GLOSSARI DE LA FOIA DE SALEM, |
|
Aquest glossari està en procés de construcció constant. S'agraeixen comentaris, informacions i suggeriments referits a la història, llengua, cultura i tradicions de la Foia de Salem i a l'antic terme o castell de Carbonera. |
B[ramon], D[olors], GEC, VIII, p. 541: (segle XIII) Cabdill sarraí, alcaid de Montesa. El 1276 es revoltà i s'emparà del castell de Finestrat i inicià la segona rebelió sarraïna al País Valencià ( al-Azraq). Per l'agost de 1277 signà una pau amb el rei Pere II que li permetia de restar amb la seva gent sota la protecció de la corona, però al cap d'un any fou expulsat a Tremissèn.
GEC La comarca tingué un poblament prehistòric dens, documentat a partir del neolític (cova de la Sarsa, a Bocairent, amb ceràmica impresa cardial)
... i durant les primeres edats dels metalls: fons de cabanes de Bèlgida, amb vas campaniforme. (GEC, XV, p. 213)
«Són importans des del punt de vista arqueològic, les restes de pintures esquemàtiques, pròpies de l'Edat del Bronze, que es conserven en dues covetes del Barranc de Carbonera, vessant E de la Penya del Castellet en el vessant N de la serra del Benicadell. També hi ha vestigis de pintura i es troben sílex en la Coveta d'Enmig de la Penya de les Coves.» (E[nric] P[la] B[allester], GERV, II, p. 131).
Com és normal a les comarques centrals i meridionals del País Valencià, el poblament durant l'edat del bronze (bronze valencià) es mostra abundós, amb poblats com els de Bellús (tossal redó i tossal del Caldero). (GEC, XV, p. 213)
També és relativament ben documentada la fase ibèrica, amb nombroses troballes de poblats i elements d'escultura, a Bocairent, malgrat que no han estat fetes excavacions. (GEC, XV, p. 213)
«A més, en el Portet de Salem, en el Badall del Pinyonet, en la Penya Roja i en el Planet de Gomar hi ha restes ibèriques, que en els dos primers jaciments se superposen a altres amb ceràmiques fetes a mà, possiblement de l'Edat del Bronze.» (E[nric] P[la] B[allester], GERV, II, P. 131).
Durant la romanització, la comarca, que no tingué cap ciutat, fou estructurada a base de viles rurals. (M[iquel] Ta[rradell]), (GEC, XV, p. 213).
La colonització musulmana degué ésser molt intensa, atesos els nombrosos nuclis de població existents ja en aquest moment, que han estat l'origen de la major part dels pobles actuals. (GEC, XV, p. 213).
Rubiera/Epalza 1987, 18: En el segle XI, el geògraf andalusí Al-Udhri (Al-Ahwani 1965, 20) inclou Xàtiva i el seu fahs o camp periurbà dintre la cora de València. El districte n'era llavors molt reduït, ja que rep el nom de juz, "part" (aquí no es pot seguir la interpretació de Munis que aquest terme significa una devesa lliure d'imposts, perquè difícilment es pot creure que tingués aquest caràcter l'Horta de València, que és anomenada també juz; és, simplement, un districte administratiu més petit queiqlîm, "comarca" (Arié 1982, 86)) i està al costat deldistricte d'Albaida i del d'Al-Asnad. Aquest topònim vol dir "Costera" i es pot identificar, doncs amb l'antiga comarca de la costera de Ranes [...], base de l'actual comarca.
Rubiera/Epalza 1987, 25: Hi ha també la possibilitat d'un altre camí, el que segueix el curs del riu d'Albaida, travessant el congost que es troba entre la Serra Grossa i la Serra de la Creu. Va utilitzat dues vegades per Rodrigo Díez de Vivar per dirigir-se cap a la fortalesa de Benicadell (Menéndez Pidal 1969, 530): una vegada, anant cap a Villena i, una altra, anant cap a Bairén. Perquè sense dubte la vall del riu d'Albaida sembla un pas natural cap a la Muntanya alacantina, però el congost era tan estret que no creiem que fos mai un camí establit per les rutes, ni defensat per cap sistema. Potser, hi havia simplement un assagador o camí de ramats on només es podia caminar si és certa l'etimologia àrab d'aquesta paraula un darrere l'altre, animals o persones.
Josep-Emili Castelló i Traver, GEC, XV, p. 213: El règim senyorial afectà la major part dels pobles; només els més grans i de població cristiana de natura eren de la corona: Ontinyent, l'Olleria, Benigànim, Bocairent, Agullent i Montaverner. Les grans cases senyorials valencianes tenien ací grans jurisdiccions: el marquès d'Albaida tenia Albaida, Atzeneta, Benissoda, Bufali, Carrícola i el Palomar, i el marquès de Bèlgida posseïa Bèlgida, Bellús, el Ràfol i Salem; la baronia de Llutxent, passada després al marquès de Dosaigües, comprenia Llutxent, Quatretonda i Benicolet, i el duc de Gandia tenia la Pobla, Castelló de les Gerres i Aielo de Rugat. Administrativament fou de la governació de Xàtiva fins al 1707, i després, de la nova governació (corregiment) de Xàtiva, fins a l'any 1833. La divisió provincial d'aquest any la inclogué a la província d'Alacant, però poc temps després passà a la de València, i fou dividida en els partits judicials d'Albaida i d'Ontinyent, el primer dels quals desaparegut recentment.
Apareix amb noms diversos en la documentació: l'Alcúdia de Salem, l'Alcúdia de Beniatjar, l'Alcúdia del Ràfol...
[GEC, I, 479] = Despoblat del terme municipal del Ràfol de Salem (Vall d'Albaida), població de la qual ja depenia el segle XVI. Era lloc de moriscs, que, amb l'expulsió del 1609, quedà pràcticament deshabitat, fins a desapaèixer del tot. [MxC].
La incorporació a la Corona d'Aragó en la tercera etapa de la conquesta (1239-1245) del futur Regne de València: la conquesta del regne de Dénia, que formarà la governació de Xàtiva o dellà Xúquer fins al 1707.
«A les comarques compreses entre el Xúquer i la frontera assenyalada pel tractat d'Almirra (1244), com que la conquesta s'hi va fer a base de capitulacions, hi restà una gran part de la població musulmana anterior i els cristians que s'hi establiren no foren gaire nombrosos» (HPC, I, 415).
Incorporació a la província eclesiàstica Tarraconense. La conquesta cristiana establí una nova situació, amb la creació de nous nuclis amb pobladors cristians immigrats o la substitució, en alguns casos, de la població musulmana per cristians. Així, els nuclis cristians de la vall foren Albaida, Agullent, Benigànim, Bocairent, Guadasséquies, Ontinyent, el Palomar, la Pobla del Duc i Quatretonda. Alguns d'aquests tingueren importància en la vida medieval del País Valencià, i Ontinyent, l'Olleria i Bocairent tingueren dret a vot a les corts de València.
[Rubiera/Epalza 1987, 19] = Un segle més tard [el XII], Al-Idrissi (Dubler 1975, 538) presenta Xàtiva inclosa en una divisió administativa diferent de la cora de València i de la de Tudmir: l'iqlim d'Argira, lloc que creiem que es pot llegir perfectament Ènguera, corregint el manuscrit àrab original o la lectura del editor. Aquesta divisió administrativa engloba també Alzira i Dénia, segons Al-Idrissi.
D[uran], E[ulàlia], GEC, II, p. 795: [cat.: Alaçrac] [?-Alcoi 1276] Capitost musulmà. Pocs anys després d'acabada la conquesta del Regne de València per Jaume I de Catalunya-Aragó (1245) es posà al front dels musulmans de la part meridional del país rebelats contra el rei; ocupà, entre altres, els castells de Gallinera, Serra, Pego i Penàguila, i mantingué la revolta fins al 1258 amb l'ajuda d'Alfons X de Castella que disputava a Jaume I la possessió d'algunes zones del País Valencià. Les forces d'al-Azraq, d'altra banda, havien augmentat considerablement com a reacció contra l'ordre d'expulsió dels musulmans donada per Jaume i el 1248. Tanmateix, enganyat per Jaume I, al-Azraq es veié obligat a capitular i a abandonar el país; en canvi, un nebot seu rebia el castell de Polop. L'estat de revolta, bé que apaigavat, perdurarà: el 1275 una segona rebelió general comandada per Ibrahim alcaid de Montesa tingué lloc a les valls de Gallinera, d'Alcalà, de Pego, de Tàrbena, de Guadalest i de Confrides, estimulada pels sobirans de Granada i del Marroc (que intentaven la recuperació de certes places castellanes d'Andalusia), que hi enviaren forces granadines comandades pel mateix al-Azraq. Aquest s'emparà del castell de Penàguila i atacà Alcoi, però morí en la lluita, tot i que les forces cristianes foren després desbaratades. La mort d'al-Azraq fou atribuïda a la intervenció de sant Jordi, i donà origen juntament amb la campanya subsegüent duta pel rei i per l'infant Pere que posà fi a aquesta rebelió, no sense dificultats ( batalla de Llutxent), a les festes de moros i cristians que se celebren encara en diverses localitats del País Valencià.
Sanchis et alii 1986, 560.
Governación de San Phelipe. Bèlgida. Despoblats: Elca, Mittis, Zuagres, Beniprim, Benimeya, Benimuslem, Beniopa, Rafelgep, Benimecher. Senyoriu: Marquès de Bèlgida. Senyoriu: Carbonera.
El fet que no aparega cap dels poblats i despoblats de l'antic castell de Carbonera: Salem, el Ràfol, l'Alcúdia, Beniatjar, excepte Elca, significa que encara en el s. XVIII eren considerats com un senyoriu independent, però dependent en certa manera del marquès de Bèlgida? O pel fet de pertànyer al marquès del Real encara en el segle XVII, eren considerats com un senyoriu a banda?
Jornet 1932, 451: La baronía de Bélgida, vinculada en los Belvís, data del 6 de diciembre de 1388, y tuvo su origen en lo que se llamó castillo y honor de Carbonera; comprendía, además del citado castillo, los lugares de Bélgida, Rugat, Otos y la alquería de Beniatjar.
AMV, Lletres missives, llibre 5. Carta dels Jurats al senyor del castell de Carbonera el 16 d'octubre de 1393.
Más tarde desmembráronse de la baronía Rugat, Otos y Carbonera, que pasaron a los Calatayud, condes del Real y descendientes de los Belvís, y Beniatjar a don Juan, hijo segundo de don Guillén Bellvís Entenza, quedando en 1409, constituida la baronía solament con Bélgida y las aldeas vecinas Muntis, Suagres, Beniprí, Torralba y Misena, según carta de donación otorgada por don Guillermo Bellvís a favor de su hijo don Francisco, con motivo de su matrimonio con doña Asunción de Centelles.
ARV, Real Justícia, ll 13, f. 335. Any 1734.
1287 Casat amb una filla de Jaume Castellà, neta de Berenguer Llançol. Tingué dos fills: Guillem i Teresa de Bellvís Castellà. El rei Alfons I dóna a Bernat de Bellvís els castells enderrocats de Carbonera i Rugat. La importància de Carbonera en aquests temps es desprén de la contribució que el rei Jaume imposà als moros del regne de València en 24 de setembre de 1257: als de Carbonera correspongués pagar 600 besants.
1301 Confirmació dels privilegis sobre els castells de Rugat i Carbonera.
1326 Guillem Bellvís fa donació al seu fill Pere del castell de Rugat, la Pobla Nova, Castelló de Rugat i el Ràfol i Sarriera i la casa que tenia a Xàtiva. A Guillem, el segon, el castell de Carbonera i les alqueries de Salem, Benimijim, Rafalgeps, Benizuleima i Otos, i els llocs de Beniatjar i Benioga (Jornet, 460. ARV, Real Justícia, 23, f 339. Any 1762.).
Casat amb Francesca Calataiud. Tingué quatre fills i dos filles: Francesc, Joan, Lluís, Pere, Damiana i Isabel. Feu testament a Bèlgida el 29 de juliol de 1409 (ARV, Reial Justícia, l. 23, f. 116. Any 1762). A Joan, segon fill, llegà Beniatjar i Otos; a Lluís, el tercer, els llocs d'Alcúdia-Salem, Benimeixim i Rafalgeps, que tots junts són la Foia de Salem.
1698 En testament atorgat per Francesc Bellvís el 7 d'agost d'aquest any, el senyoriu de Bèlgida apareix elevat ja a la categoria de marquesat. ARV, Manaments, vol 3r, f. 9, anys 1698.
Quan torna el Ràfol a ser senyoriu del marquès de Bèlgida?
Antoni Ciríac Bellvís de Montcada i Àlvarez de Toledo (Madrid 1775-1842), fill de Joan de la Creu Bellvís Montcada i María de l'Encarnació Alvarez de Toledo i Gonzaga. Casat amb María Benita de los Dolores Palafox i Portocarrero.
Josep Àlvarez de Bohorques i Bellvís de Montcada (m. 1852), fill del matrimoni de Josepa Simona Bellvís amb José Àlvarez de Bohorques i Chacón, net d'A. Ciríac Bellvís de Montcada. Casat amb Luisa Alvarez de Bohorques i Guiraldes. Fill:Iñigo Alvarez de las Asturias Bohorques, seté marqués de Bèlgida.
[Barceló 1984, doc. 190 (1584), l2, ps. 332-333] = Sa‘dûn bn Salama de Alcúdia de Beniaia (segons la transcripció del document àrab: [sa‘dûn ban salamâ min baladî alkudya matâ banî najâh].·Caldria llegir-hi Beniatjar?) [...]. Creemos que el topónimo se puede identificar con la antigua alquería morisca de Alcúdia de Beniatjar, en la Foia de Salem, despoblada tras la expulsión. No obstante, se conserva en el término de Beniatjar una partida denominada la Beniaia, que también podría corresponder al segundo componente de nuestro topónimo. Existieron varios nombres de lugar que pudieran tener el mismo origen /Bani Najâh·/: una Beniaya en Valencia, citado en el Rep., Beniaia en la Vall d'Alcalà, una alquería morisca situada en término de Xaló llamada Baniaja i Baninatjar, alquería de la Vall de Guadalest citada en la nómina de Coll de Rates de 1409 publicada por Mateu i Llopis (cfr. Sanchis 1922, s.v., i Sanchis Guarner, M., «Dictados tópicos...», RVF, 5 (1955-58)).
[Coromines 1994, OC,II, 439] = En Rept. (p.344) consta també una alqueria Vinanaya donada el 1248, a la vall d'Albaida te. Carbonera (Corbera errada en SSiv., p. 454), però aquesta ha de ser una errada de còpia per Vinahaya, grafia que SSiv. diu haver trobat com a variant del nostre Beniaya. Ara bé estant això a Carbonera (que és te. de Beniatjar), ha de ser un lloc diferent, perquè Beniatjar és uns 15 k. a l'Est de la V. d'Alcalà, i Alcanalí, en el te. del quel el posa SSiv., p. 32, és encara més lluny, i més a l'E. I Beniaya figura entre les donacions de València a. 1238 (al Rept., 279). / En conclusió, hi ha hagut almenys tres llocs homònims: el d'Alcalà, el de Carbonera i el de València. Desfet aquest embull, ens queda Beniaia com a única forma segura. [...] ETIM. Probablement de Ben(i) + Yah·ya, com ja veu AlcM, nom conegudíssim, usual entre els moros d'Espanya [...] / Asín (Contr.) opina Bäni H·ayya «los de la culebra», i potser no podem rebutjar-ho de pla, car realment, encara que 'serp' es diu en àrab en una forma força diferent h·áiš (arrel h·yš, RMa junt amb aquest (163b5, 533), que tradueix «serpens», admet un h·áyya «serpens femenina». [...]
Nota: Aquesta topònim es refereix a l'alqueria de l'Alcúdia, que era al terme del Ràfol, i no pas a l'alqueria de Beniaia. L'Alcúdia apareix amb diferents denominacions en la documentació: Alcúdia de Salem, Alcúdia de la Foia de Salem, Alcúdia de Beniatjar, Alcúdia del Ràfol..., però en tots els casos es fa referència sempre al mateix topònim. Pel que fa a Beniaia, ens estem referint, com opina Coromines 1994, a una alqueria que devia existir en l'actual partida de Beniaia en el terme de Beniatjar. Pensem que la referència del text àrab "alkudya matâ banî najâh·" al·ludeix a "l'Alcúdia que és a prop de Beniatjar", és a dir, l'Alcúdia que avui dia és una partida del terme del Ràfol, en direcció a Beniatjar, i per tant, potser caldria rellegir "alkudya matâ banî najâr".
1. M. Asín: Bani H·ayya: "els de la colobra".
2.
C. Barceló: Bani Najâh· o Bani Najjâr (confon el
topònim Beniaia amb Beniatjar): "els de Najâh·"
o "els de Najjâr".
3. J. Coromines: Bani Yah·ya: "els
de Yah·ya (= Joan).
[LdR, 1968] = [Any 1248] Dominico Andres, adalil, cum se duodecim tenentibus caballos, unicuique V jovatas terre in valle de Albayda, in alcherii que dicuntur Vinanaja et Abduçalem, que sunt in termino de Carbonera; et si ibi non sufficerint, in propinquioribus alcheriis.
[= A Domènec Andreu, adalil, i a deu companys seus que duien cavalls, cinc jovades de terra a la Vall d'Albaida, en les alqueries anomenades Vinanaja i Salem, que estan en el terme de Carbonera; i si no n'hi haguessen suficients, en les alqueries més properes.]
[GEC, III, 425-26] = "..era una antiga alqueria islàmica, que el 1258 fou donada per Jaume I a Pau de Tarassona. Lloc de moriscs, el 1609 tenia 100 famílies. El 1535 fou separada de la parròquia del Ràfol de Salem i erigida, juntament amb Otos, en una rectoria de moriscs, i el 1574 formà la parròquia independent de Santa Maria. Dins el terme hi ha l'antic castell de Benicadell, dit després de Carbonera. [Josep-Emili Castelló i Traver]
Barceló 1982, 111-12: 1248 alq. que es diu Vinanaja, del terme de Carbonera (LR); 1527 Beniajar, prop del Ràfol (Salvà). Tal vegada del l'àrab /Bani Najjár/ o /Bani Najáh·/.
Miquel Barceló: Els Ayt Iraten i els altres: immigració i assentaments berbers a Sharq al-Andalus = Ban_u Aer (Azger, Azer, Adjer). Al districte (uz’) de Buny_ula (Bunyola) hi havia una important alqueria anomenada Beniatzar. A tres kilòmetres cap al nort n’hi ha una altra dita Beniatdars. Hi ha altres variants: Beniadatz, Beniaddarz, Beniaddars, Beniadarç (35). També a la vall de Coanegra, amb forta implantació berber, hi ha una altra alqueria amb el nom de Beniacar (36). A Agullent (València) hi ha una alqueria de Benatzar (37); al “terme de Carbonera” hi ha documentada, el 1248, una alqueria Vinanaja que C. Barceló, a partir d’un document de 1527 escriu Beniatjar (38). C. Barceló suggereix que es tracta d’un grup àrab “però no és gens segur” (39) en els dos casos. Els topònims mallorquins integrats dins de sistemes d’assentament berbers obliguen a pensar en un clan berber activament segmentari. La forma Ajjer i les altres produîdes del radical ZJR=ZR, que vol dir “bou”, es troba en les parles tuaregs meridionals (Kel-Azger, Izegren) i també a les parles berbers del nord. ZGR es recull amb el mateix significat de bou a la parla dels At Mangellat, d’Algèria (40). És probable que aquest etnònim s’amagui dins de la forma llatinitzada de la tribu antiga dels Zegrensis (41). La dispersió dels assentaments segueix la pauta segmentària d’altres grups tribals i clànics berbers. La identitat lingüística dels Ajjer seguia, al menys pel que fa a la seva identificació social, en el segle XIII, intacte.
Poema de Mío Cid, vv. 1156-66, ed. Menéndez Pidal, p. 171:
«Sonando van sus nuevas, alent parte del mar andan; / alegre era el Çid e todas sus compañas, / que Dios le ayudara e fiziera esta arrancada. / Davan sus corredores e fazien las trasnochadas, / llegan a Gujera e llegan a Xátiva, / aun mas ayusso, a Denia la casa; / cabo del mar tierra de moros firme la quebranta. / Ganaron Peña Cadiella, las exidas e las entradas. / Quando el Çid Campeador ovo Peña Cadiella, / ma'les pesa en Xátiva e dentro en Gujera, / non es con recabdo el dolor de Valençia.»
Nota de Menéndez Pidal: «Peña Cadiella, llamada Pennacatel en la Historia latina del Cid, y Peñacadell en varios documentos, es la moderna sierra de Benicadell, que, en el límite de las provincias de Valencia y Alicante, separa los valles de Albaida, al Norte, y de Cocentaina, al Sur. El Cid reedificó el castillo de Benicadell en el año 1092; era un punto estratégico que aseguraba el camino de Valencia y Játiva a Alcoy y Alicante.»
Llibre dels feits, 370, ed. Soldevila, p. 138:
«E aquells que romaseren en la nostra terra faeren cap d'Alaçrac: e venc un dia messatge a nós que combatien Penacadell, e que hi paraven algarrades, e combatient-los sovent e menut, a escut e a llança. E nós érem en València, e enviam per los bisbes, e per los nostres rics-hòmens, e per cavallers que hi havia que sabien de feit d'armes, e per los prohòmens de la ciutat, que s'aparellassen d'anar ab nós, que vengut nos era messatge que Penacadell combatien, e que hi volíem anar per tal que els en llevàssem: car si Penacadell se perdia, lo port de Cocentaina se perdria, que no gosaria hom anar a Cocentaina, ni a Alcoi, ni a les partides de Seixona, ni a Alacant per negun lloc, e seria gran desconhort dels crestians.»
Notes de Ferran Soldevila (p. 338):
2 «Penacadell o Penya Cadell, conegut també amb el nom de Benicadell, es troba al Sud de la vall d'Albaida. El nom es dóna a tota una serra, considerada com el lligam entre les comarques d'Alcoi i Horta de Gandia. La crònica es refereix ací, no a la serra, sinó al castell, que hi existia de temps molt antics i que ja havia estat reconstruït pel Cid en 1091. Mateu i Llopis, El País Valencià, p. 109.»
7 «El caràcter altament estratègic de Benicadell, tan ben descrit ací, es també posat de relleu en un altre text relatiu a les lluites de cristians i sarraïns a València, però molt anterior a la Crònica: el Poema del Cid; segons el qual, el Cid, de Penya Cadell estant, tenia "las exidas e las entradas de Valencia". Menéndez Pidal, La España del Cid, I, p. 435.»
Sanchis 1922, 110: Conocida montaña que forma el muro que separa el valle de Albaida del antiguo condado de Concentaina, cuyas cuestas rápidas estaban sembradas de escombros en tiempo de Cavanilles, y desde cuya cima se contempla una extensión inmensa. Está probado ya que es el mismo Pinnacatel o Peña Cadiella, donde el Cid, antes de conquistar a Valencia, por los años 1092, vuelto de una excursión a Andalucía, reedificó el castillo que allí había y lo convirtió en inexpugnable fortaleza. Allí se encontraba también el castillo de Peñacadiel o Peñacadiella, que tenía en su término a Beniatjar, perteneciendo a su jurisdicción Carbonera, Rugat y Bélgida. En varios documentos de los siglos xiii y xiv suena el nombre de este castillo con el nombre de Peñacadell.
Jornet 1932, 339-41: Rui Díaz de Vivar, a su regreso de una excursión por Andalucía, previendo el avance de los almorávides, construyó por el año 1091 el castillo de Pinnacatel, sobre las ruinas *** arrasado por los moros, le fortificó con todo cuidado y les proveyó de víveres y armas para una larga defensa.
En el año 1094, después de la toma de Valencia (15 de junio) quiso el Cid extender sus dominios hacia el Sur, y, tras encarnizadas luchas, ganó a los almorávides el castillo de Játiva; casi al mismo tiempo, con el auxilio de Pedro I de Aragón, rechazaba a los almorávides de sus confines meridionales batiéndolos en Bairén y en los riscos de Pinnacatel.
[Nota de Jornet: Así que el Campeador se apoderó de los arrabales de Valencia, los moradores de la ciudad ofreciéronle arrojar de ella a los almorávides si en cierto tiempo no les venían socorros de Àfrica. En los dos meses de tregua que pactaron, corrió nuestro caudillo a encerrar en el castillo de Pinnacatel todo el botín cogido. Diccionario General etimológico por don Roque Barcia, tom. I, pág. 876 y siguiente.]
Va unido a las glorias del Cid el nombre de un formidable castillo que en aquel tiempo se llamó de Peña Cadiella o Penya Cadell [Nota de Jornet: La primera denominación la aprendieron los castellanos de los mozárabes valencianos, y, la segunda, es vocablo catalán (Menéndez Pidal, don Ramón. La España del Cid. Tom. I, pàg. 433).]. El lugar donde estuvo emplazado este castillo no se puntualiza en ningún documento, y este descuido ha sido tema de investigación para muchos historiadores.
El cronista de la provincia, en su obra "Valencia", tomo II, pág. 786, recoge los antecedentes históricos que, acerca de este castillo, dio a conocer el arabista don Julián Ribera. "¿En qué parte de la montaña pregunta estaba situado el castillo del Cid?. Sobre esto encontramos alguna luz en los primeros tiempos de la reconquista. Conservaba aquel castillo gran importancia en el reinado de don Jaime I. La crónica de este monarca, al ocuparse del alzamiento del revoltoso Al-Azrach, dice que Peñacatell era la puerta para Concentayna, Jijona y Alicante, y que en retenerlo estaba el perder o conservar este reino. Esto no determina la situación exacta del castillo; pero consta por documentos de aquel tiempo que dependían de él los lugares de Carbonera y Rogat. Este último (Rugat ahora), se halla en este valle de Albaida, y Carbonera, que ha desaparecido, también estaba aquí, más hacia poniente. A fines del siglo XIII ya no suena el castillo de Pinnacatel, pero sí el de Carbonera, como cabeza de la baronía cedida por don Alfonso III a don Bernardo de Belvís... ¿Formaría parte este castillo de la antigua y mayor fortaleza del Cid, la cual debía tener la extensión de un campo atrincherado? Del fuerte de la Carbonera todavía se conservan vestigios en la umbría de Benicadell, cerca de Beniatjar, Otos y Carrícola. A fines del siglo pasado aún existía un baluarte u obra avanzada en un altozano que domina a Beniatjar. Aquellos restos fueron arrancados para construir el calvario. Cimientos de muros y de torres encuéntranse por aquellos campos."
Acertado nos parece, anda el cronista, al suponer la fortaleza del Cid reducida a la extensión de un campo atrincherado, porque si era su objecto impedir el paso del enemigo del Valle de Albaida al de Cocentaina, nunca lo hubiera conseguido con un solo castillo en el cabezo de Carbonera; lógicamente debieron situarse en los puertos de Salem y de Albaid, protegidos, si se quiere, por otros intermedios. Ya en la época del Conquistador aparece esta línea cubierta de castillos y atalayas, los cuales conocemos no sólo por los documentos de aquel tiempo, sí que también por los vestigios que aún quedan.
Martínez 1934, I: ACA, documents de Jaume I referits al castell del Benicadell: 142, 179, 181, 460, 467, 868, 888, 1480, 1481, 1604, 1835, 1920, 1922, 2058.
Ll[oret], T[eresa], GEC, III, p. 426: Serra que forma part de l'alineació muntanyosa que separa la Vall d'Albaida (conques del Vernissa i del riu de Micena) al nord, del Comtat (vall de Perputxent, a la conca mitjana del riu d'Alcoi). És la continuació de la serra d'Agullent, de la qual és separada pel port d'Albaida (les dues serres formen una llarga murada en direcció sud-oestnord-est de 64 km de longitud, i arriba fins a la serra d'Ador, al límit amb la Safor. El seu cim més alt és el pic de Benicadell (1 104 m), punt culminant de l'aguda cresta del Benicadell. És formada per un anticlinal cretaci i els seus vessants apareixen en gran part escalonats en bancals amb feixes on són conreades oliveres, garrofers, vinya, cereals, ametllers i altres arbres fruiters. Als herbassars, resultat de la destrucció d'antics boscs i garrigues, pasturen bastants ramats d'ovelles i cabres. Al seu vessant septentrional, als límits dels termes de Beniatjar i Otos, hi ha les restes del castell de Carbonera.
Barceló 1982, 112: 1124 Penna Catella (Arco 57); 1125 Penecadel "ubi sunt duae turres inexpugnabiles" (ES 10, 605); 1258 Penacadel (Burns 1975, 249).
El topònim apareix als textos referents a l'estada del Cid i Alfons el Batallador pel territori. Segons Guichard tal vegada és el juz' dels /Bani Gatíl/ que cita al-`Udrî.
[Cortell/Herrero 1985, 17, 24] = El nombre Benicadell que suena tan frecuentemente en los labios de los comarcanos, tiene curioso origen. La multitud de poblaciones valencianas y alicantinas con estructura onomástica Beni- (Beniatjar, Beniarrés, Benicolet, Benigánim, Benillup, Benilloba...) *****
[...] El conjunto estratégico utilizado por el Cid, y más tarde por Jaime I, comprendía fortificaciones diversas que lo hacían prácticamente inexpugnable. Todavía quedan restos de aquel sistema defensivo. En la cima misma del Benicadell hay vestigios de la antigua atalaya (restos de muralla, aljibe y un pasadizo); del castillo o fortaleza ubicado sobre la loma de Les Coves o loma del Castellet perviven aún gruesos muros y algún pasadizo. El complejo estratégico se completaba con otros puntos fortificados en la Serreta del Ràfol (en el lugar conocido como Corral del Tossalet del Sayó), en Castellón de Rugat (en el promontorio denominado precisamente Castellet, donde hoy se halla la ermita de Santa Bárbara y San Antonio), y se supone que también en Beniatjar, sobre el Calvari, debió existir una fortificación complementaria de todo este sistema.
La documentación medieval se hace eco de este conjunto de fortificaciones o de alguna de ellas en concreto: un documento de Jaime I alude al "castrum nostrum de pena Cadel", según consta en el Archivo de la Corona de Aragón. Y del propio Archivo es otro documento fechado en 1315, que registra las rentas reales y alude al alcaide de esta fortaleza: "Item l'alcayt de Penacadell".
Martínez 1934: ACA, documents de Jaume I referits a Carbonera: 156, 158, 179, 181, 270, 299, 347, 702, 868, 1480, 1498, 1835, 1842, 1880, 1920, 1921, 1922. Documents de Pere el Gran: 504, 899.
Gallofré 1968: Documents d'Alfons III referits a Carbonera: 309, 1023, 1161.
C[ahner], M[ax]; F[luvià], A[rmand de], GEC, IV, p. 372: Despoblat del municipi de Beniatjar (Vall d'Albaida), al límit amb el d'Otos, al vessant septentrional de la serra del Benicadell. Era una antiga alqueria islàmica sota la jurisdicció del castell de Carbonera (anomenat en època islàmica castell de Benicadell), donat en feu a Bernat de Bellvís, almirall de les galeres de València, amb jurisdicció sobre els llocs (actualment despoblats) del Muntis, Suagres, Benimaclet, Benimeia, Rafelgep, Elca, Salem, a més de Bèlgida, població que esdevingué cap de la baronia i que, juntament amb Carbonera, formava una parròquia ja en el segle XIV. La baronia fou elevada a marquesat de Bèlgida el 1753 a favor de Josep Vicent Bellvís de Montcada i Eixarc de Bellvís, adelantado mayor perpetu de Nova Galícia (1697-1753), en cap del seu pare, difunt; passà als Àlvarez de las Asturias-Bohórquez i als Cotoner.
Barceló 1982, 135: 1249 Carbonera, a la Vall d'Albaida (LR); 1259 alamí de Carbonera (I CHCA I, 310); 1358 lloc i castell de Carbonera, a la Vall d'Albaida (Jornet 497).
Es tracta d'un topònim d'època anterior a la conquista musulmana.
Cortell/Herrero 1985, 25: Constituyó en la Edad Media una importante fortaleza. Sus ruinas se levantan sobre el cerro cónico, denominado Penya del Castellet, de 660 m. de altitud, en la línea divisoria de los términos de Beniatjar y Otos.
En 1912 Mariano Jornet Perales estudió detenidamente el recinto y reconstruyó el plano de la antigua fortaleza basándose en los elementos que aún quedaban en pie: paredones, galerias, algibes... Del estudio del mencionado autor se desprende que el castillo en cuestión constituía una poderosa fortaleza estratégicamente situada. Los muros externos tenían aún puede comprobarse casi dos metros de espesor y estaban construidos con hileras de piedra hojosa sin trabajar.
Durante la Edad Media formaba parte del complejo defensivo del Campo de Penyacadiella, cuyo baluarte más encumbrado coronaba el Benicadell. No han faltado autores que hayan confundido la fortaleza de Carbonera con la otra más compleja e importante de Penya Cadiella.
El Castell de Carbonera alcanzó su máxima importancia en el siglo XIII, cuando dependían de su alcaidía los pueblos de Salem, Ràfol, Beniatjar, Beniaya, Carrícola, Torralba y Misena. En la primera contribución decretada después de la Reconquista, Jaime I les impuso un gravamen de 600 besantes.
Cuando, en 1398, Alfonso III cedió esta fortaleza a Bernardo de Bellvís, se hallaba ya prácticamente derruida. Su misión tutelar había acabado.
Barceló 1984, 88: Remet a un document de 1609 (cartes pobles, arrendaments o recaptació d'impostos) estudiat per Císcar 1977, 99.
E.A. Llobregat, GERV, s.v.: Nombre que las fuentes escritas romanas dan a una porción del área geográfica ocupada por los iberos y que puede reducirse a la región limitada al norte por el Júcar, al sur por el Segura, y por el interior en la línea montañosa que divide hacia poniente la cuenca del Vinalopó y la del Cànyoles. La mención del nombre es tardía (sólo la traen C. Plinio, en la segunda mitad del siglo I d. d. C. y Ptolomeo, del siglo II de nuestra era) y resulta difícil imaginar si respondía a una realidad tribal o cultural. De otra parte, salvo para esta región, no se han llevado a cabo estudios completos de cultura ibérica que nos permitan señalar diferencias o matices. Dentro de su área geográfica quedan emplazados la mayor parte de los yacimientos importantes y bien conocidos del mundo ibérico valenciano, tales como las necrópolis de Oliva, L'Albufereta, el Molar, el Cabezo Lucero y San Antón, o los poblados de la Bastida, la Covalta, Punta de Benimaquía, Pic de l'Àguila, el Xarpolar, El Puig, la Serreta, Peñón de Ifach, Tossal de la Cala, Isla de Campello, Tossal de Manises, La Alcudia, la Escuera, Cabezo Lucero. Estos yacimientos trazan un panorama general de poblamiento que salvadas las diferencias de exploración entre las distintas áreas permite suponer una predilección por los lugares altos como emplazamiento de los poblados, y en su cercanía las necrópolis, cuando han sido encontradas, caso excepcional,y que pone a un elevado nivel el conjunto de Albufereta-Tossal de Manises, dadas las enseñanzas que se extraen de tal comparación. En su conjunto la cultura ibérica contestana, aparece completamente formada dentro del siglo V antes de nuestra era de época anterior y de formación pueden señalarse los niveles inferiores de la Alcudia y posiblemente Los Saladares y perdura en forma normal hasta la primera mitadd del siglo I a. de C. En épocas posteriores, ya dentro del Imperio Romano, se registra la perduración de algunas características en la cerámica, pero de un modo residual. Dentro del mundo ibérico, la cultura contestana presenta particularidades tales como la coexistencia de tres sistemas escriptorios: alfabéticos griego, jónico (Serreta, Campello y Benilloba), sistema turdetano (Bastida, Covalta) y sistema ibérico del este. En cuanto al arte de Contestania ha proporcionado una gran masa de esculturas (más de sesenta) de época bastante antigua (siglos IV-III a. d. C.) entre las que destaca el conjunto de La Alcudia con piezas capitales como la Dama o el Guerrero con coraza. Apenas se sabe nada de la organización política o económica. El hecho de que sólo emitiese moneda (y desde fechas antiguas tales como el siglo III a. d. C.) Saitabi, la actual Játiva, induce a concederle una cierta capitalidad económica, que arrancaría posiblemente de sus cultivos de lino así como de la hilatura y tejido de esta fibra, muy apreciada en época romana. En cuanto a la vida espiritual tan sólo no es conocido el santuraio de la Diosa de la Fecundidad que existía en La Serreta, y que perduró almenos hasta la época de Constantino, cuando ya hacía mucho tiempo que el poblado había sido deshabitado. Posiblemente pueda defenderse la existencia de cultos en cuevas, relacionados con estos ritos de la Gran Madre de muertos y vivos. A niveles de artes menores, la máxima peculiaridad de la Contestánia es el estilo de la pintura, cerámica denominada tradicionalment de Elche-Archena, con grandes figuras de aves y animales salvajes, y deficiente trazado de las figuras humanas, altamente decorativo. Este estilo perduró durante los siglos III y II a. d. C. El origen del nombre procede, según las teorías filológicas recientes, de un hipotético Contesta, que no ha sido localizado y que no es lícito, arqueológicamente, relacionar con Cocentaina como se viene diciendo tradicionalmente.
D[uran], E[ulàlia], GEC, V, p. 584: 1 f hist Circumscripció administrativa d'al-Àndalus sota la dependència d'un governador o valí creada per l'administració islàmica com a continuadora de la província o ducat visigòtic, la qual perdurà fins a l'enderrocament del califat de Còrdova al començament del segle XI. De les vint-i-quatre en què fou dividit el territori peninsular, quatre incloïen territori dels Països Catalans: la gran cora de Tudmir, que incloïa la conca del Segura i que tenia la capital, inicialment, a Oriola i, des del 825, a Múrcia, la cora de Xàtiva, la cora de València, que arribava pel nord fins prop de l'Ebre, i la cora de Saragossa, que incloïa la part de Catalunya sota domini musulmà.
LdR
2534. [Any 1247] Guillelmono de Spigol, domos in Elcha, alcheria de Carbonera; et IIII jovatas terre in regadivo in termino eiusdem alcherie. XV kalendas septembris.
A Guillemó d'Espígol, unes cases a Elca, alqueria de Carbonera; i quatre jovades(1) de terra de regadiu en el terme de la mateixa alqueria. 18 d'agost.
2535. Guillelmono de Spigol, quoddam casale molendinourum situm in termino alcherie de Carbonera, que dicitur Elcha, pro medietate domino regi francha. XV kalendas septembris.
A Guillemó d'Espígol, un casal de molins situat en el terme de l'alqueria de Carbonera anomenada Elca, per la meitat al senyor Rei, franca. 18 d'agost.
2536. Marchesie et Usane, filiabus Petri Andree, unicuique domos in alcheria que dicitur Elcha, que est in termino de Carbonera, et unicuique IIII jovatas terre in regadivo in termino eiusdem alcherie. \Franche/. XV kalendas septembris.
A Marquesa i a Usana, filles de Pere Andreu, a cadascuna unes cases en l'alqueria anomenada Elca, que està en el terme de Carbonera, i quatre jovades de terra de regadiu en el termes de la mateixa alqueria. Franques. 18 d'agost.
Sanchis 1922, 220: (Elca, Elcua, Elqua, Elcha).- Es un despoblado de Bélgida [?], que fué alquería en tiempo de los árabes, situada en el término de Carbonera, como consta en el Repartimiento de D. Jaime, de la cual dió casas y un casal de molinos a Guillermo Spigol, y casa y tierras de regadío a los hijos de P[edro] Andrés, el 17 de agosto de 1247. Dice Escolano, que en su tiempo era una de las aldeas que había en la Foya de Salem, que pertenecía al conde de Raal, D. Luis de Calatayud, formando un conjunto de 200 (??)(2) casas de moriscos.
Barceló 1982, 151: 1249 alq Elcha, terme de Carbonera (LR); 1527 Elca (Salvà 1935 i Robres 1962, var. Elqua). Tal vegada de l'àrab /álq(a)/ "boca", "estret de terra", "freu", "coll", encara que gens segur.
Ventura 1989, «Toponímia de Salem», ps. 529-32: Polígon 5 de Salem: Barranc d'Elque (=Elca). Polígon 7: Font d'Elca. Polígon 8: Penya d'Elque (sic) en la muntanya, prop del Portet de Salem i del Pla de Mariana. Polígon 11: Situat al nord del polígon 10, entre el camí d'Elque, a l'Oest; camí de l'horta al sud i camí de la Cova Nova i barranc d'Elca a l'est. Send'Elca, [Casals d'Elca. En aquests dos polígons estava l'alqueria i font i bassa d'Elca. En la parcela 6 i 7 del polígon 10 està el naixement de la Font d'Elca. Aquesta es divideix en dos braçalets, el de l'esquerra cap a la partida d'Elca i els Casals i el de la dreta cap a les hortes i la partida de la Font d'Elca. [Nota de Ventura: Es conserven encara les restes d'una enorme bassa vella a la vora del camí, que és un bancal plantat d'oliveres. El nucli del poble devia estar en els casals, en les parceles 5 a 15 del polígon 11.]
e. Labarta 1987, 223.
PiscisElca, [1583] 347.
GEC, VII, p. 466: 6 f hist Cadascuna de les dinou demarcacions fiscals en què era dividida la població morisca del Regne de València el 1602 ( morisc). Eren les següents: Sogorb, Benaguasil, la Vall d'Uixó, Xelva, Bunyol, Cofrents, Tous, Alberic, Càrcer, Xàtiva, Castelló del Duc, la Vall d'Alfàndec, Gandia, Oliva, Ondara, la Vall de Gallinera, Guadalest, Cocentaina, la Vall d'Elda.
Sanchis 1922, 232: Dice Escolano, que era de D. Luis Calatayud, conde de Raal, y «enciérranse en ella seis aldeas de moriscos, a saber: Zalem, Beniatjar, Alcudia, Ráfol, Benichervi y Elcua, que hacen 200 casas. Zalem es nombre propio del moro que fué señor desta tierra; o por algún acaecimiento llamaron los moros Zalem este lugar, que en arábigo significa paz y seguridad».
Títol nobiliari que en l'escala jeràrquica és per sobre del de comte i per sota del de duc. [...]. Des del 1718 quan Felip V establí els graus de la noblesa catalana constituïren el segon grau dins la categoria dels títols, després del de duc i abans del de comte. Actualment són el primer grau dels títols, i tenen (ells i els primogènits) el tractament d'ilustre senyor. (GEC, IX, p. 624).
a. GEC, X, p. 45: sv. Micena Caseria i antic poble del municipi d'Otos, dins l'enclavament de Torralba i Micena, al costat del riu de Micena, afluent per la dreta del riu d'Albaida; neix al vessant septentrional de la serra del Benicadell, sota el port de Salem; passa pel Ràfol de Salem, rep per l'esquerra el riu de Beniatjar i el barranc d'Otos i per la dreta el barranc de Rafalgani o de Castelló poc abans de desguassar al límit dels termes de Sant Pere d'Albaida i d'Otos.
Barceló 1982, 118: 1419 lloc de Benichervi (ARV, MR 39, f. 108r); 1527 Benicherví, prop del Ràfol de Salem (Salvà 1935); 1601 /Bini Jirbín/ (Barceló 1984).
Tal vegada de l'àrab /Bani Jarbín/. Al document àrab hi ha trets dialectals com és la palatalització de les vocals. Potser l'ètim està en relació amb la població nord-africana de Djerba.
Barceló 1984, doc. 239 (1601), l5-6, ps. 361-62: Item. A un hombre de Benigerví que llevó albaranes a los jurats, cantidad esta: 3 [s.]. [...] Benigerví o Benicherví era una antigua alquería morisca aneja a Salem (V.), en la Foia de Salem, próxima a Muro y a la Vall d'Albaida (cf. Sanchis Sivera, loc. cit.), actualmente partida de Salem. En Llutxent existe otra partida llamada Benigelví.
La fonètica actual és Monxereví o Mongereví? Consultar-ho. (Benigerví, Benitxerví, Mongereví, Monxereví??)
Restaren nombrosos poblats musulmans, convertits en moriscs el 1535, amb la conversió forçosa. L'expulsió dels moriscs (1609) afectà profundament la Vall d'Albaida, i la major part dels pobles romangueren despoblats; la repoblació s'efectuà molt lentament; començà entre el 1610 i el 1630, i sols es féu en una part dels antics pobles moriscs. A la fi del segle XVIII hi havia 23 despoblats, i aquesta relació encara no els incloïa tots.
El Ràfol era un poble morisc de la fillola de Castelló del Duc o de les Gerres, que comprenia els llocs següents: Almiserà, Aljorf, Benicolet, Benissoda, Terrateig, Montitxelvo, Aielo de Rugat, l'Alcúdia de Salem, Atzeneta d'Albaida, Beniatjar del Ràfol, Benixerví (Monxereví), Bufali, Carrícola, Elca, Otos, el Ràfol de Salem, Rugat, Salem. (revisar-ho****)
Fluvià, Armand de, GEC, XII, 369, «Real, comtat de»: Títol concedit el 1599 (confirmat el 1604) a Lluís Peres Sabata de Calataiud i de Pallars (abans dit Pere Sanxis de Calataiud), senyor de Real de Montroi, Pedralba, Beniatjar i Montserrat. Passà per matrimoni (1729) als Azlor de Aragón, comtes de Guara i després ducs de Vilafermosa. La grandesa d'Espanya fou annexada el 1857 a l'onzè titular José Antonio Zapata de Calatayud (òlim Azlor de Aragón y Fernández de Córdoba), mort el 1893.
Fluvià, Armand de GEC, XIII, p. 10: La branca dels comtes de Real fou iniciada per Eiximèn Peres Sabata de Calataiud i Ximénez de Lamberri (mort vers el 1444) cambrer del rei Martí I, el qual comprà al seu cosí germà Alfons de Calataiud i Gómez de Loaysa, segon senyor de Provencio, els llocs de Real i Montserrat. El seu cinquè nét, Eiximèn Peres Sabata de Calataiud i de Vilaragut (mort el 1588), senyor de Real i Montserrat, heretà del seu avi matern la senyoria de Beniatjar, fou governador d'Alacant i Oriola i pare de Lluís Peres Sabata de Calataiud i de Pallars, primer comte de Real (1599), el qual es casà amb Maria Bou i Català, senyora de Millars i Alcalà. Heretà el comtat i altres béns llur filla Isabel Sanxis Sabata de Calataiud i Bou (morta el 1643), la qual es casà amb el seu parent llunyà, de qui fou tercera muller, Lluís de Calataiud i Sanoguera (mort el 1628), vuitè senyor de Provencio i de Catarroja (aquesta senyoria heretada de la seva mare), el qual comprà el lloc de Villamonte, a Aragó. Aquest fou pare d'Antoni de Calataiud i de Blanes, novè senyor de Provencio i de Catarroja, cavaller tretze de Sant Jaume, el qual fou creat comte de Villamonte (1626) i morí sense fills; i d'Eiximèn Peres Sabata de Calataiud i de Calataiud, àlies Pere Sanxis de Calataiud, tercer comte de Real. La branca s'extingí amb el besnét d'aquest darrer, Vicent Pasqual Peres Sabata de Calataiud (mort solter poc després del 1751). La seva herència (comtats del Real, Sinarques i Villamonte, vescomtat de Xelva, senyories i baronies de Montserrat, Pedralba, Beniatjar, Millars, Bugarra, la Foia de Salem, Provencio, Catarroja, meitat de la vall i baronia d'Alcalà, etc) passà als descendents de la seva germana Agnès Maria de Calataiud i Ferrandis d'Híxar (morta el 1733), que el 1729 s'havia casat amb el noble aragonès Juan José de Azlor, comte de Guara.
[1922 Sanchis: 379]: Así se llama un lugar de 360 habitantes, que es curato de entrada, en el arciprestazgo de Albaida, cuya iglesia está dedicada a San Miguel. Fué sin duda la alquería árabe que en el Repartimiento se llamaAbdisçalem [Abdusçalem] y se sitúa en el término de Carbonera, de la que dió D. Jaime varias tierras a Domingo Andrés y a otros, el 25 de abril de 1248. Hállase en la Foya de su nombre, de la que ya hemos hablado. Perteneció al duque de Gandía. En tiempos del Beato Patriarca contaba ya 30 casas de moriscos, y la iglesia tenía por titular a Nuestra Señora, con los anejos de Benicherniç y Geldaque [Benigerví i Elca]. Había pertenecido al Ràfol, desmembrada en 1534 para erigirse en rectoría de moriscos, siendo conocidos entonces los anejos con los nombres de Benichervi i Elga o Elma. Se celebran fiestas al milacre de San Miguel, San Roque y Divina Aurora, el 13 y 14 de septiembre, y al Cristo de la Paz y San Miguel, el 28 y 29 del mismo mes. El primer cura se llamó Cristóbal Ridaura, y la primera partida que firmó lleva la fecha de 11 de julio de 1604, titulándose en ella «cura de la iglesia parroquial de la Foya de Salem». En 11 de octubre de 1611, se reservó por primera vez el Sacramento. Sobre la imagen del titular y patrono del lugar, escribió una Memoria, en 1909, D. Vicente Plá Herrero, la cual creemos está inédita.
GEC, , p. : Llogaret del municipi d'Otos (Vall d'Albaida), al nord del poble, a la confluència dels rius d'Albaida i de Micena, centre de l'enclavament de Torralba i Micena (2,94 km2), situat entre els municipis de Benissuera, Sant Pere d'Albaida, Bèlgida i la Pobla del Duc. Lloc de moriscs dependent de Bèlgida, el segle XVI fou agregat a Otos.
B[ramon], D[olors], GEC, XIV, p. 761: Territori autònom d'al-Àndalus sorgit el 713 com a resultat del pacte de capitulació ( `ahd) estipulat entre `Abd al-Azîz ibn Mûsà ibn Nuayr i el comte-duc Teodomir. Reconegué l'autoritat nominal de l'emir i es mantingué semiindependent fins al començament del segle IX, moment a partir del qual passà a designar una de les cores ( cora) omeies. Han estat molt discutits els seus límits. Amb capital a Oriola (substituïda per Múrcia des del 825), comprenia les actuals comarques del Baix Segura, l'Alacantí, el Baix Vinalopó i el Vinalopó Mitjà, però sembla infundada la pretesa inclusió de Villena, Elx i fins i tot València.
[Rubiera/Epalza 1987, 18] = Des del punt de vista administratiu, els àrabs varen dividir Al-Àndalus en cores, concepte un xic més ample que el de província, però que s'hi assembla. Cada cora era governada per un wali o super-governador.
Al Xarc Al-Àndalus, els primers segles de govern dels àrabs, com veureu, hi hagué una cora d'una gran extensió geogràfica que rebia el nom de Tudmir, diuen que en honor del governador Teodomir d'Oriola, d'origen visigòtic. Aquesta regió administrativa comprenia, com es veurà, les províncies actuals de Múrcia, Albacete, Alacant i València. Xàtiva, almenys fins a les darreries del segle IX, va pertànyer a aquesta cora, que limitava per l'oest amb la cora de Santaver (Conca-Guadalajara), i pel nord amb la de Tortosa, que ocupava a més de terres catalanes una gran part de l'actual província de Castelló. [...]. Més tard, veurem com València formava part de la cora de Tudmir i com Alzira depenia, administrativament, fins al segle IX, de la capital de Tudmir. S'ha de deduir, doncs, que Xàtiva depenia també de Tudmir. A principis del segle X, sembla que es forma una nova cora, amb capital a València, que substituïa Al-Àscar, l'antiga capital administrativa del nord de Tudmir. Xàtiva passaria a dependre d'aquest nova cora.
Rubiera/Epalza 1987, 17: Per als àrabs, la Península Ibèrica o al-Àndalus tenia una forma de triangle invertit on es podien delimitar tres zones. La més oriental era Xarq Al-Àndalus, espai comprés a l'est Xarq significa en àrab "est", "orient", "llevant" d'una línia imaginària que baixava dels Pirineus orientals i abraçava els actuals territoris provincials d'Osca, de Saragossa, de Lleida, de Tarragona; de Terol i Castelló; de Conca i València; d'Albacet i d'Alacant; i, finalment, de Múrcia, perquè el final d'aquesta línia es trobava a Cartagena. [...]. Aquest concepte geogràfic apareix en moltes obres dels escriptors àrabs andalusins, fins i tot en les antologies literàries com la Dhakhira d'Ibn Bassam de Santarem o el Múgrib d'Ibn Saïd Al-Màgribi, que utilitzen un criteri geogràfic per a classificar els literats d'Al-Àndalus.
Rubiera/Epalza 1987, 19: Sembla evident que els almohades (segona meitat del segle XII) tornen a fer una divisió d'Al-Àndalus en amal o divisions un poc més petites que les províncies. En aquest moment Xàtiva és el cap d'un districte que arriba fins a Rugat, a l'est, fins a Ontinyent i Agres, al sud --però l'Alcoià era de Dénia--, cap al nord fins a Tous, Alberic i Castelló de Xàtiva és a dir, Vilanova de Castelló o Castelló de la Ribera, i cap a l'oest, fins a Montesa i probablement Énguera. Aquestes dades es poden traure de la Tàkmila d'Ibn Al-Abbar i de la Crònica de Jaume I.
Amb això es pot veure que l'ordenació del territori segons les divisions administratives és variable i no massa significativa. Que la divisió siga per cora, per amal o per iqlim, el governador tindria la seua seu urbana en un cap administratiu (potser Al-Àscar; Múrcia; València; Énguera; o la mateixa Xàtiva). Però, com a hisn o castell, cap d'una petita jurisdicció fiscal, Xàtiva recolliria els imposts de la seua comarca per a enviar-los a la seu del governador.
1. Superfície de terreny susceptible d'ésser llaurada per una parella de bous en una jornada.
2. Es deu referir al conjunt de les cases de la Foia de Salem.