Genètica i cognoms: Salvador Jàfer i Sanxis

Aquest cognom, originari de l'àmbit valencià, especialment de les comarques sudcentrals (la Costera, l'Alcoià, la Vall d'Albaida, la Safor...), té un origen etimòlogic clarament àrab, segons les darreres investigacions [1]. El seu origen és el nom de persona àrab Ja'far, força corrent en els índexs antroponímics medievals àrabs, musulmans i andalusins, tot i que la grafia predominant des dels segles XVII-XVIII fins ara ha estat i és Chàfer. Aquest canvi gràfic és atribuïble als efectes de la implantació progressiva d'escrivans que castellanitzaven antigues grafies tot imitant la pronúncia apitxada del català de les comarques centrals valencianes (com va passar en altres cognoms, p. ex. Germà > Chermà, Jofre > Chofre, Jordi > Chordi, Jornet > Chornet...). Caldria restituir, doncs, la seua grafia a la forma catalana Jàfer, que respecta la fonètica del nom àrab originari i que, d'altra banda, està documentada en la persona del jurisconsult Guillem Jàfer (València? segle XIV) (Gran Enciclopèdia Catalana, s.v) i en altres documents esparsos on apareixen moriscos valencians [2] que duien aquest nom de persona. En els moriscos forçats a convertir-se ocorria que moltes vegades el nom de fonts esdevenia cognom en ser batejats amb un nom cristià i això explica que a hores d'ara aquest nom de persona haja quedat únicament com a cognom, un cognom rar però vigent encara.

1. El DCVB [1980: 10, 29] en dóna una estranya grafia 'Xàfer', que no és sinó un intent d'adaptar a la nostra ortografia una errada procedent dels escrivans castellanitzats i de justificar una etimologia errònia.

En el mateix diccionari se'ns dóna aquesta etimologia, totalment descartada en l'actualitat: «Incerta; probablement aràbiga; potser de l'àrab šaffâr 'lladre' o de Jafar 'dur'».

2. XAFER (escrit Cháfer). Llin. existent a Barc., Val., Agullent, Carcaixent, Benimarfull, Oliva, Xàtiva, Al., etc. Etim.: incerta; probablement aràbiga; potser de l'àrab xaffa-r, ‘lladre’, o de jafar ‘dur’.

Desestimades totes dues etimologies Joan Coromines ha tornat les coses al seu lloc (Onomasticon Cataloniae, IV, s.v. Jafre, pàgs 460-2): «el nom de persona àrab tan conegut, Já´far, familiar a tothom que hagi llegit un poc d'història i narracions aràbigues (si més no, les 1001 Nits). Entre nosaltres es difongué bastant des del principi de la Reconquesta, si bé restà propi sobretot de gent d'extracció morisca, africana o almenys mossàrab, però aviat començaren alguns a escalar sòlid nivell intel·lectual i social, com el citat jurisconsult doscentista.» I encara afegeix més avant J. Coromines una sucosa anotació: «Inevitable parlar ací del nom propi valencià homònim: més hauria valgut que ho fessin valencians; no hi he sabut estalviar consultes als amics, però en va (és dubte? és tabú?».

[Corriente 1991]: 'río, riachuelo, arroyo'; [Cortés 1996:173]: ja‘far, pl. ja‘âfir 'arroyo'.

[Lings 2001:92]: Se dice que el Profeta consideraba que de toda su familia

[2] Item en casa de Pedro Jàffer moresch fonch atrobat una spasa y un punyal que val vint sous...xx

Heràldica

Jafre de Ter

El lloc de Iafar és documentat el 983 i esmentat el 1017 en una butlla del papa Benet VIII que confirma la propietat d'unes terres que hi tenia el monestir de Banyoles. Altres cenobis hi foren, però, més preponderants. El 1228 el comte Hug d'Empúries va fer donació a l'abat d'Amer de la jurisdicció de Jafre. El 1243 el prior del monestir de Sant Miquel de Cruïlles féu un establiment dels drets que tenia sobre la parròquia de Jafre, dels quals hi ha altres notícies dels anys 1277 i 1281. Del llinatge dels Jafre, senyors del castell d'aquest nom, hi ha dades des del 1243 fins al segle XVII. Al segle XIV el lloc pertanyia a la baronia de Verges. El 1462 hi hagué una acció dels pagesos (amb motiu de la guerra contra Joan II), en què degollaren 30 francesos a la rodalia; sembla que la reina Joana hagué de permetre que, en represàlia, fossin penjades 30 persones. Al segle XVII Jafre formava part de la batllia reial de Verges.

Jafre de Garraf

Antiga baronia avui completament enrunada. El lloc està documentat des del 1139 i se sap que el 1413 tothom havia mort. El repoblament va començar a mitjan segle XVII quan la baronia era detentada pels Catà, dels quals passà per vincle familiar als Papiol, de Vilanova. Després d'un període de revifalla entre 1850 i 1920, va anar despoblant-se de nou després de la guerra civil, mantenint-se actives només algunes masies aïllades. Ara només resten alguns murs de la casa del baró, la dels masovers, la del rector i, encara en peu, l'antiga església de Sant Maria de Jafra.

Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes: València, 18-21 d ...
= "refugiats mossàrabs provinents del Migjorn", ?????