1 Coneixement intuïtiu i perfecte de la divinitat i de les seves relacions amb el món i amb l'home. Per als gnòstics es contraposa a la ciència (coneixement profà) i a la fe (coneixement imperfecte). 2 Gnosticisme. [GEC, VIII, p. 149].

Quant al mot gnosi, és d'aquells que provoquen els pitjors malentesos, en la mesura mateixa que és solidari d'un esoterisme no menys mal comprés. Cal recordar que els investigadors subratllen particularment en els nostres dies que el terme «gnosticisme», que designa els sistemes gnòstics dels primers segles de l'era cristiana, no abasta la totalitat del fenomen «gnosi»? No cal buscar, doncs, en tot el que és gnosi, l'equivalent exacte d'aquests mateixos sistemes. Hi ha una gnosi jueva, una gnosi cristiana, una gnosi islàmica, una gnosi búdica. La dissort és que, superficialment informats, molts parlen de la gnosi com d'una mitologia, per tal com no disposen d'aquest univers que els nostres filòsofs ens ensenyaran a conéixer com a mundus imaginalis. O bé hom en parlarà com d'un saber, una racionalització que substitueix la fe, tot oblidant precisament que la gnosi, perquè és gnosi, sobrepassatoto caelo aquesta manera de plantejar el problema en termes de creure i de saber. La gnosi és, com a tal, coneixement salvador o salvífic: salvífic en tant que coneixement, i coneixement en tant que salvífic. És, doncs, un coneixement que no pot ser actualitzat si no és al preu d'un nou naixement, un naixement espiritual. És un coneixement que porta en si, com a tal, un caràcter sacramental. Des d'aquest punt de vista la idea de gnosi és inseparable de la de coneixement místic (ma'rifat, 'irfân). Se'n trobarà ací la il·lustració tant en la gnosi shî'ita ('irfân-e shî' î) com en l'Ishrâq de Sohrawardî. Des d'aquest punt de vista, també, tot refús de la gnosi, per més «pietosament» motivat que estiga, conté en si el germen de l'agnosticisme. L'agnòstic no és, com vol l'ús banal del mot, qui refusa una fe confessional, sinó qui, pronunciant el divorci entre el pensament i l'ésser, es tanca en si mateix i vol tancar als altres l'accés als universos que obre la gnosi, les dades immediates de la qual tenen lloc en el «món interior», és a dir «esotèric». Tot això ens sembla essencial per a comprendre els pensadors de què tractarem ací.

Henry Corbin (En Islam iranien, I, XIV-XVI)

Conjunt de comunitats cristianes dels primers segles que professaven la salvació per la gnosi. Hom pot reduir l'ensenyament característic del gnosticisme cristià a tres punts:

• el Déu suprem és transcendent, diferent del creador del món o demiürg;
• l'home espiritual (pneumàtic) és constituït per un element diví, que el diferencia essencialment de l'home no pneumàtic;
• i la salvació consisteix en el coneixement d'aquesta realitat divina interna.

A partir d'aquestes proposicions fonamentals, el gnosticisme fou dividit en multitud de sistemes i sectes. Les primeres formacions gnòstiques aparegueren en el si del judaisme hel·lenístic (Simó Mag, Cerint, Dositeu, Menandre). El principal centre del gnosticisme cristià del segle II fou Alexandria, des d'on es difongué a Roma. Els grans mestres gnòstics alexandrins foren Basilides, Carpocrat i Valentí. L'escola valentiniana es desenvolupà en una branca oriental (Teòdot, Marció) i una branca itàlica (Ptolemeu, Heracleó). Altres grups coneguts són els naassens, els perates i els barbelognòstics. El 1946, el trobament d'una col·lecció gnòstica en llengua copta (segles V-VI) a Nag-Hammadi, Egipte, permeté un coneixement més ampli del gnosticisme posterior. L'actitud gnòstica perdurà en el mandeisme, el maniqueisme i el catarisme. (JmoT) [GEC, VIII, p. 148].