El poeta italià Dino Campana nasqué el 23 d'agost del 1885 a Marradi (Toscana). Va viure una joventut turmentada amb sovintejades crisis vitals i canvis de rumb. El 1900 quan realitzava els seus estudis a Faenza patí la primera crisi nerviosa. El 1902 és detingut i empresonat durant un mes a Parma. El 1903, quan estudiava a Torino, visità l'hospital psiquiàtric d'Imola, on se li diagnosticà «un' impulsività brutale, morbosa, in famiglia e specialmente con la mamma»⁽¹⁾. D'aquesta època són les seues primeres composicions poètiques. La seua existència és afectada en aquest període per un estat permanent de tensió. El 1904 es matricula en el primer curs de Química Pura a la Universitat de Bolonya, aconsellat per un parent seu que li augura una còmoda carrera, però el 1905 arriba a Florència per estudiar Química Farmacèutica. El 1906 es trasllada a Bolonya i pateix novament una crisi nerviosa. L'estiu d'aquest mateix any és hospitalitzat en el manicomi d'Imola i a l'octubre ix de l'hospital i arriba a Bolonya amb la intenció d'estudiar Química Pura. Hom creu que les seues primeres composicions anteriors als Canti orfici són del 1907.

A Bolonya, en un gest de rebel·lió, interromp els estudis i parteix cap a França i Suïssa. Retornat a Marradi, se sent més desarrelat que mai i decideix viatjar a l'Argentina, país que exerceix sobre ell una atracció mítica. Des de l'Argentina fa viatges a Montevideo, Santa Rosa, Mendoza... Viatja sobretot a peu. Les gents i els paisatges que troba quedaran fixats en la seua ment i trobaran la seua justa expressió en la redacció dels Canti orfici. Per tal de sobreviure a l'Argentina fa els més diversos treballs. Decideix tornar a Itàlia i demana els diners del passatge a la seua família, que li'ls denega. S'embarca clandestinament en un vaixell destinat a Europa. A Bèlgica és detingut per vagabundeig i alcoholisme. Després de passar un període empresonat és internat en un manicomi de Tournay. Retorna a Itàlia, al seu poble natal, però el 1909 sofreix novament una crisi nerviosa. Escriu i llegeix molt, tot i que tracta d'evitar la vida en família. El 1912 es matricula una altra vegada a la Universitat de Bolonya i l'any següent demana el trasllat a la Universitat de Gènova. Un nou instint de nomadisme l'embarca cap a Sardenya. D'un temps ençà venia escrivint les composicions que després van integrar els seus Canti orfici, acabades de redactar la tardor de 1913. El desembre d'aquell any amb el manuscrit dels Canti a la butxaca es presenta a la redacció de Lacerba, on fa la coneixença de Papini i de Soffici. Els lliura el manuscrit i comença a freqüentar el grup d'artistes i literats que es reuneixen al cafè «Giubbe Rose» i a la cerveseria «Paszkowski». La primavera del 1914 escriu a Soffici perquê li torne el manuscrit però aquest l'ha perdut en un trasllat de mobles. Campana se sent fortament afectat per la pèrdua i decideix de reconstruir de memòria la seua obra, que l'estiu d'aquell mateix any és publicada a la tipografia de Bruno Ravagli, costejada per l'autor mateix. El 1915 Campana és a Torino i des d'allí viatja cap a Suïssa, des d'on demana ajut a Francesco Chiesa i a Renato Serra perquê li troben un treball que mai no aconseguí. En entrar Itàlia en la Primera Guerra demana d'allistar-se a l'exèrcit, però, atesos els seus antecedents, no l'accepten, de manera que se sent fortament decebut. Cada vegada més afectat per manies de persecució és internat en l'hospital de Marradi. Coneix Vincenzo Cardarelli i pretén de fundar un periòdic que s'hauria intitulatIl diario della Nuova Italia. Escriu demanant ajut als amics però aquests no poden fer res per ell. Coneix Sibilla Aleramo, que li escriu una carta plena d'admiració. La relació entre Dino Campana i Sibilla Aleramo no arriba a durar ni un any. Per a Campana és un colp definitiu. A principi del 1917 s'esvaí aquesta relació. El mateix any va ser empresonat a Novara i alliberat per intercessió de Sibilla. El 1918 és internat a l'Istituto Fiorentino d'Osservazione per le Malattie Mentali i d'allí el 28 de gener és traslladat a l'Hospital Psiquiàtric de Castel Pulci on acabà la seua vida. En aquest hospital fou atês pel doctor Pariani que després li dedicà un acurat estudi biogràfic: Vite non romanzate di Dino Campana scrittore e di Evaristo Boncinelli scultore,  Firenze: Vallecchi, 1938.

Pel que fa a la seua obra poètica, ja el 1928 Bino Binazzi havia realitzat una nova edició dels Canti orfici, completada amb els poemes publicats en diverses revistes des del 1914. El 1931, en un període de millora en l'estat de Dino Campana, quan es disposava a acceptar una ocupació de treball, una febre altíssima va rematar la vida del poeta italià. Després de la seua mort, hom va trobar casualment cinquanta-tres composicions que foren publicades amb el títol de Canti orfici e altri scritti. No cal dir que la pèrdua del manuscrit que Campana va lliurar a Soffici per a ser llegit fou lamentada per estudiosos i lectors de la poesia de Campana, que esperaven de trobar-hi més material literari que no se'ls havia oferit. Però l'any 1972, quan la vídua de Soffici, mentre ordenava la biblioteca i els papers del seu marit, va trobar el manuscrit perdut, els crítics van poder comprovar que la segona redacció escrita per Campana, probablement sobre l'esborrany del primer manuscrit, era molt superior a la redacció inicial.

Per a aquesta versió de La notte ens hem basat en l'edició a cura de Carlo Bo, feta per l'editorial Mondadori, sobre el segon manuscrit, intitulada Canti orfici e altri scritti.

Júlia Benavent i Salvador Jàfer

---

2. Cronologia de Dino Campana

1885 Neix a Marradi, Florència.

1906 Estada al manicomi d'Imola.

1907 Vaga per Suïssa i França.

1908 Treballa com a jornaler a l'Argentina.

1909 És ingressat en una clínica de Florència.

1913 Viatge a Florència per lliurar el manuscrit dels Canti orfici a Soffici i a Papini.

1914 Apareixen impresos els Canti orfici en una tipografia de Marradi.

1916-17 Relació turbulenta amb Sibilla Alleramo.

1918 Ingrês definitiu al manicomi de Castel Pulci.

1932 Mor a Castel Pulci, Florència.

1942 Es publica Inediti.

1949 Es publica Tacuino.

1952 Es publica Canti orfici e altri scritti.

1958 Es publica Lettere.

1960 Es publica Taccuinetto faentino.

1973 Es publica el manuscrit perdut, recuperat entre els papers de Soffici, amb el títol Il più lungo giorno.

---

3. Textos crítics

1991 EL, p. 169, s.v. Campana: «Último e insigne exponente de un enfático punto de vista, que tiene su raíz en Carducci y que en sus versos adquiere connotaciones de alucinación, de fantasía onírica, C. amplifica y transfigura las imágenes y objetos de una realidad proletaria y humilde, confiriéndole una capa de antigüedad a la que no es ajena el influjo de D'Annunzio. Pero, más allá de las interferencias de otras lecturas múltiples y diversísimas (Rimbaud, Nietzsche, la poesía futurista), sus versos y su prosa poética se caracterizan por un componente fónico-musical obsesivamente repetido, que apunta a una dimensión metafísico-simbólica, dominada por misteriosas figuras de arquetipos, y que en parte anticipa las experiencias de la poesía hermètica.»

---

4. Bibliografia

1972 Campana, Dino, Canti orfici e altri scritti, introduzione di Carlo Bo, con una cronologia della vita dell'Autore e dei suoi tempi, una antologia critica e una bibliografia a cura di Arrigo Bongiorno, Milano: Arnoldo Mondadori Editore.

1986 Benavent, Júlia; Jàfer, Salvador, trads., Dino Campana, «La nit», Encontre, núm. 2 (1986), p. 93-103, València.

1991 EL = Enciclopedia de la literatura, Barcelona: Garzanti / Ediciones B.

---

5. Traducció catalana

1. La nit

Recorde una antiga ciutat, rogenca de murs i torrejada, consumida sobre la plana arrasada en ple tòrrid agost, amb el refrigeri llunyà de pujols verds i tendres al fons. Arcs enormement buits de ponts sobre el riu fangós en magres plumbis estanys: siluetes negres de gitanos mòbils i silencioses a la vora: entre la lluentor llunyana d'un canyar, llunyanes formes nues d'adolescents i el perfil i la barba jueva d'un vell: i de sobte d'enmig l'aigua morta les gitanes i un cant, des del mareny àfon una nènia primordial monòtona i irritant: i el curs del temps restà enlairat.

*

Inconscientment vaig alçar els ulls cap a la torre bàrbara que dominava la llarguíssima avinguda dels plàtans. Sobre el silenci esdevingut intens ella revivia el seu mite llunyà i salvatge: mentre per visions llunyanes, per sensacions fosques i violentes un altre mite, també místic i salvatge m'acudia a voltes al pensament. Allà baix s'havien llevat les llargues vestimentes dolçament devers l'esplendor vague de la porta les passejadores, les antigues: el camp entorpia llavors en la xàrcia dels canals: adolescents d'àgils pentinats, de perfils de medalla, desapareixien a vegades sobre els carretons darrere les revoltes verdejants. Un toc de campana argentí i dolç en la llunyedat: El Vespre: en l'esglesieta solitària a l'ombra de les modestes navades, jo l'estrenyia, a Ella, la de carns rosades i ulls encesos fugitius: anys i anys i anys es fonien en la dolçor triomfal del record.

*

Inconscientment aquell que jo vaig ser es trobava encaminat devers la torre bàrbara, la mística sentinella dels somnis de l'adolescència. Pujava el silenci dels carrerons antiquíssims tot al llarg dels murs d'esglésies i de convents: no se sentia la remor dels seus passos. Una placeta deserta, casupetes esclafades, finestres mudes: a un costat en un llampec enorme la torre, octocúspide roja impenetrable àrida. Una font del cinc-cents callava rígida, amb la làpida migpartida en la seua inscripció llatina.

S'allargava un carrer empedrat i desert cap a la ciutat.

*

Fou sacsejat per una porta que s'obrí de bat a bat. Vells, formes obliqües, ossudes i mudes, s'amuntonaven espitjant-se amb els colzes perforadors, terribles en la gran lluminària. Davant la cara barbuda d'un frare que guaitava des del buit d'una porta es paraven en una inclinació trepidant servil, s'esmunyien mormolant, s'aixecaven a poc a poc, arrossegant un per un llurs ombres al llarg dels murs rogencs i desemblanquinats, semblants tots a ombra. Una dona de pas balandrejant i de riure inconscient s'unia i tancava el seguici.

*

S'esmunyien llurs ombres al llarg dels murs rogencs i desemblanquinats: ell seguia, autòmata. Adreçà a la dona una paraula que caigué en el silenci del migjorn: un vell es girà a mirar-lo amb un esguard absurd lluent i buit. I la dona somreia sempre amb un somrís bla en l'aridesa meridiana, idiota i sola en la llum catastròfica.

*

No vaig saber mai com, vorejant canals balbs, vaig reveure la meua obra que se'm burlava allà al fons. Em va acompanyar per carrers pudents on les femelles cantaven en la calitja. En els confins del camp una porta gravada a colps, observada per una jove femella amb una vestit rosa, pàl·lida i grassa; la va obrir: hi vaig entrar. Una antiga i opulenta matrona de perfil de moltó, amb els cabells negres àgilment enrotllats sobre el cap escultural, bàrbarament decorat amb un ull líquid com si fos una gemma negra amb cisellaments estranys, seia agitada per gràcies infantils que renaixien amb l'esperança que ella extreia d'una baralla de cartes allargades i olioses: estranyes teories de reines llangoroses reis vailets armes i cavallers. Vaig fer el salut i una veu conventual, profunda i melodramàtica, em respongué alhora amb un graciós somriure arrugat. Vaig distingir en l'ombra l'esclava que dormia amb la boca mig oberta, remuguejant per causa d'un malson, amb el bell cos mig nu àgil i ambrat. Em vaig asseure amb cura.

*

La llarga teoria dels seus amors desfilava monòtona a les meues oïdes. Antics retrats de família eren escampats sobre la taula oliosa. L'àgil forma de dona pell ambrada estesa sobre el llit escoltava encuriosida, recolzada com una Esfinx: a fora els horts verdíssims entre els murs enrogits: només nosaltres tres vius en el silenci meridià.

*

Mentrestant havia caigut l'horabaixa i embolcallava amb el seu or el lloc commogut pels records i semblava consagrar-lo. La veu de la Barjaula s'havia fet a poc a poc més dolça, i el seu cap de sacerdotessa oriental es complaïa en posats llangorosos. La màgia del vespre, lànguida amiga del criminal, era la galeota⁽²⁾ de les nostres ànimes obscures i les seues fastuositats semblaven prometre un regne misteriós. I la sacerdotessa dels plaers estèrils, l'esclava ingènua i àvida i el poeta s'esguardaven, ànimes infecundes inconscientment buscant el problema de la seua vida. Però el vespre descendia missatge d'or dels tremolins frescs de la nit.

*

Vingué la nit s'acomplí la conquista de l'esclava. El seu cos ambrat la seua boca voraç i els seus híspids cabells negres a voltes la revelació dels seus ulls aterrits de voluptat tramaren una fantàstica alternança. Mentrestant molt més dolç, ja a punt d'apagar-se encara regnava en la llunyedat el record d'Ella, la matrona persuasiva, la reina encara en la seua línia clàssica entre les seues grans germanes del record: després que Michelangiolo havia ajupit sobre els seus genolls cansats de caminar la que s'ajup, que s'ajup i no s'ajau, reina bàrbara sota el pes de tot el somni humà, i el clam de les figures arcanes i violentes de les bàrbares trastornades reines antigues havia sentit el Dant apagar-se en el crit de Francesca allà en les vores dels rius que cansats de la guerra desemboquen, mentre en les seues vores es recrea la pena eterna de l'amor. I l'esclava, la ingènua Magdalena de cabells híspids i d'ulls brillants demanava amb estremiments des del seu cos estèril i daurat, cru i salvatge dolçament tancat en la humilitat del seu misteri. La llarga nit plena dels enganys de les variades imatges.

*

Guaitaven pels cancells de plata de les primeres aventures les antigues imatges, endolcides per una vida d'amor, per tal de protegir-me encara amb llur somrís de misteriosa tendresa encisadora. S'obrien les aules closes allà on la llum s'endinsa igual en els espills de l'infinit, i apareixen les imatges aventureres de les cortesanes en la llum dels espills empal·lidides en llur actitud d'esfinxs: i de nou tot allò que era àrid i dolç, desfullades les roses de la jovenesa, tornava a reviure sobre el panorama esquelètic del món.

*

En l'olor pírica del vespre de festa, en l'aire de les darreres clamors, veia les antiquíssimes adolescents de la primera il·lusió perfilar-se enmig dels ponts llançats des de la ciutat als suburbis en els vespres del tòrrid estiu: girades de gairell, sentint des del suburbi la clamor que s'accentua anunciant les llengües de foc de les llànties inquietes que travessaven l'atmosfera carregada de llums orgiàstiques: endolcides ara: en el cel ja mort dolces i rosades, alleugerides d'un vel: igual com Santa Marta, els instruments destrossats per terra, cessat ja sobre els sempre verds paisatges al cant que el cor de Santa Cecília acorda amb el cel llatí, dolça i rosada vora el crepuscle antic en la línia heroica de la gran figura femenina romana s'està. Records de gitanes, records d'amors llunyans, records de sons i de llums: cansaments d'amor, cansaments d'amor imprevists sobre el llit d'una taverna llunyana, un altre bres aventurer d'incerteses i de planys: així allò que encara era àrid i dolç, desfullades les roses de la jovenesa, sorgia sobre el panorama esquelètic del món.

*

En el vespre dels focs de la festa d'estiu, en la llum deliciosa i blanca, quan les nostres orelles reposaven a penes en el silenci i els nostres ulls estaven cansats de les giràndoles de foc, dels estels multicolors que havien deixat una olor pírica, una vaga gravidesa roja en l'aire, i caminar junts ens havia esllanguit i ens havia exaltat per la nostra massa diversa bellesa, ella fina i bruna, pura d'ulls i de cara, una volta perdut el llampegueig del collar del coll nu, caminava ara a voltes inexperta estrenyent el ventall. Fou atreta devers la casupa: la seua vestimenta blanca a péntols blaus onejà en la llum difusa i jo vaig seguir la seua pal·lidesa impresa en el seu front per la franja nocturna dels seus cabells.

Hi vam entrar. Cares brunes d'autòcrates, asserenats per l'adolescència i per la festa, es varen girar cap a nosaltres, profundament límpids en la llum. Vam contemplar les vistes. Tot era d'una irrealitat espectral. Hi havia panorames esquelètics de ciutats. Morts estranys guaitaven el cel en posats llenyosos.

Una odalisca de goma respirava submissament i girava al seu entorn els ulls d'ídol. I l'olor aguda de la sega apelfava els passos i el murmuri de les senyoretes dels pobles atònites per tal misteri. «És així París. Mira, Londres! La batalla de Mukden». Nosaltres miràvem al voltant: ja devia ser tard. Totes aquelles coses vistes pels ulls magnètics en aquella llum de somni! Immòbil vora meu la sentia esdevenir llunyana i estrangera mentre el seu encís s'aprofundia sota la franja nocturna dels seus cabells. Es mogué. I jo vaig sentir amb un punt d'amargor ben prompte consolada que mai més no seria a prop seu. La vaig seguir, doncs, com hom segueix un somni que s'estima perquê és va: així de sobte havíem esdevingut allunyats i estrangers després de l'aldarull de la festa, davant el panorama esquelètic del món.

*

Jo era a l'ombra dels pòrtics estil·lada de gotes i gotes de llum sangonosa en la boira d'una nit de desembre. De sobte s'ha obert una porta, en una ostentació de llum. Allà al fons cap avant en l'ostentació d'un llit turc roig amb el colze comandant el cap, refermava el colze que comandava el cap una matrona, amb els ulls negres vivaços, amb les mamelles enormes: al seu costat una adolescent agenollada, ambrada i fina, amb els cabells retallats sobre el front, amb gràcia juvenil, les cames llises i nues de la bata esfilassada: i damunt seu sobre la matrona pensarosa, en els seus ulls joves, un estor, un estor blanc de malla, un estor que semblava agitar imatges, imatges damunt seu, imatges càndides damunt seu pensarosa en els ulls joves. Abatut a la llum de l'ombra dels pòrtics estil·lada de gotes i gotes de llum sangonosa jo observava abstret atònit la gràcia simbòlica i aventurera d'aquella escena. Ja era tard, vam estar sols i entre nosaltres nasqué una intimitat lliure i la matrona dels ulls joves refermada, per rerefons el mòbil estor de malla, va parlar. La seua vida era un llarg pecat: la luxúria. La luxúria però tota plena encara per a ella de curiositats inassolibles. «La dona el besucava tant pel costat dret: pel costat dret, per quê? Després el colomí mascle se li quedava damunt, immòbil? deu minuts, per quê?». Les preguntes quedaven sense resposta, llavors ella espentada per la nostàlgia recordava recordava llargament el passat. Fins que la conversa s'havia esllanguit, la veu del voltant havia callat, el misteri de la voluptat havia revestit la que el reevocava. Contorbat, amb les llàgrimes als ulls jo de cara a l'estor blanc de malla perseguia perseguia encara blanques fantasies. La veu del voltant havia callat. La barjaula havia desaparegut. De veres que l'havia sentida passar amb un frec silenciós aclaparador. Davant l'estor rebregat de malla l'adolescent posava encara sobre els genolls ambrats, doblats doblats amb gràcia de cinede.⁽³⁾

*

Faust era jove i bell, tenia els cabells rullats. Les bolonyeses s'assemblaven llavors a medalles siracusanes i el traçat dels seus ulls era tan perfecte que els agradava semblar immòbils contrastant tenebrosos (la lluna illuminava llavors els carrers) i Faust alçava els ulls a les xemeneies de les cases que a la llum de la lluna semblaven signes d'interrogació i es quedava pensant en l'arrossegament dels seus passos que s'atenuaven. Des de la vella taverna amb voltes que arreplegava els escolars li agradava sentir entre els tranquils conversadors de l'hivern bolonyês, frígid i boiregós com el seu, i la crepitació de les ascles i els espurneigs de les flames sobre l'ocre de les voltes, els passos freturosos sota les arcades properes. Llavors s'estimava d'arrecerar-se en un racó mentre la jove hostessa, amb la bata roja escotada i les belles galtes sota el pentinat fumejant passava i tornava a passar davant d'ell.

*

Faust era jove i bell. En un dia com aquell, des de la saleta entapissada, entre les tornades dels orgues automàtics i una decoració floral, des de la saleta sentia la gent deambular i els sorolls tenebrosos de l'hivern. Oh! Recorde!: jo era jove, amb la mà inquieta refermada sostenint el rostre indecís, gentil d'ànsia i de cansament. Prestava llavors el meu enigma a les modistes acurades i flexuoses, consagrades per la meua ànsia de l'amor suprem, per l'ànsia de la meua adolescència turmentosa assedegada. Tot era misteri per a la meua fe, la meua vida era tota «una ànsia del secret de les estreles, tota un decantar-se cap a l'abisme». Era bell de turment, inquiet pàl·lid assedegant errant rere les larves del misteri. Després vaig escapar. Em vaig perdre en el tumult de les ciutats colossals, vaig veure les blanques catedrals elevar-se masses enormes de fe i de somni amb les mil agulles en el cel, vaig veure els Alps elevar-se encara com catedrals molt més grans, plenes de les grans ombres verdes dels avets, i plenes de la melodia dels torrents, els cants dels quals sentia sentia nàixer de l'infinit del somni. Allà dalt entre els avets fumejants entre la boira, entre milers i milers de tic-tacs les mil veus del silenci, desvelada una jove llum entre els troncs, per sendes de claredat jo ascendia: ascendia pels Alps, sobre el fons blanc delicat misteri. Llacs, allà dalt entre els esculls clars gorgs vetlats pel somriure del somni, els clars gorgs els llacs estàtics de l'oblit que tu Leonardo fingies. El torrent em contava obscurament la història. Jo parat entre les llances immòbils dels avets creient a estones que vagava una nova melodia salvatge i trista també potser contemplava els núvols que semblaven retardar-se curiosos un instant sobre aquell paisatge profund i aguaitar-lo i esvanir-se darrere les llances immòbils dels avets. I pobre, despullat, feliç de ser pobre despullat, de reflectir un instant el paisatge com un record encisador i hòrrid en el fons del meu cor jo ascendia: i vaig arribar vaig arribar allà fins on les neus dels Alps em barraven el pas. Una adolescent en el torrent llavava, llavava i cantava entre les neus dels blancs Alps. Es girà, m'acollí i de nit m'estimà. I encara allà en el fons dels Alps el blanc delicat misteri, en el meu record s'encengué la puresa de la llàntia estel·lar, brillà la llum de la nit d'amor.

*

Però quin malson pesava encara sobre tota la meua joventut?

Oh els besos els besos vans de la xicona que llavava, llavava i cantava en la neu dels blancs Alps! (les llàgrimes ascendiren als meus ulls en recordar-ho). Tornava a sentir el torrent encara llunyà: remorejava banyant antigues ciutats desolades, llargues vies silencioses, desertes com després d'un saqueig. Una calor daurada en l'ombra de l'estança present, una cabellera abundosa, un cos agonitzant abocat a la nit mística de l'antic animal humà. Dormia l'esclava perduda en els seus somnis obscurs: com una icona bizantina, com un mite arabesc emblanquia allà en el fons la pal·lidesa incerta de l'estor.

*

I llavors figuracions d'una antiquíssima vida lliure, d'enormes mites solars, de matances d'orgies es crearen davant del meu esperit. Vaig reveure una antiga imatge, una forma esquelètica vivent per la força misteriosa d'un mite bàrbar, els ulls gorgues canviants vívides de limfes obscures, en la tortura del somni descobrir el cos vulcanitzat, dues taques dos forats de bala de mosquetó sobre els seus pits extingits. Vaig creure sentir fremir les guitarres allà en la cabana de fustes i de zenc sobre els terrenys vagues de la ciutat, mentre una candela aclaria el terreny nu. Davant meu una matrona salvatge em mirava fixament sense parpallejar. La llum era escassa sobre el terreny nu en el fremiment de les guitarres. A un costat sobre el tresor florent d'una adolescent en somni la vella estava ara arrapinyada com una aranya mentre semblava xiuxiuejar a l'orella paraules que no escoltava, dolces com el vent sense paraules de la Pampa que submergeix. La matrona salvatge m'havia agafat: la meua sang tèbia era ben cert beguda per la terra: ara la llum era més escassa sobre el terreny nu en l'hàlit metal·litzat de les guitarres. De sobte l'adolescent alliberada exhalà la seua jovenesa, lànguida en la seua gràcia salvatge, els ulls dolços i aguts com una gorga. Sobre les espatles de la bella salvatge s'esllanguí la gràcia a l'ombra dels cabells fluids i la cabellera augusta de l'arbre de la vida es tramà en la parada sobre el terreny nu mentre la son llunyana convidava les guitarres. Des de la Pampa se sentí clarament elevar-se, el trot semblà perdre's sord en l'infinit. En el quadre de la porta oberta els estels brillaren rojos i calds en la llunyania: l'ombra de les salvatges en l'ombra.  

2. El viatge i el retorn

Ascendien veus i veus i cants d'adolescents i de luxúria pels tortuosos carrerons dins l'ombra ardent, al pujol al pujol. A l'ombra dels fanals verds les blanques colossals prostitutes somniaven somnis vagues en la llum gallarda al vent. El mar en el vent bressava la seua sal que el vent bressava i alçava en l'olor luxuriosa dels carrerons, i la blanca nit mediterrània bromejava amb les enormes formes de les dones entre les temptatives gallardes de la flama per escapar-se del cable dels fanals. Elles miraven la flama i cantaven cançons de cors encadenats. Tots els preludis havien ja emmudit. La nit, l'alegria més quieta de la nit havia descendit. Les portes morisques es carregaven i s'enrotllaven amb monstruosos portents negres mentrestant al fons el fosc atzur se sembrava d'estels. Solitària ara regia la nit encesa en tota la seua bullícia d'estels i de flames. Davant com una ferida monstruosa s'endinsava un carrer. Als costats dels cantons de les portes, blanques cariàtides d'un cel artificial somniaven amb el rostre refermat sobre la palma. Ella tenia la pura línia imperial del perfil i del coll vestit d'esplendor opal·lí. Amb un gest ràpid de jovenesa imperial es llevava el vestit lleuger de les espatles amb contorsions i la seua finestra centellejava a l'espera fins que dolçament els foscos es tancaren sobre una ombra doble. I el meu cor estava famolenc de somni, per ella, per l'evanescent com l'amor evanescent, la dadora d'amor dels ports, la cariàtide dels cels de ventura. Sobre els seus ulls divins, sobre la seua pàl·lida forma com un somni eixit dels innombrables somnis de l'ombra, entre les innombrables llums fal·laces, l'antiga amiga, l'eterna Quimera tenia entre les mans roges el meu antic cor.  

*

Retorn. En l'estança on les descloses seues formes des dels telons de la llum jo vaig cenyir, un hàlit retardat: i en el crepuscle la meua prístina llàntia estela el meu cor vague de records encara. Cares, cares els ulls de les quals rigueren a flor de somni, vosaltres joves aurigues per les vies lleugeres del somni que vaig engarlandar de fervor: oh fràgils rimes, oh garlandes d'amors nocturns... Des del jardí s'esqueixa una cançó en cadena feble de sanglots: la vena és oberta: àrid roig i dolç és el panorama esquelètic del món. 

*

Oh el teu cos! el teu perfum em velava els ulls: jo no veia el teu cos (un dolç i agut perfum): allà en el gran espill nu, en el gran espill nu velat pels fums de viola, allà dalt bes d'un estel la llum era el bell, el bell i dolç do d'un déu i les tímides mamelles eren curulles de llum, i els estels eren absents, i no pas un Déu era en la nit d'amor de viola: sinó tu lleugera tu seies sobre els meus genolls, cariàtide nocturna d'un cel encisador. El teu cos un do aeri sobre els meus genolls, i els estels absents, i no pas un Déu en la nit de viola: sinó tu en la nit d'amor de viola: però tu abaixats els ulls de viola, tu a un ignorat cel nocturn al qual havies raptat una melodia de carícies. Recorde estimada: lleus com les ales d'una coloma tu posaves els teus membres sobre els meus nobles membres. Sospiraren feliços, respiraren la seua bellesa, sospiraren cap a una llum més clara els meus membres en el teu dòcil núvol de reflexos divins. No els encengues! no els encengues! no els encengues! Tot és va va és el somni: tot és va tot és somni: Amor, primavera del somni ets única ets l'única que apareixes en el cel dels flums de viola. Com un núvol blanc, com un núvol blanc vora el meu cor, oh queda't, oh queda't oh queda't! No t'entristesques, Sol!

Vam obrir la finestra al cel nocturn. Els homes com espectres vagarosos: vagaven com els espectres: i la ciutat (els carrers les esglésies i les places) es componia en un somni cadenciós, com per una melodia invisible brollada d'aquell vagareig. No era doncs el món habitat per dolços espectres i en la nit no s'havia despertat el somni en totes les seues potències triomfal? Quin pont, vam preguntar muts, quin pont hem llançat a l'infinit, que tot se'ns apareix ombra d'eternitat? A quin somni elevem la nostàlgia de la nostra bellesa? La lluna sorgia amb la seua bata antiga darrere l'església bizantina.