Abû ´Abd Allâh Ja´far Rûdakî, poeta persa (?-940). Rûdakî és el primer gran poeta de la literatura persa renascuda en el segle X. Estigué al servei de Nasr II (m. 943), emir samànida de Bukharà, i en els darrers anys de la seua vida fou condemnat a la ceguesa, sens dubte a causa de les seues conviccions ismaïlites. Només es conserva una part de la immensa obra que se li atribueix. Hedonista, "lliure pensador", Rûdakî compongué poemes amorosos, narratius i morals, entreverats de descripcions de la natura i escrits en un estil accessible. Destacà especialment en el panegíric i en l'elegia fúnebre. Dugué a terme la versificació en persa de Calila i Dimna, la cèlebre col·lecció de faules d'origen indi, que havia de convertir-se en un clàssic de la llengua àrab.
Jalâl ad-Dîn, dit de sobrenom ar-Rûmî, és a dir "el grec", nasqué el 1207 a Balkh (Khurasân) i morí el 1273 a Konya (Anatòlia). Rûmî és el més gran poeta místic de la llengua persa i un dels principals poetes de l'islam. Era fill d'un eminent teòleg, i de petit hagué de fugir amb la família de la invasió mongol. Després d'estar-se a Bagdad, Damasc i la Meca, s'establí a Konya, capital seljúcida d'Anatòlia, on hi ha encara avui el seu mausoleu que sempre ha estat visitat pels pelegrins. Allí va fundar la cofradia sufí dels mevlevís, de la qual fou el xeic. Se li concedí el títol de mawlânâ, que significa en àrab 'el nostre mestre', i d'ací derivà el nom dels membres de la seua cofradia. Va ser el seu fill, Sult,ân Valad, també poeta místic, qui la va organitzar. En la vida de Rûmî tingué una importància extraordinària l'amistat profunda que establí amb un dervix, de nom Xams de Tabrîz, amb el qual convisqué durant un temps i el qual va ser finalment assassinat. Tal compenetració s'establí entre Rûmî i aquest místic que va utilitzar el nom de Xams per a signar les pròpies Odes místiques. Rûmî és un poeta d'un lirisme elevadíssim i un dels grans intèrprets del sufisme. El seu Matnawî ('Poema de la recerca espiritual') és compost de més de 25000 dístics i es considera una de les obres mestres d'aquest corrent místic. Ha exercit una poderosa influència, que encara continua avui dia, dins i fora del món musulmà. El llenguatge clar, realista i alhora al·legòric, de Rûmî permeté que la seua obra arribàs a un públic nombrós, fins i tot de no-iniciats. La llengua persa que utilitza Rûmî és d'una gran bellesa. Se'n serví per a descriure el seu camí i la seua experiència espiritual, basada en un panteisme gens ortodox i en una visió universal de l'amor. Malgrat que fou un musulmà convençut, afirmà la validesa de totes les religions. En el seu Llibre de l'interior (Fîhi mâ fîhi) es condensa una exposició del seu pensament i del sufisme en general.
"Avançant-se en dos-cents anys als pensaments de l'humanisme renaixentista, Rûmî expressà les idees de la tolerància religiosa que podem trobar en Erasme i en Nicolau de Cusa, i la idea de l'amor com a força creativa fonamental, tal com la va expressar Ficino. Rûmî, el místic, el poeta, el ballarí estàtic, va ser un dels grans amants de la vida i aquest amor impregna cada línia de la seua obra, cada estrofa dels seus poemes, cadascuna de les seues accions. Rûmî no va ser tan sols un poeta, un místic i el fundador d'un orde religiós; va ser també un home posseïdor d'una percepció extraordinària sobre l'essència de l'home. Es va referir a les característiques dels instints, al poder de la raó sobre ells, a la naturalesa de l'ésser, de la consciència, de l'inconscient i de la consciència còsmica; va discutir sobre els problemes de la llibertat, de la certesa, de l'autoritat. En totes aquestes àrees Rûmî digué moltes coses que resulten d'una importància fonamental per a aquells interessats en l'home." (Erich Fromm).