En l'esquema vertical del cos humà tres són els punts principals: el cervell, el cor i el sexe. Però el central és el segon i per aqueixa situació adquireix el privilegi de concentrar en certa manera la idea dels altres dos. El cor és l'única víscera que els egipcis deixaven a l'interior de la mòmia, com a centre necessari al cos per a l'eternitat (tot centre és el símbol de l'eternitat, atês que el temps és el moviment extern de la roda de les coses i, al bell mig, hi ha el "motor immòbil", segons Aristòtil). En la doctrina tradicional, el cor és el veritable seient de la intel·ligència, i el cervell només n'és l'instrument de realització; per això, en el sistema analògic antic, que demostra la profunditat dels conceptes i llur persistència, al cervell correspon la lluna i al cor el sol. Totes les imatges de centre s'han relacionat amb el cor, bé com a correspondències o com a substitucions, tals com la copa, el cofre i la caverna. Segons els alquimistes, el cor és la imatge important del sol en l'home, com l'or és la imatge del sol en la terra. La importància de l'amor en la mística doctrina de la unitat explica que aquell es funda també en el sentit simbòlic del cor, ja que estimar només és sentir una força que impulsa en un sentit determinat cap a un centre donat. En els emblemes, doncs, el cor significa l'amor com a centre d'il·luminació i felicitat, per la qual cosa apareix rematat per flames, una creu, la flor de lis, o una corona.
Juan-Eduardo Cirlot, Diccionario de símbolos