André Breton
(Tinchebray, Orne, 1896 -
París 1966)
|
NON-LIEU
Art des jours art des nuits
La balance des blessures qui
s'appelle Pardonne
Balance rouge et sensible au poids d'un vol
d'oiseau
Quand les écuyeres au col de neige les mains
vides
Poussent leurs chars de vapeur sur les prés
Cette balance sans cesse affolée je la vois
Je vois
l'ibis aux belles manières
Qui revient de l'étang
lacé dans mon coeur
Les roues du rêve charment
les splendides ornières
Qui se lèvent très
haut sur les coquilles de leurs robes
Et l'étonnement
bondit de-ci de-là sur la mer
Partez ma chère
aurore n'oubliez rien de ma vie
Prenez ces roses qui grimpent
au puits des miroirs
Prenez les battements de tous les cils
Prenez jusqu'aux fils qui soutiennent les pas des
danseurs de corde et des gouttes d'eau
Art des jours art des
nuits
Je suis à la fenêtre très loin dans
une cité pleine d'épouvante
Dehors des hommes à
chapeau claque se suivent
à
intervalle regulier
Pareils aux pluies que j'aimais
Alors qu'il faisait si beau
"A la rage de Dieu" est
le nom d'un cabaret où je suis
entré
hier
Il est écrit sur la devanture blanche en lettres
plus pâles
Mais les
femmes-marins qui glissent derrière les vitres
Sont
trop heureuses pour être peureuses
Ici jamais de corps
toujours l'assassinat sans preuves
Jamais le ciel toujours le
silence
Jamais la liberté que pour la liberté
André Breton, Le revolver à
cheveux blancs (1932),
dins Claire de terre, Éditions
Gallimard, 1966. |
Traducció
catalana
SOBRESEÏMENT
Art dels dies art de les nits
La balança de les
ferides que s'anomena Perdona
Balança roja i sensible
al pes d'un vol d'ocell
Quan les amazones de coll de neu amb
mans buides
Projecten llurs carns vaporoses sobre els prats
Aquesta balança tothora enfollida jo la veig
Veig
l'ibis de belles maneres
Que retorna de l'estany llaçat
dins el meu cor
Les rodes del somni encisen els esplèndids
carreranys
Que s'alcen ben amunt sobre les petxines de llurs
vestits
I la sorpresa rebota per ací i per allà
damunt la mar
Parteix aurora estimada no oblides res de la
meua vida
Pren aquestes roses que grimpen al pou dels miralls
Pren els batements de totes les pestanyes
Pren fins i
tot els fils que sostenen els passos
dels ballarins de corda i
de les gotes d'aigua
Art dels dies art de les nits
M'estic a la finestra ben lluny en una ciutat plena d'espant
A
fora homes amb capells de clac se succeeixen
a intervals regulars
Semblants a les pluges que jo estimava
En els temps en què feia bon temps
"La ràbia
de Déu" és el nom d'un cabaret
on vaig entrar ahir
És escrit a l'aparador blanc en
lletres
més pàl·lides
Però les dones-mariners que llisquen darrere els vidres
Són massa felices per a ser porugues
Ací
no hi ha cossos sinó assassinats sense proves
No hi ha
cel sinó silenci
No hi ha cap llibertat si no és
la llibertat
André Breton, El revòlver de
cabells blancs (1932) |
Traducció
espanyola
SOBRESEIMIENTO
Arte de los días y de las noches
La balanza de las
heridas que se llama Perdona
Balanza roja y sensible al peso
de un vuelo de pájaro
Cuando las amazonas de cuello
nevado
con las manos vacías
Empujan sus vaporosas carnes sobre los prados
Esta balanza
siempre enloquecida yo la veo
Veo el ibis de bellas maneras
Que regresa del estanque atado en mi corazón
Las
ruedas del sueño encantan los espléndidos carriles
Que se elevan bien alto sobre las conchas de sus vestidos
Y el asombro salta de aquí para allá sobre el
mar
Partid querida aurora no olvidéis nada de mi vida
Tomad estas rosas que trepan por el pozo de los espejos
Tomad hasta los hilos que sostienen los pasos
de los
danzarines de cuerda y de las gotas de agua
Arte de los días
y de las noches
Estoy en la ventana muy lejos en una ciudad
llena
de espanto
Afuera hombres con
sombrero de clac se suceden
en intérvalos
regulares
Parecidos a las lluvias que yo amaba
cuando
solía hacer buen tiempo
"La rabia de Dios" se
llama un cabaret
donde entré ayer
Aparece escrito su nombre en el escaparate blanco en letras
más pálidas
Pero las
mujeres-marinos que se deslizan
detrás
de los vidrios
son demasiado dichosas para ser temerosas
Aquí nunca hay cuerpos sino asesinatos sin pruebas
Nunca hay cielo sólo silencio
Nunca otra libertad sino
la libertad.
André Breton, El revólver de
cabellos blancos (1932)
Esta traducción está dedicada a mi
amigo
Héctor Miguel desde lo más
profundo del corazón |
©
Salvador Jàfer
i Sanxis
[La
Terra d'Enlloc: Produccions Alternatives]
València,
febrer de
1999-octubre de 1999 |