f 1 polít Concepció imaginària d'un govern ideal. El seu ús es remunta a l'humanista anglès Thomas More, que en la seva obra Utopia (1516) descriu una situació ideal i imaginària, però amb una forta intencionalitat crítica de la societat del seu temps. En aquest sentit la inspiració platònica hi és evident, especialment de La República i Les Lleis, on Plató descriu "el millor estat de coses possible". També hi és ben clara la influència augustiniana (La Ciutat de Déu) que és present també en l'italià Tommaso Campanella (Civitas Solis, 1602) i en l'anglès Francis Bacon (New Atlantis, 1626). El sentit crític de les utopies –sobretot religioses– i llur fecunditat en el camp de les ideologies socials i polítiques fou revalorat pel filòsof alemany Ernst Bloch (Geist der Utopie, 1918; Das Prinzip der Hoffnung, 1954-59). El terme utopia serveix també per a indicar el caràcter fals, imaginari i il·lusori de moltes afirmacions que es basen en el sentit comú i no en la ciència. En aquest sentit, els marxistes parlen del socialisme utòpic com a contraposat al socialisme científic. Malgrat l'esperit pragmàtic i positivista del segle XIX, hom pot definir l'home com a animal utòpic (és a dir, creador constant d'utopies), i el mateix positivisme pot ésser considerat com una altra utopia. En aquest sentit, malgrat que sembla que avui les utopies socials i polítiques cedeixen el seu lloc al desenvolupament científic i tècnic, el cientifisme i el tecnocratisme podrien constituir noves utopies disfressades, tal com ho ha denunciat H. Marcuse en La fi de la utopia (1967). Actualment, els moviments utòpics són protagonitzats per grups de joves rebels i crítics de la societat en els països més desenvolupats. Als Països Catalans, els principals corrents utopistes europeus foren seguidors de les idees d'Étienne Cabet, entre els fautors dels quals es destacaren Narcís Monturiol i Estariol, traductor de Cabet i fundador del periòdic "La Fraternidad", i el metge Joan Rovira, que anà als EUA per fundar-hi Icària, a Nauwoo (1848). (Pere Negre i Rigol) 2 Concepció d'un ideal irrealitzable. [GEC, XV, 133].
Adjectius clau: imaginari, ideal, irrealitzable.
Imatge platònica: el món de les idees.
La Terra d'Enlloc: el paradís perdut, l'Arcàdia mental.
Autors:
L'art com a regne de les utopies, com a món o realització aproximada de les utopies personals, de les frustracions personals per assolir aquesta Arcàdia.
[DECLC]: [Lab. 1840], del ll. mod., mot creat per Thomas More com a títol del seu llibre De Nova Insula Utopia, 1516, format amb @ß 'no'; utòpic [1868, SLit Costa]; utopista [id.].
S. Agustí: La Ciutat de Déu
Ernst Bloch, Geist der Utopie, 1918; Das Prinzip der Hoffnung, 1954-59.
Socialisme utòpic / socialisme científic: C. Marx i F. Engels --> marxisme.
L'home és un animal utòpic, creador constant d'utopies.
CRÒNICA DE LA CIUTAT DE LA LLUM
«malgrat que sembla que avui les utopies socials i polítiques cedeixen el seu lloc al desenvolupament científic i tècnic, el cientifisme i el tecnocratisme podrien construir noves utopies desfressades, tal com ho ha denunciat H. Marcurse» en La fi de la utopia (1967).
Étienne Cabet
Narcís Monturiol i Estañol
Joan Rovira
Icària, Nova Icària
GEC, XV, 133
Utopia és el lloc de l'impossible, el Lloc d'Enlloc, la Terra d'Enlloc, el Paradís Perdut, el Jardí de l'Edén, la Terra Promesa, la Terra Pura, l'Arcàdia, l'Edat d'Or, el lloc de la imaginació, on tot és possible. El regne de la creació, de la imaginació, de l'art.
La pèrdua del centre, la recerca del Centre i del Grial, la superació de la condició humana, la recerca de la condició sobrehumana (Nietzsche), l'equiparació als déus. Volem ser déus. Ens trobem en un estat permanent de caiguda, de desequilibri... La seva restauració és el paradís, la recuperació del paradís.
LA CIUTAT DE LA LLUM
Podrem ser capaços de trobar el llenguatge poètic adequat per a representar la utopia col·lectiva del nostre temps o la poesia del segle XX és només un lament per no poder assolir les utopies personals? Quina utopia busquem? Un món nou, una terra nova, un equilibri nou o simplement el nostre equilibri personal? Restaurem l'equilibri mitjançant la creació artística? És la poesia l'únic reducte possible de la utopia? O ha perdut la utopia la capacitat de restaurar l'equilibri i s'ha carregat el mite? El goig, el plaer, la plenitud vital, l'eterna joventut: temes de la utopia personal. La societat justa, pacífica, creativa, respectuosa i harmònica amb la natura: la utopia col·lectiva. M'he perdut, m'he perdut, ja fa temps que no trobo el meu centre i potser és que no l'he tingut mai. Anem a la recerca del Grial, d'un Grial que retorni a la Terra Erma i Àrida la seva força generadora, que restauri l'equilibri entre el macrocosmos i el microcosmos, entre el tu i el jo, entre el nosaltres i el vosaltres, entre el que hi ha a dalt i el que hi ha a baix.
Hi ha qui cerca la seva utopia en l'ordre, en la perfecció [Arp] d'altres escullen el caos i la disbauxa; aquesta polaritat entre caos i cosmos és necessària perquè l'univers funcioni, perquè tot ordre tendeix a desajustar-se i tot caos tendeix a trobar el seu ordre. De manera que sempre hi ha utopies per realitzar: tornar el caos a l'ordre, que al seu torn engendrarà un nou caos. I què pinta en tot açò la poesia? En els orígens la poesia fou una de les arts encarregades de restaurar l'ordre: la seva funció litúrgica, religiosa, cerimonial i social li exigia un ritme intern de sons i d'idees: la mètrica, la música reequilibraven el caos, la comicitat i la tragèdia de la vida quotidiana, i elevaven aquesta quotidianitat a l'altura del mite gràcies a la música i a la poesia. Així ha estat, i així continua sent. La poesia del caos: la poesia contemporània, potser és l'expressió del nostre temps aquest sentit caòtic, fragmentari, de peces que no acaben d'encaixar, de ritmes destarotats, d'imatges en estat brut, en estat subconscient, inconscient o preconscient. Co fer-les passar a l'estadi de la consciència i de la supraconsciència? Mitjançant la reflexió artística? Un país lliure, independent, culte, com deia S. Espriu, ordenat i feliç, és la nostra utopia social concreta. Hem oblidat, ens hem desentés d'aquesta utopia. La realització de coses concretes: fer realitat somnis concrets i abastables.
CIUTAT DE LA LLUM / CIUTAT DE LA FOSCA
"Tot està per fer i tot és possible" (M. Martí i Pol)
La voluntat de ser. Mitjà de coneixença. Heràclit.
Poesia de l'actualitat, poesia de la contemporaneïtat. Poesia de l'experiència.
Totes les avantguardes duen al feixisme? Eliot, Pound, Marinetti...
La poesia ètica: poeta de la revolució, poeta revolucionari.
La "nueva sentimentalidad".
El gran fracàs de la poesia del segle XX és que ha destruït els mites antics, ancestrals, primigenis, les tradicions primordials, la Sophia Perennis, però no ha sabut crear-ne de nous i s'ha vist abocada a l'estat fragmentari, empobrit de l'experiència experimentalista. L'experimentació és un avanç o un retrocés? Un empobriment o un enriquiment? La funció de la poesia és crear mites nous, utopies noves i fer progressar el llenguatge en un sentit revolucionari, és a dir, utopista.
1 Relatiu o pertanyent a la utopia.
2 Que constitueix utopia. Un projecte utòpic.
3 socialisme utòpic Fase inicial de l'evolució del pensament i de l'acció socialistes, caracteritzada per la crítica de les estructures i relacions socials vigents i la descripció teòrica d'un futur sistema social "perfecte", harmònic i basat en la igualtat de tots els homes. Encara que el terme fou divulgat per Marx per a blasmar alguns pensadors del segle XIX, com Owen o Fourier i, en general, tots els socialistes no-marxistes o oponents ideològics del marxisme, la tradició de l'utopisme socialista o comunista es remunta a la República de Plató, i fou continuada pels escrits renaixentistes de Thomas More, de Campanella i de Winstanley. [GEC, XIII, 690].
m i f 1 Persona que concep utopies. 2 Persona que és afectada a concebre utopies.