UN ESQUEMA DEMOGRÀFIC 1

La conquesta del País Valencià (1233-1244) va plantejar a catalans i a aragonesos uns problemes de colonització ben distints dels que havien resolt en els seus propis territoris. D'una banda, a les nostres comarques residia una població musulmana prou més densa i, és clar, més llargament arrelada que no la que havia ocupat les zones del Nord, i això ja presentava la dificultat bàsica de substituir-la en massa per immigrants dels pobles conqueridors. Però, encara, i d'un altre cantó, hi havia el fet que aquests mateixos pobles no posseïen ni de bon tros un potencial demogràfic suficient per intentar una empresa repobladora de certa envergadura.⁽¹⁾ Resulta d'una evidència total que Jaume I, durant el període d'incorporació de les terres valencianes a la seva corona, va preferir les victòries diplomàtiques a les victòries militars: mirava així d'estendre els seus dominis sense eliminar-ne els habitants islamitzats. Una gran majoria dels moros vernacles s'hi va quedar i entrà a formar part de la nova estructura social valenciana. Les capitulacions amb què, sovint, les comunitats musulmanes autòctones es rendien a Jaume I, preveien una decorosa àrea de llibertat per als vençuts.⁽²⁾ El status jurídic dels moros valencians té aquest origen paccionat i va ser recollit per la legislació foral i més o menys escupolosament respectat pels monarques al llarg dels segles XIV i XV.⁽³⁾ Mentrestant, el nombre de cristians procedents del Principat, d'Aragó o d'altres llocs, vinguts a establir-se en terres valencianes, era pràcticament insignificant. El Regne de València, després de la conquesta, va seguir sent, en el fons, un país musulmà. Encara el 1368, fra Francesc Eiximenis dirà que la capital és una ciutat «quasi morisca».⁽⁴⁾

Sens dubte, Eiximenis exagerava: València, retuda a Jaume I el 1238, havia estat desertada pels moros. Segons conta el rei en la seva Crònica, uns 50.000 musulmans van abandonar la ciutat aleshores,⁽⁵⁾ i només n'hi restaren uns 15.000, la major part dels quals, de segur, establerts a l'horta immediata.⁽⁶⁾ Però el 1270 Jaume I es lamentava, en una carta als Consellers de Barcelona, que «en tot lo Regne de València» no hi hagi «poblat de xptians oltra xxx mília hòmens», quan «bé'n deuria aver c mília».⁽⁷⁾ Aquells 30.000 cristians del reploblament inicial s'instal·larien entre una població musulmana no inferior a 100.000 individus, sembla. Si en anys successius la immigració d'aragonesos i, sobretot de catalans, va augmentar. també l'anexió de les comarques meridionals -fins a Oriola- realitzada el 1305 per Jaume II va eixamplar el cens dels musulmans inclosos en la jurisdicció valenciana.⁽⁸⁾ Durant els segles XIV i XV el predomini numèric del sector islamitzat hagué de disminuir de mica en mica. Una forta i continuada afluència de catalans, que hi acudien atrets per les perspectives de prosperitat i de treball ofertes en el nou Regne,⁽⁹⁾ va determinar el caràcter diguem-ne nacional -llengua, costums, mentalitat- de la societat valenciana. Això no obstant, el nucli musulmà no deixà de ser-hi, si no major que el cristià, almenys tan important com ell. Hi ha especialistes que calculen que, pel temps de la conquesta de Granada (1492), la xifra de moros valencians no baixaria de 160.000.⁽¹⁰⁾ Sigui, com sigui, és just de dir, com fa Sobrequés, que fins en aquell moment els cristians no representaven al País Valencià més que una «superestructura urbana dirigent».⁽¹¹⁾

1. S. SOBREQUÉS i Joan REGLÀ, en Historia social y económica de España y América, dirigida per Jaume Vicens i Vives, Barcelona 1957, II, 12, i III, 138, respectivament.

2. Ferran SOLDEVILA, Vida de Jaume I el Conqueridor, Barcelona 1958, 171 ss.

3. Veg. sobre la condició jurídica de moros i moriscos en l'antic Regne de València, la bibliografia citada en el Catálogo de la Exposición de Derecho Histórico del Reino de Valencia, València 1955, núms. 668 a 673. Veg. encara: Francesc A. ROCA TRAVER, Un siglo de vida mudéjar en la Valencia medieval, en «Estudios de Edad Media en la Corona de Aragón», V (1952), 115 ss.

4. Francesc EIXIMENIS, Regiment de la cosa pública, ed. Els Nostres Clàssics, Barcelona 1927, 19.

5. JAUME I, Crònica, Barcelona 1960, V. 88.

6. SOBREQUÉS, en Historia social y económica de España, II, 34.

7. A. HUICI, Colección Diplomática de Jaime I el Conquistador, València 1923, III, II, 337.

8. J. Ernest MARTÍNEZ FERRANDO, Jaume II o el seny català, Barcelona 1956, 158 ss.

9. SOBREQUÉS, Historia social y económica de España, II, 39.

10. Op. cit., II, 410.

11. Op. cit., II, 61.