Cabrera, Hashim Ibrahim

calendari

L'any musulmà és rigorosament lunar; es divideix en 12 mesos que són rotatoris i tornen al seu lloc de partida cada 33 anys. Els cicles són de 30 anys i comprenen 19 anys comuns (345 dies) i 11 anys bixests (355 dies). Els mesos tenen 29 o 30 dies.

1. Muhàrram | 2. Sàfar | 3. Ràbiu-l-Àuual | 4. Ràbiu-t-Tânî | 5. Jumadà-l-Ulà | 6. Jumadà-t-Tânîa 7. Ràjab | 8. Xa'bân | 9. Ramadân | 10. Xauuâl | 11. Dû-l-Qa'dah | 12. Dû-l-Hijjah

Els mesos o llunacions que integren l'any musulmà es compongueren en el temps de Kilâb bnu Murra, un dels besavis del Profeta .

El calendari alcorànic és universalment i únicament el calendari de la hijrah. L'era musulmana començà el 16 de juliol de 622.

califa

[GEC, IV, 148] = ISLAM Cap suprem de l'islam que reuneix els poders civil i religiós. El títol complet és "Successor de l'enviat de Déu" (halîfa rasûl Allâh ÓC ÅÝrm ö»êÇf), bé que més tard hom hi afegí amîr al-mû’minîn . Malgrat que en l'ortodòxia islàmica el califa ha d'ésser àrab i cuiraixita, únic i elegit per la comunitat, el títol, de fet hereditari, fou portat sovint per persones que no reuniren les esmentades condicions.

califal

[GEC, IV, 148] = 1. Relatiu o pertanyent al califa o al califat. 2. art califal ART Període de l'art andalusó corresponent al període històric del califat de Còrdova (912-1012). L'arquitectura califal presenta una sèrie de característiques que troben llur expressió cabdal en l'ampliació de la mesquita de Còrdova per ‘Abd al-Rah·mân III, al-Hakam II i al-Mans·ûr, i en la ciutat d'al-Madînat al-Zahrâ’. En primer lloc cal destacar-ne la determinació d'un cànon constructiu propi, emprat en relacions numèriques enteres, mesurats en terços de mòdul, i que en el cas dels capitells trobà un ressò a Catalunya (Ripoll, cripta de la catedral de Vic). Hom introdueix els arcs lobulats i els arcs encreuats, en els quals la funció estructural de suport de les voltes és dissimulada per una aparença decorativa per mitjà de les xapades, així com la utilització de voltes de nervis no encreuats en el centre, d'extensa influència en els arts musulmà (Cristo de la Luz, Toledo), romànic i àdhuc barroc. Les columnes, en general, manquen de base i presenten uns capitells inspirats llunyanament en els corintis. És utilitzat sistemàticament un arc de ferradura amb alçada peraltada al semiradi, llinda totalment adovellada, extradós desentrat, punt de convergència de les dovelles al centre de la línia d'impostes. L'ornamentació és luxosa, aconseguida mitjançant l'aplicació de plaques de gres o de marbre, i sobretot d'escaiola, amb relleus vegetals i epigràfics. Quant a l'escultura, són característics els capitells i piles de marbre ornamentals amb figuració zoomòrfica. (JoD)

califat

[GEC, IV, 148] = ISLAM 1. Dignitat de califa. A la mort de Mahoma, Abû Bakr fou reconegut (632) com a califa de la comunitat islàmica. L'últim dels anomenats califes ortodoxos, ‘Alî ibn Abî T·âlib (NÆD¨ íLC ÛLC íDZ), no pogué fer front a les ambicions de la família omeia, la qual detingué el poder (Damasc, 661-750) fins que fou derrocada pels abbàssides, antics partidaris d'‘Alî. La caiguda omeia ha estat interpretada sovint com el final de l'hegemonia àrab en l'islam: els abbàssides, amb seu a Bagdad, recolzaren sobre bases perses, les quals acabaren reduint el califa a una funció purament religiosa. Això precipità el desmembrament (fet que no comportà decadència econòmica ni cultural) i el naixement de nombrosos estats que es desentengueren del fins aleshores únic califa. Quan els mongols s'apoderaren (1258) de Bagdad, els descendents dels abbàssides mantingueren un califat nominal a Egipte fins a la conquesta dels otomans (1517). Aquests portaren el títol califal fins que fou abolit per Kemal Atatürk (1924). Després d'un frustrat intent de H·usayn d'Aràbia, el títol no ha estat reivindicat per cap altre sobirà musulmà. (DBP). 2. Regnat d'un califa o d'una dinastia califal. 3. Territori governat per un califa.

Els quatre primers califes

Abû Bakr nÃL ÝLC	632-634
‘Umar nÖ±	634-644
‘Utmân ØDÖU±	644-656
‘Alî íDZ	656-658

Camell, batalla del

[GEC, IV, 192] = [ÈÖYÆC ÔÝé = àr: yawm al-jamal] HIST Batalla anomenada així pel fet d'haver estat lliurada al voltant del camell d'‘Â’iša (övïD±), que tingué lloc (656) entre Talh·a i Zubayr, aliats de la segona muller de Mahoma, i ‘Alî ibn Abî T·âlib (NÆD¨ íLC ÛLC íDZ), el qual en resultà vencedor.

Castilla Brazales, Juan

Codera y Zaidín, Francisco

[GEC, V, 281] = (Fonts, Aragó 1836 - 1917) Arabista. Catedràtic de grec, hebreu i àrab a la universitat de Granada i d'àrab a la de Madrid (1874-1902). Interessat en l'estudi de la història antiga d'Aragó, cercà un nou camí d'investigació a ase de les fonts aràbigues. És considerat el fundador de la moderna escola d'arabistes hispànics: féu de la seva casa un centre de vida comuna amb els seus deixebles, dedicat a l'estudi i, sobretot, a la impressió de textos aràbics. Publicà diversos estudis sobre numismàtica (Tratado de numismática arábigo-española, 1879, la seva obra fonamental; Monedas árabes de Tortosa, 1881, etc) i nombroses monografies històriques, moltes de les quals aparegudes als "Estudios Críticos de Historia Árabe-Española" (1903, 1917), diverses amb interès per a la història dels Països Catalans (Conquista de Aragón y Cataluña por los musulmanes, 1880; Noticias acerca de los Banahud, 1881; Rectificación a la historia árabe pirenaica, 1906; Narbona, Gerona, y Barcelona bajo la dominación musulmana, 1910; Alusiones a campañas de los musulmanes, 1913). El 1882 inicià la publicació de texts bibliogràfics andalusins, en la qual col·laborà més tard Julián Ribera ("Bibliotheca Arabico-Hispana", 1882-95). (DBP)

Conde, José Antonio

Historia de la dominación de los árabes en España (1820).

Corriente, Federico

http://fyl.unizar.es/Medieval/FCorrienteCV.htm

Literatura àrab medieval andalusina poesia s11	Corriente 1980	Federico Corriente	Gramática, métrica y texto del cancionero hispanoárabe de Aban Quzmán (Reflejo de la situación lingüística de Al-Andalus tras concluir el período de las taifas)	Madrid	Instituto Hispano-Árabe de Cultura
Llengua àrab gramàtica	Corriente 1980	Federico Corriente	Gramática árabe	Madrid	Instituto Hispano-Árabe de Cultura. Ministerio de Cultura
Llengua àrab gramàtica	Corriente 1986	Federico Corriente	Introducción a la gramática y textos árabes	Madrid	Coloquio
Llengua àrab lexicografia	Corriente 1988	Federico Corriente	Nuevo diccionario español-árabe	Madrid	Instituto Hispano-Árabe de Cultura
Llengua àrab lexicografia	Corriente 1991	Federico Corriente	Diccionario árabe-español	Barcelona	Herder
Literatura àrab medieval andalusina poesia dialectal + mossàrab	Corriente 1997	Federico Corriente	Poesía dialectal árabe y romance en Alandalús (Cejeles y xarajât de muwashshahât)	Madrid	Gredos
Llengua àrab + iberoromànic lexicografia	Corriente 1999	Federico Corriente	Diccionario de arabismos y voces afines en iberorromance	Madrid	Gredos