Definició d’un tema
Per a
designar l’amor i els estats que l’acompanyen, els àrabs
disposen de més d’un centenar de termes diferents. Si bé
la majoria d’aquests termes deriven els uns dels altres, n’hi
ha que són totalment obscurs pel que fa a l’etimologia, d’altres
són inusitats, i n’hi ha encara d’altres d’imprecisos
o polisèmics.
Tot i això, el nombre és important. S’explica
en part pel fet que l’amor, sentiment humà d’una
gran plasticitat, es distingeix per la multiplicitat de les seues
manifestacions, que responen a simfonies discretes que escapen a
tota comptabilitat.
L’objecte d’aquesta enciclopèdia és aquest
amor multiforme, la seua natura, el seu desenvolupament, la seua
sublimació i les seues vicissituds. Siga amb aire de vaga
galanteria o de passió incontrolada, siga alçant-se
fins als éters aquietats de la filosofia sufí o bé
vorejant la bacanal d’una taverna on alegres convidats es
lliuren a llurs plaers il·lícits, l’amor es
tractarà ací amb igual fervor, perquè l’emoció
que se’n desprén és sempre inefable, sublim,
incomparable.
Però, a la seua manera, des del moment en què es
viuen de forma autèntica, els sentiments amorosos triomfen, i
això independentment del context en què es produeixen.
El quadre general d’aquesta investigació és l’islam
(*) i la seua civilització, l’islam i
els seus predicats històrics, la seua ètica, les seues
pràctiques rituals quotidianes, i també les seues
prohibicions.
Aparegut en el segle VII aC., l’islam volgué ser de
seguida universal i igualitari. Abolint l’esclavitud i
reconsiderant el dret a l’avantatge de les dones, permeté
una evolució social que no hauria vist la llum abans d’una
data més tardana. L’islam innovà en nombrosos
camps, entre els quals el de les relacions sexuals. Limità la
poligàmia a quatre dones legals en un moment en què
per tradició els patriarques acabalats podien esposar-ne un
gran nombre, mantenint-les o repudiant-les segons l’arbitri d’un
sol rellotge: l’humor. Però les reformes del segle VII,
per més revolucionàries que foren en aquell moment de
l’evolució de les mentalitats, no anaven seguides dels
indispensables ajustaments que requereix l’organització
d’una societat equitativa i harmoniosa. Aquesta bretxa es produí
amb el sistema califal que s’instal·là durant més
de dotze segles, primerament a Damasc, després a Bagdad i al
Caire, i es va perfer al Màgreb i a Andalusia. És cert
que cada període va suscitar els seus arranjaments
estructurals i les seues refoses; però la major part de les
innovacions afavorien una sola classe social, la dels governants.
Així es podia millorar el confort d’algunes esposes o
facilitar recursos a les concubines quan esdevenien cansades o estèrils,
però cap disposició no prenia suficientment en compte
l’interés de la majoria. Llavors es comprén que,
durant els catorze segles d’existència de l’islam,
els costums no hagen evolucionat gaire, ni en un sentit ni en un
altre. Ha calgut que arribara el segle XX, amb els seus capgiraments
successius perquè el món àrab i l’islam
començaren a plantejar-se algunes qüestions crucials
sobre llur ajustament a la modernitat. I ho van fer –i encara
ho fan– a reculons, a voltes fins i tot constrets i forçats,
especialment per grans sectors de la joventut, a causa de l’ambigüitat
i de les llacunes que conté inevitablement aquesta
modernitat.
Encara així, en cap moment l’islam no ha cessat de ser
el suport d’un imaginari sexual i amorós vast, ric i
complex. Aquest treball també intenta traçar alguns
lineaments per a situar l’amor, la gelosia (i els seus
estratagemes), la seducció (i els seus sortilegis) en el
quadre de la civilització i dels costums islàmics, és
a dir, entre els àrabs, els berbers, els perses, els africans
i els turcs. A més, tot inspirant-se fortament en les obres
poètiques d’aquests pobles i en llurs usos comuns,
aquesta obra pretén ser alguna cosa més que un assaig
o una temptativa de definició; és alhora una antologia
dels textos poètics o literaris més importants, un
breviari d’adagis, expressions populars i d’altres
apotegmes que tenen l’amor com a base, i una reflexió
global sobre el lloc de l’amor en l’univers musulmà.
És, en resum, una guia completa, augmentada amb un estudi
dels termes que constitueixen la llengua tècnica de l’amor
en dominis tan diversos com la medicina, la higiene, la jurisprudència,
la psicologia amorosa, l’erotologia, l’estètica, la
literatura, l’ètica o el dogma.
Posant de relleu les grans tendències del sentiment amorós,
sens dubte el més important de tota la paleta psicològica
de l’home, hem buscat de representar la saviesa dels països
musulmans, tant del Màixreq com del Màgreb, inclosos l’Iran
i Turquia, i també la filosofia de les minories ètniques
i religioses que hi estan enclavades: els kurds, els tuaregs, els
xleuhs (*), els cabilencs, els beduïns
disseminats pel desert de l'Arabia Deserta, pel sud de l’Iran
i per la Turquia meridional.
Aquest estudi pretén posar en evidència el fet que,
en l’islam, es pot ser encara un musulmà fidel i
respectuós envers el text sagrat sense ser un enemic del goig
carnal ni infringir el codi social vigent.
En el mateix sentit quan, en el seu famós Cànon
de la medicina (Qânun fit-tîb), Ibn Sîna, dit
Avicenna, el més gran
metge àrab del segle X (nasqué en 980 i morí en
1037), preconitzava les joies de l’amor com a remei a molts
mals psíquics i físics, no reaccionava solament com a
metge que prescriu una recepta, sinó como a home de bon seny
en qui la fe i la ciència coincidien totalment, per raó
de llurs solidaritats internes: «Deixa la regna solta als
joves en les relacions sexuals, així evitaran mals
perniciosos...» (Uatliqi al-djima’a lil-ahdathi,
liyaslamu bidaqa min ahdâti).
De la pedagogia amorosa
Guarir el mal d’amor amb un escreix d’amor i donar així
la raó al cor dels amants abans de tota repressió, en
la mesura en què l’amor és, per a l’ésser
viu, una necessitat tan vital com l’alimentació o el
moviment, és una pedagogia que requereix molta serenitat. L’islam
ho afavoria àmpliament, fins al punt que, amb l’ajut de
la deliqüescència dels costums, reflex d’un
relaxament general de la societat política que s’havia
deixat guanyar per la deixadesa de les seues forces vives, l’imperi
musulmà s’ensorrà. Però en el moment en què
el saber triomfava, ja en les Cases de la Saviesa, a Bagdad, ja al
Caire, més tard, i a l’entorn de les grans corts del Màgreb
i de l’Espanya musulmana, la ciència, la medicina i la
jurisprudència eren encara disciplines escoltades i
respectades. Quan un metge publicava una epístola o
preconitzava un tractament, quan un teòleg emetia un avís,
una fatwa, quan un polític, príncep,
governador de província o cap militar, donava una directriu,
eren alhora la mestria, la intel·ligència i la sang
freda on es fonamentaven, mentre que la prevaricació i la incúria
eren condemnades com pertocava.
També Avicenna, escometent el mal dels amants per la causa
mateixa de llur dolor, és a dir l’amor, s’ajusta a
les prescripcions religioses de l’època perquè,
en aquell temps, la sexualitat, com tampoc l’amor, no estava
exclosa de l’exegesi teològica; i molt menys encara
estava absent de les discussions que tenien lloc al si de les instàncies
religioses: «Per al musulmà, n’hi ha prou d’abstenir-se
de les coses prohibides per Al·lah –la glòria del
qual siga proclamada– i no cometre pas voluntàriament
aqueixos greus pecats dels quals se li demanaran comptes el dia de
la Resurrecció. Però trobar bell el que és
bell, deixar-se guanyar per l’amor, és una cosa natural
que no està ni ordenada ni prohibida per la Llei»,
escriu en essència Ibn Hazm (991-1063), un dels autors més
respectats en el doble domini de la teologia i de la ciència
amorosa i autor del Collar de la coloma, que ens inspirarà
d’altra banda en la redacció d’aquesta enciclopèdia.
També, a imatge de la Roma d’Ovidi, es gosava parlar
del «mal d’amor» sense semblar amanerat quan, ja en
aquest segle faust, el X de l’era cristiana, es reinventava l’amor
cortés dels Banû ´Udhra, d’un període
ja passat, el de l’anteislam, al-Jahiliah (segles
V-VII) –«la tribu beduïna, deia ja Maçûdi
(Al-Mas´ûdi) (*), l’enciclopedista
iraquià del segle X, els membres de la qual morien amant
», millor dit: morien perquè amaven i no amaven si
no en morien!
Era, doncs, el temps en què, per a tots els grans mestres
de l’ortodòxia, la sexualitat encara era part integrant
de la fe, des del moment que era viscuda sense ostentació i
sobretot sense excés, en el quadre previst per a aquest
efecte, el del matrimoni (nikâh). I una vegada admesa
i satisfeta aquesta exigència, es tractava per a ells d’anticipar-se
a les qüestions lligades a la sexualitat, al desig, al goig,
que, tots temps i pertot, han travessat l’esperit dels joves
nodrint- los d’una experiència teòrica i pràctica
la justesa i l’oportunitat de la qual no es va verificar sinó
molts segles més tard.
En aquest sentit, l’absència d’institucions
relacionades amb l’educació sexual, com era el cas de la
ciència, per exemple, amb les famoses Cases de la Saviesa
(Buyut al-Hikma), o de la teologia amb les mederses (*),
estava llargament compensada per aquesta cultura, difusa i informal,
però general pel que fa a l’impacte, que era patrimoni
dels teòlegs, dels savis, dels viatgers, dels filòsofs,
dels homes d’experiència, i que omplia correctament el
seu ofici de salubritat pública. Aquesta cultura d’alcova
era també una educació que els homes i les dones feien
valer en les discussions, perquè simbolitzava l’esplendor,
la inventiva, l’humor i l’alegria de viure.
«També hi ha a Fes, escriu al-Hassan ibn Mohamed
el-Wazzan, més conegut pel seu nom de conversió Joan
Lleó l’Africà (1483-1554) (*),
molts poetes que componen versos en llengua vulgar sobre els temes més
diversos, en particular sobre l’amor. Alguns descriuen l’amor
que senten per les dones, uns altres el que senten pels xics i
esmenten sense el menor respecte i sense la més mínima
vergonya el nom del xiquet que estimen.» (Descripció
d’Àfrica, t. I, p.214) (*).
Altres cronistes, historiadors, logògrafs, ens descriuen
aqueixes llargues converses d’iniciació de caràcter
poètico-amorós (maqamât) (*),
i a vegades sexual, que feren les delícies dels serralls de
Turquia, dels palaus d’Isfahan i de les grans cases del
lletraferits damascens, de manera que està plenament
justificada l’expressió d’aquell poeta clàssic
que aclareix més encara la filosofia udrita: «Som una
nació [feta] per a l’amor.»
La imatge d’aqueixes personalitats polítiques, alts
funcionaris, diplomàtics, homes de lletres, cortesans i
cortesanes, dansarines i concubines descansant sota un mirador del
palau reial i discutint a la manera dels sofistes grecs sobre les
viruts de l’amor i sobre el caràcter natural de la
sexualitat, és el motiu principal de les miniatures perses,
tal com es pot observar en tots els documents pintats que ens han
arribat.
Ja, en aquesta època llunyana, les sessions eren un
model corrent usat en la literatura de ficció i no solament
les de Hariri (1054-1122) (*), el qual va
excel·lir en aquest gènere literari, que fou inventat
per un predecessor poc més gran que ell, de nom Al-Hamadhâni
(967-1007) (*)
Algunes converses mantingudes en les sessions repercutien a
vegades en les pregàries de les mesquites, on podia ocórrer
que un imam menys rigorista que els altres es lliurara sense
flaquejar a un curs públic d’educació sexual. En
fi, si per ventura aquest mateix xeikh estava una mica dotat per a l’escriptura,
no s’estava de soltar autèntiques perles eròtico-sexuals
i amoroses en les quals tots els aspectes de la vida amorosa eren
tocats perquè, llavors, posava el seu afany a complaure el
seu magisteri religiós examinant els coneixements de l’actualitat.
L’esperit viu i mordaç de les maqamât va
marcar el conjunt de la literatura de ficció, començant
per Les mil i una nits, de tal manera que cada gran
escriptor se sentia en l’obligació d’enriquir el
corpus ja existent, nodrint en ell mateix els compartiments del
saber, del saber-viure en general i de l’amor en particular.
Progressivament, al llarg de diversos segles (del VI fins al XV),
una plèiade de xeikhs, teòlegs erudits, savis, metges
rigorosos, astrònoms folls i un gran nombre de poetes
especularen sobre la quinta essència de l’amor. Al
principi, no es tractava per a ells més que d’un simple
ghazal (*), sense ambició teòrico-crítica,
però a poc a poc, va prevaler, gràcies sobretot a l’ascendent
que adquiriren en aquest domini en detriment de l’espontaneisme
dels beduïns, ja foren poetes o bards. Es pot dir sense temor a
equivocar-se que la llengua de l’amor va trobar-hi, a més
del lloc de naixença, l’expansió de les seues
principals formes així com la seua florida. De tota manera,
aquesta definició de l’amor, amb totes les ramificacions
humanes i sobrehumanes (vegeu Amor diví), necessità
la constitució d’una biblioteca immensa, el nombre de
volums de la qual podria rivalitzar sens dubte amb el de les obres
consagrades a la destinació última de l’home, a
la natura intrínseca de la revelació alcorànica
i a la quiditat divina.