Pare: Salvador Cháfer Senabre
Avis: Batiste Cháfer Gilabert i Teresa Senabre Canet
Aquest cognom, originari de l'àmbit valencià, especialment de les comarques sudcentrals (la Costera, l'Alcoià, la Vall d'Albaida, la Safor...), té un origen etimòlogic clarament àrab, segons les darreres investigacions(1). El seu origen és el nom de persona àrab Ja'far, força corrent en els índexs antroponímics medievals àrabs, musulmans i andalusins, tot i que la grafia predominant des dels segles XVII-XVIII fins ara ha estat i és Chàfer. Aquest canvi gràfic és atribuïble als efectes de la implantació progressiva d'escrivans que castellanitzaven antigues grafies tot imitant la pronúncia apitxada del català de les comarques centrals valencianes (com va passar en altres cognoms, p. ex. Germà > Chermà, Jofre > Chofre, Jordi > Chordi, Jornet > Chornet...). Caldria restituir, doncs, la seua grafia a la forma catalana Jàfer, que respecta la fonètica del nom àrab originari i que, d'altra banda, està documentada en la persona del jurisconsultGuillem Jàfer (València? segle XIV) (Gran Enciclopèdia Catalana, s.v) i en altres documents esparsos on apareixen moriscos valencians [1]que duien aquest nom de persona. En els moriscos forçats a convertir-se ocorria que moltes vegades el nom de fonts esdevenia cognom en ser batejats amb un nom cristià i això explica que a hores d'ara aquest nom de persona haja quedat únicament com a cognom, un cognom rar però vigent encara.[1] Item en casa de Pedro Jàffer moresch fonch atrobat una spasa y un punyal que val vint sous...xx
1. El DCVB [1980: 10, 29] en dóna una estranya grafia 'Xàfer', que no és sinó un intent d'adaptar a la nostra ortografia una errada procedent dels escrivans castellanitzats i de justificar una etimologia errònia.
En el mateix diccionari se'ns dóna aquesta etimologia, totalment descartada en l'actualitat: «Incerta; probablement aràbiga; potser de l'àrab šaffâr 'lladre' o de Jafar 'dur'».
2. XAFER (escrit Cháfer). Llin. existent a Barc., Val., Agullent, Carcaixent, Benimarfull, Oliva, Xàtiva, Al., etc. Etim.: incerta; probablement aràbiga; potser de l'àrab xaffa-r, ‘lladre’, o de jafar ‘dur’.
Desestimades totes dues etimologies Joan Coromines ha tornat les coses al seu lloc (Onomasticon Cataloniae, IV, s.v. Jafre, pàgs 460-2): «el nom de persona àrab tan conegut, Já´far, familiar a tothom que hagi llegit un poc d'història i narracions aràbigues (si més no, les 1001 Nits). Entre nosaltres es difongué bastant des del principi de la Reconquesta, si bé restà propi sobretot de gent d'extracció morisca, africana o almenys mossàrab, però aviat començaren alguns a escalar sòlid nivell intel·lectual i social, com el citat jurisconsult doscentista.» I encara afegeix més avant J. Coromines una sucosa anotació: «Inevitable parlar ací del nom propi valencià homònim: més hauria valgut que ho fessin valencians; no hi he sabut estalviar consultes als amics, però en va (és dubte? és tabú?».
[Corriente 1991]: 'río, riachuelo, arroyo'; [Cortés 1996:173]: ja‘far, pl. ja‘âfir 'arroyo'.
[Lings 2001:92]: Se dice que el Profeta consideraba que de toda su familia
Heràldica
Jafre de Ter
Jafre de Garraf
Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes: València, 18-21 d ...
HeràldicaGELABERT o GILABERT 1. ant. Nom propi d'home; cast. Gilberto. Lo noble En Gilabert de Cruylles, Muntaner Cròn., c. 87. Gelabert rey de França, Boades Feyts 63. || 2. Llinatge molt estès en tot el nostre país. La forma Gelabert es troba principalment a Figueres, St. Feliu de G., Sarrià, Castellví de Rosanes, Barc., Tarr., Aramunt, Al., Dénia, Mall., Men., Eiv.; i la forma Gilabert predomina a Palamós, Agramunt, Artesa de S., Vinaròs, Pego, Beniarrés, Benimarfull, Xàbia, Cocentaina, Pedreguer, Guardamar, etc. Etim.: del nom propi germ. Gilabert o Gisilbert (cf. Förstemann Altd. Nb. i, 638, 651).
SENABRE m. || 1. ant. Mostassa borda; cast. ajenabe. Sanabre és millor que no sie molt secha, Medic. Part. 160. || 2. Un senabre: una part mínima. Ni un senabre: ni res absolutament. «No tenim un senabre per menjar» (Empordà). «He anat al mercat i no hi havia un senabre» (Mall., Men.). El bosc quedà tallat sense restar-hi ni un senabre, Verdaguer Rond. 77. Ni s'ha decantat un sanabre a un costat o altre, Vilanova Obres, ix, 119. Tots anàvem remuys sense tenir un sanabre de roba, Ignor. 62. Trobar-se tot solet, sense foc, ni llum, ni sopar fet, ni un senabre, Camps Folkl. ii, 15. Senabre (escrit també Sanabre i Sanabra): llin. existent a Barc., Arenys de Mar, Esplugues, Hospitalet, Vilan. i G., Aiguamúrcia, Albinyana, Bonastre, Masllorenç, Montbrió de la Marca, Vendrell, Rodonyà, Tarr., Valls, Val., Carcaixent, Al., Cocentaina, Manuel, Vall de Gallinera, etc. Hi ha la variant Senabres o Sanabres, a Barc., Catllar, Riera, Cullera, etc. Fon.: s?ná??? (or., bal.). Etim.: del llatí si(na-pi, ‘mostassa’.
Heràldica3. CANET || 1. topon. a) Alqueria del terme d'Esporles (Mall.).—b) Partida de terra del terme municipal de Lleida.—c) Canet de Rosselló: poble situat prop de Perpinyà.—d) Canet d'Adri: poble situat a 9 quilòmetres de Girona.—e) Canet de Mar: vila situada a la vorera de la mar a 3 quilòmetres d'Arenys de Mar, al NE. de Barcelona.—f) Canet de Verges: poblet agregat al municipi de La Tallada i situat a la vora del Ter al NE. de La Bisbal.—g) Canet lo Roig: poble situat a 15 quilòmetres de Sant Mateu (Maestrat).—h) Canet de Berenguer: poble del Camp de Morvedre. || 2. Llin. existent a Albaida, Alcoi, Algemesí, Alginet, Artà, Artés, Barc., Bellprat, Benidorm, Calaf, Castellterçol, Celrà, Ciutadella, Crespià, Felanitx, Papiol, Val., Xàtiva, etc. Fon.: k?n??t (or.); kanét (occ.); k?n??t (mall.). Etim.: del llatí canne-tum, ‘canyar’.
Mare: Edelmira Sanchis Alborch
Avis: Antonio Sanchis Calataiud / Maria Teresa Alborch Alborch
Variants ortogràfiques: Sanchis, Sanchiz < Sánchez
Heràldica
DCVB
SANCHIS Llin. existent al País Valencià. Etim.: de l'aragonès o castellà Sánchez, amb la terminació adaptada al català (com Peris de Pérez, Llopis de López, etc.).
Variants gràfiques: Albors, Alborj, Alborch...ALBORCH Llin. de les prov. de València i Alacant. Etim.: de l'àrab al-burj, ‘la torre’.
Heràldica
© Salvador Jàfer i Sanxis
[La Terra d'Enlloc]
València (Catalunya Meridional / País Valencià) / Balànsiya (Xarq Alandalús),
primavera d'hivern de 1999-juny de 2010