A Federico García Lorca i Alexandre Bonet
Aquella vesprada un cavall desbocat pujava la muntanya encesa de granit. En l'ascensió es va topar amb un cavall solitari. I l'un i l'altre escrigueren una faula impossible sobre tots els amors i tots els camins possibles.
Sabeu que tenim un nou PNN a la Universitat? Sis de llima i una de taronja, li diu Àlex al representant del Kas. En Jaume, amb cara de morisma estranyada, acaba d'entrar en la mesquida i ens mira com qui no entén res, però s'asseu al costat nostre. El cavaller Pèl del Brosquil, en una absència literària, llig El País mentre el nas li naufraga dins la copa de xampany. En Joan es mossega l'ungla d'un dit i en Jaume fa jocs de prestidigitador amb els rulls de la barba i després bota foc a un cigarret negre. Els clients i els passatgers ni s'adonen del cas. Algú ha perdut el tren, però el clima puja i comença a fer caloreta.
No penseu que de catedràtic numerari quedaria millor? Doblement exiliat en el propi país, quaranta anys de meditació profunda, li han fet dit que només els ultramilionaris poder ser els artífexs de la política. Entaforat en la marjal de Sueca, continua sent un riberenc d'anar per casa, però va molt lluny, o molt prop, qui sap. L'any que ve, agafarà el tren Gandia-València per anar a les seues classes de la Universitat, o bé llogarà un taxi de plata magnètica amb conductor nou de trinca enfundat en lliurea a la Portiere di notte? Perquê, de conduir, ni un duro. La gent li diu Joan Fuster.
Nina Hagen embota el cap lleuger d'Àlex. El Chelsea és una mena de club sobre-realista enclavat a prop de la badia dels tarongers, dels tamarits, dels alemanys de Madrid i d'unes quantes gavines ferides, sense mariners ni pescadors com abans, sinó perduts i esquinçats argonautes que han fet mil navegacions sense arribar mai a port.
Quan entres al local et pots pegar de nassos contra les columnes astèniques de l'entrada. I si vas pujat de to, d'altura o de mesura, alçant el cap una miqueta pots trobar-hi pintures inacabades d'un xic moreno d'Oliva que mai més no va tornar, pinxos, gais, comunistes, palmeretes de plàstic o els vestits modernistes de Vicenta Mogort, estranys en un país de blaus i fotografies.
Carles arriba brillant perquê ha esclatat el Gèmini, encara que ell diga que no. Ja en som cinc bevent glops de l'Aixertell aprofitant les tres copes. El Bufi comenta que té a casa el Lívius Diamant. Una gota de sang a l'esquena m'anuncia una possible punyalada traïdora.
Parlant del curs vinent: pensem anar a les aules del superaeroport cultural que hi ha al Passeig al Mar (ara en diuen Blasco Ibáñez) per escoltar de llavis del mestre de Sueca un poc més d'aquella inútil saviesa que no fa moure el món (Salut, senyor Espriu!).
Hem consultat l'arcà sisê del tarot, l'Enamorat, la via de la lliure elecció. Vol dir que cadascú camparà per on podrà. Li pregunte a l'Àlex si ha llegit El collar de la paloma (en espanyol, natürlich!), un tractat sobre els amant i l'amor a la Còrdova esplendorosa. Ibn Hazm ens saluda i se'n va. Aquesta vegada no hem tingut sort. Ens hem quedat en blanc, per quê deu ser? Àlex se sent decebut, ha sonat el telèfon, pensava que era l'Àngel. Un elf fa via a les Canàries. Un tarot sobre l'amor? El tema és intangible. Recorde un amic meu que pintava carasses, no sé si encara pinta. Per al cas igual té. Un espai inconcret, sense dalt, sense baix, com una barca perduda enmig d'un gran oasi. La inseguretat del desig vola en l'aire de l'atzar. Naveguem en el dubte, estimem la inseguretat.
Hem decidit d'anar al cinema a veure Ulisses (amb en Kirk Douglas i la Silvana Mangano). En el viatge a Ítaca sempre et topes amb Lluís Llach i un record, un tapís que Penelopeia tix i destix malfiant-se del destí. Prenem un entrepà, pugem ràpids al cotxe i desapareixem. Algun dia, en algun lloc, potser serà Cullera, en la blavor del Chelsea, entre el fum i el xampany, el crit de Nina Hagen matarà David Bowie.
Quan l'estiu encendrà la taronja del sol sobre la mar embrutida de turistes mesquins, me n'hauré anar ben lluny, a buscar el Sol de l'Inca per un camí lluminós.
Aquesta és una obra instantània, un enigma de converses que no menen enlloc, però escriuen missatges en l'espill del futur.
Cullera, juny de 1983