Volia escriure una utopia, una utopia poètica, mental, espiritual, on em retrobara a mi mateix i on poguera explorar les dèries imaginàries, perfeccionistes, impossibles que m’han assetjat al llarg de la vida. Volia comprendre la meua obsessió pels móns ideals, perfectes, harmònics, acabats; volia comprendre què és el que m’ha dut a imaginar paradisos, ciutats ideals, països de somni, territoris virginals. Però la utopia és el lloc inexistent, el lloc on no hi ha lloc, ni espai ni temps, el lloc sense lloc, el Jardí de l’Edên, La Terra Promesa, la Terra Santa, la Terra d’Enlloc, el Paradís d’Enlloc, l’Arcàdia, l’Edat d’Or, l’espai de l’impossible, i alhora l’espai de la imaginació, on tot és possible, el regne de la creació. Volia desvelar el meu instint religiós, filosòfic, el que m’ha dut a explorar religions, països, cultures, filosofies. Volia construir l’univers mental de mi mateix. Un projecte utòpic, complex, difícil, perquè en són infinites les ramificacions, els viaranys, les cruïlles per on he passat i per on hauré de tornar a passar. A l’inici em vaig capficar en una idea poètica sobre els deserts, la seua imatge pura, solitària, mística, destinada a la meditació i a la trobada amb les essències més pures de la ment, de la unitat divina, de la respiració còsmica, però alhora em va fascinar també redescobrir la idea de paradís, de jardí, d’espai edènic, luxuriós, triomfant, festiu, multicolor, vari, l’espai de la imaginació creativa en permanent ebullició, en constant recreació i revitalització. Potser tota la meua creació poètica i literària no ha estat res més que això: una recerca constant de senyals, de símbols que em permetessen copsar una espurna del misteri que ens envolta, de la sorpresa constant en què vivim, de l’univers mistèric, misteriós, fascinant, cruel i exultant en què ens cal viure. Sempre que comence un nou projecte em pregunte si seré capaç de dur-lo a terme, perquè la veritat és que quasi sempre que en comence un arribe a un encreuament de dreceres en què ja no em veig capaç d’arribar fins al final i acaba vencent-me la desolació. Tinc unes quantes llibretes de diverses grandàries i èpoques on vaig apuntant en estat caòtic les coses més disperses i atzaroses. Hi ha tota mena de coses en estat brut esperant que algun dia les sabré traure a la llum o donar-los la forma adequada, i mentrestant elles dormen un son benèvol i expectant. Hi ha moments d’eufòria i moments de disfòria, moments negatius, molt més sovintejats que no voldria, i moments de lucidesa, de brillantor. Un jardí, un centre, una imatge neta i viva del paradís és el que el meu cor va buscant, i un espai límpid, exempt, pur, il·limitat com el desert, per a trobar-se amb la unitat del Tot. ¿És la immortalitat, la perennitat, l’eternitat el que realment anem buscant davant de la mortalitat, de la caducitat, de l’eventualitat? Hem perdut el centre, potser l’home sempre ha anat a la recerca del centre, sense haver-lo acabat de trobar mai. Aquesta recerca del centre, del grial, l’ha dut a travessar espais laberíntics, plens d’obstacles, d’impediments, de reptes, de dificultats, amb la intenció de comprendre la mort, de comprendre el destí que l’aboca inevitablement a la consumpció, i amb la intenció també d’entendre la vida, d’entendre aquest viatge que ens mena cap al desconegut extern i cap al desconegut intern, que és encara molt més enigmàtic i desconcertant. Aquesta és la condició humana, i també la condició de tot ésser existent, animal, vegetal, o inorgànic. Fins i tot els déus han de morir, fins i tot els déus moren, com moren les religions, les ideologies, els poders i els imperis. Inventem paradisos, jardins, ciutats irreals on s’albiren estructures perfectes o que aspiren a la perfecció, però sempre hi ha alguna cosa que ens decep i llavors retornem al centre íntim i mistèric que som nosaltres mateixos.
[Ciutats mítiques, imaginàries: la ciutat de la llum, la ciutat de Déu, la ciutat del sol, Shambala, Hûrqâlyâ].
Els qui treballem amb el llenguatge serem capaços de trobar l’idioma poètic adequat per a representar la utopia col·lectiva del nostre temps? O la poesia del segle que mor és només un lament per no haver pogut assolir d’expressar les utopies personals i col·lectives amb què hem crescut i que ens han fet travessar tots els cercles possibles del laberint? Quina utopia cerquem? Un món nou, una terra nova, un equilibri nou, un nou ordre mundial o simplement el nostre equilibri personal? Restaurem l’equilibri mitjançant la creació artística? És la poesia l’únic vehicle possible de la utopia? O ha perdut la poesia la capacitat de restaurar l’equilibri, després d’haver ensorrat els mites antics, les fabulacions primigènies? Encara ens queden resten de l’esplendor: la recerca del goig, del plaer, de la plenitud vital, de la bellesa, de l’eterna joventut; la societat justa, pacífica, creativa, respectuosa i harmònica amb el conjunt de la natura: és la nostra utopia col·lectiva. Tinc tot el temps futur al meu davant i no sé què fer-me’n. És hora d’inventar o es hora de fugir? És el començament del viatge o el final del periple? Vull somiar àmbits nous, clarors noves, sols nous, incitar passions o despertar abismes. La lluita principal és contra l’avorriment i el fàstic, contra el tedi d’un mateix que contamina els altres. El temps transcorre amb una lentitud excessiva. Les emocions s’insinuen fugaces i el delit s’esvaeix fràgil i lleuger. Hauríem de viure a més velocitat, aconseguir la llum, fer el recorregut de la llum, perquè aquí és on s’amaga el misteri. I mentrestant, fingim, lluitem, ens esvarem en la corrua d’imatges com un foc, com un vent que se’ns escapa. Fem un esforç per reinstaurar la possibilitat dels somnis. M’he perdut, m’he perdut. Ja fa temps que no trobe el meu centre o potser és que mai no l’he trobat. Anem a la recerca d’un grial, d’un grial que retorne a la terra erma i àrida la seua força generadora i generosa, que restaure l’equilibri entre el macrocosmos i el microcosmos, entre el món superior i el món inferior, entre el que és a dalt i el que és a baix. Tot esdevé accessori quan es vol arribar al punt primordial, i el punt primordial rau en cada punt accessori. Tot és lleuger i fugitiu, perquè res no té forma definitiva i el moviment és infinit. Busquem el centre, busquem el centre i el centre és tot a cada pas. Morir és retornar al centre. Hi ha qui cerca la seua utopia en l’ordre, en la perfecció, d’altres escullen el caos, la disbauxa, la follia. Aquesta polaritat entre caos i cosmos és necessària perquè l’univers funcione, perquè tot ordre tendeix a desajustar-se i tot caos tendeix a trobar el seu ordre. De manera que sempre hi ha utopies per realitzar: tornar el caos a l’ordre, que al seu torn engendrarà un nou caos. I què pinta en tot açò la poesia? En els orígens la poesia fou una de les arts encarregades de restaurar l’ordre intern de les coses: la seua funció litúrgica, religiosa, cerimonial i social li exigia un ritme intern de sons i d’idees: la mètrica, la música, reequilibraven per un instant el caos, la comicitat, l’absurditat i la tragèdia de la vida quotidiana. Així s’elevava aquesta quotidianitat a l’altura del mite gràcies a la fusió de la música i de la poesia. A tall d’exemple llegiu i escolteu aquest meravellós virelai de Guillaume de Machaut (Champagne, c. 1300–Reims, 1377) (1). És pura delícia:
Quant je sui mis au retour
De veoir ma dame,
Il n’est peinne ne dolour
Que j’aie, par m’ame.Dieus! C’est drois que je l’aim,
sans blame,
De loial amour.Sa biauté, sa grant douçour,
D’amoureuse flame,
Par souvenir, nuit e jour,
M’esprent e enflame.Dieus! C’est drois que je l’aim,
sans blame,
De loial amour.Et quant sa haute valour
Mon fin cuer entame,
Servir la weil sans folour
Pense ne diffame.Dieus! C’est drois que je l’aim,
sans blame
De loial amour.
Així ha estat i així continua sent en part, perquè la paraula poètica ha adquirit suficient autonomia per a prescindir de la música estricta, i això és un alliberament i una pèrdua alhora. Un alliberament, perquè representa l’exploració de nous ritmes, de noves factures expressives acostades a la prosa, als ritmes discursius i conversacionals, i una pèrdua perquè hem oblitat en gran mesura el rigor de la tècnica, la tensió de l’estructura mètrica, la redonesa de l’obra fixada en un motle prefigurat. El tret predominant en la poesia contemporània és justament el seu aspecte caòtic, magmàtic, tel·lúric en els grans poemes del segle XX, i també es percep aquest sentit caòtic, fragmentari, inacabat, en les formes triades a l’atzar, en la fragmentació de peces que no acaben d’encaixar, de ritmes destarotats, d’imatges en estat brut, en estat subconscient, inconscient o preconscient. I d’aquest estat magmàtic, volcànic, en ebullició és d’on naix la fascinació o el desencís que provoquen en el lector. Com podem fer-les passar a l’estadi de consciència i de supraconsciència? Mitjançant la reflexió estètica. Tot creador té més o menys esbossada una personal teoria estètica sobre la pròpia creativitat. Com més conscient s’és dels objectius o de l’estructura mental que aquesta teoria estètica adquireix, més entenedora i consistent esdevé la seua obra creativa, tot i que no sempre aquestes dues facetes solen coincidir: creació artística i reflexió sobre la creació artística. Hi ha finalment la utopia social i col·lectiva concreta, la que arrela el poeta al seu espai i al seu temps. En bona part, en les darreres dècades, hem oblidat aquesta utopia i ens n’hem desentés conscientment o inconscient, per desgana, per cansament, per defugir el xoc amb el nostre entorn implacable. Malgrat el galopant desencís dels creadors a intervenir en utopies d’aquesta mena, hi ha un camí que ens mena cap a la realització de coses concretes, visibles, audibles, tangibles, per més virtuals que semblen a vegades. I aquesta és la nostra utopia moderna: fer realitat somnis concrets i abastables.
La poesia com a voluntat de ser, com a expressió del jo, com a mitjà de coneixença. La poesia de l’actualitat, la poesia de la contemporaneïtat, la poesia de l’experiència, la poesia de l’experimentació. L’home és sagrat. Cada cosa és sagrada.
Per a seguir el camí només necessite tres coses: AMOR, VERITAT I BELLESA. Elles em duen fins al final del viatge.
(1) The Early Music Consort of London, directed by David Munrow, The Art of Courtly Love, I, Bande 8, Emi-Odeón SLS863.