Vine, Nit, antiquíssima i idèntica,
Nit Reina nascuda destronada,
Nit igual per dins al silenci, Nit,
amb els estels llustrins rapidíssims
en el teu vestit vorejat d'Infinit.Vine, vagament,
vine, lleument,
Vine solitària, solemne, amb les mans caigudes
al teu costat, vine,
i porta els munts llunyans a la vora dels arbres propers,
fon en un camp teu tots els camps que veig,
fes de la muntanya un sol bloc amb el teu cos,
apaga-li totes les diferències que de lluny estic veient,
tots els caminals que hi pugen,
tots els arbres diversos que la fan d'un verd foscant en llunyania.
Totes les cases blanques fumejants entre els arbres,
i deixa només una llum, una altra llum i encara una altra,
en la distància imprecisa i vagament pertorbadora,
en la distància sobtadament impossible de recórrer.
Nostra Dona
de les coses impossibles que percacem en va,
dels somnis que vénen per estar-se amb nosaltres cap al tard, a la finestra.
dels propòsits que ens acaronen
en les terrasses dels hotels cosmopolites
al so europeu de les músiques i les veus de lluny, de prop,
i que dolen perquê sabem que no els realitzarem mai...
Vine, agrunsa'ns,
vine, amanyaga'ns.
Besa'ns en el front silenciosament,
tan lleument en el front que no sapiem ni que ens besen
més que per una diferència dins l'ànima.
I un sanglot vague que parteix melodiosament
de l'antiquíssim de nosaltres,
on arrelen tots aqueixos arbres de meravella
els fruits dels quals són els somnis que acaronem i amem
perquê els sabem fora de la relació amb el que hi ha en la vida.
Vine solemníssima,
solemníssima i plena
d'una voluntat oculta de sanglotar,
potser perquê l'ànima és gran i la vida petita,
i tots els gests no ixen del nostre cor
i només atenyem fins on arriba el braç,
i només veiem fins on arriba la nostra mirada.
Vine dolorosa,
Mater Dolorosa de les Angoixes dels Tímids,
Turris Eburnea de les tristeses dels Menyspreats,
mà fresca sobre el cap febrós dels Humils
sabor d'aigua sobre els llavis ressecs dels Cansats.
Vine, d'allà del fons
de l'horitzó lívid,
vine i arranca'm
del terrer d'angoixa i d'inutilitat
on vegete.
Cull-me del meu terrer, margarida oblidada,
fulla a fulla llig en mi no sé pas quin destí
i desfulla'm al teu pler,
al teu pler silenciós i fresc.
Una fulla de mi llança-la cap al Nord,
on són les ciutats d'Avui que tant he estimat;
una altra fulla de mi llança-la cap al Sud,
on són els mars que els Navegants obriren;
una altra fulla de mi tira-la a l'Occident,
on crema en roig viu tot allò que potser serà el Futur,
que jo sense conêixer adore;
i l'altra, les altres, la resta de mi
tira-les a l'Orient,
a l'Orient d'on tot prové, el dia i la fe,
a l'Orient pompós i fanàtic i calent,
a l'Orient excessiu que jo no veuré mai,
a l'Orient budista, bramànic, sintoista,
a l'Orient que és tot el que no tenim,
que és tot el que no som,
a l'Orient on qui sap? Crist potser avui encara viu,
on Déu potser realment existeix comandant-ho tot...Vine sobre els mars,
sobre els mars majors,
sobre els mars sense horitzons precisos,
vine i passa la mà pel dors de la fera,
i calma'l misteriosament,
oh domadora hipnòtica de les coses que s'agiten molt!Vine, curosa,
vine, maternal,
pas a pas infermera antiquíssima, que et vas asseure
al capçal dels déus de les fes ja perdudes,
i vas veure nàixer Jehovà i Júpiter,
i somrigueres perquê tot t'és fals i inútil.Vine, Nit silenciosa i extàtica,
vine a embolcallar en la nit mantell blanc
el meu cor...
Serenament com una brisa en la vesprada lleu
tranquil·lament com un gest maternal de carícies,
com els estels que lluen en les teues mans
i la lluna màscara misteriosa sobre la teua faç.
Tots els noms sonen d'una altra manera
quan tu véns,
quan tu entres baixen totes les veus,
ningú no et veu entrar.
Ningú no sap que has entrat.
només que de sobte, veient com tot es recull,
com tot perd les arestes i els colors,
i com en el cel alt clarament blau encara
ja nítid creixent, o cercle blanc, o mera llum nova que ve,
la lluna comença a ser real.(1914)
ESTANC
No sóc res.
No seré mai res.
No puc voler ser res.
A banda d'això, tinc dins meu tots els somnis del món.
Finestres de la meua cambra,
de la cambra d'algú, entre tants en el món, que ningú no sap qui és
(i si sabessen qui és, quê se'n sabria?),
doneu cap al misteri d'un carrer travessat a tota hora per gent,
cap a un carrer inaccessible a tots els pensaments,
real, impossiblement real, cert, desconegudament cert,
amb el misteri de les coses dessota les pedres i els éssers,
amb la mort que deixa humitat a les parets i cabells blancs en els homes,
amb el Destí que duu el carretó de tot per la ruta de res.
Estic avui vençut, com si sabés la veritat,
estic avui lúcid, com si anàs cap a la mort,
i no tingués més germania amb les coses
que un comiat, mentre aquesta casa i aquest costat del carrer es tornen
la filera de vagons d'un comboi i un xiulet de sortida
ben endins del meu cap i un sotrac dels meus nervis i un xerric d'ossos en partença.
Estic avui perplex, com qui ha pensat, ha trobat i ha oblidat.
Estic avui dividit entre la lleialtat que dec a l'Estanc
de l'altra banda del carrer, com a cosa real per fora,
i a la sensació que tot és somni, com a cosa real per dins.
Vaig errar en tot.
Com que no vaig fer cap propòsit, potser tot fou no-res.
De l'aprenentatge que em donaren,
me'n vaig despenjar per la finestra del darrere de casa.
Vaig arribar al camp amb grans propòsits.
Però només hi vaig trobar herbes i arbres,
i quan hi havia gent era just igual que l'altra.
M'aparte de la finestra, m'assec en una cadira. En quê pensaré?
Quê sé jo quê seré, jo que no sé qui sóc!
Ser el que pense? Tanta cosa em pense ser!
I n'hi ha tants que pensen ser el mateix que no pot haver-n'hi tants!
Geni? En aquest moment
cent mil cervells es conceben en somnis genis tals com jo,
i la història no en marcarà, potser, ni un,
ni en restarà res més que fem, de tantes conquestes futures.
No, no crec en mi.
En tots els manicomis hi ha folls embogits amb tantes certeses!
Jo que no tinc cap certesa, tinc més seny o menys de seny?
No, ni en mi...
En quantes mansardes i no mansardes del món
no hi ha ara mateix genis-per-a-si-matixos somiant?
Quantes aspiracions altes i nobles i lúcides
sí, vertaderament altes i nobles i lúcides,
no veuran mai la llum del sol ni faran parar l'oïda de la gent?
El món és per a qui naix per a conquistar-lo
i no per a qui somia que el pot conquistar, encara que tinga raó.
He somiat més coses que Napoleó no féu.
M'he estret contra el pit hipotètic més humanitats que no pas Crist,
tinc fetes filosofies en secret que cap Kant no va escriure.
Però sóc, i potser sempre ho seré, el de la mansarda,
encara que no hi habite;
seré sempre el que no nasqué per a això;
seré sempre el que tenia qualitatss;
seré sempre el que esperà que li obrissen la porta davant d'una paret sense porta
i cantà la cançó de l'Infinit tancat en un corral
i sentí la veu de Déu dins un pou cec.
Creure en mi? No, ni en res tampoc.
Vesse'm la Natura sobre el cap ardent
el seu sol, la seua pluja, el vent que busca els meus cabells,
i la resta que vinga si ha de venir, i si no, que no vinga.
Esclaus cardíacs dels estels
conquerim tot el món abans d'alçar-nos del llit:
però ens despertem i és opac,
ens alcem i és aliê,
eixim de casa i és la terra sencera,
més el sistema solar i la Via Làctia i l'Indefinit.
(Menja xocolatines, petita;
menja xocolatines!
Mira, no hi ha més metafísica en el món que les xocolatines.
Mira, totes les religions no ensenyen res més que la confiteria.
Menja, baconeta, menja!
Si jo pogués menjar xocolatines amb la mateixa veritat que tu en menges!
Però jo pense i, en llançar el paper de plata, que és de full d'estany,
ho llance tot a perdre com he llançat a perdre la vida.)
Però almenys em resta de l'amargura per allò que no podré ser
la caligrafia ràpida d'aquests versos,
pòrtic departit devers l'Impossible.
Almenys em consagre a mi mateix un menyspreu sense llàgrimes,
noble almenys en el gest amb quê reballe, sense control,
la roba bruta que sóc, sobre el transcurs de les coses,
i em quede a casa sense camisa.
(Tu, que aconhortes, que no existeixes, i per això aconhortes,
deessa grega, concebuda com a estàtua que estigués viva,
o patrícia romana, impossiblement noble i nefasta,
o princesa de trobadors, gentilíssima i acolorida,
o marquesa del segle divuit, escotada i distant,
o cortesana cèlebre del temps dels nostres pares,
o no sé quina cosa de modern no concep bé quina cosa,
tot això, siga el que siga, el que sigues, si pot inspirar, que inspire!
El meu cor és un poal buit.
Com els qui invoquen esperits invoquen esperits, m'invoque
a mi mateix i no hi trobe res.
M'acoste a la finestra i veig el carrer amb una claredat absoluta.
Veig les botigues, les voreres, veig els cotxes que passen,
veig els ens vivents vestits que s'encreuen,
veig els gossos que també existeixen,
i tot això em pesa com una condemna a l'exili
i tot és estranger, com tot).
Vaig viure, vaig estudiar, vaig estimar, i fins i tot vaig creure,
i avui no hi ha captaire a qui no envege, només perquê no sóc jo.
En cadascun contemple els estripalls, les nafres, la mentida,
i pense: potser mai no visqueres, ni estudiares, ni estimares, ni cregueres
(perquê és possible fer la realitat de tot això sense fer res d'això);
potser només has existit com un sarvatxo amb la cua tallada
que continua existint més enllà del sarvatxo convulsionadament.
Vaig fer de mi el que no sabia,
i el que podia fer de mi no ho vaig fer.
El dominó que em vaig posar era incorrecte.
Després em van conêixer per qui no era, i no els ho vaig desmentir,
i em vaig perdre.
Quan em volguí llevar la màscara,
se m'havia encastat a la cara.
Quan me la vaig llevar i em vaig mirar a l'espill
ja m'havia fet vell.
Estava begut, ja no em sabia vestir el dominó que no m'havia pogut llevar.
Llancí fora la màscara i vaig dormir al vestidor
com un gos tolerat per la gerència
per ser inofensiu.
I escriuré aquesta història per provar que sóc sublim.
Essència musical dels meus versos inútils,
qui em permetés de trobar-te com a cosa feta per mi!
en comptes de quedar-me sempre enfront de l'Estanc d'enfront,
trepitjant la consciència de sentir-se existint,
com una estora on topeta un borratxo
o un pelut que els gitanos furtaren i no valia res.
Però l'Amo de l'Estanc s'ha acostat a la porta i s'ha quedat a la porta.
Me'l mire amb el desconhort d'un cap mal girat
i amb el descohort d'una ànima malentenent.
Ell morirà i jo moriré.
Ell deixarà un cartell i jo deixaré versos.
Passat un temps morirà també el cartell, i els versos també.
Passat un temps més morirà també el carrer on estigué el cartell,
i la llengua en quê foren escrits els versos.
Morirà després el planeta girant en quê tot això s'esdevingué.
En altres satèl·lits d'altres sistemes solars alguna cosa com la gent
continuarà fent coses com els versos i vivint dessota coses com els cartells,
sempre una cosa enfront d'una altra,
sempre una cosa tan inútil com una altra,
sempre l'impossible tan estúpid com el real,
sempre el misteri del fons tan cert com el son de misteri de la superficie,
sempre açò o una altra cosa, o ni una cosa ni l'altra.
Però un home ha entrat a l'Estanc (per comprar-hi tabac?),
i la realitat plausible cau de sobte damunt meu.
Em semiincorpore enèrgic, convençut, humà,
i em propose d'escriure aquests versos on dic just el contrari.
Encenc una cigarreta mentre pense d'escriure'ls
i assaboresc en la cigarreta l'alliberamentde tots els pensaments.
Seguesc el fum com si fos el meu rumb,
i gaudesc, en un moment sensitiu i competent,
l'alliberament de totes les especulacions
i la consciència que la metafísica és una conseqüència d'estar mal avesat.
En acabant em deixe caure cap arrere en la cadira
i continue fumant.
Mentre el Destí m'ho concedesca, continuaré fumant.
(Si em casava amb la filla de la meua bugadera,
potser seria feliç.)
Vist això, m'alce de la cadira. M'acoste a la finestra.
L'home ha eixit ja de l'Estanc (es guarda les tornes en una butxaca del pantaló?).
Ah, el conec: és l'Esteve, sense metafísica.
(L'Amo de l'Estanc s'ha acostat a la porta.)
Com per instint diví l'Esteve s'ha girat i m'ha vist.
M'ha fet l'adéu, li he cridat Adéu, Esteve!, i l'univers
se m'ha reconstruït sense ideal ni esperança,
i l'Amo de l'Estanc ha somrigut.(1928)
LISBON REVISITED
No: no vull res.
Ja he dit que no vull res.No em vingueu amb conclusions!
L'única conclusió és morir-se.No em reporteu estètiques!
No em parleu en moral!
Lleveu-me d'ací la metafísica!
No em pregoneu sistemes complets, no m'afilereu
conquistes de les ciències (de les ciències,
Déu méu, de les ciències?),
de les ciències, de les arts, de la civilització moderna.
Quin mal els he fet jo als déus?Si teniu la veritat, guardeu-vos-la!
Sóc un tècnic, però tinc tècnica només dins la tècnica.
Fora d'això sóc un boig, amb tot el dret de ser-ho.
Amb tot el dret de ser-ho, sentiu?No em destorbeu, per l'amor de Déu!
Em volíeu casat, fútil, quotidià i tributable?
Em volíeu el contrari d'açò, el contrari de qualsevol cosa?
Si jo fos d'una altra manera, us donaria a tots aquest gust.Així, tal com sóc, tingueu paciència!
Aneu-vos-en a la porra sense mi,
o deixeu-me anar tot sol a la porra!
Per quê hem d'anar-hi junts?No em tusteu el braç!
No m'agrada que em tusten el braç. Vull ésser solitari.
Ja he dit que sóc solitari!
Ah, quina estupidesa que jo siga de companyia!El cel blau el mateix de la meua infantesa,
eterna veritat buida i perfecta!
El Tejo llis, ancestral i mut,
petita veritat on es reflecteix el cel!Ai recança revisitada, Lisboa d'antany d'avui!
No em doneu res, no em lleveu res, no sou res
que jo em sentaDeixeu-me en pau! No tarde, que jo no tarde mai...
i mentre tarda l'Abisme i el Silenci
vull estar solitari!(1923)