TAROT 03/VI/83

Sorgeix del fons del temps
la lliure voluntat.
Segant el temps passat
escolliràs l'amor
com un aprenentatge.

---

ORQUÍDIA

Si floreixen orquídies te'n faré un ram sencer,
perquè pugues comprendre els seus perfums inhòspits.
Serva l'amor dels dies estrangers que ara passen
en mars de quietud. Exalta el teu valor
fins a espais de proesa, fes plenitud solar.
Així algun dia net serem més purs i lliures.

---

AQUEST ÉS SOBRE ALLÒ QUE ÉS SAGRAT

El número 10. La roda solar. Un molí de vent. La periodicitat. La roda de la fortuna. Saps com comença la llum del dia? Com la serp que es mossega la cua, el diable és vençut pel corall del matí. Demà un magenta rosat difuminarà el rostre de l'alba.

El mestre d'obres començà a edificar la bastida del dia, traçà una circumferència sobre el cel de mercuri i amb la força de la pròpia voluntat renovà el cicle dels amors i dels desamors, dels odis, de les passions... Com la serp que es mossega la cua, la redonesa dels fruits enceta el cicle del temps. En l'albercoc, en la pruna groga, en la pruna rogenca de polpa carmesina. La pell cerúlia del fruit del pruner és la passió del sol que s'hi ajaça i s'hi emmiralla per conêixer-se a si mateix en el groc, en el foc, en el bes d'energia lumínica. Sempre vessa claror el punt essencial d'on dimana la llum, energia primera. La fúria de la pantera travessà la sabana. Déu del foc, escolta'm, a l'hivern tinc nostàlgia de tu, com un vidre glaçat pressent la melangia del centre de l'hivern, però ara m'abrases, amb el teu bes encês, roent, brunzent, la saliva infernal que s'engorga als teus llavis, déu sol, déu solar, déu poderós, protector del tigre i de la fura, electrode, lleó! Així comença la llum del dia, passió, passió. Existència és passió. Ara vós sou la víctima i jo el criminal.

Serenament, serenament contempla com creix la llum del dia. Quina fatalitat d'esclaus, quina allau d'espectres escriu amb tinta de sang un testament fecund sobre els vells blats, sobre els bladars immensos evaporant-se. Silenci, xarreu massa, garleu massa, ho profaneu tot, parleu, ploreu massa. S'ha desllomat un pòster penjat de la paret. La calor, la calma absoluta. Esperant, esperant la llum del dia, enamorat de la fosca, sempre cante la nit, com Novalis cantava la nit, el silenci. Silenci, silenci, és l'hora de les bruixes, la lluna és plena i folleja dominadora del cel. Controvèrsies, passions. El mestre d'obres edificà aquesta nit on ara mateix jo em queixe de no poder escriure tant com voldria i tan bellament, tan exactament, tan durament com voldria. Fatalitat. El planeta Urà quin signe travessa? Has calculat el meu ascendent? A quina hora vas nàixer? Hora solar. Exacta. Pam dalt, pam baix, devers les set del vespre. En un vespre d'hivern. He bastit el meu cercle i m'hi ofegue irremeiablement. Sobrepassant el límit d'allò intel·ligible. Quina respiració ofegada, quina ranera, quin pantaix, la mort d'una raça, el final d'una estirp! Navegants. Argonautes. Repassar allò escrit, conjuminar, contactar, contractar, confegir allò escrit. Aquesta és la literatura d'una fauna en extermini total, absolut. Paraula viva, paraula viva. Transcreació, transavantguarda. Transició, trànsit, tremendisme, tremebund. Quin dentifrici utilitzes a les hores de dinar? i a les hores de sopar? i quin licor t'excita a les hores de la sang, a les hores del bull de la sang? i quina dosi de ciclàmens per al teu jove cervell? Ah, tu ets el criminal i jo sóc la teua víctima!

---

AQUEST ÉS SOBRE LA INDOLÈNCIA

He obert el llibre on Gimferrer devora la imatge de Max Ernst. És més poètica la línia de color que la paraula sola? Així que costege les vores del riu, surt perseguint la mort l'ombra furtiva d'un jaguar. Per la poesia i contra la poesia escriuré dia a dia tot el paper que em resta. És més fort el desig de quedar-se que el desig d'escapar? és més blanc el paper quan la nit l'il·lumina? és més bell un pallasso que un artista de cine? Tinc el cor en un pot i el teu a punta de fletxa. No podré compensar el doll de les imatges que enlluernen l'abisme on reboten els dies. M'agrada aquest silenci més que no l'escriptura, preferesc observar que escriure una novel·la. Fa més llum una foto que no pas un poema? És més bella l'acció que un meditat profund?

---

AQUEST ÉS SOBRE LA CONFUSIÓ QUE CREA LA TRISTURA

Problemes de nerviosisme, inestabilitat i passivitat. Meticulositat i originalitat, exercicis de follia. Personalitat intravessada on l'estudi derrota l'amor. La raó s'ha dipositat en una altra banda.

Estem sotmesos a un procés de buidat mental. La quantitat d'informació ràpida, accelerada, que rebem cada dia no permet encara que la ment s'acoble a un ritme propi. El martelleig informatiu, sovint de coses nímies, sense importància, ens fa estar pendents del detall i a l'hora real d'imaginar un procés nou ens veiem incapaços de seguir. És dur i dolorós de fer-se un estil, una mena de seguici mental d'idees; més difícil encara fer que aquest estil siga comunicable o impactant. Estem farcit d'impactes!

El major repte d'un comunicador consisteix a realitzar la capacitat de construir i de transmetre móns possibles, ordenacions possibles del món, possibles cosmovisions. La religió, les religions, els mites, les mitologies són sistemes articulats sobre un procés acumulatiu de tradicions, són pensaments sintètics, és a dir metafòrics, ordenats, representacions del món segons un morfologia pròpia on cada element ajuda la constitució de la sintaxi global. En la consciència de l'home arcaic, en els modes de pensament originals, tot allò que posseïa i posseeix una significació és referit a la realitat absoluta i, per això mateix, té el valor del sagrat.

Una literatura basada només en la reivindicació d'un fet lingüístic o d'un peculiar sistema lingüístic no pot aportar gaires coses a la seua universalització, car allò que cerca el lector, més que no pas sensacions de paraules, són tipologies còsmiques, mites d'incumbència.

Com es podria deturar la davallada fins a límits temporals? Se sent el degoteig de l'aigua sobre les fulles atentes. La boira ascendeix lentament i conjura miratges, s'esgola pels arbres i rastreja lianes. Oculta líquens petitíssims.

El meu únic amor ha estat la llum, la pobresa la meua riquesa. La bellesa, mestre Pound, és tan difícil! He aprês a ser humil. L'única vanitat es diu companyia.

---

QUÀSARS

Els quàsars, diuen, són fonts compactes de radiació quasiestel·lar. Són objectes extraordinàriament distants, allunyats de nosaltres a milers de milions d'anys de llum. Emeten raigs còsmics ultraenergètics. El seu diàmetre oscil·la entre un any de llum i un milió d'anys de llum. Hi ha encara, diuen, els objectes estel·lars blaus, que deuen ser antics quàsars esmortits. El quàsar més brillant és 3C273.

---

HIMNE A LA LLUNA

Nostra Dona de Faç Resplendent, donzella caçadora! Dama de la lluna plena, Verge de la lluna minvant, Mare de la lluna vella, Dea de la lluna morta! Sacerdotessa de la llum en creixença!

---

L'ASSASSÍ DEL LLIRI NEGRE

Estic buscant el meu destí. De nit veig les ombres com els pètals d'un lliri i el meu punyal s'exalta quan ensuma carn blanca. Els estams de l'orquídia vigilen els meus ulls, tan avesats, tan fets a crims i esclats fugaços. També estic buscant el teu destí. L'experiència bàsica del criminal és l'amor per la víctima, un desig fort, fatal, que l'empeny a esborrar l'objecte de la seua fascinació. En la nit o en el dia sempre es cometen crims per causa de l'amor, per la fúria que sent la nostra sang ferotge. A vegades els mots, desertors, se m'escapen, fan fugida de mi, els acace i no puc, els desitge, em traeixen. Quan els exèrcits d'amants extenuats decampen i la floresta es queda mistèrica i llunàtica, escolte el teu gran cor perdurant en l'empresa, enmig de la contrada perfecta de la nit. He viscut com un déu engrillonat en càrcer, he begut licors foscos en veires opal·lins. El meu llavi ha begut el líquid consagrat per l'amor dels herois. T'envie un pom d'orquídies per segellar el teu vit d'una abraçada sola. Estic buscant la nit, estic tramant el meu destí. El meu punyal trepana la teua pell sagrada, besa el tall del punyal, el mànec d'ametista. L'he consagrat a tu. Estic buscant la nit. Estic traçant el teu destí.

---

ESTUDI EN VERD I FÚCSIA

A tothora els motors bruelant com si fos un incendi. La ferum de la guerra descompon aquest món entre l'aroma de les plantes altives: gladiols, geranis, sàndal, herba-sana, fúcsia...

El cel fort atzureja la gola de l'estiu.

Al ple de l'hivern, vora la llar, els vells troncs conflagrats emeten la cremor primordial del foc.

El cloqueig dels corbs.

Els blancs i els blaus dels tucans.

---

LABORATORI

Hi ha poetes experts a modelar els cors d'amants blaus, d'amants blancs, d'amants verds, d'amants grocs, i malden per saber com s'ha ofegat el dia, en quina forma esfèrica es pot contraure el temps.

Jo em cabusse en el nom que vaig perdre entre els segles.

Hi ha poetes exhausts de desxifrar els segles i es perden en immensos paisatges glaucs d'amor, entre raigs flavescents que fulminen herois assassinats al vespre.

Jo em cabusse en el nom que vaig perdre entre els segles.

Les blanques boires baixes desfan el meu desig de blanques boires baixes desfent el teu desig.

Quin sentit té aquest vent que ressona en la pluja i fon excelses torres?

Ara sent les coses ben d'una altra manera: la matèria mineral com a radiació compacta, la matèria vegetal com els canals de la llum, i l'aire, com a espai transparent de fusió.

Quin sentit té aquest vent que ressona en la pluja i fon excelses torres? Qui cavalca muntanyes i cors deshabitats?

Dessota d'aquest vent veig fugir les genetes sobre espills instantanis. I besos per menyspreu.

Ara veig com el dia s'ofega entre carboncles.

---

DESIG DE LISBOA

«No tinc pressa. M'agradaria no tenir pressa i contemplar serenament com cau la llum sobre els llibres que no llegiré.»

En això pensava. I també...: «Com m'agradaria enguany poder tornar a Lisboa i perdre'm pels carrers de tons rosats suavíssims on potser encara passa la imatge fugacíssima de Fernando Pessoa.

» Però el meu cor busca aliment, el meu cervell proeses, i el meu cos l'amor íntim, dolorós, dels atletes.

» Enfront del mar obert, del mar alt, masculí, dels qui busquen tresors en alguers llegendaris, fóra un luxe trobar un amor exhaustiu i pujar ben amunt a visitar Sant Jordi vigilant els seus corbs i el riu que no s'acaba.»

---

XIBECA I LLUNA

Un nen trist entristit afitora la lluna, germana de l'oliva i de l'arboç ocult. Els ulls de la xibeca recepten raigs d'urani. Els colors oblidats quantifiquen la nit, la nit i el clam secret de la xibeca encesa. Els poetes descriuen misteris de l'absència. Cada gest busca el joc de la pròpia essència.

---

LES LÍNIES DE FOC

Consumats, consumits, extingits com un foc, s'alcen cants de combat des dels clubs i els prostíbuls. Vells combatents sorgeixen dels boscos arrasats. És el nostre domini un castell desarmat, sense merlets ni torres. Les línies de foc, les línies de foc. Les línies de foc. Hem combatut per sempre en les línies de foc. Recorda que els seus ulls eren fets de beril·le. Combatents irreals en les línies de foc, en els camps de l'amor, desolats, erts, frenètics. Una alenada d'aire, un llevant capritxós. M'atabalen els crits dels matins de diumenge, atiant focs extints, revifant focs i focs. Des de la fosca bruta, des de la fosca neta, dels erols de batalla dels amors més plutònics. Els déus saben que el temps és un dard imparable. Els dards saben que el vent és un déu imparable. Els camins i els colors dels estranys argonautes, dels estranys navegants, dels estranys caminants, dels obscurs astronautes. El cor sofreix amb ells, sofreix passions obscures més enllà de tot déu.

---

L'ULL QUE MIRA

Veig dos mascles bregant en la lluita d'amor,
veig dos volcans i una àguila enmig del tallat alt,
veig un riu i una barca sense rems ni voreres,
veig el dol d'uns quants homes i la indigència d'altres,
veig el dia que acaba i la nit que renaix,
veig el baf de la vida i enmig la primavera,
veig l'ull clar del falcó i el bec del soliguer,
veig la vida calenta i la campana oculta,
veig la color dels arbres i la claror dels dies,
veig un núvol que passa i un home que s'exclama,
veig un garjol de blanc i un garjol de morat,
he collit flors del camp i n'he fet un herbari.

---

EGIPTOLOGIA

El jutge de la mort és Osiris. Isis, la gran mare de la fertilitat. En el déu Sebek, el cocodril, rau el poder destructor del sol, i, per tant, la destrucció i la mort. El déu Keb és la terra. Khensu, la lluna viatgera. Khnemu, el déu moltó, és l'arquitecte de l'univers. Heru, el déu esparver, és el sol naixent. Ra, l'esplendor del sol. Bast, la deessa lleona, és la força vivent de la llum solar. Tenru és el sol ponent, l'imperi de la fosca. Ma'at és la llei i la justícia. Net, la dea caçadora. Amen-Ra és la força reproductora de la vida. Set, el déu gos, és la guerra i el mal. Ptah, la creació i la resurrecció. Thuth, l'ibis, l'escriba que ensenya la saviesa. Mut, la natura. Anubis, el déu xacal, és el guaita del món subterrani. Neb-thet, la família; i el cel, Hathor, la dea vaca.

---

CLEPSIDRA

Només el temps és el senyor del temps,
del temps que cau, del que haurà de venir.
L'aura que creix i el vent que toca els rems
saben el temps com es pot conquerir.

Hores i rems no et podran subvenir,
malgrat el temps que creix i abat els rems,
lluita pels vents contra els vents de l'ahir,
creix i extasia't en el vol del temps.

---

DESCRIPCIÓ D'UN PAISATGE NOCTURN 1

Cementeris d'amor, cementeris d'amor. Travessem galeries, estances infinites de miralls irrisoris. Hem consumit els dies entre pots de conserva i museus de paraules sobreres. Per a escapar del cos les ales no ens serveixen. Som navegants d'altura. Hem inventat autors que no volen somiar. Cementeris d'amor, cementeris d'amor. Qui pot robar a una àguila l'ascensió de la lluna sobre el perfil de l'est? Cementeris d'amor en el país celest.

---

DESCRIPCIÓ D'UN PAISATGE NOCTURN 2

Cementeris d'amor, cementeris d'amor. Travesse galeries infinites de miralls irrisoris. He consumit els meus dies entre pots de conserva i museus de paraules sobreres, inútils. Vull escapar del cos. Les ales no em serveixen. Navegue a gran altura. M'he inventat un autor que no pot somiar. Cementeris d'amor, cementeris d'amor. Qui pot robar l'ascensió de la lluna sobre el perfil de l'est? Cementeris d'amor en el país celest.

---

MICROTRANSPARENT

He escrit per deixar constància de la meua inconstància. He passat dies llargs enfonsat en els pous del desamor astral, vigilant de mi mateix, lluitador en les fonts de la nostàlgia. Cada dia he perdut tresors irrecuperables. Els meus papirs eren fills d'un vent tempestuós, dels oratges veloços. La ment navegava impacient de conquistar imperis. L'espai era tan vast que omplia nebuloses i tenia la mesura possible de les constel·lacions. He escrit per fer testimoni nostre, com a herois de l'amor, dedicats als espasmes que mouen el desig en onades furioses per sotmetre l'empresa, l'esforç d'unificar-nos amb algú que fos l'altre. He escrit per confortar-me i confortar algú. Treballs en l'impossible. Les imatges menteixen l'or fugisser dels dies. He clavat el meu estil sobre la cera verge dels amants, doloroses ferides, clavells, armes subtils, calze incís en el cor d'un bell calidoscopi, nigromància, exhumació d'oblits. Caminant que no trobes la via, si allò que percaçaves era la claredat!

---

SELVÀTICA

Com un captaire, com un salvatge, he vist nàixer la llum en els extrems de l'univers. Com un albat he mort abans de l'alba. Com un orat he percaçat les daines en boscos consagrats i amb verins prohibits m'he curat les ferides.

---

L'HOME HIBERNAL

segons un vers de Wallace Stevens

S'ha de tenir una ment hibernal per a escoltar el cor espectral de la neu. L'hivern fa feredat mentre la neu somia els somnis que hem oblidat sobre el món. Silencis vegetals i plomes de turcassos, també coloms salvatges, erràtics i cansats d'escoltar els crepuscles, quan s'afonen les branques entre els ulls dels mussols. Hi he perdut la vida, no per delicadesa, ans per infinitud. El clar sol del gener brilla en el vent platònic. Se sent profundament el fosc bes del no-res. I tanmateix la vida és el fitó dels pobres. S'ha de tenir un cor infinit per a compensar l'estudi sobreglaçat del temps, perquè en els ulls dels gats s'encén tota una vida i en els càntics de l'òbila el secret de cent nits obertes a l'espera d'allò que no s'acaba, d'allò que no s'entén, d'allò que ens equivoca en el mot que hem triat per tastar l'inexacte.

---

POEMA D'AMOR

No em sent lligat a res. Vaig surant com el vent, aquest vent que em traeix, que si et tinc quan no et tinc, que no véns quan jo vinc. Faig l'esforç de sentir coses insensitives, sentiments, sensacions d'humitat, de pluja que no ve, de color que se sent en terra de dolor. I la ment navegant en espectres de llum, i el record s'oblidava en espectres de fum, que no vinc quan tu véns, que no et tinc quan tu em tens. Un poema d'amor és un misteri espês. M'agrada molt ballar, entre teles i barques, m'agrada ser altiu, i ballant m'enaltesc. Sense tu sóc gegant, amb tu l'enyor dels dies. En qualsevol contrada t'espere, t'esperava. Plou un or matisat, plou en l'hora deserta. Un perfil es dibuixa entre el foc i la flama. Caminant intangible d'improbables camins, la via que ens uneix difumina el destí. Buscant inspiracions en les mines del rei vaig topar amb Salomó i un esclau seu d'Aràbia. El meu ull albirava un esclat criminal, assassins de proeses, fugitius d'aventura.

---

LLIBRE DE LES PROFECIES

En el nom del futur vénen dies incerts. Cada camí que s'obre em destrossa el sentit. Voldria pujar ara en la barca de plata i endur-me el teu destí a un paradís desert, a un paradís estrany on els lliris fan ombra sota els calzes perduts de l'amor isolat. Una barca de plata de miralls orbitals. Una barca de plata de miratges obscurs. S'ha partit, s'ha esguerdat el meu rem estranger. M'esperaràs quan l'alba se'ns fonga entre les mans? T'esperaré amb el calze a vessar de maragdes. En el nom del futur, en el nom de la vida. Les fúries del destí m'uneixen al gran cor de la immortalitat. Vigilant que t'acostes, omplint-me de miratges, salvatges com els dies, perfectes com les nits. Només he vist dolor i esferes intocables de plenitud etèria. Com caçadors salvatges en boscos cristal·lins, com ocells en viatge cap al país incert, un viatge estel·lar ens espera al final del periple, amb els ulls extasiats davant l'immens futur de tresors i proeses que salten exultants del fons de l'espiral. La solitud comença a l'alba.

---

PER A CÈSAR

Per la pell dels lleons, per la sang de la gasela,
pel perfum dels lleopards, per les nits de l'ambrada,
per la floresta ígnica, pels turons de la selva,
pels penyals isolats, per les llunes ferestes,
pels camins de llautó, pels deserts dels teus dies,
per les corones kàrmiques, pels secrets del teu cor,
pels desenamorats, i pels enamorats,
pels reis de tots els boscos, pels espais sense torres,
pels homes monocroms, per les hores de boira,
per les nits de fosc fred, pel països de llot,
pel fresc de matinada, pel viatge ancestral,
per les muntanyes fílmiques, per la terra del cos,
per tot el que no ha estat, per una terra lliure.

---

QÜESTIONS SOBRE L'ALTRA REALITAT

«El traidor que abandonó a su amigo en la luna, y el viajero del tiempo, que trajo del porvenir una flor marchita.»

J. L. Borges, Prosa completa, I, Barcelona, 1980.

1. La ruptura de l'amor provoca una ferida en el cos de l'amant semblant als forats negres que absorbeixen la matèria fosca de l'univers. La ruptura amorosa també s'assembla a la terrible solitud que sent qui es troba perdut i abandonat en un planeta desconegut. També té la seua semblança amb les qüestions sense resposta.

2. Si la nit només són lluernes i llimacs, si la nit només és un lucernari, si són falsos els amics i falsos els amants, escriuré com si fos la primera vegada, escriuré com si fos la darrera vegada, escriuré com els lladres fugien de Lluna Major?

3. Si un traïdor abandona el seu amic en la lluna i un viatger del temps arranca del futur una flor que es marceix, la ratlla negra de la nit descobrirà la seua fractura?

4. Si un viatger del temps fuig de Lluna Major i un traïdor abandona una flor del futur en la fractura negra, els vaixells de l'Aiguader duran amants ferits?

5. Si un viatger del temps roba una flor en la lluna i oblida el seu amic en la fractura negra, quin ònix, quin topazi, quin diamant laberíntic romprà aquell clos magnètic?

6. Si les flors del futur roben els viatgers del temps i la lluna de gener dibuixa paisatges desèrtics, quina dolcesa s'amaga en el futur?

7. Si una flor del futur roba un viatger del temps i una lluna de beril·le atrapa un navegant obscur, digues-me en quina absència, en quin paratge vius!?

8. Si trobaves la ratlla negra de la nit i podies veure-hi la fractura entre els mons, tu creus que gosaries entrar-hi?

9. Si la nit et descobreix la seua fractura negra i encara no has gosat entrar-hi, quina recança et veda el lloc secret de l'amor?

10. Si un viatger del futur podia recobrar el seu amic magnètic, per quin laberint de lluna l'hauria de cercar?

11. El laberint de lluna, quin fóra? el de l'Islam? O bé el de Catalunya?

12. Dorm, xaval cansat, amant ferit, vaixell del temps! Qui t'ha abandonat en la lluna?

---

DE DIAMANT SALVATGE A ROBÍ

"Un dia, a Benarés, el Buddha Sakyamuni, a tall de sermó, va prendre una flor entre els dits i la va fer girar. Només Mahakyasyapa va comprendre i va somriure. Amb la flor, Buddha li va donar l'essència de la seua ensenyança: aquesta transmissió «de la meua ànima a la teua» s'estengué a través de les successions dels patriarques fins a la Xina per la intervenció de Bodhidharma i fins al Japó pel mestre Dogen i els seus successors."

Robí, no puc més, el motor de transició temporal està començant a fallar. Robí, fes alguna cosa per mi. No puc més. L'aire de la cambra de descompressió s'està enrarint. Hi veig com una mena d'insectes de color blavós que atrauen les purnes de llum que encara queden surant en l'espai buit. No puc més, Robí. Anit vaig tenir un somni molt estrany. Et veia aparêixer vestit amb una tela groga embolicada al cos. Ara recorde que alguna volta hem llegit en els vells llibres que els seguidors d'una doctrina antiquíssima, fundada pel príncep Siddharta Gautama, el Buddha, duien en alguns monestirs aquest color intens, símbol de la submissió i la dedicació al cosmos. Anit un raig de color groc il·luminà el poc espai que encara em queda. Robí, salva'm, si pots; envia'm les teues ones. Robí, t'estime. Voldria ser un animal lliure i salvatge, com en els antiquíssims temps, quan encara florien les falagueres, hi havia jardins d'azalees en les nostres muntanyes i el cel era d'un verd platí impossible de descriure. Algun dia els homínids desapareixeran de l'univers conegut, Robí. I altres éssers, altres percepcions vindran a ocupar el seu buit com conten les velles llegendes que es conserven gravades en iridiscències de platí a la Catedral Hiperbòria. Robí, ajuda'm. Robí et vull.

---

ELOGI DEL QUE NO VOLIA SER SERVIDOR

A Rafael Reig (1957-1982)

La campana més alta va esguellar el seu so. Hem sentit al capvespre un crim astral de sang i la mort del company enamorat de l'alba.

No volia servir cap empresa, cap rei, i s'enfonsà en la terra com l'arrel olorosa.
No volia allistar-se en la lluita dels homes i va beure un licor que els esclaus desconeixen.

El seu vol és més alt i més intens quan balla sobre l'estratosfera, molt més enllà de Júpiter.
I els que ací hem quedat venem i confonem l'amor amb el clam únic, la solitud amb l'aire.

Algun dia et veuré com un estel lluent il·luminant segur esferes violeta.
Estic sol, buit com l'éter, i el meu esforç s'allunya batallant en empreses i misteris de fosca.

---

DESERT D'AMOR

Ni més ni menys que el desert: un espasme idèntic a l'aire de l'oasi, la latitud austera, el pensament del beduí, que com el déu d'arena no pot contenir límits, no pot tenir company.

El fort desig de viure com un elf, com un déu espectral, en un país immens i una calma estel·lar.
Els satèl·lits del cor flagel·lats de pols còsmica en viatge a Plutó. Els bramuls dels gegants ressonen a la selva.

Entre l'éter distant, dissipant les fronteres, dos cavallers armats disputen la derrota. Les espases alades fitoregen l'espai dels éssers més minúsculs.
Els malfactors i els savis en botànica oculta expiren de neguit.

Mira les nostres mans! Mira els dits enllaçats fent un bosc de cent arbres!
Qui col·leccionarà els dibuixos que fan, els extrems que acompleixen?

Mentre el licor ens crema, l'alquímia de l'amor es filtra gota a gota.

---

LA SOLITUD COMENÇA A L'ALBA

1

«Perch' i' no spero di tornar giammai, / ballatetta, in Toscana»

Guido Cavalcanti, rima XXXV

En el nom del futur vénen dies incerts, cada camí que s'obre em destrossa els sentits. Voldria pujar ara en la barca de plata i endur-me aquest destí a un paradís desert, a un paradís estrany on els lliris fan ombra sota els calzes perduts de l'amor isolat, una barca de plata de miratges incerts, de miratges obscurs.

S'ha esquerdat, s'ha partit el meu rem estranger. Ja l'alba se m'ha fos entre les mans i ningú no m'espera. I els tresors, les maragdes són joies de ningú. Em fa por dir adéu. En el nom del futur escric l'esforç dels dies. No es pot anar més lluny de l'instant que ara passa.

2

«As the reason destroys, the poet must create»

Wallace Stevens

Vindrà el temps del fred, el temps de les inundacions, el temps de les germinacions, i, després, la collita. Mentre el xacal i l'ibis combaten en sorrals, espere un temps perfecte. En el nom de la rosa, en el nom del futur, en el nom dels meus càntics que no saben descriure tot el buit, tot el ple, que sense tu no basta, no basta a somiar, somiar i fer viatges a països de llot, de sabes antiquíssimes que regallen per ocres roques i arenes, o en temples de granit, el xiscle d'un tucà. Com que la raó destrueix, el poeta necessita crear. La solitud comença a l'alba.

---

ESCRIT SOBRE PELL DE GAMELL

Per honorar la voluntat d'un rei
he vingut pelegrí
travessant els deserts.

El dia de la lluna el príncep em rebrà
i els clars estels de l'Óssa
en faran testimoni.