[Morales 1984:192]. Símbol del paradís terrenal. D'acord amb el seu caràcter d'àmbit tancat i ordenat significa l'estat conscient i femení. També simbolitza el Cosmos, i per a les civilitzacions de les tribus precolombines venia a representar un resum de l'univers. El mateix significat té en la cultura japonesa.

[DS] 1. El jardí és el símbol del paradís terrenal, del cosmos que el té com a centre, del paradís celestial i dels estats espirituals que corresponen a les estances paradisíaques. Se sap que el paradís terrenal del Gènesi era un jardí, i que Adam el conreava; la qual cosa correspon a la predominància del regne vegetal al començament d'una era cíclica, mentre que la Jerusalem celestial de la fi serà una ciutat. S'ha pogut dir dels jardins de la Roma antiga que eren records d'un paradís perdut. Eren també imatges i resums del món, com ho són encara en els nostres dies els cèlebres jardins japonesos i perses. El jardí de l'Extrem Orient és el món en petit, però ho és també la naturalesa restaurada en l'estat original, o la invitació a restaurar la naturalesa original de l'ésser. "Quin plaer, escriu el poeta xinêsHi K'ang, passejar pel jardí! Faig la volta a l'infinit..." L'Àsia oriental coneixia també jardins paradisíacs: el Kuen-luen, centre del món i porta del cel, és ornat amb jardins penjants –que evoquen els de Babilònia– on raja una font d'immortalitat. I el jardí circular, com l'Edên, que rodeja el Ming-t'ang també és de naturalesa paradisíaca: repeteix, en el centre de l'imperi, el de Kuen-luen. 2. El claustre dels monestirs, el jardí tancat [Maria del Mar Bonet: Jardí tancat, Ariola-Eurodisc, S.A, 1981] de les cases musulmanes, amb una font central, són imatges del paradís. A més, adverteix Abû Ya'q'ûb Sejestanî, jannât (el paradís) inclou el terme persa que significa «un jardí engarlandat d'arbres fruiters, plantes odoríferes i corrents d'aigua viva... Fins i tot els alts coneixements i els dons infosos per la Intel·ligència i l'Ànima són el jardí de la clara percepció interior». D'aqueixos jardins, que són els estats paradisíacs, es diu en l'islam, que Al·lah n'és el jardiner. Déu mateix és un jardí, escriu sant Joan de la Creu; l'esposa li diu així «per l'agradable morada que hi troba. Ella entra en el jardí quan es transporta en Déu». 3. Una tradició cabalística tracta també del paradís com d'un jardí que fou devastat per alguns dels qui hi entraren. El Pardès és ací el domini del coneixement superior, i les quatre consonants de la paraula corresponen als quatre grans rius de l'Edên i a les quatre jerarquies de les Escriptures. Els estralls del jardí consisteixen a tallar les arrels de les plantes, és a dir, a separar la vegetació contingent del seu Principi (cort, guer, gues, mast, stej, bura). [P. G.]. 4. Els egipcis també apreciaven els jardins amb massissos de flors i estanys. Els dibuixaven sobre els murs i el sòl dels palaus. Cada flor tenia el seu llenguatge: les baies de mandràgora eren símbols de l'amor, els lotus de pètals oberts evocaven la roda solar, i el seu arrelament en les aigües, el naixement del món. 5.