[DA]: 91-2.

adaíl (pt., var. adalil en un texto bl., adael, y adalide, castellanismo), adail (gl.), adalid (cs.), adalil (ct.) y adelid (ar.) 'guía': del and. addalíl < cl. addalîl.

[DCVB]: I, 179. m.: cast. adalid.

|| 1. ant. Guia, home ben coneixedor d'una terra, que anava amb els exèrcits per mostrar-los el camí o per observar l'enemic i donar-ne notícia als seus. Con fariem ne con no ab los adalils qui ginyen e qui saben les entrades de la terra, Jaume I, Cròn. 98. Ueus aqui que'ns mostrarà est adalill bona caualcada de sarrains, ibid. 99. Et yo llibrarvos-he bons adalils que saben be la terra e'ls passos, Desclot Cròn. 5. L'adalill nostre ab tres servents era anat a descobrir un aguayt, Pere IV, Cròn. 183. De certes companyes de adalils que son entrats en lo present regne, doc. a. 1470 (Arx. Gral. R. Val.).

|| 2. Capdavanter, caporal, conductor de gent. Volent fugir | d'Egipte vil, | per adalil | pren Moysès, Spill 12462. Ramon Lull ... popular adalill del pensament humà, Obrador, Arq. lit. 40. La gran àgora eterna on el vent, l'adalil dels estels, estén l'ombra, Bartra Evang. 45.

Fon.: és paraula arcaica, restablida en la llengua escrita. La forma adalill no és probablement una mera variant ortogràfica; deu representar en realitat una pronúncia amb -ll palatal.

Var. form.: adalit.

Etim.: de l'àrab ad-dalîl, ‘guiador’, mat. sign. || 1 (cfr. Dozy, Suppl. I, 455).

[DE]: 43

'guia', s. XIII, de l'àr. ad-dalîl, der. del verb dall 'ensenyar el camí'.

[DLC] Bon coneixedor del terreny, que acompanyava un cos d'exèrcit per tal de mostrar-li el camí o bé per observar els moviments de l'enemic.

[DA]: 99.

afagar (gl. y pt., éste con la var. ant. afa(l)agar), afalagar (ct. y cs. ant.), afalagá (ar.) y h/falagar (cs.), (a)falagar (leo.) y afalagar (bie.) 'lisonjear' y halagarse (las palomas) 'planear atraídas' (nav., cuya acepción más próxima al étimo sugerido confirma la juntura semántica): según venimos propugnando desde Corriente 1987: 2741, esta voz deriva del and. xaláq 'palomo ladrón', voz híbrida del cl. xalâ? 'despoblado' y el sufijo rom. atributivo (+ÁQ). Der. intrarrom. gl.: falagueiro 'halagador'; ar.: falaguera 'calma chicha; inclinación sexual de hembra'; cs.: afalago, h/falago, h/falagador, h/falagüeño, h/falaguero, falagar y el apellido o mote sefardí (Ben) Falaquera 'hijo de la seductora'; gl.: afagador y afago; leo. falago; nav. falaguera 'capricho', halagoso y esfalagau 'mal vestido'; pt. afa(a)gamento o afalagamento, afago, (a)fagueiro; ct.: afalagable, afalagadura, (a)falagador, afalagament, (a)falac, falagueria y falaguejar. V. halacaero.

1 V. ahora Corriente 1997a: 242-244 y n. 208. No hay ninguna documentación and. del cl. **xâlaq 'tratar amablemente', en que se basaban etimólogos anteriores, ni es voz demasiado frecuente en neoár., ni son frecuentes los préstamos verbales sobre tema perfectivo, según 1.2.1.2.3c.

Notes: el malnom Falaguera, la flor de la Falaguera.

[DCVB]: I, 231. v. tr.

|| 1. Amoixar, tocar amb suavitat i tendresa com a demostració d'amor o simpatia; cast. acariciar. E besant la Senyora lo seu amat Fill ab molta dolçor lo afalagaua, Villena Vita Chr., i, 279. Lo mestre entrà en la cambra y començà de afalagar sa muller, Isop Faules 11. Sa colometa s'hi posava damunt perque [Na Magraneta] sempre l'afalagava y li donava menjar, Alcover Rond., i, 104.

|| 2. Dir o fer a algú coses agradables, per tenir-lo content o per induir-lo a fer qualque cosa; cast. halagar. Nuyll temps pare e mare deuen affalegar son infant, Eximenis Dones 20. No so infant o minyó que ab nous m'affalaguen, J. Esteve (ap. Aguiló Dicc.). Sereu vos ab ell e l'afalagareu ab la vostra dolçor, Villena Vita Chr. i, 168. La roba e riquesa del dit loch afalagà los combatents, Pere IV, Cròn. 256. En realitat, l'únic que es cotitzava era l'art que afalagava les posicions socials i oficials establertes, Pla Rus. 57.

|| 3. Contentar, aconhortar. Molt més val afalagarla del enuig d'estar tancada, Cons. casat 141. ¿De tantes plagues | ja t'afalagues? Spill 6548.

Fon.: æfælægá (or. bal.); afalagá (occ.); afalagár (Val.).

Etim.: de l'àrab hal·láq, que significa ‘adaptar-se als costums d'altri’ segons R. Martí, ‘sossacar’ segons Pedro de Alcalá, ‘seducir’ segons Nebrija. Dozy Suppl. i, 398, diu que no veu com el significat que dóna R. Martí pogué evolucionar fins arribar a les significacions que senyalen Alcalá i Nebrija; però J. Brüch (Zschr. r. Phil. xxxviii, 685) diu que entre ‘adaptar-se suaument’ i ‘amoixar’ no hi ha més que una passa. L'etimologia que hem indicada, és acceptada de Baist (Rom. Forsch. iv, 357), Meyer-Lübke (REW 1857) i Spitzer Lexik. 6 9.

DE: 46

s. XIV, Pere III, Eiximenis, Metge, de l'àr. h·álaq 'allisar, aplanar', 'polir', 'tractar bondadosament'.

I. DER.

1. afalac s. XV.

2. afalagador 1653, DTo.

3. afalagadures 1489, Esteve.

4. afalagament s. XV.

5. falaguer s. XV, Ausiàs.

DER:

1. falagueria 1246.