mossàrab 1 adj Relatiu o pertanyent als mossàrabs. 2 adj ESCR Dit impròpiament de l'escriptura visigòtica. 3 m i f HIST Individu que conservà la religió cristiana sota la dominació islàmica de la península Ibèrica. Els musulmans, intolerants amb els idòlatres, respectaren els cristians i els jueus, les religions dels quals tenien el caràcter de dimnî ('protegida'). Els escriptors àrabs designaven els cristians sotmesos a l'islam amb noms diversos, com mu'âhid ('confederat'), 'ilj ('cristià'), 'ajamî ('estranger') i mustâ'rib ('arabitzat'), la darrera de les quals preponderà amb la forma mossàrab. El caràcter de comunitat bilingüe que tenien els mossàrabs els convertí en fecunds intermediaris culturals, i llurs relacions amb els cristians lliures expliquen per què el llibre clàssic dels mossàrabs, el Comentari a l'Apocalipsi del Beat de Liébana, és a les biblioteques catedralícies de Girona i de la Seu d'Urgell. L'estructura de la societat d'al-Andalus canvià quan el califa 'Abd al-Rah·mân III posà fi a l'acció directa dels grups ètnics i es guanyà l'adhesió dels mossàrabs i dels jueus. L'amalgama s'accentuà el 980, quan el cabdill al-Mansûr integrà els mossàrabs, sense discriminació, en el seu exèrcit nacional. Hom coneix poc la història de les mossarabies catalanes, que devien ésser restes de la burgesia de l'època romana i devien radicar en els nuclis urbans visigòtics importants. Tanmateix, segons la toponímia, hi hagué també mossarabies rurals, segurament entorn de monestirs, car del mot àrab kanîsa ('església cristiana') deriven topònims com Alcanissia (Murla), la Canessia (l'Orxa), ses Canessies (Migjorn Gran), els Canissis (la Romana), l'Alquenènsia (Alzira), la Carènsia (Torís), i del seu diminutiu kunaysa procedeix Conesa (Conca de Barberà); del mot àrab al-rûm ('el cristià') deriva Arrom (Sóller), i de la seva forma rûmî procedeixen Rumí (Pollença) i sa Rumia (Felanitx). Un document ribagorçà del 987 parla d'un prevere Fortuny (Fortunio), jutge de tots els cristians de la regió de Lleida sotmesos als musulmans. Consta que a la darreria del segle XI eren obertes al culte diverses esglésies cristianes de Lleida i Tortosa, i un hisbe tortosí, anomenat Patern, assistí el 1058 a la consagració de la seu de Barcelona. D'altra banda, 'Alî ibn Mujâhid, rei de Dénia i Mallorca, el 1050 posà totes les esglésies mossàrabs del seu regne sota la jurisdicció del bisbe de Barcelona. El nombre de mossàrabs al País Valencià augmentà amb les onades provinents de Còrdova vers el 1016, quan el califat passà a mans berbers, i de Toledo, amb l'adveniment del destronat al-Qâdir a la taifa de València (1085), i era encara important el 1094, quan l'ocupà el Cid, però s'afeblí molt quan, en reconquerir-la l'islam el 1102, els mossàrabs col·laboracionistes emigraren amb els castellans. Des del segle XII s'inicià la dispersió de la mossarabia valenciana castigada per la intransigència de les dominacions almoràvit i almohade. Sembla que un grup força nombrós s'allistà a l'exèrcit d'Alfons I d'Aragó, de retorn d'una incursio a la Šarqiyya, i repoblà les valls de l'Ebre i del Jalón. Tot i això, consta que en subsistí una comunitat a València (on devia ésser Pere Pasqual el 1227) fins a l'entrada de Jaume I: el 1232 fou feta donació al monestir de Sant Victorià d'Assan de Sobrarb del de Sant Vicent de la Roqueta, situat extramurs de la ciutat de València. (Dolors Bramon/Manuel Sanchis Guarner) 4 f LING Els autors àrabs anomenaren lisân al-'ajam i, més coneretament 'ajamîyya, ('llcngua dels estrangers') el parlar que empraven els mossàrabs i també els indígenes renegats del cristianisme. L'heterogeneïtat ètnico-cultural i lingüística de la península Ibèrica motivà que no fos uniforme el llatí vulgar que s'hi propagà, diversitat que s'accentuà encara pel fet que no hi hagué cap pauta cultural durant la dominació sarraïna. No hi hagué, doncs, una llengua mossàrab peninsular, sinó diversos dialectes regionals. La societat mossàrab fou afectada de diglòssia, puix que, per bé que col·loquialment emprés un parlar romànic, mai no l'escrivia, i totes les vivències culturals les rebia en àrab (els clergues hagueren de traduir a l'àrab els textos litúrgics cristians). El lent procés d'arabització cultural i lingüística sembla que es consumà a la segona meitat del segle XII. Les moaxakhes compostes per moros valencians o catalans, que contenen khardjes en dialecte mossàrab són totes del segle XI o començament del XII. Probablement mai no existí cap document redactat en mossàrab, però hom pot conèixer per diversos conductes residus d'aquell parlar (així, al Vocabulista in arabico, glossari llatí-àrab, atribuït a Ramon Martí, als llibres de Repartiment dels nous regnes de Mallorca i de València, en diversos capbreus i cartes de població i en els nombrosos noms de lloc precatalans que han subsistit a la Catalunya Nova, les Illes i el País Valencià). Hom admet que els mossàrabs de Lleida parlaven un romanç sensiblement igual al català dels reconqueridors, però el parlar dels tortosins ja presentava trets fonètics del mossàrab valencià i mallorquí, que tenia moltes més coincidències amb el de Múrcia i Granada que no pas amb el de Toledo. Sempre amb un caracter provisional, sembla que poden formular-se les següents lleis fonètiques del mossàrab oriental: no reducció dels diftongs ai i au llatins o romànics: Moraira (Teulada) 'morera', Carraira (Llombai) 'carrera', colombaire 'colomer', Llaurets (la Torre d'En Domènec) 'Llorets'; no diftongació espontània de e i o breus llatines: Petra < petra, Ripelles (Relleu) < *ripellas, Boatella (València) <*bovatella, Puçol < puteolu, Bunyola < balneola, Nerola (Vimbodí) <*nigrola, Riola < *rivola. Sembla que tampoc no hi havia diftongació condicionada de o breu davant iod: Foios < foveos, Poio (Riba-roja de Túria) < podiu, Alboi (Genovés) < bobe. Conservava la -e final llatina: Canemares (les Coves de Vinromà) 'canemars', Panissares (la Vall d'Alba) 'panissars', Olivares (Morella) 'olivars'. Si la e àtona restava en posició interna, es tancava eni: Vallibona 'Vallbona', Valliplana (Pinell 'vall plana', Montitxelvo 'mont cerf'. Conservava la o llatina: Muro 'mur', Portopetre (Santayí) 'port Pere', Capocorb (Llucmajor) 'cap corb', Campello 'campell', Campos 'camps', Gorgos (Llíber) 'gorgs', Tollos 'tolls'. Sovint es mantenen sordes les oclusives llatines p, t, c davant a, o, u intervocàliques o amb r agrupada: Escopar (Olocau de Carraixet) 'escobar', Ripelles (Relleu) 'Ribelles', carxata 'calçada', Teixeta (Alforja) 'Teixeda', Sarratella 'serradella', Boatella (València) 'Boadella', Petra 'pedra', Alpatró (la Vall de Gallinera) 'pedró', Muixacre (Morella) 'mont sacre'. El iod no tenia zumzeig i a vegades queia: Faios 'faigs', Poio 'puig', Montroi 'mont roig', Meanes (Atzeneta del Maestrat) 'mitjanes'. La c davant e i i llatina tenia una articulació patatal africada sorda: Xèrcol (Llíria) 'cércol', Xella 'cella', Carxe (Iecla) 'càrcer', Fotx (Tivissa) 'Fou'. Es mantenien ambdós elements en els aplecs mb i nd llatins: Llombo (Planes) 'llom', Colombar 'colomar', colombaire 'colomer', Pregonda (Mercadal) 'pregona', Redonda (Catí) 'rodona'. Conservaven la n final romànica: [fullíyin] 'follí', [capon] 'capó', [bíben] 'vímet'. No palatalitzaven la nn geminada: Penàguila 'penya àguila', Cabanes 'cabanyes', Canet 'canyet'. (Manuel Sanchis i Guarner) 5 adj LITÚRG/MÚS Dit de la litúrgia pròpia dels cristians de la península Ibèrica abans de la introducció del ritu romà, anomenada també litúrgia visigòtica o hispànica. El terme és aplicat també a la música (-- música visigòtica-- i als altres elements que fan referencia a aquesta mateixa litúrgia. 6 art mossàrab ART 1 Art dels cristians que vivien sota la dominació musulmana i de les regions repoblades per monjos cordovesos a partir d'Alfons III de Lleó. No se'n conserven exemples a la regió de Lleó i Castella. Les obres a les ciutats on vivien els àrabs --Còrdova, Sevilla, Granada, Toledo, Mèrida, etc-- foren destruïdes a conseqüència de persecucions, des del 805. En terres musulmanes es conserva l'església de Santa María de Melque (Toledo), de planta en creu i capçalera sortint, però és de cronologia dubtosa; i l'església rupestre de Bobastro (Màlaga), que hom creia anterior al 917, atribució avui negada. En terres cristianes hom construí, el 850, l'església de Sant Joan de la Penya (Osca). És important San Miguel de Escalada (Lleó), del 913, de planta basilical amb pòrtic lateral, triple capçalera i arcs de ferradura també en planta. Altres temples són el de San Cebrián de Mazote (Valladolid), basílical amb transsepte i contraabsis com a vestíbul, de tradició africana paleocristiana, cimbori i absis coberts amb cúpules gallonades. Li és semblant Santiago de Peñalba (Lleó), del 937. Santa María de Bamba (Valladolid), dels voltants del 920, és de planta basilical amb tendència cruciforme central, com Santa María de Lebeña. Relacionats amb els edificis anteriors hi ha San Miguel de Celanova, San Salvador de Palaz del Rey (Lleó) i les restes de Sahagún (934) i de San Román de Hornija (Valladolid). Com a projecció tardana a Castella, és notable San Baudel de Berlanga (Sòria), de planta quadrada, amb una columna al mig i arcs radicals, amb una brillant ornamentació dels capitells corintis i dels frisos i cancells amb talla de bisell.

A Catalunya apareixen unes característiques semblants en diverses esglésies d'una nau a Olèrdola, Obiols, el Brunet i altres de l'Ernpordà. Amb major desenvolupament a Pedret, al Mar- quet i a la Porta Ferrada de Sant Fetiu de Guíxols. Al Conflent, la basílica de Cuixà s'ofereix en l'estructura de les naus com a obra de major consideració amb les arcades divisòries en arc de ferradura i de la volta sobre murs en aparell d'espina de peix; penetra, així mateix, l'alenada de l'estil califal cordovès amb la talla de capitells que foren utilitzats en les obres més grandioses, edificades durant la segona meitat del segle X a Cuixà, a Ripoll, a la seu de Vic i a Sant Benet de Rages. Són més escassos els relleus escultòrics obrats en aquest període que es conserven dispersos en altres indrets. Hom considera mossàrab gran part de la miniatura preromànica que il·lustra Bíblies i manuscrits del Comentari a l'Apocalipsi, de Beat de Liébana. Foren importants les influències califals, mossàrabs, per tant, que aporta el miniaturista Magius --segurament cordovès-- a la sèrie dels Beatus i que apareixen en el manuscrit signat per ell, procedent de San Miguel de Escalada, datat el 926. Un altre pintor, Emeteri, en el monestir de Távara, el 970, acabà un altre manuscrit començat pel seu mestre Magius, apartant-se, però, del seu estil. Emeteri i una pintora, Eude, són autors del Beatus de Girona, del 975. Altres Beatus més fidels a l'estil de Magius són el del monestir de Valcavado, avui a Valladolid, pintat per Obeco (970), i el Beatus de la Seu d'Urgell. Foren importants els de l'escriptor de San Millán de la Cogolla, una altra branca de la miniatura preromànica del segle X. (Pere de Palol i Salellas/Eduard Junyent) 2p ext Art preromànic amb influencia califal cordovesa, per exemple a Catalunya.

mossarabia f Comunitat de mossàrabs.

mossaràbic -iga adj Mossàrab.

mossarabisme m LING Mot mossàrab emprat en una altra llengua. El lèxic català, molt especialment el del País Valencià, conté diversos apel·latius que són mossarabismes, car s'ajusten a les lleis de fonètica històrica del mossàrab i no pas a les del català, com ara brullo 'brossat', càrritx 'senill', carxata 'llindar', clotxa 'clotet', clòtxina 'copinya', colombaire 'colomista', corbo 'cistell', cuquello 'cucut', fardatxo 'llangardaix', foia 'clotada', fondello 'entrecuix', fondó 'comellar', gaiata 'crossa', gamba 'cama', gambaire 'vagabund', muceguello 'rata-pinyada', mundar [desmondar/desmundar: el Ràfol de Salem] 'esporgar', orandella 'oreneta', orxata 'beguda d'ordi', pando 'camatort', pleita 'llata', regomello 'recel', sarnatxo 'senalla', tàpera 'caparra', tomello 'farigola', tormo 'roc', torondo 'bony', totxa 'mata d'espart', xerna 'nero', xicon 'noi', etc. (MSanG)