El
poeta i prosista persa Sa´dî, pseudònim de Muslih o
Muxarrif ad-Dîn ´Abdul·lâh, nasqué a la
ciutat de Shîrâz devers el 1184, en una família de teòlegs.
Protegit per l'atabeg de Fârs des del 1196, estudià a
la Nizâmiyya de Bagdad, i en aquesta ciutat es va iniciar en el
misticisme sufí i conegué l'obra de Suhrawardî.
Hi residí fins al 1226, any en què el mongols la destruïren.
A partir d'aquell moment emprengué una vida errant que el dugué
a països llunyans (Àsia Menor, Índia, Aràbia, Síria,
el Màgreb...) i realitzà diversos pelegrinatges a la Meca. A
Síria fou fet presoner pels croats i el rescatà un
comerciant d'Alep, que el va casar amb la filla. Devers 1256 va tornar a
Shîrâz i hi visqué retirat en una ermita on es dedicà
a la meditació, venerat per tothom fins a la mort, que li
sobrevingué el 1292, ja centenari.
La vasta obra de Sa´dî és una mena d'enciclopèdia de l'esperit persa, no solament literari, de l'època. Fou mestre en la composició d'odes panegíriques (qasîda), en l'elegia, en el poema de rimes encadenades anomenat masnavî i en la lírica del gazal, tant en l'eròtica com en la mística. Escrigué també tractats místics en prosa, però les seues obres fonamentals són el Bustân ('Jardí', 1257) i el Gulistân ('Jardí de roses', 1258), de contingut ètico-moral. Aquesta obra és una recopilació de breus contes didàctics, sovint autobiogràfics, escrita en prosa combinada amb petits poemes que comenten i subratllen, a vegades amb un subtil humor, les variades anècdotes del text. L'estil de Sa´dî, que influí en tot el món islàmic oriental, es caracteritza pel gust per la puresa i l'harmonia de la llengua. Per la seua inimitable adequació expressiva els perses l'han qualificat de "facilitat inaccessible". Sa´dî, considerat precursor de Hâfiz, serví de model a nombrosos poetes perses, turcs i indis. La seua obra fou traduïda a Europa en el segle XVIII.