|
[Bruguera 1996]
paradís m 1 hist rel 1 Jardí de felicitat del començ i de la fi dels temps. 2 paradís celestial crist Estat final dels sants i els àngels constituït essencialment per la visió beatífica. 3 paradís terrenal crist Paradís dels orígens on Déu col·locà Adam i Eva. 2 fig Estat de felicitat amb relació a llocs amens, confortables, plens de pau. 3 paradís artificial psic Estat d’embriaguesa que hom cerca en estupefaents. [GEC, XI: 281-2]: m 1 HIST REL Jardí mític de felicitat del començ i de la fi dels temps. Mot de l'antic irànic (avèstic: pairi-daêza, que significa parc barrat, cleda) del qual deriven pardîsu (antic babilònic), pardes (hebreu) i parádeisos (grec), que, segons Xenofont, designa el jardí dels reis perses. A través de la versió de la Bíblia dels setanta, aquest mot adquirí una significació religiosa. En un sentit ampli, el paradís designa l'habitatge dels déus i també la situació de felicitat, caracteritzada sobretot per la pau i la tranquil·litat, del començament i de la fi dels temps. Les representacions i els continguts del paradís són molt diferenciats en els diversos cercles culturals, que empren materials representatius d'acord amb llur especial situació sòcio-cultural, geogràfica, climàtica, etc. Així, per exemple, a Mesopotàmia, la residència dels déus és envoltada per un jardí de delícies, ple de vegetació exuberant, entre la qual sobresurt l'arbre de la vida. A Egipte, el paradís és el "camp de Iaru", que és una illa on viuen els justs feliços i transfigurats. A Grècia es troben els representacions dels camps elisis en les profecies de Proteu a Menelau (Odissea) i en les imatges de l'illa dels justs en Hesíode i Píndar. A Roma, aquestes representacions foren gairebé desconegudes. En el judaisme contemporani del Nou Testament, el Jardí de l'Edèn era considerat com el lloc de residència amagat de les ànimes dels justs, el qual a la fi dels temps es manifestarà públicament a tots els homes. Aquesta representació es troba també en el Nou Testament, que considera Jesús de Natzaret com el restablidor del paradís a la fi dels temps. En l'àmbit germànic els herois magnificats per Odin no troben el repòs en cap jardí o en cap illa esplendorosa, sinó en una sala de festes (Walhalla) de bones menges i begudes a desdir. En l'islam, el paradís és el lloc de les delícies, ple de fruits agradosos i d'aigües abundants, destinat als homes i a les dones creients en la predicació de Mahoma. (Lluís Duch) L'objectivització tradicional cristiana ha concebut històricament el paradís dels orígens on Déu col·locà Adam i Eva, anomenant-lo paradís terrenal (Edèn), per distingir-lo del paradís celestial, que és l'estat dels sants i àngels constituït essencialment per la visió beatífica. Entre les més antigues pintures cristianes hi ha la representació dels quatre rius que regaven el paradís terrenal (segle III), simbolitzant també els quatre evangelistes. La més antiga representació del paradís terrenal és el díptic d'ivori d'Areobindo (Florència), dels segles V-VI. El tema ha estat ocasió de representar en un jardí, totes les espècies animals al costat d'Adam i Eva (L. Cranach, |
|
Esmèn ékastos kósmos noêtós = Cadascú som un món intel·ligible. Plotí |
| |
|
Definició. f 1 1 Acció de predestinar; 2 l’efecte. 2 esp relig/crist Predeterminació per part de Déu relativa als qui seran o són salvats o condemnats. Predestinació en l'Islam. [Caspar 1997]. En els manuals de la teologia musulmana hi ha sempre un capítol dedicat a la predestinació que, sota el títol de Qadar (decret de predestinació), oculta un triple problema comú a totes les religions revelades: 1. Com pot compaginar-se l'omnipotència de Déu i la llibertat humana? 2. Continuaria essent Déu just si recompensés un home que no fos lliure i responsable? 3. Predestina al paradís i a l'infern, i a qui? L'Alcorà, com la Bíblia, afirma enèrgicament ambdues veritats: Déu és omnipotent, fa viure i morir, creure o ser impiu, segella els cors... El destí etern de l'home està «escrit» des que és un embrió en el si matern... Però l'home roman lliure i responsable i Déu mai no és causant del mal. Els mutazilites (segles VIII al XX) afirmen enèrgicament la llibertat de l'home «creador» dels seus actes, pels quals serà jutjat. El musulmà pecador que no s'hagi penedit anirà a l'infern etern (predestinació «conseqüent»). Els ax'arites (segles X al XX) afirmen enèrgicament que Déu és l'únic agent. Crea el bé i el mal «en» l'home, «lloc» per excel·lència de l'acció divina, però fa que l'home l'«adquireixi» (kasb) per si mateix. D'aquesta manera, encara que Déu fa el mal en l'home, no és «malvat», ja que és l'home qui adquireix el mal i per tant pot ser castigat sense que Déu sigui injust. Déu pot fer que el pecador no penedit arribi al paradís, ja que predestina al cel i a l'infern a qui vol, però «qualsevol» que suporti el pes d'un àtom de fe en el cor anirà al paradís (h.adît; predestinació antecedent). Els musulmans moderns, a partir del reformisme de Muh.ammad ´Abduh (m 1905), han tornat en massa al pensament mutazilita i els agrada de recitar aquest versicle de l'Alcorà: «Déu no modifica res en un poble abans que aquest poble no hagi modificat el que és en si mateix.» (Alcorà 8,53, 13,11) [Corán 1998], Sura 8, 53 [Al-Anfal]: Eso es porque Allah no cambia el favor que ha concedido a una gente mientras ellos no cambien lo que hay en sí mismos. Y Allah es Quien oye y Quien sabe. Sura 13, 11 [Ar-Ra'd]: (El hombre) tiene (ángeles) que se van turnando delante y detrás suyo guardándolo por el mandato de Allah. Cierto que Allah no cambia lo que una gente tiene hasta que ellos no han cambiado lo que hay en sí mismos y cuando Allah quiere un mal para una gente, no hay forma de evitarlo y no tienen, fuera de Él, nadie que los proteja. o aquest altre: «Tot el bé que reps procedeix de Déu, tot el mal que reps procedeix de tu» (4,79). Sura 4, 79 [An-Nisaa]: Lo bueno que te ocurre viene de Allah y lo malo, de tí mismo. Te hemos enviado a los hombres como Mensajero y Allah basta como Testigo. Bibliografia
|