La Terra d'Enlloc / Traduccions
L'ERÒTICA DELS TROBADORS
René Nelli
(Traducció catalana de Salvador Jàfer)
Edició: René Nelli, L'érotique des troubadours, Toulouse, Édouard Privat, 1963. Reimpressió: 1984. ISBN 27089-8607-4.
Al meu mestre, el filòsof Georges Bastide, en testimoni de gratitud; en homenatge de respectuosa i fidel amistat
R. N.
I
INTRODUCCIÓ
Entenem per «eròtica provençal» (o «amor provençal») el conjunt de teories i conductes socialitzades que, en el migjorn de França i en els diversos països d'Europa influïts per la cultura occitana (Catalunya, Itàlia, França del nord, etc.), van «regularitzar» al llarg de tres-cents anys -- des de principi del segle xii fins a la fi del xiv -- la tendència sexual i van donar un sentit nou a la idea d'amor. Com que és l'única eròtica de caràcter profà que va aconseguir, després de l'arribada del cristianisme i de la desaparició de l'imperi romà, d'imposar-se a les consciències i d'exercir algun tipus d'influència en els costums, ocupa en la història dels sentiments un lloc privilegiat entre l'«amistat» antiga i el neoplatonisme del renaixement.
Ací l'estudiarem sobretot en la seva expressió occitana, és a dir, en les obres dels trobadors; però, sempre que la comparació ens pugui ajudar a comprendre millor la significació dels seus mites, la confrontarem amb les doctrines anàlogues aparegudes en altres països distints d'Occitània, bé sota la seva influència directa, bé sota l'efecte de qualsevol altra causa anterior o posterior a la seva difusió lírica. Perquè l'eròtica provençal no es redueix únicament a la literatura que va suscitar. No solament va ser practicada pels barons i per les dames abans que els trobadors no l'haguessin codificada del tot, sinó que va fornir a la societat cortesa uns principis d'actuació i unes regles morals que els trobadors no sempre van poetitzar o dels quals no sempre ens han llegat tot el context ideològic. De tota manera, la seva empremta sobre els costums no es podria explicar solament pel valor «literari» de les cansos que la celebren: el seu èxit es deu sobretot al fet que responia, en els ambients cavallerescs, a exigències afectives noves. Sabem que no va ser elaborada de colp per alguns moralistes de geni, sinó a poc a poc, i col·lectivament, per més de quatre-cents trobadors que expressaven i resumien en llurs cançons les aspiracions confuses, els mil somnis sentimentals de nombroses generacions d'amadors i amadores. L'amor provençal és, doncs, un fenomen social que ha de ser estudiat i explicat com a tal.
En l'època que va nàixer, la humanitat occidental s'esforçava per analitzar, amb molta més precisió que no abans, les diferents classes d'amistat i d'amor. Va ser cap a final del segle xii quan assolí, potser per primera vegada(1), de dissociar alguns conceptes que l'antiguitat greco-llatina havia confós sovint i aconseguí de distingir idealment l'amor «total» del simple desig; l'amor-«inclinació» o «admiració», de l'afecte conjugal; l'amor-passió, de l'amor-estima(2), sense arribar per això a alliberar completament la passió moderna (tal com apareixerà a la fi del segle xviii i al llarg del xix) de tot allò que la constreny encara avui: convencions mundanes massa subtils que afebleixen el deliri de l'amant; intel·lectualització excessiva de l'amor sota el model de l'amistat; judicis de valor que determinen, en nom de la sola raó, el caràcter més o menys estimable de l'objecte; imperatius socials basats en altres sentiments, antagonistes, naturalment, de l'amor «vertader», etc.
A desgrat de les variacions que les circumstàncies li van imposar, l'eròtica provençal és sens dubte el sistema més eficaç que s'hagi pogut imaginar mai per a reduir l'instint sexual tot exaltant-lo, i per a permetre així a l'amor de superar-se segons la pròpia llei, de purificar-se aprofundint-se. Però com que els trobadors no el van exposar de manera metòdica, la seva coherència interna, i fins la unitat (relativa) de les seves tendències essencials, escaparen sovint als moralistes. Tan complex com el cor humà, les contradiccions del qual reflecteix a vegades, és sobretot raó i instint, «mesura» i «follia». Ara sembla prefigurar les eròtiques antipassionals de tipus precornelià i cornelià, ara la inconsciència i la fatalitat de la passió moderna. Hom pot descobrir-hi -- a banda, evidentment, de tota inderdependència o filiació -- alguns trets que recorden l'amor platònic, altres que anuncien la doctrina de les précieuses, fins i tot la teoria de les passions de Descartes; però conviuen de manera inesperada amb principis màgics manllevats a les creences més primitives. Ja veurem, tanmateix, que moltes de les seves contradiccions són més aparents que no pas reals, i que la seva dialèctica interna -- per més espontània i implícita que sigui -- ofereix més rigor que no sembla a primera vista. La seva riquesa temàtica és, en si mateixa, plena d'interès per al sociòleg perquè revela una gran varietat de pressions socials: els aspectes fonamentals de l'eros, tant els que les societats alliberen i estimulen com els que marginen o idealitzen, hi són presents gairebé tots. Per això creiem que és indispensable conèixer primer el sentit dels mites poètico-màgics segons els quals la dona i l'amor van ser idealitzats a Occitània, a fi de comprendre perfectament l'evolució de les grans eròtiques occidentals i la naturalesa -- elaborada -- de l'amor modern. Per la seva orientació i les seves perspectives, aquest assaig constitueix, per tant, no solament una exposició i una explicació de l'eròtica medieval, sinó també una contribució més general a l'estudi dels orígens socials del sentiment i de la idea d'amor.
***
Com que aquest sentiment (idealitzat) constitueix la substància quasi exclusiva de la lírica occitana, hom s'acontenta sovint d'explicar-ne l'aparició per causes que, en realitat, no condicionen més que la seva expressió. D'aquesta manera s'ha pogut relacionar, per exemple, l'amor provençal amb l'amor àrab, perquè existeixen semblances innegables entre l'esquema mètric de les més antigues cansos i el del sèdjel andalús, o, al contrari, rebutjar la «teoria àrab», perquè les semblances formals no semblen absolutament convincents, i perquè les cansos de tipus sèdjel no són, al capdavall, massa nombroses. Però el problema dels orígens de l'Eròtica d'Oc no s'ha de confondre amb el dels orígens de la poesia lírica, exclusivament literari. És evident que, en les doctrines socialitzades corresponents a comportaments objectius galants o morals, la substància ideològica i la forma poètica no segueixen necessàriament el mateix destí. Els provençals «haurien pogut», pel que sembla, manllevar als àrabs, per exemple, la totalitat de llurs concepcions eròtiques, sense que per això haguessin d'imitar llur versificació, llurs procediments d'estil, llurs imatges i metàfores. I a l'inrevés, haurien pogut inspirar-se en els ritmes i en la música de llurs estrofes -- fins i tot en alguns clixés retòrics (perfectament traduïbles)-- sense retenir ni una sola proposició de llur filosofia de l'amor. Sempre s'han fet versos tradicionals sobre pensaments nous. No menystenim en absolut la importància de les comparacions estilístiques, però cal convenir que no aporten res de decisiu a l'origen del «fons». Perquè, si bé les analogies formals forneixen evidentment la prova d'una filiació o d'una interdependència estilística, i fins i tot,quan es tracta de semblances ideològiques, la prova absoluta que, en aquest punt precís, les literatures que es comparen mantenen una relació estreta, no pensem, per contra, que llur absència en els textos pugui fer minvar el valor de les analogies ideològiques, quan aquestes són suficientment clares, ni desmentir la hipòtesi -- basada només en aquestes analogies -- que una de les doctrines presents procedeixi o depengui de l'altra. Sabem que els contes populars de molts països ofereixen sovint en llurs ficcions i en llur mites de base, similituds que els fan ser gairebé idèntics. Però, per llurs trets estilístics -- tot i que tinguin en comú una mena de to «popular» -- continuen sent tan diferents com les llengües, les èpoques i les regions. Només és que per tal d'adaptar-se als temps actuals, han hagut d'abandonar la majoria de llurs caràcters formals «tradicionals» -- és a dir: pertanyents a nivells de civilització anteriors, o, si voleu, a la més antiga versió coneguda (l'arquetip?) -- els quals, tanmateix, en la majoria dels casos, haurien estat fàcilment traduïbles o traslladables. Ens ha semblat, doncs, necessari, a fi de descobrir els itineraris possibles de l'eròtica provençal -- els temes de la qual bé podrien haver-se transmès de la mateixa manera que els dels contes populars -- substituir el mètode literari per un mètode comparatiu semblant al dels folkoristes: a imitació seva compararem «concepcions», temes ideològics, trets de costums i no pas trets estilístics.
A vegades és difícil distingir (científicament), prou que ho sabem, els temes ideològics dels temes estilístics, perquè són, en el fons, de la mateixa essència: tota metàfora pot haver estat objecte de creença, tot «clixé» pot correspondre a un sentiment autèntic, a un deure imposat, a un costum escrupolosament observat per tota una societat. Entre els llombards del segle viii l'amistat masculina s'expressava amb la fórmula estereotipada següent: «Prefereixo morir amb el meu amic que viure arreu entre delícies»(3), on s'afirmava, sense cap mena de dubte, una exigència estricta de la fidelitat amical o de vassallatge. Però entre els trobadors del segle xiii, on la trobem traslladada en termes d'amor intersexual, no podem precisar sempre si encara té relació amb el vell tema de la mort per amor o si ja no és altra cosa que una simple manera de parlar, un compliment banal. Es pot jutjar per aquest exemple la dificultat que representa la interpretació de certs casos límit. Tot i això, l'esperit crític, al qual cal remetre's més d'una vegada, discernirà, sense massa dificultats, en un complex temàtic, el pensament estereotipat referit al real viscut del simple tret estilístic (igualment estereotipat). No dubtarem, per exemple, a situar entre els ornaments formals la «idea», d'altra banda encisadora, que el «vent que bufa del país on viu l'amiga aporta a l'amant alguna cosa que emana d'ella», perquè, fins i tot si els àrabs que potser inventaren aquest tema «poètic»(4), i els occitans que els el van manllevar, creien originàriament que el vent era màgicament -- i per tant realment -- un missatger d'amor, és probable que en Bernart de Ventadorn(5) havia ja perdut tota significació màgica i ja no conservava més que un valor estètic. Breument, podem anomenar estilístics els temes que, en l'època que els estem considerant, no es basen ni en «raons», ni en creences, ni en ritus, ni en costums, sinó que depenen únicament de la imaginació poètica (individual o social); i al contrari, temes ideològics, els de contingut intel·ligible, independent en certa mesura de l'expressió literària (ja que pot ser expressat de mil maneres diferents), remeten sempre a una realitat social (subjectiva o objectiva). Per exemple: el tema «és bell per a un gran senyor sotmetre's per amor a una dama», és alhora un «principi» i uncomportament galant. Entre els temes d'aquest gènere són, evidentment, els millor especificats, els més «originals» els que presenten un major interès, perquè no en trauríem res de concepcions molt banals o molt generals, que, gairebé en totes les literatures primitives, reflecteixen l'acció constant de la natura sobre el cor de l'home (per exemple: l'elogi de la primavera considerada com l'estació de l'amor), o il·lustren costums estesos entre els pobles més diversos (per exemple: el regal d'un anell com a penyora d'amor): fóra inútil d'atribuir un origen «històric» a aquests llocs comuns quasi universals, i, per tant, de veure-hi els termes primer i darrer d'una filiació. Des del nostre punt de vista, els temes ideològics veritablement significatius es fan ressò d'una creença ben definida i documentada arreu (el tema del «poder guaridor de la dama»), per exemple, o el «del cor separable», o d'un ritu màgico-poètic (l'intercanvi de cors), o d'una cerimònia íntima (el bes atorgat per la dama al serf d'amor), o de qualsevol altre precepte o comportament socialitzat.
Sempre que un d'aquests temes figura, amb les mateixes característiques, en diverses literatures, podem admetre, pel que sembla, que les més recents l'han manllevat a la més antiga, a condició: 1. que les civilitzacions de les quals formen part hagin estat efectivament en contacte; 2. que aquest tema no pertanyi més que a les literatures considerades, o, almenys, que s'hi hagi manifestat amb més puixança i singularitat que en la resta (per exemple: el tema de la mort per amor, que és clarament més estimulat i idealitzat entre els àrabs que entre els cristians occidentals); 3. per acabar, que estigui relacionat amb els mateixos conjunts temàtics (s'ha remarcat, per exemple, que la valoració poètica del llarg desig cast es relaciona habitualment amb els temes de la submissió a la dama i de la mort per amor.
És rar que s'acompleixin totes aquestes condicions. I no volem amagar que el mètode comparatiu presenta en aquest camp un cert perill, quan pretén determinar amb exactitud l'origen i el valor de les semblances ideològiques i el grau de probabilitat de llur interdependència. Així mateix ens estarem d'afirmar sobre la base d'analogies sovint dubtoses que l'amor provençal, en conjunt, procedeix de tal o tal altra eròtica anterior. Ens limitarem a traçar, si pot ser, l'itinerari possible dels temes-claus, i pel que fa a la resta ens mantindrem en el dubte. Però si els lligams temàtics no aporten sempre la prova d'una filiació directa, almenys subratllen la poca varietat de la imaginació humana i la uniformitat relativa de la seva mitologia eròtica. Per pròpia naturalesa l'explicació que proposem de l'amor provençal ultrapassa la qüestió de les interdependències històriques (llatino-occitanes, àrabo-occitanes, etc.): es basa en les constants socials que l'etnografia descobreix en gairebé tots els pobles pel que fa als nivells de civilització més arcaics.
***
Sens dubte l'etnografia implica sempre, com va demostrar Marcel Mauss(6), un cert retorn al passat. L'elaboració d'un sentiment o d'una cultura pròpia en un medi determinat «abasta elements... que travessaren sovint una història plena de vicissituds»(7). Com podríem captar l'evolució d'un fet social sense historiar-lo d'alguna manera? No és menys veritat que l'etnografia no té com a essencial l'ordre cronològic dels esdeveniments i que, en aquest punt, no es confon gens amb la història. Per això, en aquest assaig on ens remetem a una ciència i a l'altra, hem tingut cura de separar llurs camps respectius. Quan descrivim l'evolució de l'amor provençal en l'Edat Mitjana -- és a dir: un immens «fet» datat i irreversible -- recorrem a una orientació i a un mètode purament històrics: cerquem, per ordre, les causes particulars d'aquest fet passat(8). Però quan -- més enllà de les causes particulars, locals, que no determinen més que la seva morfologia evolutiva -- volem donar compte del que hi ha de comú entre l'amor provençal i els altres comportaments amorosos del mateix gènere, utilitzem el mètode etnogràfic, que pot per ell mateix explicar aquestes semblances -- independents de la cronologia -- i descobrir, per consegüent, la causa profunda del fenomen estudiat. La tercera part de la nostra obra constitueix, doncs, un «assaig d'interpretació etno-sociològica de l'amor provençal». Hi comparem passat i present, és a dir: les doctrines medievals de l'amor amb els mites encara «vigents» de certes societats semi-primitives, i la supervivència en el folklore europeu de constants eròtiques anàlogues.
***
De l'exigència de comunió anímica i d'amistat «pura» que és la base de l'eròtica provençal, no n'hem de donar compte ací: l'acceptem com a «dada», o si voleu, com a hipòtesi. Els trobadors mateixos semblen haver-la admesa implícitament: el desig carnal tendeix a «superar-se» en virtut del propi moviment; sota la seva forma més elemental es prolonga en un «imaginari» anticipat o rememorat sense el qual no seria pas el que és. Si no hi hagués en l'home -- sobretot en el primitiu, la consciència del qual sembla més naturalment oberta que la nostra a la dels altres -- una tendència a simpatitzar amb l'«altre», a somiar una existència compartida, desdoblada, i una comunió telepàtica entre les ànimes (o els principis vitals), és evident que cap ritu, cap cerimònia social no podria explicar la creació ex nihilo d'un sentiment d'amistat o d'amor. Però si l'etnografia, almenys tal com la concebem, ha de deixar als psicòlegs la preocupació per estudiar l'inconscient humà, no pot deixar de prendre com a punt de partida de les seves investigacions els esquemes mentals molt generals -- condicionats potser directament per la nostra naturalesa fisiològica i, per aquesta raó, pràcticament idèntics en tots els homes -- que donen al sentiment una mena de contingut oníric(9). Aquests símbols immediats(10), mitjançant els quals es representa el primitiu, de manera imaginària, la seva sang, el seu cor, com a principis i suports de la vida, ens semblen més autènticament presents en l'inconscient col·lectiu que determinats «arquetips» de C. G. Jung(11) (el pare, Satan, massa complexos, al nostre parer, per a ser veritablement «primers»); molt menys variables que les imatges del somni normal, i molt més «necessaris» que els fantasmes -- tanmateix, quasi sempre idèntics a ells mateixos -- que ascendeixen a la consciència en alguns casos patològics o en els estats extrems -- però normals -- de crisi passional... De tota manera, la simbòlica de la sangsempre té relació amb l'aparició de sentiments que postulen la comunió anímica.
L'etnògraf ha de mostrar, doncs, com la societat, si no crea els sentiments peça per peça, permet almenys a l'home -- per mitjà de ritus i de cerimònies on aquests símbols-arquetips es busquen i s'exterioritzen en actes, abans mateix d'haver estat formulats -- de prendre consciència de les tendències profundes de les quals són expressió. Fins en el terreny afectiu, l'home té necessitat d'actuar per representar-se allò que sent. Podríem dir, simplificant molt les coses, que en l'origen el sentiment no és més que una tendència vagament il·luminada per les imatges-arquetips; que de seguida aquestes imatges són projectades inconscientment en el medi social pel dinamisme emotiu dels individus, i interpretades per espectadors; que només la consciència col·lectiva -- o interindividual -- fixa la significació simbòlica d'aquests mims; i que finalment les consciències individuals esdevénen capaces d'interioritzar de nou el sentiment original tot definint-lo, aquesta vegada, per referència i participació en la representació objectiva que els ha estat oferida cerimonialment.
La nostra tasca és, doncs, ben delimitada: explicar els orígens de l'amor provençal, és redibuixar les etapes paral·leles de la seva conceptualització i de la seva socialització; retrobar sota els mites poètics lúcidament elaborats els comportaments cerimonials primitius que l'han fet arrelar en la societat, o que han fet arrelar el sentiment menys diferenciat a partir del qual es va constituir de seguida; copsar la dialèctica espontània o culta per la qual es va oposar a tipus més arcaics de comunió anímica i se'n va separar; finalment, és donar compte, aprofundint o ultrapassant les simples causes «històriques» (que no són més que modalitats de la seva manifestació), de la manera com va aconseguir de distingir-se radicalment dels altres sentiments altruistes.
1. Des de final del segle x a principi del xii, pocs homes i dones, segons sembla, van ser capaços de pensar l'amor d'una altra manera que no fos el desig sexual, l'afecte familiar o l'amistat. Per alguns indicis, especialment per l'ambigüitat del vocabulari amorós, podem reconèixer que el segle xii va tenir dificultats enormes per a precisar els trets fonamentals de l'amor pur (fin' amors) i que només tardanament aconseguí de donar-li un nom.
Devers 1150, Marcabrú assaja la distinció entre l'amar (amor carnal) i l'amor (amor sentiment), però en la mateixa època, Jaufré Rudel assimila encara de bon grat l'amors amb l'amistat. L'heroi del romanç de Jaufré no sap si el que sent per la dama de Monbrun és desig, respecte, amistat o reconeixença. Per tal de fer-li precisar el tipus d'afecte que sent per ella, Melian, el seu senyor, ha de preguntar-li si ell l'estima d'amor de drut. Però, en realitat, l'amor de Jaufré Rudel per Brunissen de Monbrun, tal com ve descrit en la novel·la, no es pot confondre amb la simple drudaria (Jaufré, vv. 8219-8231).
2. Al segle xvii ni les mateixes précieuses van saber traure cap trellat en el caos dels sentiments altruistes. Llur amor-reconeixença és amor autèntic? I lluramor-estima? Els nostres contemporanis solen entendre, ben sovint encara, com a amor el desig carnal, el bon enteniment físic, la «companyonia», el respecte per l'esposa, etc...
3. Unulf, fidel de Bartarid, declara a Grimoald: «Prius se velle cum Bertarid mori quam usquam alibi in summis delicis vivere» (Paul Diacre, V, 4).
4. «Ha vingut la brisa del país dels meus amics perquè pugui considerar-la com l'alé perfumat de l'amiga que m'inspira una dolça passió» (Ibn Bassâm, Dakhîra, t. I, vol. 1, p. 153): en Henri Pérès, La poésie andalouse, en Arabe classique, au XIe siècle, Paris, A. Maisonneuve, 1937, pp. 386-387.
5. «Can la frej' aura venta / deves vostre pais, / vejaire m'es que senta / un ven de Paradis / per amor de la genta / vas cui eu sui aclis...» (Can la frej' aura venta: vv. 1-6).
6. Marcel Mauss, Manuel d'ethnographie, Paris, Payot, 1947, p. 6.
7. Sigurd Erixon, Ethnologie régionale ou folklore, extret de Laos, I, 1951, Estocolm, p. 10.
8. IIa part, cap. 1 a 7. Són causes «secundàries»: van actuar, o bé (molt superficialment), sobre la forma de l'amor provençal (amors de maig, rituals cavallerescs i vassàllics), o bé sobre la seva expressió literària, de la qual no ens hem d'ocupar ací: (progrès de les maneres cortesanes, poesies laudatòries dels joglars); o bé, per acabar, sobre la seva qualitat, però d'una faisó molt general i poc decisiva (religions: islam, cristianisme, catarisme; màgia eròtica; filosofies: platonisme àrab i cristià, influències aristotèliques). Algunes d'aquestes causes «secundàries» es confonen, tot i això, amb les causes sociològiques en el nivell més profund, més primitiu, on determinen els valors de base de l'idealisme eròtic (per exemple: les societats «feudals»). En aquest aspecte, són matèria de l'etnografia, que les interpreta, precisament, en profunditat.
9. El sentiment no pot d'entrada ser «representat» més que per símbols el sentit dels quals sigui igualment sentit.
10. Creiem que la simbòlica immediata de l'imaginari humà és tan natural com les formes concretes i vives del real. Aquesta simbòlica s'explicita en imatges màgiques: la sang és el vehicle de la vida; el cor, l'òrgan de la simpatia espiritual, de la telepatia parental, amical (més tard amorosa). La sang té una existència autònoma: després de l'intercanvi de sangs, la d'una dona pot rebel·lar-se en les venes de l'amant que ella ha traït; la sang d'un home assassinat, tornar-se fluida i rajar per la ferida a fi de delatar l'assassí.
11. Pensem, amb Jung, que aquests esquemes mentals o arquetips no són representacions heretades: «es tracta d'una disposició funcional a produir representacions semblants o anàlogues» (Métamorphoses de l'âme et ses symbols, trad. Le Lay, Ginebra, edit. Georg, 1953, p. 719). En el moment de corregir les proves d'aquest llibre, donem les gràcies més afectuoses a M. de Gandillac, professor de la Sorbona, que ha tingut l'amabilitat d'indicar-nos nous camins d'investigació i ens ha fet observar algunes dificultats que hem provat d'aclarir afegint a la nostra obra nombroses notes complementàries.