FEDERICO GARCÍA LORCA
(Fuentevaqueros, Granada, 1898 - Víznar, Granada, 1936).
1. Cronologia
- 1898 Neix a Fuentevaqueros, Granada.
- 1918 Publica el seu primer llibre Impresiones y viajes, de proses modernistes.
- 1919 Es trasllada a Madrid i ingressa en la Residència d'Estudiants.
- 1920 Estrena l'obra teatral El maleficio de la mariposa.
- 1922 Escriu Primeras canciones. Publica el primer llibre de poesia: Libro de poemas. Organitza amb Manuel de Falla la Fiesta del Cante Jondo.
- 1923 Es llicencia en Lleis. Escriu la farsa teatral Los títeres de Cachiporra o Tragicomedia de Don Cristóbal.
- 1924 Acaba el llibre Canciones.
- 1925 Passa una temporada a Cadaquès, a casa de Salvador Dalí.
- 1926 Conferència a Granada sobre La imagen poética en Góngora.
- 1927 Acaba el Primer romancero gitano. Acaba els diàlegs en prosa: El paseo de Buster Keaton, La doncella, el marinero y el estudiante i Quimera. Publica Canciones. S'estrena Mariana Pineda. Exposa dibuixos a Barcelona.
- 1928 Publica el Primer romancero gitano. Oda a Salvador Dalí. Fundació de la revista granadina El gallo.
- 1929 Romancero gitano. Forta crisi personal Viatge als Estats Units.
- 1930 Torna dels Estats Units. Escriu Así que pasen cinco años. S'estrena La zapatera prodigiosa.
- 1931 Lectura pública de Poeta en Nueva York. Publica el Poema del cante jondo (1921-1922).
- 1932 Seis poemas gallegos.
- 1933 Bodas de sangre. Acaba El público. S'estrena Amor de don Perlimpín con Belisa en su jardín.
- 1934 Yerma. S'estrena a Buenos Aires el Retablillo de don Cristóbal. Mor a la plaça el torero Ignacio Sánchez Mejías.
- 1935 Llanto por la muerte de Ignacio Sánchez Mejías. Nova versió de La zapatera prodigiosa. Doña Rosita o el lenguaje de las flores.
- 1936 La casa de Bernarda Alba. És afusellat a Víznar.
- 1937 S'estrena la farsa teatral Los títeres de Cachiporra o Tragicomedia de Don Cristóbal.
- 1938 Es publica Así que pasen cinco años.
- 1940 Poeta en Nueva York. Diván del Tamarit.
- 1945 S'estrena a Buenos Aires La casa de Bernarda Alba.
- 1976 R. Martínez Nadal dóna a conèixer El público.
- 1984 Sonetos del amor oscuro.
2. Bibliografia utilitzada
- [1981 García Lorca], Federico, Poeta en Nueva York, Tierra y luna, ed. crítica de Eutimio Martín, Barcelona, Ariel («Bibliotheca. Letras e ideas», 3, I): «Norma y paraíso de los negros»: 135-37; «Ciudad sin sueño»: 170-74.
- [1996 García Lorca], Federico, Obras completas: I. Poesía, edición de Miguel García-Posada, Barcelona, Galaxia Gutenberg - Círculo de Lectores, 1996.
3. De Poeta en Nueva York (1940)
Per a Ángel del Río
Norma i paradís dels negres
Odien l'ombra de l'ocell
sobre la creixa de la galta blanquina
i el conflicte entre la llum i el vent
sobre l'alçada de la paret llisa.Odien la fletxa sense cos
el mocador exacte de la partida
l'agulla que manté pressió i rosa
en el gramini rubor del somriure.Estimen el blau desert,
la vacil·lant expressió bovina
la mentidera lluna dels Pols,
la dansa corba de l'aigua a la riba.Amb la ciència del tronc i del rastre
omplen de nervis lluminosos l'argila
i patinen lúbrics per aigües i arenes
tastant la frescor amarga de llur mil·lenària saliva.És per aquell blau que esclata,
un blau sense cap cuc ni cap petja adormida
on els ous dels estruços són eterns
i deambula intacta la pluja ballarina.És per aquell blau sense història
un blau sense paraules però amb una ferida
un blau on el nu del vent va trencant
els camells somnàmbuls de la nuvolada buida.És allí on somien els torsos sota la gola de l'herba.
Allí els coralls amaren la desesperació de la tinta,
els dorments esborren llurs perfils sota la madeixa dels caragols
i queda el buit de la dansa sobre la cendra extingida
Ciutat sense son (Nocturn del Brooklyn Bridge)
Ningú no dorm al cel. Ningú, ningú.
Ningú dorm.
Les criatures de la lluna ensumen i ronden les cabanes.
Vindran les iguanes vives a mossegar els homes sense somnis
i el que fuig amb el cor trencat trobarà per les finestres
l'increïble cocodril quiet sota la tendra protesta dels astres.Ningú no dorm al món. Ningú, ningú.
Ningú no dorm.
Hi ha un mort al cementeri més llunyà
que ja fa tres anys que es queixa
perquè duu al genoll un paisatge dessecat
i el nen que enterraren aquest matí plorava tant
que van haver de cridar els gossos perquè callés.No és un somni la vida. Alerta! Alerta! Alerta!
Rodolem per les escales per a menjar-nos la terra humida
o pugem fins al moll de la neu amb el cant de les dàlies mortes.
Però no hi ha ni oblit ni somni:
carn viva. Els besos lliguen les boques
en un garbuix de venes recents
i a qui li dol el dolor li doldrà sense descans
i el que tem la mort la durà damunt els muscles.Un dia
els cavalls viuran a les tavernes
i les formigues furioses
atacaran els cels engroguits que es refugien als ulls de les vaques.
Un altre dia
veurem la resurrecció de les papallones dissecades
i encara caminant per un paisatge d'esponges grises i vaixells muts
veurem brillar l'anell i ens rajaran roses de la llengua.Alerta! Alerta! Alerta,
els qui guarden encara petges d'arpa i aiguat!
Aquell xicot que plora perquè no coneix la invenció del pont
o aquell mort que ja no té res més que el cap i una sabata,
cal dur-los al mur on iguanes i serps esperen,
on espera la dentadura de l'ós,
on espera la mà momificada del nen
i la pell del camell s'estarrufa amb un violent calfred blau.Ningú no dorm al cel. Ningú, ningú.
Ningú no dorm.
Però si algú tanca els ulls,
assoteu-lo, fills meus! assoteu-lo!
Que hi hagi un panorama d'ulls oberts
i amargues nafres enceses.
Ningú no dorm pel món. Ningú. Ningú.
Ja ho he dit.
Ningú no dorm.
Però si algú té a la nit excès de molsa a les temples,
obriu els escotillons perquè vegi sota la lluna
les copes falses, el verí i la calavera dels teatres.Traducció de Salvador Jàfer (1993)
© Salvador Jàfer i Sanxis
La Terra d'Enlloc
València, juny de 1998-octubre de 1999