mmm

Correspondències: as-sa‘a, judici final.

[Chebel 1995:132] Terme polisèmic: 'predicació, propaganda', a vegades 'conversió, retorn a Déu'. S'usa sovint en el sentit de predicació religiosa, però també cada vegada més en el sentit de 'propaganda política'. Es diu de l'ació d'un individu o d'un grup que proclama el retorn a l'islam com a única eixida política a la crisi que travessa la nació àrab.

Bibliografia: Ibn Fadlan.

Correspondències: du‘â’

[Chebel 1995:132] Govern, estat. Segons l'islamòleg anglés Bernard Lewis, aquest concepte és d'adopció recent en politologia àrab: final del segle XIX-principi del XX.

Bibliografia: Lewis, Le retour de l'Islam, p. 414-422.

[Chebel 1995: 225-6] = El dejuni legal, quart "pilar" (rukn) de l'Islam, equival a un mes lunar a partir del moment en què el creixent de lluna es fa visible a ull nu. El mes de Ramadân, mes del dejuni ritual, és el 9é de l'any islàmic. És el mes sagrat per excel·lència, perquè va ser en aquest mes quan l'Alcorà es va revelar al Profeta (sas) i, per tant, a tot l'univers (II, 185). El dejuni apareix diverses vegades en el Llibre sant. De primer, en tant que s·awm, privació, es troba en sentit propi en les versicles que institueixen el ritu en conjunt: «Vosaltres, els creients! El dejuni us està prescrit com va estar prescrit a les generacions que us van precedir. / Potser així temereu Déu.» (II, 183). Aquest dejuni, doncs, és una obligació per a tot musulmà que puga assumir-lo. S'ha de practicar de la manera més acordada possible amb l'esperit de la religió. De tota manera, hi ha previstos arranjaments en cas de circumstàncies excepcionals: les dones embarassades o paridores, les dones menstruants, els vells enllitats, els folls, els malalts i els viatgers poden abstenir-se del dejuni: «Aquell d'entre vosaltres que estiga malalt o de viatge dejunarà després un nombre igual de dies.» (II, 184). Per contra, els qui poden dejunar i rompen llur dejuni estan obligats a mesures compensatòries molt rigoroses. El dejuni no serà totalment vàlid fins que el creient haurà dipositat un almoina simbòlica, dita almoina de la ruptura del dejuni (zakâtu-l-fit·r), en favor dels necessitats. Com a mes sagrat, el mes de Ramadân ho és en tots els nivells d'organització de la Ciutat islàmica, que adopta un ritme diferent del dels altres mesos. Els marges de temps durant els quals el període de sacralització s'ha instituït va des de l'alba fins a la posta del sol. En absència d'informació sonora col·lectiva, el dejunador pot interrompre el dejuni des del moment en què ja no distingirà un fil blanc d'un fil negre. Un tabú lligat al dejuni concerneix diversos dies de l'any. Entre els més importants hi ha el Dia del Dubte (yawmu_ššak), quan a la fi del més de šaâban que, en el calendari musulmà, precedeix el mes del dejuni, el creixent de lluna no apareix clarament, igual com passa en alguns dies del cicle del pelegrinatge (ayâmu_ttašrîq).

Alcorà: II, 183-185, 187, 196; IV, 89, 95; XXXIII, 35; LVIII, 4.

Correspondències: almoina, any, calendari, Nit del Destí, Ramadân, Pelegrinatge, Zakat.

[Chebel 1995:132] Reagrupats en diversos ordes, els dervitxos (de darwish, literalment 'foll') són els 'folls de Déu' errants (calandars), pobres (fuqarâ, pl. de faqir, origen del mot faquir), tal com precisa l'Alcorà: "Vosaltres, homes! Sou pobres davant Déu (fuqarâ ila Allah)" (XXXV, 16) o sedentaris, com els "dervitxos rodants". Els uns i els altres professen una forma d'iniciació mística (dikr, tasawwuf), segons les vies que els són pròpies (turûq).

Termes relacionats: fiqh, sunna, xara

[Furs de València 2002: IX, 6] = Abans de la conquesta del regne de València, l'únic dret que es practicava en aquestes terres era el dels musulmans, basat en els principis de la «çuna e xara», segons la terminologia medieval, i inspirat en l'Alcorà i l'exemple de la vida del profeta Mahoma. Fins fa molt pocs anys desconeixíem l'abast d'aquest ordenament, però avui en dia, i a partir d'un manuscrit (1) que ens n'ha transmès una versió prou completa, sabem que aquest dret també adoptava forma de reglament i regulava qualsevol aspecte de la vida quotidiana. Es degué mantenir vigent després de la conquesta entre els musulmans que decidiren quedar-se a viure al país, fins que foren expulsats definitivament a començament del segle XVII.

1. El manuscrit, de mitjan segle XV, és una traducció al valencià de la «çuna e xara» dels musulmans, a partir d'un escrit anterior en algaravia. La traducció es va fer per permetre'n la lectura i intepretació als juristes del senyors de Sumacàrcer, a l'aljama del qual correspon aquest manuscrit. Actualment es conserva a l'arxiu dels comtes d'Orgaz, a Àvila, procedent del fons arxivístic de la família valenciana Crespí de Valldaura. El va trobar i donar a conèixer V. Pons Alós, El fondo Crespí de Valldaura en el Archivo Condal de Orgaz (1249-1548), València, 1982. Uns anys després en va publicar el text C. Barceló Torres, Un tratado catalán medieval de derecho islámico: el Llibre de la xuna e xara dels Moros, Còrdova, 1989.

Histoire des Musulmans d'Espagne. Leiden (1861).

Invocació, súplica pregària. D'aquest mot procedeix da‘wâ.

Bibliografia: Per a les pregàries dels moriscos: [Casassas 2001] = Xavier Casassas Canals. Los siete alhaicales y otras plegarias aljamiadas de mudéjares y moriscos. www.arabismo.com

Correspondències: conversió a l'islam, da‘wâ.