Els homes -que, en llur encarnació, són
instruments de l'alliberació de la llum- es divideixen en dos
graus: el dels "oients", que han d'allunyar-se de la idolatria
però poden contreure matrimoni, i el dels "perfectes",
totalment separats del món, els quals han de servar la més
absoluta continència. Com a institució el maniqueisme
posseeix un cànon de llibres sagrats, integrat pels set llibres
atribuïts a Mani mateix i, a manera de complement, uns quants
altres, la majoria dels quals, perduts a causa de l'extinció dels
maniqueus, només han estat recuperats, molt parcialment, el segle
XX, mitjançant troballes fetes a Turfan (Turquestan xinès),
al Faium (Egipte) i a Tabessa (Algèria). El moviment maniqueu
s'estengué per Pèrsia, l'Índia, el Tibet, la Xina i
el Turquestan, on floria encara el segle XI, i també per Itàlia,
l'Àfrica del nord i una part de la Península Ibèrica,
el segle VI. La influència maniquea, els vestigis de la qual hom
pot trobar àdhuc en certs atavismes del cristianisme posterior, és
palesa en diverses sectes medievals, com les dels paulicians (nascuda a
Armènia el segle VII), els bogomils, els càtars, etc.
(RLM/JoV) 2 Moviment dels seguidors del maniqueisme. 2
p ext Actitud derivada de la convicció que la matèria
i el cos són dolents, irreductibles al bé i a la perfecció.
[GEC, IX, p. 531].
maniqueu -a 1
Relatiu o pertanyent al maniqueisme. 2 Seguidor del
maniqueisme. |