La literatura persa, que està vehiculitzada per diverses llengües pertanyents al grup iranià, pot ser subdividida en dos períodes: el primer des del segle V aC fins a la conquista àrab, en el 651 dC; el segon des del 651 fins a l'actualitat.
1. Del primer període (s. V aC--651dC) ens han arribat únicament dues categories de documents: les inscripcions monumentals en persa antic referides a la dinastia aquemènida, redactades en caràcters cuneiformes (segles VI-IV aC), i els textos religiosos zoroastrians, sobretot l'Avesta, llibre sagrat del seguidors de Zaratustra, en la llengua denominada precisament avèstic. S'hi recullen oracions, predicacions sagrades, himnes, breus obres litúrgiques, rituals i normes jurídiques. Amb la batalla de Gaugamela (331 aC), Pèrsia entra dins l'òrbita hel·lenitzant d'Alexandre el Macedoni i de les dues dinasties dels selèucides i dels arsàcides. La dinastia següent, els sassànides, promou en canvi el retorn a les tradicions típicament iranianes, i a una copiosa producció d'obres religioses zoroastrianes, que han arribat fins a nosaltres en la difícil llengua literària pahlavi. Però és amb l'entrada en el cercle de la civilització islàmica quan la literatura persa coneix una florida extraordinària, que no té parell, a causa també de les llacunes de la tradició en èpoques passades.
Achaemenid Royal Inscriptions Home Page
1. Avesta Conjunt de llibres sagrats del zoroastrisme que constitueixen encara les escriptures i el ritual dels parsis. L'obra primitiva devia ésser destruïda en temps d'Alexandre el Gran. A partir dels fragments salvats i d'altres de reconstruïts de memòria, els sacerdots dels segles III-IV recompongueren un cànon de 21 llibres, conservat només en part. L'actual Avesta es divideix en 5 parts:
El llibre era escrit en avèstic (antic irànic), però la llengua havia deixat d'ésser viva des del segle IV aC aproximadament. Els texts començaren a ésser traduïts i comentats en pahlavi (irànic mitjà) a partir del segle III dC. [Jordi Tomàs. GEC, II, 768].
2. Els primers segles després de la conquista àrab són de transició. En efecte, s'assisteix a la formació d'una nova llengua, el neopersa, derivat de la fusió de la llengua del poble amb l'àrab i amb la complexa aportació de múltiples tradicions literàries anteriors. A més, l'activitat literària és afavorida per les diverses corts locals, que esdevenen autònomes de fet a conseqüència de l'afebliment del poder central dels califes abbàssides de Bagdad (inicis del segle IX). La producció literària d'aquest període és, com era d'esperar, cortesana i culta: es desenvolupa la lírica laudatòria, amb la qasida i el gazal; la poesia èpico-novel·lesca i místico-didàctica, amb el masnavi, un poema extens, i la ruba´i, quarteta d'un alt valor expressiu, un gènere típicament persa; finalment, la prosa històrica i d'art.
2.1. Sota els samànides (874-1004), el poder dels quals s'estén, en el període de màxima expansió, de l'Índia i del Turquestan fins a Bagdad, el persa modern accedeix a la dignitat de llengua de l'administració i de la cultura. La cort de Bukharà és durant el segle X un gran centre literari: Rûdaqî, el vigorós poeta del vi i de l'amor; Daqîqî, el precursor de Firdûsî; i el desconegut traductor de la Crònica de l'historiògraf àrab at-Tabarî, són alguns dels noms més coneguts.
2.2. Però és a la cort de Mahmûd de Ghazna, el tercer exponent de la dinastia dels Ghaznàvides (962-1186), successora dels Samànides, on es forma una vertadera plèiade de poetes perses, entre ells Firdûsî (devers 940-1020), l'autor de l'immortal Shâhnâmah (El llibre dels reis), que recull la major part de les antigues llegendes heroiques de l'Iran. Entre mitjan segle XI i el final del XII, la literatura persa entra en el seu període clàssic. Una vegada acabada l'hegemonia ghaznàvida, Pèrsia torna a caure sota tres hegemonies estrangeres (els turcs seljúcides, els mongols de Gengis Khan, els turcs timúrides) que aconsegueix tanmateix d'assimilar a la seua llengua i a la seua cultura. És en aquest període quan naix Omar Khayyâm (mort devers el 1126), personatge fascinant i controvertit, considerat ja com un ateu escèptic, ja com un místic esotèric, ja com un filòsof ansiós de conéixer la veritat absoluta. En aquesta època viuen també els tres poetes més grans de Pèrsia: Sa´dî (1184-1291), que confia la seua glòria al gazal i a la prosa d'art; Rûmî (1207-73), el més gran dels místics perses; Hâfiz (devers 1318-90), en la poesia del qual es barregen el terrenal i el sobrehumà, el sensible i el suprasensible; el seu dîwân va inspirar Goethe. Al "poema novel·lesc" pertanyen quatre dels cinc masnavî de Nizâmî de Gangia (devers 1141-1204): especialment coneguts són Cosroes i Shîrîn (història de l'amor del rei sassànida Cosroes per la princesa armènia Shîrîn, estimada alhora pel picapedrer Farhad, que es mata davant la falsa notícia de la mort d'ella) i Leilâ i Majnûn, la llegenda àrab dels dos infortunats beduïns, precursors de Romeo i Julieta. Tanca el segle XV persa Jamî (1414-92), el més prolífic entre els poetes i el més popular, gràcies al seu estil senzill. Els segles que segueixen veuen el país presa de les guerres civils, entre destruccions i massacres; molts poetes emigren a l'Índia, acollits favorablement en la cort del Gran Mongol, i donen vida a aqueix "estil hindú" que, dut posteriorment a Pèrsia, influirà alhora en la literatura de l'època safàvida (1500-1736). Resulta significatiu que el més gran poeta del segle XVII persa, Sâ´ib de Tabriz (1601-77), visqué durant sis anys a l'Índia, en la cort del mogol Shah Jahan; y que Mîrzâ Bêdil, hindú de Patna, siga a tots els efectes un poeta persa, vincle d'enllaç (entre els segles XVII i XVIII) de les àrees culturals Índia-Afganistan-Pèrsia-Turquia.
3. Amb l'adveniment de la dinastia Qâjâr, a final
del segle XVIII, Pèrsia entra en l'edat moderna. A la imitació
ampulosa dels clàssics i dels preclàssics la reemplaça
gradualment una simplificació de l'estil i una actualització
dels temes (per exemple, la denúncia de les més clamoroses
injustícies socials). La prosa es torna més viva i dóna
acollida a les relacions de viatge i a les descripcions d'esdeveniments
històrics; naixen la novel·la, el conte, el drama popular.
Aquests ferments troben eixida en el moviment constitucionalista de
1905-11, que produeix resultats més duradors en literatura que en
política. El centre d'aquest desvetlament és la capital
Teheran. Entre els autors de major relleu que escriuen en la primera
meitat del nostre segle, cal recordar el contista realista Jamâlzadeh,
el poeta Bahâr (1886-1951), defensor del purisme lingüístic
basat en l'eliminació del lèxic àrab del persa, la
poetessa classicista Parvîn (devers 1906-1941), el comunista ortodox
Lâhûd (1887-1957), el prosista Sâdeq Hedâyat
(1903-51), conegut també a Occident. Nimâ Yushîj (dvers
1900-1959), partidari d'una poètica europeitzant, i Alî
Muhammad Afghânî, novel·lista amb interessos socials
predominants: tots ells escriptors que, en distinta mesura, innoven
respecte al passat, i que sovint fan paleses les contradiccions suscitades
per l'encontre amb la cultura occidental. La fase de transició que
així va quedar inaugurada apareix actualment aguditzada i oberta en
direccions que són impossibles de preveure, a causa dels dramàtics
esdeveniments que es relacionen amb la proclamació (1979) de la República
Islàmica de l'Iran. [Enciclopedia de la literatura,
Garzanti, 1991, ps. 1310-11].
Notes
2. Cassida. La cassida es la forma estròfica bàsica de la poesia àrab. Nasqué a Aràbia i arribà a l'apogeu en el període de la poesia preislàmica, es conreà a la cort abbàssida, també en les corts provincials, i a l'Iran, on influí en la llengua persa en plena renovació, i en l'Espanya musulmana. D'ací irradià fins a la Provença per inspirar la poesia dels trobadors. A partir d'uns temes estrictament definits per la tradició, nombrosos manuals de prosòdia ensenyaven com "cisellar" la cassida, que consta de 30 a 120 versos d'idèntic metre, acabats tots amb la mateixa rima. El seu nombre de peus es reparteix en dos hemistiquis, iguals o gairebé. En uns "obradors", es preparaven els temes, que primerament eren redactats en prosa i després se'n feia la transposició poètica amb l'estil i el metre apropiats. La cassida, que era inseparable del virtuosisme, derivà ràpidament cap a un formalisme extrem. Era propícia al panegíric, a les condolències i a la sàtira, però també tractava temes que eren moda, com la celebració de les estacions o de la natura, o prenia la forma d'eloqüents composicions destinades a la declamació o al cant. [1996, Thoraval, Diccionario de civilización musulmana, p. 72].
3. Samànida. Membre d'una dinastia musulmana que governà Pèrsia i Transoxiana del 892 al 999. Els seus caps eren membres d'una família iraniana mazdeista, convertida a l'islam, que havia estat al servei del califa al-Ma´mûn de Bagdad. L'imperi samànida s'estengué al Khorasân, Tabaristân, Sistân i Jurjân, bé que, per una banda, els creixents estats veïns buwàyhida i dels il-khans, el vetllaren i, per altra, les lluites familiars internes anaren deixant el govern en mans d'esclaus funcionaris turcs, un dels quals, Alpitgîn, l'anorreà definitivament. Sota els samànides, Bukharà, la capital, i Samarcanda esdevingueren dos importants centres culturals de l'islam, on tingué lloc el gran desenvolupament de la literatura persa, amb noms tan representatius com Rûdaqî, Firdawsî, al-Nazî i Avicenna.
4. Rûdaqî.
Abû ´Abd Allâh Ja´far Rûdaqî, poeta
persa (?-940). Rûdaqî és el primer gran poeta de la
literatura persa renascuda en el segle X. Estigué al servei de Nasr
II (m. 943), emir samànida de Bukharà, i en els darrers anys
de la seua vida fou condemnat a la ceguesa, sens dubte a causa de les
seues conviccions ismailites. Només es conserva una part de la
immensa obra que se li atribueix. Hedonista, "lliure pensador",
Rûdaqî compongué poemes amorosos, narratius i morals,
entreverats de descripcions de la natura i escrits en un estil accessible.
Destacà especialment en el panegíric i en l'elegia fúnebre.
Dugué a terme la versificació en persa de Calila i
Dimna, la cèlebe col·lecció de faules d'origen
indi, que havia de convertir-se en un clàssic de la llengua àrab.
[Thoraval].