Llengües>Indoeuropeu>Itàlic>Llatí
[GEC, IX, 193]: Llengua indoeuropea, parlada, a l'antiguitat, a Roma i als territoris del seu imperi, i, a l'alta edat mitjana, als països de la Romània, fins al moment que es produí el trànsit a les respectives llengües nacionals. Durant el Renaixement, fou la llengua emprada pels humanistes. Originària de la regió del Laci, procedia de l'indoeuropeu, bé que passà per diversos estadis intermedis abans d'arribar a la seva forma clàssica. El llatí tingué notable relació amb altres llengües itàliques, com el falisc, l'osc i l'umbre, amb els dialectes cèltics del nord (hom en troba reminiscències en paraules com carrus, quaesum, petorritum), amb el grec, parlat al sud d'Itàlia (Magna Graecia), i amb una llengua no indoeuropea: l'etrusc (cal pensar en noms propis, com Sulla, en d'altres amb sufix -n-, com Perpenna, en els termes tècnics, com histrio, puteal, camillus, en el tractament especial de sibilants i aspirades i també en la procedència de l'alfabet, que, tot i ésser d'origen grec, degué passar per un desenvolupament etrusc). Totes elles influïren l'evolució de la llengua llatina. Les grans afinitats dels dialectes itàlics i de llatí amb la llengua cèltica han fet pensar en la possibilitat d'una època d'existència comuna ítalo-cèltica, immediatament posterior a la separació del tronc indoeuropeu. Així semblen confirmar-ho les característiques comunes: el tractament de la q indoeuropea (llatí/falisc: quinque; osc/umbre: pompe; irlandès/gaèlic: coic; gal·lès: pump), l'afegiment d'un sufix -n- en el tema dels noms abstractes (mentio-n-is), la formació de superlatius en sm·mos(aegerrimus >*aegr-ism·mos) i la del genitiu -i, en els temes en -o (filius, filii), i també la formació desinencial mèdio-passiva en -r (sequitur). Per contra, hom troba en el llatí característiques molt pròpies: l'accent, que, bé que en principi conservà el caràcter musical, adquirí, posteriorment, un caràcter intensiu i àdhuc originà certes transformacions (teneo/retineo), sobretot pel que fa a la monoftongació (claudo/exclûdo), l'abreviació o la desaparició de certes vocals medials no accentuades (aridus/ardere); la reducció de diftongs accentuats (oinos>unus; deico>dico); la pèrdua de primitives i, u intervocàliques (treies>tres) i la transformació del grup inicial du->b- (duenos>bonus)******