Cada any ens arriba amb una o altra commemoració que no podem deixar passar sense rememorar, perquè cal recordar el passat, cal recordar la història per a transmetre-la als nostres descendents i que des del coneixement la puguen valorar i respectar; si l'any passat fou el 800 Aniversarti del Naixement del rei En Jaume I, el nostre primer rei i fundador del Regne de València, enguany cal evocar l'expulsió dels moriscos, aquells valencians que després de més de vuit-cents anys d'habitar aquestes terres foren despatxats dels llocs on havien nascut. El 9 d'abril del 1609, enguany fa 400 anys, va ser publicat el decret d'expulsió que tant va afectar les terres valencianes, especialment aquestes terres de l'interior del País Valencià.
Alhora, un bon moment per recuperar una pàgina trista de la nostra història, però també, un bon moment per reflexionar sobre l'esdeveniment commemorat. Els moriscos -morisc deriva de la paraula moro, amb qui se'ls emparentava- foren els habitants d'origen musulmà o de creences islàmiques residents a la Corona d'Aragó(Aragó, Catalunya, Mallorca, València, Sardenya, Nàpols, Sicília i el Rosselló) i l'antic Regne de Castella, aquells mudèjars(de l'àrab mudajjan que significa "a qui se li ha permès quedar-se"), musulmans que residien als territoris cristians de la península Ibèrica durant el procés de la reconquesta que es dugué a terme durant l'Edat Mitjana, als quals se'ls permeté seguir practicant la seua religió, utilitzar la seua llengua i mantenir els seus costums. Durant l'Edat Moderna foren obligats a convertir-se al cristianisme, passant així a denominar-se moriscos, que van ser forçosament batejats en la fe cristiana amb el decret dels reis Catòlics del 1502 que ordenava la conversió o expulsió de tots els musulmans d'ambdues corones, tret dels xiquets menors de catorze anys i les xiquetes menors de dotze. Per tal d'evitar l'exili la majoria de musulmans de la Corona d'Aragó i la Corona de Castella optaren per la conversió al cristianisme, mitjançant el bateig. Al Regne de València, però, van ser escassíssimes les conversions i la pràctica totalitat dels sarraïns continuà practicant la seua religió islàmica. Tanmateix, arran de la Revolta de les Germanies, l'emperador Carles I, de nou, els va obligar a batejar-se (1525). Davant aquesta imposició, alguns sarraïns es van revoltar, encara que finalment els van batejar a la força(1526). Tot i que deixaven oficialment de ser musulmans, se'ls anomenava moriscos o cristians nous, expressions que en aquella època tenien un caire clarament pejoratiu.
Durant aquests períodes, l´intent de conversió de molts sarraïns per mitjà de les predicacions havia sigut un fracàs, puix no abraçaren la religió cristiana per convicció sinó per conveniència i continuaven practicant la seua religió. Les diverses campanyes de evangelització no foren eficaces, perquè, a més del problema de la llengua -parlaven àrab-, s'havia d'afegir la falta de dedicació dels capellans; i el recolzament que els moriscos rebien dels senyors. Les disposicions de 1526 sobre l´evangelització no produiren l´efecte desitjat. Un testimoni de l´any 1576 extret d'un proces inquisitorial d´un morisc de Benaguasil, posava de manifest la situació: "encara que convertits no son ni viuen com a cristians, mes pronte, es tracten i viuen com a moros (...) de manera que son mes moros que abans”. No obstant això una representació dels moriscos va negociar amb Madrid una moratòria de quaranta anys per a dur a terme l’evangelització. Però davant de tal situació el monarca Felip II va prendre la decisió d'expulsar els moriscos de les terres hispàniques en un Consell d'Estat reunit a Lisboa el 19 de setembre de 1582. Tal decret no es va aplicar. Però la idea anà madurant en la ment dels ministres i governants.
L´opinió antimorisca disposà de fervents propagandistes. Un exemple està representat en les terres valencianes per Martín de Salvatierra, bisbe de Sogorb, una diòcesi densament poblada de moriscos, que va proposar en 1587 deportar-los a Terranova i castrar els homes. La proposta del prior de l´Orde de Calatrava, doctor Fidalgo, va ser més expeditiva, preferia eliminar-los físicament embarcant-los en naus sense aparells. També, contribuí el virrei, arquebisbe i capità general de València, Juan de Ribera, que així va arribar a ésser al mateix temps cap religiós i cap civil del Regne. La Corona havia trobat amb el Patriarca Joan de Ribera (Sevilla 1532-València 1611), un instrument magnífic per a posar en pràctica el centralisme i els ideals de la Contrareforma. Entre altres qüestions, va utilitzar tot el seu poder civil i religiós per pressionar el rei cap a l'expulsió definitiva dels moriscos; va crear i va fundar el Reial Col·legi del Corpus Chisti, conegut entre els valencians amb el nom de Col·legi del Patriarca, que va tenir com a comesa principal la formació de sacerdots segons l'esperit i les disposicions del Concili de Trento i es va convertir així en un exemple i paradigma de la Contrareforma a València. El clima religiós de la Contrarreforma i la personalitat i el mecenatge artístic del fundador, el va convertir en una de les figures més influents d'aquest període. Va ser beatificat en 1796 i declarat Sant pel papa Joan XXIII en 1960.
La conversió forçada dels antics musulmans i sobretot la por a noves sublevacions va fer que molt prompte es dubtara de la sinceritat de la seua fe. També foren acusats de protegir i ajudar la pirateria turca. Finalment, Felip III, decretà l'expulsió del territori actualment espanyol de tots els moriscos, el 1609, expulsió que el virrei del Regne de València, don Luís Carrillo de Toledo, Marqués de Caracena, féu efectiva el 22 de setembre d´aquell mateix any en què signava un bando d´expulsió dels moriscos valencians que certificava, practicament, el final de la situacio conflictiva creada en diverses poblacions i comarques del Regne. A partir d'aquell moment els moriscos tenien un determini de tres dies per a encaminar-se als ports que els indicarien. Podien emportar-se tots els béns mobles que pogueren, inclús les monedes, així com quedar-se sis families de cada cent i també tots aquells que demostraren per mig d´avals un autèntic cristianisme. Aleshores, quedaren lliures d´expulsió tots els xiquets menors de sis anys que romangueren a càrrec de cristians vells. A pesar d´açò, foren pocs els qui van decidir quedar-se, però molts xiquets foren raptats per famílies cristianes. L´operació va resultar molt complexa i va estar preparada per a executar-la en un període de sis mesos. Es van armar galeres espanyoles i italianes, multitud de mercants particulars, tropes d´infanteria i intendència, etc.
Tenint en compte la magnitud de l'empresa es reconeix que s'hi va efectuar en prou ordre. Aquest decret d'expulsió va ser especialment dur per a les terres del Regne de València i en general per tota la Corona d'Aragó, ja que la major part de l'economia hi estava basada en l'explotació agrària per part dels moriscos. Al Regne de València, d'on se'n van expulsar 135.000 -representaven un 34% de la població-, moltes terres es van veure completament despoblades i es va haver de dur a terme un segon repoblament. Entre 1609-1610 es va portar a terme la seva sortida de la Península Ibèrica. Per a aquesta operació van ser mobilitzats 30.000 soldats i l'Armada va ser l'encarregada del seu transport fins a Tunis o el Marroc. Aproximadament foren expulsats uns 300.000 moriscos de la península. Al drama humà de milers de persones obligades a abandonar les seves cases, se li va sumar la persecució soferta més tard al Marroc, on no van ser ben rebuts. Dénia, el Grau a València o Vinaròs van ser alguns dels ports pels quals es van embarcar aquells valencians i valencianes de llengua àrab i religió musulmana per a ser traslladats al nord d'Àfrica. En realitat, l'impacte directe de l'expulsió va ser escàs a la ciutat de València, ja que a penes hi havia unes poques cases de moriscs, però va afectar sensiblement les rendes de molts nobles, la majoria residents al cap i casal però amb rendes agrícoles per tot el Regne, la qual cosa, a la llarga, va repercutir en l'economia de la ciutat, cosa que aporta un nou tema com és el de la col·laboració de la noblesa valenciana amb la monarquia en una operació que sabia que implicaria la seua ruïna. Així, començà la major crisi econòmica, social i cultural dels territoris pertanyents a la Corona d'Aragó.
La pèrdua de mà d'obra i de propietaris que pagaven rendes en aquestes zones van disminuir considerablement, fet que suposà una important decadència econòmica, perquè els moriscos treballaven fonamentalment el camp, que va romandre sense mà d'obra, barata i experimentada, durant llargs anys: “els que tenien moros tenia or”. La població no tornarà a recuperar-se fins un segle i mig després. Els cultius de sucre i arròs van haver de ser substituïts per la morera, la vinya i el blat. A més a més, els senyors valencians havien rebut quantitats elevades en préstecs per mitjà de la figura jurídica de censals, una espècie de préstec hipotecari. Prestadors urbans, comerciants, particulars i inclús institucions religioses anticipaven els diners i asseguraven una renda perpètua. Els senyors garantien, generalment, aquests crèdits amb les rendes senyorials o amb les propietats dels seus vassalls. L´expulsió va suposar un colp molt dur per a aquests senyors que es veieren impossibilitats, en molts casos, per a tornar els diners, perquè els moriscos havien eixit de les seues hisendes, les terres havien deixat de produir i ells s´havien arruïnat. Per altre costat, consideraven que si s´obligava els nous cristians -nous repobladors- amb mesures dures, podia fracassar la repoblacio d´aquelles terres. Finalment, dues pragmàtiques de 1614 i 1622 van obligar els senyors a pagar les pensions, però amb reducció dels interessos, de manera que les conseqüències econòmiques les pagaren també els inversors urbans. Una fracció de la noblesa valenciana es trobava a final del segle XVI en una difícil situació econòmica i potser va pensar que l’expulsió dels moriscos li donaria l’oportunitat de redreçar les seues rendes. També van arribar a una conclusió, com que la mesura era decidida, la millor opció era col·laborar amb el poder central de l’estat. S'equivocaren de nou. Resulta clar que la decisió es va prendre d’esquenes a la noblesa valenciana, si descomptem el duc de Lerma -fill del marqués de Dénia i nét de sant Francesc de Borja, valido del rei Felipe III-, a qui tan sols en part podem considerar noble valencià. D’ací se’n deriva que la monarquia necessités suports i que els va aconseguir a través del duc de Gandia, un del principals perjudicats, així com del comte de Bunyol i secundàriament d’altres senyors. Els nobles submisos van ser recompensats amb comissions importants als ports d’embarcament, de les quals, sens dubte, van traure beneficis econòmics. Però la noblesa valenciana a penes no va participar en les operacions militars, llevat d’algunes comeses de caràcter més aviat honorífic, concentrades a la ciutat de València, cosa que revela que se'n desconfiava. Els nobles que més van col·laborar van rebre compensacions, en forma de senyories o càrrecs oficials, però no hi havia per a tots, i ,a més a més, allò era pa per a avui i fam per a demà. La monarquia espanyola va saber dividir hàbilment els nobles valencians i obtenir-ne els beneficis corresponents.
Les conseqüències a llarg termini de l’expulsió dels moriscos en l’economia del País Valencià han estat molt discutides pels historiadors, però, fins i tot, alguns veuen aquest fet responsable d’un suposat endarreriment econòmic i del fracàs de la industrialització valenciana en el segle XIX. I potser no hi estiguen massa equivocats. Des de la Segona Germania(1693) els llauradors valencians de pobles de senyoria havien tingut la percepció que la seua situació era pitjor que la d’aquells que havien estat cristians abans de l’expulsió, i aquest és un fet comprovat. Probablement aquesta interpretació era alguna cosa més que una simple percepció interessada. S’ha discutit molt si les condicions amb què es va fer la repoblació van ser millors o pitjors que les que antigament havien hagut de suportar els moriscos, però no s’ha parat atenció en el fet que, de tota manera, en les localitats repoblades aquelles condicions van ser pitjors que en les cristianes. D’alguna manera els senyors valencians van intentar reproduir el sistema colonial existent abans de l’expulsió, però ara sobre vassalls cristians de natura. Aquest fet fou la causa de les tensions socials ben visibles en el camp valencià durant els segles XVII, XVIII i XIX fins a l’abolició de les senyories.
Tota aquesta història amb majúscules té, si es vol, una part més íntima i pròxima a nosaltres, la d'aquells moriscos de les diferents alqueries de la Foia de Salem: l'Alcúdia, el Ràfol, Elca, Monxereví, Salem, Beniaia i Beniatjar. L'existència de tantes alqueries, de l'àrab alqarya, llocs habitats per camperols lliures que eren propietaris de les seues terres, ha d'explicar-se per la pressió senyorial sobre els musulmans, que provocava la necessitat de posar en conreu terres marginals -abancalament de serretes- i produir, així, més rendes. Als moriscos se'ls adjudicaven les terres més pobres o allunyades del nucli urbà. La majoria dels moriscos es dedicaven al camps i d'altres a oficis artessans com ceramistes, fusters, sabaters, ferrers, escaiolistes o arriers, etc Com a agricultors introduïren nous conreus com les albergínies, les carxofes o les carabasses, milloraren l'aprofitament de l'aigua i els sistemes de regadiu, etc. Molts dels seus hàbits i costums han estat assimilats per tots nosaltres com pot ser el fer la migdiada, altres, amb el canvi de vida, van desapareixent, com emblanquinar les cases o tindre una figuera. Eren gent que menjaven moltes verdures i hortalisses, ceba, alls i oli d'oliva. Farines de llegums(llentilles, cigrons, mill, garrofa o dacsa), la carn dels pobres, que és com s'anomenava tot aquest tipus d'alimentació . Pastaven pa amb panses i figues(panfígol); mel, arrop amb fruites(arrop i talladetes), xarops... Tenien costum de fer conserves de les verdures i les fruites o secar fruita(panses, prunes...)El conreu de l'ametla fa que desenvolupen molts dolços amb ametla: massapà o torrons...
El valencià, dins del sistema lingüístic català, està replet d'arabismes, paraules d'origen àrab que han perdurat fins a l'actualitat. Així, d'entre les fruites: bacora, albercoc, taronja... Vegetals: endívia, nyora, safanòria, tramús... Plantes: alfàbega, assutzena, safrà, llimera... Noms d'eines i arreus agrícoles: garbell, tamís, fes, albarda... Atuells domèstics: safa, flassada, gerra, matalàs, setrill, tassa... Obres de canalització i d'arquitectura: safareig, algeps, rajola, albelló, sínia, caduf... Mots comercials: debades, fanecada, rova, almud... En matèria de regs: séquia, assut, sénia, aljub... Productes químics: alcohol, midó, quitrà, mangra... Molts topònims tenen l'origen àrab: Ràfol “masia”, Alzira “l'illa”, Almudaina “la ciutadella”, Alginet “els horts”, Albaida “la blanca” o Salem “la pau”. I així podríem allargar-nos moltíssim més, però que no ve ara al cas.
No podem deixar passar una oportunitat com la que ens brinda aquest 400 Aniversari, no sols per conéixer un poc més la nostra història -les coses que no es coneixen difícilment poden estimar-se-, sinó, sense deixar de reflexionar, alhora, sobre la situació d'aquells homes i dones que es veuen encara en l'actualitat “obligats” a abandonar les seues terres i tenir així una oportunitat de buscar unes condicions de vida dignes. Homes i dones que encara són perseguits per qüestions religioses, polítiques, sexuals o de qualsevol altre tipus pel simple fet de pertànyer a minories marginades. Els homes i dones som lliures per fer amb les nostres vides allò que pensem que és el millor, perquè únicament així aconseguirem, amb respecte i tolerància, viure en un món amb llibertat, sense barreres ni entrebancs que ens dificulten la convivència.
